Manifestació 2007
Combatents oblidats:
els «Voluntaris catalans» de la Gran Guerra
Joan-Pere Pujol, president del Cercle Alfons Mias
La participació de sud-catalans sota la bandera francesa en la Primera Guerra Mundial és avui un dels fets conscientment ignorats tant per les autoritats franceses i espanyoles que per molts catalans. Pocs historiadors s’han dignat a estudiar aquesta epopeia oblidada.
El novel·lista rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff ha narrat la mort inútil d’aquells compatriotes en el seu llibre, La guerra dels cornuts.
A l’estiu del 1914, les tensions entre les grans potències europees van desbordar en l’anomenada Primera Guerra Mundial. Aquest conflicte duraria fins al 1918 i oposaria pel joc de les aliances entre Estats moltes nacions en el món. Aquest conflicte fou una carnisseria abjecta. La causa en va ser de manera única l'orgull nacionalista i l'estupidesa de les burgesies europees. La majoria de les nacions del vell continent hi van sacrificar les seves joventuts. Convé respectar el record de tots els soldats que hi van deixar la vida. Hem de reconèixer el seu valor innegable, però allò no ens ha d'impedir considerar que aquesta guerra va ser una immensa bestiesa històrica, totalment injustificable. Introduint-se en aquest conflicte, les burgesies europees han obert la porta als totalitarismes amb les conseqüències mortíferes que se saben.
La major part des espanyols eren germanòfils i l’Estat espanyol oficialment neutre. A la Catalunya Principat, el conflicte tingué un gran impacte en els sectors nacionalistes d’aleshores. Els aliadòfils, partidaris de la Triple Entesa, van predominar àmpliament enfront des germanòfils que sostenien els imperis centrals. Els primers eren, en general, gent d’esquerra, mentre nuclis importants de les dretes feien part dels germanòfils. Aquest afrontament ideològic corresponia a maneres diferents d’entendre l’Estat espanyol.
Els catalanistes francòfils consideraven França i la Gran Bretanya com models de llibertats i de democràcia. Al contrari, el Reich alemany i l’Imperi Austro-Hongarès encarnava l’imperialisme i l’opressió de les petites nacionalitats. Suposaven que el triomf dels aliats representaria l’adveniment d’un món democràtic i republicà. Aquells catalanistes pretenia copsar l’atenció internacional, mostrant una Catalunya pro-aliada amb l’esperança de recollir la gratitud francesa després de la guerra.
Figures del catalanisme, com Antoni Rovira i Virgili o Alfons Maseras i Galtés, plantejaren a través conferències i pamflets la qüestió nacional catalana i l’actitud de les autoritats espanyoles als governs de l’Entesa. Publicacions com La Nació, La Publicidad, Iberia, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia il·lustraren llurs punts de vista. Al març del 1915, un «Manifest dels Catalans», proclamà la solidaritat d’intel·lectuals i de polítics del Principat vers la causa alida. Destacats prohoms de la Lliga catalana, com Josep Bertran i Musitu o Pere Rahola i Molinas, s’hi ajuntaren també.
Els germanòfils no eren visceralment anticatalanistes. Procedien de sectors polítics carlins, maurins i fins i tot de la Lliga Regionalista. Tanmateix, la direcció d’aquesta organització imposà la neutralitat sobre el tema. La premsa germanofila era representada per publicacions com El Correo Catalán, Germania o El Heraldo Germánico. Els germanòfils rebutjaven el nacionalisme separatista francòfil. Desitjaven una Catalunya catalana a dintre d’una federació entre Aragó i Castella. Criticaven el centralisme francès i l’opressió nacionalista britànica (especialment a Irlanda). De fet l’Alemanya del Kàiser no era més una tirania que la Rússia tsarista, l’empiri britànic o la tercera república francesa. Presentaven l’Imperi Austro-Hongarès com un model de tolerància i convivència plurinacional.
Des del primer mes del conflicte, voluntaris sud-catalans s’enrolaren en les rengles de la Legió Estrangera francesa. Al febrer del 1916, la Unió Catalanista constituí l’anomenat «Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans». Aquell comitè era dirigit pel metge homeòpata Joan Solé i Pla (1874-1950), que, poc després, presidí la Unió Catalanista. L’associació disposava de dos centres a París i a Perpinyà on els voluntaris rebien ajut i podien quedar-se normalment quan gaudien de permís o estaven convalescents.
Alguns intel·lectuals i artistes manifestaren també una gran simpatia per a França assimilada a la causa de la llibertat i del progrés. Al 1916, Àngel Guimerà escriví dos poemes encoratjant els voluntaris. La composició literària d’Apel·les Mestres, No passareu, fou musicada per Antoni Pérez Moya. L’advocat i polític Pere Rahola i Molinas creà una societat d'amics de França. Participà activament en la campanya de formació de batallons de voluntaris catalans pro aliats.
Els voluntaris van lluitar pràcticament a totes les batalles importants del nord de l’hexàgon. Al 1917, editaren una publicació, La Trinxera Catalana. Els historiadors que han estudiat aquest tema no són d’acord en la xifra total de voluntaris. Les estimacions de combatents van de més d’un miler a 18 000 i les víctimes de 6 a 13 000.
El Comitè de Germanor lliurà als voluntaris catalans banderes estelades que portaven a la punta de les baionetes calades a Verdun o a Belloy-en-Sarterre. Des del 1920, la bandera del Primer Regiment de Marxa de la Legió Estrangera es pot veure al Museu francès de la Guerra (als Invàlids de París).
La Guerra Mundial s’acabà amb l’armistici de l’11 de novembre del 1918 i la victòria dels aliats. Molts catalans, havien cregut ingènuament que lluitar per a França, era també lluitar per la reconeixença dels drets de Catalunya. Tanmateix, mai les potències aliades tingueren la intenció d'intercedir pels interessos nacionals dels catalans. En realitat, cap Estat no volia trencar les relacions amb la monarquia espanyola de por que es produís una revolució com a Rússia. L’actitud dels aliats va representar una dolorosa desil·lusió per la petita i mitjana burgesia liberal catalanista que no va aconseguir atreure’s les classes populars del Principat.
El polític francès Georges Clémenceau havia convidat els sud-catalans a participar a la primera Guerra Mundial prometent l'autodeterminació de Catalunya. Després de les hostilitats va rebre un grup de nacionalistes catalans al seu despatx. Al cap de dos minuts els va engegar a passeig: « Pas d'histoires, Messieurs ! ». Ni tan sols no és va permetre als supervivents catalans de participar amb bandera pròpia a la desfilada de la victòria!
El 14 de juliol del 1936 –quatre dies abans del començament de la guerra civil- un monument als Voluntaris Catalans fou inaugurat al parc de la Ciutadella a Barcelona. Obra de l’escultor Josep Clarà porta, des del 1972, la inscripció següent: «Als voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat 1914-1918 1939-1945». El dia de la inauguració, la banda municipal interpretà El Himno de Riego, Els segadors i… La Marsellesa! com que res no dona un exemple tan clar de la candidesa que l’actitud de certs catalans de cara a l’Estat francès…
Hem de treure la lliçó d'aquests esdeveniments per tal de no caure més en les mateixes trampes. Els voluntaris catalans han pagat al preu fort les mentides vehiculades per hipòcrites al servei de l'Estat jacobí. Viure d'il·lusions és perillós i condemna a picar de peus en un cul-de-sac. Quins que siguin els seus compromisos, catalans quedi's fidels a la terra! No escolti els que intenten desviar-lo del combat nacional al nom de no sé quin ideal. Són, en efecte, sempre tan nombrosos els que intenten mofar-se de vostè. És el cas en particular, de certs catalanistes que proposen sovint un espectacle aflictiu.
Catalans, continuïn sent fidels a la vostra terra!
*
* *
Ara, el nostre company Joan Matilló, ens llegirà un poema d’Apel·les Mestres dedicat als voluntaris catalans.
Joan-Pere Pujol – 14 d’octubre del 2007
NO PASSAREU
Lletra: Apel·les Mestres
No passareu, i si passeu
Serà damunt d’un clap de cendres;
Les nostres vides les prendreu;
Nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
No passareu!
No passareu, i si passeu,
Quan tots haurem deixat de viure,
Sabreu de sobres a quin preu
S’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
No passareu!
No passareu, i si passeu,
Decidirà més tard la història,
Entre el saió que clava en creu
I el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
No passareu!
A sang i foc avançareu
De fortalesa en fortalesa;
Però, què hi fa! si queda en peu
Quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
No passareu!