Embedded Files
Un patriota català, amic de tots:
Josep Marsal i Moncasi
Joan-Pere Pujol, president del Cercle Alfons
Com ho fem de tradició, primer observarem un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s'han sacrificat per la llibertat de la desgraciada terra!
*
* *
L'home del qual evoquem avui la memòria, es trobava encara aquí al meu lloc entre nosaltres, fa només alguns anys per honorar els nostres patriotes. Josep Marsal i Moncasi ens ha deixat, en efecte, el divendres 14 de desembre del 2007, tan discretament com havia viscut.
En Josep era originari de la província de Lleida. Havia nascut al Rellevo el 20 d'abril del 1924. Cap al 1930, la seva família es va instal·lar a la Catalunya del Nord, primer al Mas Palegry i després, a l'octubre del 1932, al barri de l'estació de Perpinyà. Així, des de la seva infantesa, va viure sempre al Rosselló.
Durant nombrosos anys, exercí l’ofici de reparador de ràdio televisió. El seu comerç es trobava llavors al carrer Llucià al barri de sant Jaume, no gaire lluny de la farmàcia del malaguanyat Josep Deloncle.
Tots els que l'han apropat poden testimoniar que era una persona molt discreta sobre els seus actes de resistència. M'havia evocat les seves accions en la resistència que molts anys després que l'haguí conegut. A l’ocasió d'un àpat a la vil·la Sant Jordi, la seva esposa i nosaltres mateixos l'havíem incitat vivament a posar per escrit els seus records personals. Va ser l'origen del llibret editat al febrer del 2001 pel Cercle Alfons Mias: Rècords d'un antifeixista català. El principal interès d'aquesta publicació, als nostres ulls, era de recordar que la resistència a les dictadures feixistes va ser, en una àmplia mesura, el fet de persones anònimes avui ben oblidades.
En Josep participà a les manifestacions de la cultura popular d’abans guerra i en particular del Casal Català, instal·lat al passeig Palmarole a Perpinyà. La seva generació va ser marcada, com ell mateix ho explica, al ferro vermell per la desfeta i la retirada dels republicans al 1939. Escriu aquesta frase que explica tota la seva conducta futura: «Quan la massa dels refugiats esquerps i afamats es desbordà sobre el Rosselló, hem tocat el fons de la humiliació». Amb els seus pobres mitjans, en Josep provà d’ajudar els refugiats.
Finalment la guerra i el seu seguici d'horrors va afectar també l'estat francès... Entre 1941 i 1942, la frontera franco-espanyola no estava gaire vigilada. Les persones que intentaven fugir, del qual molts polonesos, prenien un taxi a Perpinyà per anar a Argelers de la Marenda. Els xofers els posaven llavors en relació amb guies. Molts d'aquells guies eren refugiats utilitzats a la fabricació de carbó de llenya. Per relacions familiars, Josep va participar en les operacions de passos clandestins de les quals va prendre poc a poc la direcció.
Al 1942, els alemanys ocuparen la zona sud de l’estat francès. Entraren a Perpinyà el 12 de novembre. Poc després organitzaren un control molt més rigorós de la frontera.
Al mes de gener del 1943, Josep adherí amb els seus guies a la xarxa Borgonya dirigida dins la regió pel Joan Olibo. La principal missió d’aquella xarxa era de portar els aviadors evadits a Perpinyà per fer-los travessar la frontera franco-espanyola i portar-los a Barcelona. Cal precisar que les condicions climàtiques obligàvem a vegades els participants a prendre disposicions particulars. Les nevades de l’hivern del 1943 sobre els Pirineus van provocar la interrupció dels passos durant algunes setmanes.
Nombrós tanmateix varen ser aquells que van poder travessar els Pirineus gràcies al valor de Josep i els seus amics allò al perill de llurs vides. Gràcies a la xarxa Borgonya, més de dos cent vuitanta pilots pogueren arribar a Espanya i després a la Gran Bretanya.
Se n'havia sortit, com ell mateix un dia m'ho va confiar, sens dubte a conseqüència de la seva jove edat.
En el seu llibre Ma vie ? certains jours (1999), Joan Olibo escriu a propòsit seu: «No oblidaré mai els nombrosos serveis aportats per l’equip de passos França-Espanya, Espanya-França dirigida de mà de mestre per […] Josep Marsal».
Pels seus esforços a favor de la llibertat contra les dictadures, tres països li varen concedir condecoracions: la Medal of Freedon – Bronze Palm (Estats Units), la Creu de guerra amb estrella de bronze (estat francès) i la Silver Laurel (Gran Bretanya).
*
* *
Al 1946, Josep Marsal participà a la instal·lació i al manteniment d’una emissora de ràdio destinada a difondre emissions en català a destinació del Principat. Cinc persones eren implicades dins aquella aventura: Valls de Gomis, Jaume Cornudella, Faneca (el xofer de Valls de Gomis), un presentador del qual s’ha oblidat la identitat i ell mateix. L’emissora era instal·lada a Perpinyà darrera l’actual caserna de les Companyies Republicanes de seguretat i efectivament funcionà durant un cert temps. Seguidament a protestes de l’estat espanyol, un representant de l’estat francès intimà l’ordre als responsables d’acabar d’emetre. L’època de la Resistència antifeixista era ben acabada, i, com sempre, la famosa república considerava només que els seus interessos polítics.
Molts de nosaltres es recorden d'en Josep Marsal com a acompanyant de l'Orfeó Canigó i alguns anys després com a soci del Centre Cultural Català de Perpinyà al carrer sant Mateu.
*
* *
L’any 1972, Josep Marsal sol·licità la seva adhesió a Saint Jean des Arts de la Régularité, una lògia maçonica depenent de la Gran Lògia de França. Més tard, participà a la creació dels dos Tallers catalans Llibertat i Rosselló núm. 7 del Gran Orient de Catalunya. Com a Orador d’aquesta ultima Lògia, les seves intervencions, sempre mesurades, eren escoltades amb molt de respecte pels seus germans.
A l’ocasió de les cerimònies del Solstici d'Estiu organitzades a Ribesaltes pel Gran Orient de Catalunya el 18 de juny del 2005, Josep Marsal rebí de les mans del Gran Mestre la Medalla d'honor de l’Obediència.
*
* *
Ara, el company Joan Matilló, ens llegirà un poema del famós escriptor rossellonès Carles Grando: «Catorze d’Abril».
Joan-Pere Pujol – 18 d’octubre del 2008
CATORZE D’ABRIL
La nova es propagà com una canonada:
La República! Amics, no la veieu dreçada
A tot arreu, al moll, als portals, als palaus?
Al poble s’han lliurat avui totes les claus
I entusiasta les fa tintar dins sa mà ruda.
Als barris, massa estrets, els visques fan boluda.
Llarg de la Rambla passa aclamat Macià:
Son rostre, que l’exili atònic no esblaimà,
Sembla pàlid avui, tant la vermella aflama
La multitud enfebrosida que l’aclama.
Ai, Catorze d’Abril! de quin goig delirant
Vas sorprendre el país, en silenci comptant
Els minuts d’esperança al rellotge de l’ànima.
Visca la Catalunya lliure! Remor intima
Recollida amb tendresa al fons de cada pit
I esclatant ara, al cel de gloria, en un sol crit
Ample i majestuós i alat com la Victòria
Que s’encela damunt els pòrtics de l’Historia.
Visca la Catalunya lliure! L’ideal
Vibrava a cada llavi en himne triomfal.
Ai, Catorze d’Abril! quina flama serena
Vas encendre en tot cor quan, rompent la cadena
On patia el seu ritme àvid d’humanitat,
Son batec franc li vas tornà amb la llibertat.
De banderes arreu la plaça era claferta.
L’emoció palpitava al mateix lliure cel;
La fe s’agenollava entre el riure i l’anhel
I les mirades fins pecaven d’alegria
Davant la santedat imponent d’aqueix dia
On cada u combregava amb dolça germanor
Sota els plecs d’or viats dels pals de la dolor;
I en l’anònim abraç que al pròxim el lligava,
Ja un plebiscit d’amor i de pau sórdenava.
…………………………………………………………...………………………………………
Carles Grandó
Page updated
Google Sites
Report abuse