Oda a la Pàtria
Oda a la Pàtria
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel, de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vel montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu,
e al mig del mar la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també la so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Més, arrecat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m'haja tret una enganyosa sort,
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent ni la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del LLobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que atacaren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que en pensaren sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan el mugro matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e cànties llemosins somiava cada nit.
Si quan em trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau