Paraules de Carsalade

Paraules de Monsenyor de Carsalade

bisbe de Perpinyà (1847-1932)

Monsenyor de Carselade va néixer a Simorra (Gers). Fou anomenat bisbe de Perpinyà el 18 de desembre de 1899. En una de les seves primeres pastorals, del Catecisme par a ús de la seva diòcesi, diu aquestes paraules que brillen com veritats eternes :

«Gràcies a Déu, avui com en temps passat, la llengua catalana té ús correcte en el Bisbat, i malgrat els esforços fets pels partidaris d'un unitarisme impossible, ella hi viu encara, i més que això, a l'hora present porta una vida activa i esplendent».

I després d'aquesta feliç constatació afegeix :

«La terra i la raça són inseparablement lligades la una de l'altra ; una influeix sobre l'altra i de la seva unió es nascuda la llengua, després d'una gestació a voltes secular. Intentar destruir qualsevol dels termes d'aquesta trinitat, la raça o la llengua, fins donant com a pretext la unitat nacional, és una obra impia i fantasiosa; és tan impossible anivellar els pobles com ho seria pretendre anivellar tota la terra. L'idioma català és una llengua, i ell viurà tant com visqui la terra catalana».

I l'acabament de tan notable pastoral és una veritable exaltació a la nostra llengua:

«Nós — diu el gran bisbe — ens sentim plens de satisfacció en poder aprofitar aquesta ocasió d'exaltar davant vostre la vella parla dels avis, de celebrar els seus mèrits incomparables, la filla primogènita del llatí, de dir-vos finalment, que constitueix per a tots nosaltres un deure sagrat d'honorar i estimar aquesta llengua tan formosa, tan sonora, tan enèrgica i tan dolça, tan magnífica i senzilla, que ha estat per molts segles la llengua amb que foren escrits les cartes de les nostres llibertats i dels nostres costums, la llengua de les nostres cròniques, de les nostres poesies, dels nostres cants populars, dels nostres goigs tan plens de fe i de pietat.»

En una altra ocasió, Monsenyor de Carsalade deia:

«Recordeu-vos, si us plau, que no he mamat la llengua catalana amb la llet de la mare, i que abans de venir a Catalunya mai no havia sentit parlar en català. He estudiat la llengua del poble que Déu m'ha donat a conrear; em va semblar que per a regir els meus fills catalans i arribar fins a llur cor, calia que els parlés la llengua de la terra».

................................................................................................................................................................................

«La fe i la llengua d'un poble són inseparables. Déu ho ha volgut així. Tots els pobles combreguen a la mateixa fe, però no de la mateixa manera. Déu los hi ha donat a cada un ésser particular que els diferència dels altres, i que es manifesta sobretot per l'idioma. Tenim nosaltres catalans, un idioma conforme a l'ésser de nostra raça; no expressem els nostres sentiments com ho fan els pobles que ens rodegen; i és per això que la Fe catalana té necessitat de la llengua catalana per expressar-se. Deu va unir inseparablement la Fe i la llengua quan va establir la nostra raça. És escrit en el Sant Evangeli: lo que Déu junta no ho separi l'home! Maleïda, doncs, la mà sacrílega que s'alça contra l'obra de Déu, contra la llengua catalana. Maleïts els impios que intenten de trencar els llaços que l'Altíssim va afermar.»

Els Cims, butlletí de l'Orfeó Canigó

Núm. 1 - Perpinyà - 13 d'octubre de 1968