Catalunya acusa

Un problema de dret internacional

Autor : Josep-Maria Xammar Sala

Pseudònim que feia servir a la premsa : Joan d'Oc

Data : gener de 1946. Lloc : Mèxic. Editor : Unió de Catalans Independentistes

Hi ha col.laborat en la redacció : Josep-Maria Murià Romaní

Traduït al català, al 1995, per: Lluís Morera i Pasqual.

Índex :

Benito Juárez i la pau.

Els drets de les nacions.

Nació i estat.

Pactes lliures.

El dret de sobirania.

Moren les nacions ?

Catalunya.

231 anys d'opressió.

Castellans...

A les Nacions Unides.

Als herois del Front Nacional de Catalunya, que estan lluitant contra la més brutal manifestació de l'imperialisme castellà.

La fórmula de la pau

Ningú no ha superat Benito Juárez en la definició de la base per a la pau: respecte del dret d'altri.

Tota adulteració del gran principi defensat pel Benemèrit de les Amèriques té la tendència a justificar l'imperialisme en l'àmbit internacional o la tirania en l'àmbit nacional. Totes dues tendències són aspectes igualment execrables i el món d'avui en diu feixisme.

Els drets de les nacions

Talment com la pau interior dels pobles s'ha de basar en el respecte als drets individuals (la revolució neix quan són ultratjats), la pau entre les nacions es fonamenta en el respecte mutu que s'han de dispensar. Tot ultratge que faci una nació contra una altra nació, és ferment de guerra.

Les nacions, quins drets tenen? L'essencial i bàsic, el que inclou tothom, és el de la sobirania. El dret de sobirania, és un deure de responsabilitat. Les nacions no sols tenen el dret a ser independents, ans també el deure de ser-ho. Els pactes entre nacions són nuls, si no emanen del principi de la llibertat. Els tractats de cooperació internacional no tenen eficàcia si no se celebren entre organismes independents. Són afirmació de sobirania, les cessions aparents de sobirania sota la forma de federacions, pactes defensius i ofensius, pactes regionals, etc.

Només l'ens sobirà pot circumstancialment cedir una part dels seus drets, o delegar-ne l'administració a un altre organisme, que no sigui el de l'estat nacional. La cessió freqüent de bases territorials que hem viscut a la passada guerra, és una confirmació del dret de sobirania. Ningú no pot cedir allò que no sigui del seu ple domini.

En l'ordre individual, a l'esclau no se li podia exigir cooperació social, ni política, ni intel.lectual. Semblantment, a la nació sense sobirania tampoc no se li pot exigir res. Qui no té res, no pot donar res. Una nació sense sobirania no té res que el món exterior pugui demanar-li.

Les forces naturals, controlades o espontànies, de les nacions sense sobirania, no paren mai de treballar i si de vegades són fonts de cultura, poden derivar sempre en rebellions. La humanitat d'avui contemplaria amb simpatia la rebellió dels esclaus, a l'indret on n'hi hagués. La comunitat internacional que ha sorgit de la guerra que acaba de concloure, si roman lleial als seus principis, ha de veure amb simpatia i prestar ajut a qualsevol nació que quedi privada de llibertat, quan es revolti contra l'opressió del més fort, que falta a la norma essencial per aconseguir la pau : el respecte al dret aliè.

El dilema és clar : o l'organització internacional imposa la justícia o tard o d'hora no tindrà més remei que prendre partit en la pugna que plantejaran amb tot el dret i quasi sempre amb violència, les nacions petites o grans (tal com diu la Carta de l'Atlàntic) que se les privi de llur llibertat, per col.laborar amb plena responsabilitat en el món del demà.

Nació i estat

No ens ha de sorprendre que els estadistes anglesos, en altres assumptes tan addictes a l'oratòria i a la precisió dels termes, maldin per confondre les expressions com són ara nació i estat ; que cultivin el mateix confusionisme Itàlia, Espanya i França, als nacionalistes d'arreu del món. Repeteixo, no ens ha d'estranyar. I que no es doni al terme nacionalista cap altre significat que no sigui el de defensar la teoria que l'organització internacional s'ha de basar en la cooperació de les nacions sobiranes i no dels estats.

No deixa de sorprendre que Amèrica, arribada al món de la llibertat mitjançant lluites cruentes per deslliurar-se del jou estatal dels imperis europeus, que Amèrica, dominada durant segles per les mateixes forces brutals que avui endogalen les nacions petites de tot el món, no imposi les terminologies correctes, que són la base de la bona entesa per a la pau.

Ens sotmetem als grans mestres del dret polític d'arreu ; per tal que ningú cregui que és la conveniència el mòbil de la inexorable distinció entre la nació i l'estat.

Donar a l'estat les funcions sobiranes directes, és erigir la «majordoma» en mestressa i senyora de la llar. L'estat no és altra cosa que el servidor de la nació, en funcions directives delegades. Hi pot haver un estat per a una nació. Com també poden existir diverses nacions dintre d'un sol estat. Una nació pot fragmentar-se i erigir diversos estats.

Sigui quina sigui la resolució estatal de les Nacions Unides, aquestes, una a una, serven llur sobirania. La unitat internacional sempre és la nació, no pot ser altrament.

Un enunciat precís facilita la solució dels problemes.

El món restarà abocat a noves guerres si :

1.- Mentre es parli de Nacions Unides, quan en realitat és un organisme dirigit per cinc potències, totes estats plurinacionals.

2.- Mentre es parli de Societat de Nacions i es tanqui les portes a les nacions a fi que les «majordomes» ensenyorides determinin els destins del món.

3.- Mentre es permeti, sense dret a la queixa, que se'ns parli en nom de la nació anglesa o de la nació francesa o de la nació espanyola. Algunes de les quals no han existit mai i d'altres que no tenen òrgan específic d'expressió.

Què ho fa tal confusionisme ?

La tolerància sorprenent d'Amèrica, l'explica sortosament el fet coincidental que, tret dels Estats Units (i encara en escala moderada i amb tendència a suprimir l'anomalia) els estats són uninacionals. Per consegüent, llevat dels estats amb dictadura, on hi ha l'estat hi ha la nació que l'ha format.

Una comunitat d'estats americans, amb les excepcions suara apuntades, és una comunitat perfecta de nacions americanes. En canvi, a Europa, la mala fe és norma. No faré l'error d'acusar d'ignorants els estadistes europeus. Tots plegats saben fer la diferència entre l'estat i la nació, per tant, doncs, la confusió és a gratcient. Coneixen perfectament els drets de les nacions i a fi de fer-se'ls seus i d'utilitzar-los en profit seu, transformen l'artificiositat estatal en estructura nacional.

Són esforços en va. El desmantellament dels imperis se'ns atansa a marxes forçades. Serà ara o després de la guerra que es prepari amb les injustícies d'una pau sense equitat.

El dret de l'home i el de les nacions, està per damunt de la voluntat de les grans patums que governen el món ; per damunt de la força dels canons del món ; per damunt de la voluntat vil i egoista dels homes sense ideal, embrutits, que abunden tant en les nacions oprimides.

L'home no pot ni ha de ser esclau. Davant de la força bruta que imposa l'esclavatge, hi ha l'inexorable progressió de la força justiciera que es diu civilització. Les nacions no poden ni han de ser sotmeses. Enfront de l'imperialisme i de la brutalitat col.lectiva, es dreça la justícia internacional que liquidarà els imperis. Els imperis no són civilitzadors, baldament coincideixin amb el progrés de la civilització. A més, les expansions culturals, les missions de caire religiós i els bescanvis econòmics, es poden fer sense necessitat de sotmetiments polítics, ni vexacions espirituals.

Plantar creus i endur-se or, donar o imposar una llengua i fer esclaus, predicar la caritat i assassinar en massa veritables gernacions. Vet aquí el romanticisme dels imperis. Ni la religió de Crist, ni la glòria de l'idioma, no van ser cap fibló, cap estímul ; van ser excuses per als descobriments i les colonitzacions. L'or i les espècies van ser les causes de l'imperialisme modern. Els indis i els negres no són més que accidents molestos que va haver de plantar cara.

L'imperialisme no és altra cosa que la incapacitat dels pobles per a la llur autosubsistència ; adés per envelliment racial ; adés per pobresa col.lectiva congènita ; adés per incapacitat del seu sòl ; adés per ambició. Els directors dels imperis són uns immorals.

Només amb raons, els imperis mai no amollen llurs víctimes ; ho han de fer a canonades. No volen renunciar a llur «altruisme», a llur «bondadosa» protecció. És inútil el diàleg amb la nació opressora, representada quasi sempre per un estat tirànic. Àdhuc és inútil quan a les veus dels natius, s'hi sumen les dels fills dels fills de la metròpoli. L'imperi sempre té la raó, perquè sempre compta amb dues forces : la superioritat dels canons i la força moral, intrínsecament immoral, de la cinquena columna.

L'estat plurinacional unitari i l'imperialisme, són l'antítesi de la justícia internacional enfront d'aquests termes : nació i respecte de totes les nacions al dret aliè. Sempre, en l'ordre internacional i en el nacional, la fórmula de la pau és la del Benemèrit de les Amèriques : respecte al dret d'altri.

Pactes lliures

La solució de la correcta vida internacional rau en els pactes lliures, entre nacions sobiranes. Totes les nacions del món, precisament perquè existeixen, són capaces de subvenir a llurs necessitats més elementals. Les d'ordre superior ho aconsegueixen amb l'autosuperació, pacte lliure o intercanvi. Les nacions que fins ara han viscut de la rapinya colonial, de l'espoli d'altres nacions, en l'ordre la comunitat internacional, han de demostrar que no és la injustícia la base de la seva subsistència. Viure de l'espoli colonial, és proclamar la pròpia incapacitat col.lectiva per a una existència decorosa.

En el món no hi ha cap justificació per posar al mateix nivell «l'honor nacional» i la prepotència de l'au de rapinya. L'honor nacional mai no està en joc en les empreses extraterritorials de caire imperialista.

Les nacions han de fer per manera d'encarrilar llurs problemes interns. Han d'estudiar la consolidació de llurs economies. Han de fer lleis justes per haver la unànime col.laboració dels ciutadans. En fi, per a què mitjançant l'estricte respecte dels drets individuals, la pau interior, servin en l'ordre internacional els drets aliens. La resta, se'ls donarà amb escreix.

El món, sota unes bases justes i partint de la cooperació d'individualitats nacionals honestes, es troba en condicions -avui i pels segles que abasti la previsió humana- de resoldre en sàvia col.laboració, tots els problemes que plantegin els organismes del gran conjunt. No ha superpoblació que el món no pugui absorbir. No hi ha producte del sòl que no es pugui canviar per altres productes. No hi ha una sana energia nacional que no es pugui traduir en béns, pels quals altres pobles aportaran els seus béns, producte de la seva feina.

El món d'avui consta de dues menes de nacions : les opressores i les oprimides. La nova organització col.lectiva, per imperatiu ètic, pot impartir justícia inicial a les últimes.

La nació que tot i ser ocupada, vençuda per forces superiors, sotmesa a l'explotació, vexada... ha estat capaç de resistir a ser assimilada -objectiu quasi mai aconseguit pels imperis, davant de forces espirituals nacionals- una nació així, es mereix consideració i té en principi més personalitat que les nacions dominadores. Aquestes, només han palesat ser capaces de robar els béns aliens. Mentre no es demostri el contrari, sempre hi haurà el dubte de si els botxins en l'ordre internacional, tenen la forta contextura de llurs víctimes d'avui.

Si la guerra que hem viscut ha de constituir la revolució que espera una humanitat torturada, s'ha de reforçar amb la col.laboració de les personalitats col.lectives forjades en l'adversitat. Les nacions ferrenyes que han resistit els embats de l'imperialisme i se n'han sortit, bé es mereixen el Món Nou. L'imperialisme és en relació amb les nacions, allò que el feixisme és en relació amb la personalitat humana : el dret del més fort a ignorar els drets inviolables d'altri. O el dret de la força bruta desapareix del món o la llavor de la nova guerra caurà en un solc feraç.

El dret de sobirania nacional és inalienable

Una nació no pot renunciar a la seva sobirania, ni expressament ni tàcitament. La nació no és només el conjunt d'homes que la habiten, en una època determinada. Aquests en són només els usufructuaris, del tresor espiritual que els van llegar les generacions pretèrites. I el seu deure és servar i incrementar aquest tresor per als seus fills i néts. L'essència d'aquest tresor és la sobirania, característica substancial. I si delicte és renunciar a la pròpia llibertat, crimen de lesa humanitat és encadenar la voluntat dels fills.

¿ Una generació, pot renunciar a la seva sobirania ? No i mil cops no. La nació la formen els homes, però no únicament ells. La nació és també cultura, idioma, art, estructura econòmica, comunitat espiritual ínfimament alterable al trànsit dels éssers. La nació és una cosa que els homes no poden fer al seu antull, ni destruir al seu arbitri. La voluntat dels homes, per si sola, no crea cultures nacionals, ni idiomes, ni condicions especials de vida. Les forces naturals, tant com la voluntat dels homes, han creat el miracle de les nacions.

Els homes poden dignificar la nació o desacreditar-la. La poden dotar d'un govern o un altre. Allò que no rau en la voluntat humana és crear nacions o enfonsar-les en el no-res. També en la mort de les nacions intervenen forces naturals imponderables. ¿ En què va intervenir la voluntat dels homes per diferenciar les llengües romàniques ? ¿ Quin acord humà va jugar en les diferències entre el castellà d'Argentina i el de Mèxic ? ¿ La mort del llatí, a quin poble o generació en recau la responsabilitat ? Per això hem dit abans que una generació no pot renunciar a la seva sobirania nacional.

La sobirania és un dret inalienable, ja que és substancial. Si una generació comet l'error jurídic de vendre, cedir o en general malbaratar en qualsevol forma allò que no li pertany, mentre que a la nació hi hagi qualsevol minoria o ciutadà, podran reclamar, amb raó, la restauració de la sobirania.

Els drets inalienables no es poden sotmetre mai a la palestra democràtica. Seria absurd i nul, si en un atac de bogeria collectiva, un poble en pseudofuncions democràtiques, convingués de negar els drets consubstancials amb la naturalesa humana. També ho seria si el mateix estat d'anormalitat porgués a la decisió de renunciar a drets inalienables nacionals. Davant d'un milió de bojos, un únic assenyat tindria la raó de dret.

Les nacions, moren ?

La Història està farcida de nacions que han desaparegut. Després d'una llarga decadència, pot pervenir el col.lapse final, la mort. No falten els fenòmens d'absorció, ni els d'assimilació. Hi ha cops que la brutalitat forana arriba a destruir allò que abans havia estat tota una nació. Mitjançant una lenta i coincident evolució, dues nacions es poden fusionar i formar-ne una de sola. La voluntat dels homes mai no pot determinar la mort de les nacions ; ni en el cas de trobar-se pròxim a tal extinció, com és la destrucció física.

Ni la perspicàcia de les grans civilitzacions, ni la brutalitat de les grans conquestes no poden saber on rau la llavor nacional.

La mort és, però, una realitat en les nacions i endebades és l'intent de resurrecció. Pau als morts. Justícia als vius. Grates o ingrates, amigues o enemigues, afins i contràries, de color blanc o negre, groc o courenc, les nacions són la unitat bàsica del gènere humà.

Catalunya

Catalunya és una nació. La nació dels catalans. La pàtria única dels catalans. Ningú que conegui la història i la geografia, no pot confondre la nació catalana amb cap altra nació. Ningú, sense inconfessables sentiments, pot pretendre d'imposar als catalans una pàtria que no sigui la llur.

Menys encara s'aconseguirà, amb el turment espiritual, de convèncer els catalans que han de tenir i estimar dues pàtries. Tenir dues pàtries, és no tenir-ne cap. Sortint de l'àmbit familiar i de l'amistat, l'home serveix dos grans sentiments : el de la pàtria i el de la humanitat. No es pot pretendre que uns quants milions de catalans violin els impulsos naturals universals, bo i imposant-los una zona d'afectes i de deures que la resta de la humanitat rebutja.

Catalunya té, dintre de la cultura universal, autèntiques característiques.

Catalunya té el seu propi idioma.

Catalunya té ben delimitat el seu territori.

Catalunya té una forta personalitat forjada pel destí i per la voluntat d'ésser de cent generacions.

Catalunya, vegeu el seu present, passat pròxim o passat remot, té capacitat per col.laborar amb els altres pobles lliures del món, amb plena responsabilitat i per incorporar-se a qualsevol organització internacional amb plena eficàcia.

231 anys d'opressió

Catalunya, el 1714, va ser incorporada a l'Estat espanyol, mitjançant la força a través d'una injustícia brutal, en què hi van col.laborar per motius diversos, però amb igual ràbia, els absolutismes francès i castellà.

Catalunya, abandonada pels seus aliats, Anglaterra i Àustria, va haver de cedir el seu territori davant de la violència indeturable d'exèrcits molt superiors.

Un decret dit de «Nova Planta», per voluntat de Felip V de Borbó, va pretendre en va la destrucció de Catalunya. Castella, representada per l'Estat espanyol, òrgan de dominació tirànica, en monarquia absoluta i constitucional, en república i en dictadura, d'aleshores ençà ha espoliat Catalunya. Ha relegat l'idioma català a un pla de servitud. Ha ultratjat l'esperit català a totes les seves manifestacions. Ha falsejat la història.

A despit de tot això, Catalunya ha demostrat tenir una fortalesa insuperada per cap altra nació d'avui dia. Va reaccionar davant de la cruel dominació. Avui i després de mig segle de laboriosa reconstrucció, Catalunya pot posar la seva vida intel.lectual al costat de qualsevol dels països més civilitzats del món, sense desentonar.

Mentre l'orgull espanyol ha pogut veure l'emancipació de totes les terres que una colla d'aventurers va incorporar a la corona castellana, mentre Castella s'ha desagnat en plets dinàstics d'una crueltat infamant, mentre Espanya paria dictadures i era la riota del món amb els seus semestrals pronunciaments, l'ànima de Catalunya s'envigoria fins assolir l'actual maduresa.

Mentre que Espanya va a la deriva i com tots els ens dèbils i anormals lluita entre l'ambició i el deure, Catalunya continua impertorbable el seu camí que ningú ni res no pot desviar.

Tan forta és la personalitat catalana, que ni la pròpia voluntat dels catalans no li va fer cap osca. Decennis i decennis de voler parlar la llengua del conquistador i n'hi ha prou amb la veu d'un poeta per desvetllar les inquietuds seculars.

Segles sencers sense fer lleis i n'hi va haver prou amb la clarinada d'un molt reduït cenacle de juristes per incorporar Catalunya a la vida del dret.

A l'albada del 1900 es va fer la llum.

Els historiadors han buscat la veritat.

Els filòlegs han depurat l'idioma.

Els poetes han trobat accents insospitats, canten les multituds... Catalunya parla català, viu en català, camina pel món en català.

Catalunya no va poder ser anul.lada per Castella, ni es va poder suïcidar.

Catalunya és avui tan com mai o més que mai, per bé que tingui el seu territori ocupat per forces estrangeres ; la vella nació catalana. Res no li manca per poder complir amb el seu deure i de voluntat, li'n sobra, per fer-se digna dels pobles justos i lliures del món.

Castellans...

Des de la terra que antany es deia Nueva España i que avui és la gran nació mexicana que ens emparai us empara ; castellans, us volem dir la veritat del dret de Catalunya.

No us volem ofendre, llevat que la veritat us requi. Voldríem que ens comprenguéssiu. Una comprensió que els vostres avantpassats no van dispensar als pobles d'Amèrica. A través del magnífic exemple de Mèxic, Cuba, Uruguai, Panamà, Guatemala i altres països d'aquest continent que van ser colònies castellanes, amb llur simpatia actual per la democràcia espanyola, us volem recordar el valor incommensurable de l'amistat dels pobles lliures, en contrast amb la indiferència o odi dels pobles sotmesos. Castellans, sabeu que si nosaltres parléssim només el nostre idioma i vosaltres el vostre, no ens entendríem mai.

I, heu de saber, cosa que voleu ignorar, que amb el mateix dret que vosaltres ens parleu en castellà, nosaltres podem i hem de parlar-vos en català.

Si interpreteu la superior cultura idiomàtica dels catalans, com un símbol de sotmetiment a la vostra dominació, el diàleg esdevé impossible perquè us haureu adherit a l'espècimen racista.

Aquest missatge s'ha traduït al castellà per a què l'entengueu i per a què els pobles d'Amèrica (als idiomes dels quals retem homenatge cordial) sàpiguen la gran similitud del seu problema d'independència, amb el de la independència de Catalunya.

Castella, castellans, és la vostra pàtria i Catalunya és la nostra pàtria. El nostre idioma és el català i el vostre el castellà. Hi ha un dret català diferent de l'espanyol o castellà. Els catalans tenim una cultura incorporada a la universal, amb característiques pròpies. Superior o inferior a la cultura castellana, sabem tots, vosaltres i nosaltres, que és distinta.

Nosaltres no som espanyols, ni en volem ser. En tenim prou amb ser catalans. Castella ha utilitzat el nom d'Espanya en vana pretensió d'establir una unitat sota la seva fèrula. Als catalans no ens importa que es digui d'una manera o de l'altra. És de la seva incumbència. Totes les «glòries» de Castella o d'Espanya, són ben seves i per sempre.

Castellans, us desitgem tota mena de ventures. Res no plauria tant als demòcrates catalans, que ser veïns d'una veritable democràcia castellana o espanyola. Però deixeu que Catalunya parli català ; deixeu que Catalunya visqui amb el seu dret ; deixeu que Catalunya esculli els seus homes ; deixeu que Catalunya tingui les seves pròpies institucions.

Us necessitem ? Ens necessiteu ? Per què no separem les nostres vides ? Provem-ho.

Si les nostres economies es poden complementar, si l'intercanvi dels nostres productes pot ser beneficiós per a ambdues nacions, ja concertarem els tractats comercials escaients, tal com ho fan els pobles civilitzats del món, però les conveniències econòmiques no han de justificar en cap cas una situació política de força, antinatural, antiliberal i antidemocràtica.

La vostra cultura és superior a la nostra ? Deixem, doncs, que s'imposi tota sola, sense el concurs de l'Estat. Per natural procés de selecció, els vostres llibres seran el nostre aliment espiritual i contractarem els nostres savis per a què ens il.lustrin. Però hem de ser els catalans qui qualifiquem els vostres mèrits.

¿ El vostre idioma és un gran vehicle de cultura ? Deixeu-nos que l'aprenguem voluntàriament. Ja sabeu que els catalans som utilitaris en grau superlatiu. Però no pretengueu martiritzar la nostra canalla, amb la generositat d'escoles bilingües.

Espanya ! Castella !

L'hora de les bogeries imperialistes s'ha acabat. Castella que va ser expulsada d'Amèrica amb vilipendi, ara aboca les seves darreres forces contra les nacions d'Iberia.

Els que es diuen demòcrates castellans, que mirin el seu passat. Que es tornin a llegir, si volen, les històries de la Conquista que van escriure els assalariats dels reis i els aventurers a llur servei. Però llegeixin, baldament un sol cop, les glorioses pàgines de la independència dels pobles d'Amèrica.

Els castellans ha de saber, d'una vegada i per sempre, ja que no n'aprenen de la Història, que arribarà un dia que seran expulsats de Catalunya, de Galícia i d'Euskadi ; talment com ho van ser de tot Amèrica. També han de saber que les nacions peninsulars deslliurades, hauran de ser el refugi dels demòcrates espanyols o el de llurs fills, davant de la tirania de qualsevol Franco de torn.

¿ Per què Espanya, l'Estat espanyol, Castella o com se li vulgui dir, va ser repudiada a Amèrica ? Precisament en virtut dels principis immutables de dret polític, als quals ens hem referit a grans trets.

A Amèrica van sorgir nacions i les nacions tenen el dret i el deure de ser sobiranes. Van reclamar el dret que en tenien i els va ser negat. Per consegüent, doncs, van complir el seu deure. Espanya es va estimar més que els pobles d'Amèrica complissin llur deure a trets i sota el crit de «Morin els gachupines».

Un gran pensador mexicà, amb cognom espanyol, va dir dels espanyols : «Només han fet una cosa bona en els nostres ports : tocar pirandó» (1). Facin el mateix a Catalunya : toquin el dos. Deixin que Catalunya faci el seu propi destí. Si finalment Espanya li toca de morir, que ho faci dignament. Si ha de renéixer, que sigui sense pecat ; sense el pecat abominable de trepitjar l'esperit aliè.

Els pretesos demòcrates espanyols, han d'aprendre democràcia. Tenen tot el dret de reclamar la seva república, de canviar de bandera tants cops com els plagui, d'inventar-se himnes nous a cada revolució cruenta o incruenta i a rectificar juraments de fidelitat les vagades que vulguin.

Però els catalans tenim dret a la nostra república ; volem honorar la nostra bandera ; volem cantar el nostre himne. I la nostra bandera i l'himne tradicionals, són símbols nacionals que no necessiten de sotmetre's a símbols estatals o nacionals d'altres nacions.

Els demòcrates espanyols han de saber que la seva pretesa democràcia, els seus acords de corts, les seves lleis (per bé que hi intervinguin catalans a tot), no tenen força per obligar.

Sense sobirania no hi ha democràcia possible i els països sotmesos per la força, baldament votin i tinguin diputats, no exerceixen funcions democràtiques.

Castella ja s'ha cuidat de tenir sempre majories en els parlaments. Però si un bon dia, per atzar del destí, les nacions oprimides tinguessin majoria, afirmem sota el mateix principi que llurs acords no tindrien força per obligar als castellans. Si això s'esdevingués, ja s'ocuparia qualsevol militar de sortir a cops de sabre, en pro dels furs d'Espanya.

Catalunya mai no ha delegat la seva sobirania a institucions estrangeres, ni mixtes d'estranger i català.

La delegació de sobirania només es pot donar quan es té la sobirania i accidentalment. És del tot nul, qualsevol acord que els espanyols pactin amb partits catalans, homes de Catalunya o organismes. Cap espanyol reconeix la sobirania de Catalunya. Ni accepta que cap partit, home o institució catalans en gestionin la sobirania.

A més a més, ho reiterem un cop més : ser lliure o no, no és un problema de prèvia consulta. Els drets substancials, ser o no ser, no s'han de consultar ni als interessats.

San Martín, Bolívar o Hidalgo, oi que no van haver de menester cap plebiscit, per començar l'alliberament de les nacions americanes ? En aquest segle, a Polònia i a Txecoslovàquia, hi va haver comicis, l'endemà de la I Guerra Mundial ?

Adreçant-nos, encara, als castellans, volem tractar d'una cosa que un general espanyol va batejar amb el nom de «cinquena columna». A Catalunya, Espanya i Castella sempre hi han tingut una quinta columna. A les nacions que sotmeten, tots els imperis hi organitzen la quinta columna.

La cinquena columna és la púrria de les nacions. La generen la vanitat, l'arribisme, l'ambició, la impotència, la droperia, la traïdoria, la venjança i el despit.

Les passions humanes més repugnants, formen la quinta columna. El quintacolumnisme es vesteix d'intellectual o de pistoler, de jutge o de malfactor, de poeta o d'analfabet, d'industrial o de treballador, de mariscal o de soldat, de periodista o de polític.

Si tots els pobles oprimits pel nazisme han tingut llurs quintes columnes, a sant de què Catalunya no ha de tenir la seva ?

Els catalans hem de convenir, amb tristor, que amb la crisi nacional, Catalunya ofereix a Espanya una quinta columna abundantíssima. Espanya té una rara habilitat per utilitzar en profit seu la nostra (o la seva) quinta columna.

Castella és dipositària i mai no perd el control sobre els ressorts de l'estat. Si a Catalunya fracassa un literat, Castella li obre les portes de bat a bat i l'incorpora a la cinquena columna. Els advocats que no poden pledejar, esdevenen magistrats de la justícia espanyola. Els pobletans ambiciosos arriben a diputats. Els cretins essencials, arriben a ser ministres. Els dropos a ser funcionaris.

A dins de Catalunya, Castella hi ha estructurat partits polítics, moviments obrers i a mantenir bandes terroristes. Talment com els Pétain, Laval, Degrelle i Quisling, la quinta columna catalana es vanta de ser patriota catalana. Se sotmet a Espanya ; li dóna el consentiment per a què ataqui els drets essencials de Catalunya ; es vanta del seu accent ridícul en els discursos que fa al Parlament espanyol... i fa l'ullet als nacionalistes catalans anunciant sempre i fins a la mort : Ara veureu qui sóc jo !

A Catalunya, la quinta columna es diu concordisme. Tant els espanyols com els catalans ho sabem perfectament, el concordista català és un estúpid que es considera necessari ; que obté sous alts de l'administració espanyola i reclama dels catalans que li estiguin agraïts pel seu «immens sacrifici».

El quintacolumnista manté camarilles d'aduladors amb el suport de l'estat, bo i inventant nous mots o desvirtua els existents a fi de crear noves teories jurídiques o polítiques que justifiquin la seva tortuositat.

En els governs espanyols, quasi sempre hi ha algun ministre català, de Marina, Economia, Treball o d'Agricultura, quatre qüestions que als espanyols no els importen gaire ; i als catalans que tenen tals carteres, tampoc. Però ningú no els treu el dret a fer servir, a perpetuïtat, el títol d'ex-ministre i de signar manifestos polítics o de posar-lo a l'obituari de gran format.

Sabem castellans que encara que afalagueu els quintacolumnistes catalans, els menyspreeu pregonament. Catalunya en això coincideix amb vosaltres. Sovint també als catalans s'han de valdre dels traïdors, els quals, trobant-se propers a vosaltres, us recorden la vostra impietat brutal.

Castellans, a les vostres urpes teniu la quinta columna, però no us feu il.lusions. Seran esmicolats el dia de la nova albada que s'aproxima, els vostres col.laboradors catalans que operen a «Jares», «Seres», juntes d'alliberament i a Unions Nacionals, a ministeris d'opereta i Parlaments de farsa, a dins de les vostres bandes terroristes que es fan dir Unions Patriòtiques, Sindicats Lliures, «Sims» o falanges ; reitero que seran anihilats, aquests botiflers.

Són el tipus de criminal de guerra per antonomàsia. Perquè, ho heu de saber, castellans, a despit dels anys que han passat, Catalunya es troba en guerra amb Espanya.

¿ O és que el Decret de Nova Planta va ser un tractat de pau ? ¿ O és que ja no ens cobreu, castellans, les reparacions acordades unilateralment, com a hereus del vostre Felip V, per la gràcia de Déu ? ¿ O bé us creieu que l'Estatut d'Autonomia, aquella carta atorgada, que la vostra «generositat» ens va llançar, talment com un os a rosegar, satisfà Catalunya ?

Amb els castellans, anem cap al tema final : la federació o la confederació.

Heu de saber que qui pacta, convingui o estableixi bases de federació, sense la prèvia sobirania, és un miserable que ens vol engalipar amb una promesa, per tal de comprar el nostre assentiment.

¿ Federals, vosaltres, castellans que vau ser incapaços d'estructurar, amb bases justes, el gran món de parla castellana, que el destí us va posar a les mans ?

La federació és un pacte i contracte, cosa que imposa donar i rebre. ¿Què podeu donar, castellans, si la creu de la intolerància amb què vau cobrir les vostres conquestes ja ha passat de moda i el vostre idioma, amb totes les glòries, no és mercaderia que es pugui valorar en pactes entre nacions ?

¿ Federació amb una terra que fonamenta la seva glòria i raó en la militarada, la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt ?

¿ Federació amb el poble que ha llançat el dilema de «germans o estrangers» ?

¿ Federació amb l'únic poble que parla «cristiano» ?

¿ Amb virtut de què ens hem de federar amb vosaltres, castellans, precisament amb vosaltres, que teniu un magí empudegat d' «honor nacional», quan en realitat es tracta d'agredir pobles febles ?

Vosaltres, castellans, que us heu de remuntar a temps d'Isabel la Catòlica per trobar un ideal d'unitat, que heu estat incapaços d'establir cap pacte decorós amb els països de la vostra parla, ara us voleu federar ?

El castellà que parla de federació hispano-catalana, és perquè reconeix que ha de menester Catalunya per viure.

És un miserable sense dignitat, el català que sense la prèvia i total independència de Catalunya, la compromet en futurs projectes de federacions hispano-catalanes.

A les Nacions Unides

A Nacions Unides tenen la comesa d'assegurar la pau total i permanent, Catalunya denuncia un focus de guerra al sud d'Europa. Aquest focus es diu Estat espanyol.

Amb Franco o sense, amb monarquia o república, les condicions essencials de l'Estat espanyol no canvien. En el seu territori hi ha diverses nacions que tenen el dret a la sobirania ; que no poden exercir les llibertats elementals proclamades per la Carta de l'Atlàntic. De les quals Nacions Unides s'ha erigit en paladí, i tot per culpa de l'hegemonia basada en la força d'una nació imperialista que és Castella. Castella, mitjançant els ressorts de l'Estat espanyol, controla, espolia i domina altres pobles.

Ni la vida espiritual, ni l'econòmica, ni l'exercici pur de la democràcia, no són possibles ni a Catalunya, ni Euskadi, ni a Galícia, si hi ha la fèrula d'un estat tirànic que vol ignorar, en profit seu, els drets dels altres pobles a dirigir els seus propis destins.

Per a la història del món, la intolerància castellana no és cap novetat. Les urpades del seu imperialisme ha deixat cicatrius pregones a la carn de les repúbliques americanes. No n'hi va haver cap que pogués resoldre el seu problema capital de llibertat. Va ser necessària l'epopeia independentista per a què avui, amb honor, els pobles americans collaborin en l'administració universal de la pau i en el progrés del món cap a la justícia.

Castella i el seu instrument estatal d'opressió, van ser foragitats dels nombrosos països que volien dominar, a tots els continents.

La tradició bellicosa i la intolerància espiritual, han estat les constants de Castella i les han hagut de suportar els altres pobles peninsulars, estratègicament i circumstancialment més febles. I si Portugal no és com Catalunya, una colònia castellana, en gran part és pel miracle de la resistència catalana.

Pel que fa als drets individuals, cal reconèixer la diferència que hi ha entre els dits demòcrates espanyols i el règim de Francisco Franco. Sobre els drets de les nacions oprimides, són igualment responsables tots els governants espanyols que mantenen, en relació amb Catalunya, la situació de fet, incompatible amb la justícia internacional que els va llegar el despotisme monàrquic.

No és legítim ni honrat rectificar en l'ordre interior mitjançant canvis polítics, errors ancestrals i no reparar crims internacionals per al lucre i falsa grandesa del país que es governa.

Si els pretesos demòcrates espanyols volen que se'ls faci justícia, han de començar respectant el dret aliè. Fóra ridícul maldar per una restauració democràtica a Espanya, bo i continuant amb el tracte tirànic contra Catalunya. Si es vol substituir una tirania per una altra, aleshores que no s'invoquin els principis de la Carta de l'Atlàntic.

Davant d'un cas de bogeria col.lectiva com és el de l'Estat espanyol, és indispensable la intervenció directa de Nacions Unides. Ja que mai no ha demostrat tenir capacitat per governar-se democràticament.

La pau mundial està per damunt dels histerismes dels qui volen perpetuar-se en el govern del seu poble i dels pobles dominats, desenterrant legalismes.

La causa de la desavinença entre els republicans espanyols, rau en el delit de l'impunisme faccional. Tothom vol esdevenir govern per dominar la justícia i eludir les pròpies responsabilitats.

Si Nacions Unides espera la unió espontània dels espanyols, per substituir Franco, aquest es morirà en el poder.

Si Nacions Unides deixa els espanyols que posin les bases per a una justícia col.lectiva, és que han capgirat la faç d'Espanya.

Hi ha problemes de sanitat col.lectiva que requereixen l'ús del bisturí. Hi ha casos de demència que reclamen l'ús de la camisa de força.

La nació catalana només demana que el bisturí que operi el càncer infecciós que es diu Estat espanyol, estigui en mans sàvies, justes i honestes.

FI

Mèxic, D.F., gener de 1946

Editat per la Unió de Catalans Independentistes.

Autoritzem i aconsellem la traducció i la reproducció total o parcial d'aquesta obra; en totes les formes possibles de reproducció, escrites o fòniques; actuals i futures.

Josep-Maria Xammar Sala.

L'home d'ideals abrandats, ha mort a l'exili

Per Josep-Maria Murià Romaní. Publicat al Butlletí d'Informació Catalana, Número 77, de juny de 1967, a Guadalajara (Mèxic).

El dia 8 d'abril de 1967, va morir obscurament a la ciutat de Mèxic el patriota català, d'un catalanisme pur i total, que es deia Josep-Maria Xammar i Sala.

Nat el 16 de gener de 1901 al poble de Juneda, comarca de les Garrigues, pertanyia a una família de propietaris rurals classificada com a rica. Va cursar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i esdevingué un advocat brillant, intel.ligent i de vegades sorollós, degut a la seva oratòria exorbitant.

El seu tarannà aventurer el va portar de jove a recórrer món i, de jove i de vell, a canviar sovint d'activitat ; però en tant que catalanista, va mantenir sempre, fins als darrers moments de la seva vida, una posició radical immutable. I és justament en aquest aspecte que vam formar una comunió sempre ferma durant molts anys, sense que cap fet particular ni terrabastall nacional hagués pogut destruir. En el deliri de l'agonia (m'escriu la seva filla Lluïsa) manifestava constantment una idea fixa, una obsessió dramàtica i m'anomenava a mi, a Marcel.lí Perelló Domingo i a Joan Cornudella Barberà, mentre llançava terribles improperis contra els enemics de la nostra pàtria.

Va arribar a Mèxic l'1 de desembre de 1941 i mig any després arribàvem en Marcel.lí Perelló Domingo i jo, els únics que ens vam aplegar en aquestes terres mexicanes, nàufrags d'aquell Partit Nacionalista Català, enormement minoritari, que va alçar durant els temps d'eufòria autonomista la bandera de la intransigència.

Tots tres havíem projectat l'edició d'un extens document per a exposar a les noves generacions els nostres ideals i la nostra actuació, amb els pocs encerts i els grans errors, per tal que se'n recollís el que pogués resultar aprofitable per al futur. Marcel.lí Perelló Domingo va morir el 4 de març de 1961, en ple treball inacabat. En Xammar i jo vam decidir continuar ; però vam fer molt poca feina, ja que circumstàncies personals ens ho van obstaculitzar.

Ara només quedo jo, el més jove i el més insignificant de tots tres. És molta responsabilitat per a mi llançar aquesta mena de testament polític. No em puc prometre res. Potser un dia...

Josep-Maria Xammar Sala, a Mèxic, va escriure molt sobre temes polítics. Apuntem les obres següents :

Cataluña acusa.

Los judios que yo maté. (parla Hitler).

La gran conspiración.

Sodoma pide fuero.

Gibraltar.

La primera, anònima i les altres signades amb el pseudònim Joan d'Oc. A totes les obres demostra una intenció catalana, gran erudició, agudesa i agressivitat. De vegades aquesta darrera condició apareix d'una manera excessiva, propi de l'home que viu amargat per veure totes les seves il.lusions frustrades.

No m'estranya que en els darrers moments de la seva vida hagués recordat en Joan Cornudella Barberà, ja que sempre, des que aquest heroi de la resistència va iniciar la seva actuació, li professà una admiració absoluta, igualment que Perelló i jo.

Un punt teníem de discrepància amb l'amic Xammar : Jo mai no he cregut que la nostra lluita hagués estat del tot estèril ni absolutament frustrats els nostres ideals. En els camps sembrats de sal pels enemics, hi ha anat germinant, a petites clapes, la nostra antiga llavor. El fruit potser no tindrà exactament el color i el gust que nosaltres ens havíem imaginat ; però hi haurà fruit. Cosa que vol dir que la vida de Josep-Maria Xammar Sala, el catalaníssim, l'home d'ideals abrandats, les despulles del qual han baixat a una fossa en aquest Mèxic llunyà, no ha estat inútil per a la nostra terra.

Semblança de Josep-Maria Xammar Sala

Va néixer a Juneda (les Garrigues) el 16 de gener de 1901 i va morir a la ciutat de Mèxic el 8 abril 1967. Era fill d'una família de propietaris rurals adinerats. Va cursar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, esdevenint un advocat brillant. El seu esperit aventurer el va portar de jove a recórrer món, principalment a terres sud-americanes.

Pel que fa a la seva ideologia independentista, es va mantenir sempre en una posició radical inalterable. Va ser el cap del Partit Nacionalista Català i quan es va dissoldre, poc abans del 19 de juliol de 1936, va ingressar a Estat Català fins el final de la guerra 1936-1939. Després de passar per França, va arribar a Mèxic el 1941. Es va incorporar al nucli independentista que dirigia Marcel.lí Perelló Domingo. Després d'uns anys d'una vida irregular i amargada, durant els quals va escriure i va editar uns llibrets o opuscles anònims o signats amb el pseudònim de Joan d'Oc. Són plens d'erudició, agudesa, agressivitat i d'intenció catalana. Va morir obscurament.

Els dos articles següents, van aparèixer al butlletí d'Estat Català, Núm. 1. Mèxic, D.F.

Setembre de 1942. Autor : Josep-Maria Xammar Sala.

Glòria a la Catalunya immortal

Els turiferaris insignes de l'Espanya, grimpadors innobles de la política i de la ultratjant concòrdia, arrecerats en la corcada convivència, missatgers de la vergonya, histèrics de la grandesa superficial. Viuen el complex d'inferioritat davant de l'exaltació del poble de Catalunya, quan aquest amb legítim orgull, consagra amb vibrant adhesió les gestes heroiques dels passats que haurien d'ésser i seran un exemple per a l'esdevenidor.

Somriuen tèrbolament, els pobres d'esperit i bufetegen la història amb aires d'imbècil suficiència.

Cerquen l'anècdota o el detall banal per desfigurar les essències d'aquella caiguda tristament tràgica però grandiosament heroica. D'unes proclames, n'extreuen allò accidental que pugui justificar tenebroses concomitàncies presents amb el mateix enemic d'aleshores. L'incident dinàstic el converteixen ells en essència d'aquella guerra de nou anys [la guerra de Sucessió] que admirà tots els pobles del món.

Concentren la lluita entre la major o menor simpatia a dos monarques o a dues dinasties.

Els miserables volen empetitir la història per estalviar-se el contrast de l'aliena glòria amb la pròpia baixesa. Els crits histèrics de visques infamants en boca d'un català, els volen justificar amb precedents imaginatius i amb estudis crítics insituats i anacrònics. Si l'atzar posà algun d'ells en lloc propici a rectificar aquella plasmació presumptuosament legal de la nostra desfeta, que s'anomenà Decret de Nova Planta, giren el cap a la història i delictuosament perpetuen amb malvada complaença l'estigma del nostre poble.

La guerra contra Felip V no fou de caràcter dinàstic . Encara que a contracor els catalans vam acceptar com a Comte de Barcelona Felip d'Anjou (Felip V), ja en la carta de condol a la reina per la mort de Carles II, Felip V, d'Irun estant, (23 de gener de 1701), comença a inferir greuges. Nomena sense haver jurat les Constitucions de Catalunya virrei per al Principat. Els catalans, carregats de raó, protesten. Envien ambaixadors per tal de formular la protesta i són empresonats a Saragossa en virtut d'una reial ordre. Al mateix temps, l'ambaixador permanent de Catalunya a Madrid és desterrat a dotze llegües de la capital d'Espanya. La protesta i representació dels Comuns per l'il.legal nomenament de virrei no havia estat admesa i no es va permetre d'imprimir-la.

Intromissions reials a la Universitat de Barcelona, tancament del primer centre docent català i escoles per tres anys. Suspensió arbitrària d'unes oposicions a la càtedra d'Art. Quan el 20 de juny de 1705 Catalunya decidí declarar la guerra a Espanya, fou perquè ja no existia el més petit dubte que Felip V encarnava l'esperit absolut del rei francès i que perillaven totes les llibertats del nostre poble. L'adhesió a Carles d'Àustria és un accident, condicionat malgrat tot al respecte a les institucions catalanes sobiranes.

Abandonada Catalunya pel rei [Carles III per als catalans] que lliurement havia proclamat, la lluita segueix i ni les forces internacionals no obtenen la claudicació de Catalunya. En crisi històrica, els valors espirituals de la nació catalana, els heroics catalans compensen amb ferotge energia i valor físic les febleses de la pròpia i anteriors generacions. Caigué Catalunya amb dignitat inigualada. Un devessall de sang màrtir clogué un període de la nostra història.

El que en digueren els forasters

Carles Conde Molinari escrivia des de Gènova als consellers de Barcelona (3 de juny de 1714) : Uneixo la meva a la universal admiració per l'heroic coratge, incomparable constància i sapientíssima conducta, no menys de les Vostres Excel.lències que d'aquesta ciutadania. Els segles passats no poden lloar una acció tan gloriosa, ni la lloaran els segles venidors.

Enric, landgrave de Hesse, des de Frankfurt, celebrava (el 16 de juny de 1714) : El coratge i la resolució heroica d'aquests naturals, enmig de veure's exposats prop de nou mesos al bombardeig i a tots els rigors de la guerra, sols per la defensa de la justa causa de llur honra i llibertat. La qual cosa fa l'admiració de tot Europa.

Folard, el primer comentarista militar francès d'aquella època (cal no oblidar que aquella guerra es mantenia contra Espanya i França unides), escriu : Barcelona avantatja les ciutats que s'han fet cèlebres pels setges que han sostingut. El darrer setge d'aquesta plaça és quelcom tan gran i gloriós que hom pot comparar sense hipèrbole els seus habitants als més famosos de l'antiguitat.

El general de Quincy (també francès), en la seva Història Militar del Regnat de Lluís XIV, declara : Es pot dir dels barcelonins que no hi ha exemple d'una defensa tan obstinada. Que si les tropes regulars n'haguessin feta una de semblant, haurien conquerit una glòria immortal.

Tricaud de Belmont (un altre francès) diu en la seva Història de la Darrera Revolta dels Catalans : Un setge tan extraordinari, sostingut per simples burgesos i paisans, sense el suport de cap potència i sense esperança del més petit auxili, sorprendrà un jorn la posteritat, recordant-li els de Numància i Sagunt. És fa difícil comprendre com burgesos, estudiants i paisans pogueren mostrar tant de coratge, batre's amb tant de valor, durant un temps tan llarg...

El Duc de Berwick, generalíssim dels exèrcits espanyol i francès de la guerra contra Catalunya, escriu (14 de setembre de 1714) : Barcelona ha sostingut seixanta dies de trinxera oberta, però tampoc no s'ha vist gaire una més gran obstinació que la de la seva guarnició i els seus habitants.

En una carta d'aquest a Lluís XIV hi ha aquestes paraules :La V.M. veurà per tot el que tinc l'honor de dir-li, que els enemics es defensen com a desesperats i tal vegada millor que no ho farien tropes regulars...

Lluís XIV escriu al seu nét Felip V : Teniu raó de voler reduir Barcelona a la força, però quan aquesta és insuficient, vol la prudència que s'emprin altres mitjans.

De Quincy afegeix encara : Les tropes i el general que les manava (es refereix a les tropes franceses i a Berwick) feren entrar en raó els catalans, puix que la potència d'Espanya, tota sola, no s'hauria trobat mai en estat de destruir-los. (Història Militar del Regnat de Lluís XIV).