1991 octubre

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, octubre del 1991

Commemoració del cinquanta-unè aniversari de l’afusellament del President màrtir Lluís Companys i Jover

Senyores, Senyors: Una vegada més ens trobem reunits davant l’estela per retre homenatge al President màrtir i memòria als morts ens les lluites cruents per les terres d’Europa i Àfrica, a tots una memòria fervent per dir-vos que no sou oblidats.

A vós, President que, any darrera any, anem commemorant el vostre record i quan els anys voldrien esborrar les memòries, i gent també, voldria esborrar-la per sempre més, la gesta heroica de la vostra mort, fruit d’uns odis tan gran a l’ensems que innobles que van marcar els cinc anys abans la gran tragèdia. Vós, com a President de la Generalitat vàreu tenir la gallardia, la noblesa que caracteritza aqueixa terra on vàreu néixer i morir, quan després de desfermar-se verbalment unes persones a sou de l’estranger els pitjors insults i vexacions per la nostra terra. Citaré noms, no creieu que siguin paraules al vent sense fonament.

José Antonio, a sou del Consolat italià a París, cobrava 50 000 lires mensuals i, a finals del 1935, li fou reduïda a 25 000 (Max Gallo, Histoire de l’Espagne franquiste, pàg. 54).

El 31 de març del 1934 el dirigent de Renovació Espanyola Antonio Goicoechea, els carlins Rafael Olazabal i Antonio Lizarza i el general Barrera també es van entrevistar amb Mussolini el qual els va prometre un milió cinc cent mil pessetes, vint mils fusells, dues-centes metralladores i vint mil granades, assegurant-los a més que aquesta ajuda seria ampliada quan l’alçament és produís. Segons Tuñon de Lara el qual afegeix que en proba d’una bona voluntat del Duce, aquesta comissió va rebre mig milió de pessetes i, al cap de poc, fou lliurat a Olazabal un milió més, tot això abans dels fets del 6 d’octubre.

Les vostres paraules sobre aqueixa data: «La realitat és que Catalunya patia uns moments de temença, ben fonamentada, que li fos arrencat o minvat l’Estatut i que fossin falsejades les institucions republicanes. La historia venia de lluny… La veritat era que ja feia temps que Catalunya mantenia un estat d’excitació, d’apartament i de diferències amb els governs de la República falsejada… Hi havia la possibilitat que fossin cridats al poder aquests elements feixistes, perquè… havien dit no més lluny de dos dies abans la promulgació de la crisi que quan estiguessin al poder es minvarien les facultats autònomes de Catalunya o desapareixeria l’Estatut de Catalunya, i ho havia dit el seu cabdill responsable… Si el Govern de la Generalitat en aquells moments davant la protesta unànime s’hagués mantingut silenciós donant suport a unes institucions falsejades, jo dic a VV SS que s'hauria produït un absolut, que l’autonomia no ja morta en l'estructura, sinó morta a la seva base. I fora d’Espanya ens haurien qualificats fenicis o del que sigui i haurien tingut l’aversió de totes les forces obreres i els nuclis republicans.

Jo no sé si el 6 d’octubre va ésser un error o va ésser una virtut, si va ésser o no un pensament polític encertat. Si que el 6 d’octubre corresponia a una trajectòria política, corresponia a la lleialtat amb les propagandes que s’havien fetes en la tribuna publica. Corresponia a un sentiment d’alarma i de sobresalt dels nostres ideals republicans.

Però, Honorable President, no seria sobrer cinquanta-un anys després entendre el que deia la gent sobre Catalunya i el seu estatut. El Sr. Campalans ens diu: «Quan parlem d’espanyolisme se’ns contesta (tradueixo tant mateix). No l’espanyolisme és un privilegi dels castellans. Si voleu integrar-vos a la vida espanyola, monopoli de Castella, haveu de renunciar a la vostra ànima, a la vostra llengua, al vostre esperit.» Llavors va contestar: «Nosaltres podem fracassar en el nostre ideal d’Espanya, però el vostre està fracassat abans perquè la vostra Espanya és impossible. I afegeix: «És que els catalans volen imposar-vos el seu dret? No! No podem fer-ho, perquè hi ha quelcom molt profund a l’entranya de Catalunya que no se’n parla ja a l'edat mitjana, un sentiment liberal que ens ho priva així nosaltres no volem imposar-vos ni nostra llengua, ni nostre dret. Perquè ho voleu fer vosaltres?

Paraules de Santaló: Tenint la paraula (al parlament és interromput per Alfaro que assegura que l’estatut és regionalista i separatista, sumant-se a la interrupció, un altre diputat que crida: «Menys privilegis per Catalunya!»), arribà a llençar als catalans aquesta acusació insòlita. Tot ho haveu tingut del Poder Central monàrquic i ara ho voleu de la República!

I vós, President, en aquelles corts vàreu recordar que havien estat presentades docents esmenes i cent vots particulars acompanyants d’intervencions interminables.

Paraules de Joan Montseny: Catalunya té una ànima que no es pot casar, que no es casarà mai l’ànima de Castella, no es pogué abans ni es podrà ara » … Si es va passant d’un Estat de força a un Estat de dret, perquè les corts espanyoles han de tenir més drets sobre Catalunya que el poble català… i acaba dient que Catalunya governada per una majoria catalana es governaria d’una manera diferent de com la governaria una majoria espanyola.

Tot considerant que Catalunya en general és separatista es manifestà convençut que una Catalunya independent estaria més ben administrada que Castella. Creia, però que l’esperit català feria de Catalunya una nació rica i naturalment que l’esperit castellà faria d’Espanya una nació pobra.

Paraules de Gil Robles el 1934: S’ha d’anar a un estatut nou… Que importa que ens costi fins a vessar sang! Necessitem el poder íntegre, això és el que demanen. La democràcia no és per nosaltres una fi sinó un mitjà per arribar a la conquesta de l’estat nou arribat el moment, el Parlament, o se sotmet o desapareix. Si demà el Parlament és contra els nostres ideals anirem contra el Parlament, perquè a nosaltres no ens interessen en política les formes sinó el contingut.

Fins el mateix Cambó, aquell que enviava xecs en lliures esterlines a Franco i que el Govern de Burgos, en bon castellà, acceptava i cobrava encara que vinguessin d’un català que no volien a casa seva, en pregunto on eren els fenicis?

«Pel capbaix el 80% dels tributs de Catalunya anaven a parar a l’Estat. I posa de relleu que les resistències d’Espanya contra Catalunya «no venia del règim, que per això, en el nou regim, les reticències continuaven igualment.

Tornem a les vostres, President: Encara que quedés sola Catalunya donaria batalla i recordant que el sentiment nacionalista arreu del món i del temps dona herois i dona màrtirs! I acabareu declarant que si Catalunya fos vençuda tot entretenint-se amb joguines de l’habilitat política.

Si això succeís i jo tingués la dissort de quedar en vida s’embolicaria en el meu menyspreu i en retiraria a casa meva per tal d’amagar també la dolor punyent de l’ànima per haver perdut la fe en els destins de la pàtria.

I continuareu, contestant a Ramon d’Abadal: «Admeten la possibilitat, ja difícil, però admeten també que Catalunya sigui vençuda i que ens siguin arrabassades totes les llibertats, però com que els qui som al davant hi perdrem la vida renaixerà d’una manera triomfant la nacionalitat catalana.»

Vostres també, són aqueixes paraules: «Sigui el que sigui, el que porta l’esdevenidor l’únic que tinc que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la llibertat» i tres dies després en comparèixer davant el Parlament… vau insistir: «Catalunya defensarà, costi que costi, les seves llibertats». Be odis us desfermaren des de la carta de José Antonio a Franco I Goicoeechea a Madrid amb el pacte amb Mussolini a la butxaca.

Vingué la tan desitjada guerra (per ells).

Comencem per l’alcalde de Saragossa el mes d’agost del 1936: «El dia del triomf exigirem el que puguem exigir… Jo demano a Espanya des de Burgos el que Aragó vol i el que Aragó vol és tenir una sortida pròpia al nostre Mare Nostrum» (Publicat a Heraldo de Aragon el 13 d’agost del 1936).

Volien la destrucció total de Catalunya. És el propi Dionisio Ridrueja que ens ho diu: «En l’ordre econòmic es feu tot lo possible per beneficiar la resta d’Espanya amb l’extensió de la industrialització… He tingut noticies d'innombrables expedients d'iniciativa catalana i capital català per instal·lació d'indústries noves resoltes amb la formula ‘Autoritzades, però fora de Catalunya’.»

Hedilla ens en diu d’altres no menys sucoses: «Es podia sentir freqüentment en certs mitjans que no eren falangistes les afirmacions que Catalunya deuria ser sembrada de sal.

L’odi era en aquells moments… molt gran.

Un historiador i dirigent carlí, Jaime del Burgo, capità de requetes de Navarra diu que quan van arribar les forces franquistes davant la ciutat basca (millor dir davant les ruïnes) de Guerníca, destruïda per l’aviació feixista, digué a un tinent coronel d’artilleria que l’acompanyava (espanyol no navarrès):

- Era necessari fer això?

El contestà amb inusitada violència:

- Això cal fer amb tot Biscaia i amb tot Catalunya.

El vaig mirar perplex i li vaig fer repetir la frase. Ho feu amb més violència encara.

I el Tubib Arrumi de fer-nos sabedors que ell «Havia sentit més d’una persona de clar juí i tremp seré de propugnar la conveniència d’un càstig bíblic (Sodoma i Gomorra) per purificar la ciutat roja, la seu de l’anarquisme i del separatisme i com a únic remei per extirpar els dos càncers senyalar el termocauteri, destructor implacable.»

Juan Hugueta posa la seva cullerada: Catalunya… deurà soldar-se a Espanya amb soldadura autògena de manera que puguem dir que és carn de nostra carn, ossos de nostres ossos i sang de la nostra sang.

Érem el 1937 quan tals barbaritats foren dites. El senyor G. Garcia Arista no en deia pas menys:

Però Aragó ha volgut ser fidel a Espanya encara que reduïda a la misèria pel seductor que ens prengué territoris i glories històriques i després com el pop ens sucà la sang amb els seus tentacles de ports francs, fabriques de farina… No en tingué prou Catalunya que la Pàtria visqués pobre i mísera, treballant com esclava, perquè ella gaudeix d’esplandits palaus de justícia, universitat, hisenda, correus i telègrafs pagats per l’exhaust tresor espanyol…

«A Catalunya tothom ha estat ministre i gaudeix de desocupació» Així una Catalunya rica en una Espanya pobre.

Podríem allargar molt més els insults i mentides que han abocat com galledes de deixalles sobre els Catalans. Son molt els que porten les marques del seu odi i de les seves mentides, però és hora de tornar a vosaltres, tots morts per Catalunya i pel delicte d’haver estimat i defensat al terra on vàreu néixer per ells era el crim més gran. Ja els haveu sentit estimar a Catalunya. No devíeu estimar a una madastra que us odiava i ja veien pel foc devia curar-se.

I vós, President, símbol d’aquesta terra irredempta on vau conèixer insults i vituperis en vida i insults a l'hora de la mort i que poc temps abans la vostra fi escrivíeu:

«Tot trontolla al món i davant del demà quina responsabilitat, la dels catalans per l’esdevenidor de la Pàtria. Com han de continuar mantenint, exaltant, cultivant amb passió i veneració l’espiritualitat de Catalunya, el seu ésser, la seva presencia a tot arreu on ens trobem cada un.» Setembre del 1939.

«No puc expatriar-se a Amèrica. Mentre la qüestió internacional no estigui aclarida, el meu deure és restar prop de la Pàtria.» I, el 13 d’octubre del 1940, la vostra lletra a la vostra filla i neta: «Estimada filla meva, neteta meva, Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat i moriré per Catalunya i per ço que ella representa ser una mor bella, de la que donaré gracies a Déu i dignificarà la meva humil persona.»

Homes com vós, President, enlairen ben alta la torxa i la senyera de nostra terra, vós que vàreu conèixer la perfídia quan us demanaven de rendir-vos i fer-ho públicament i que confiéssiu amb la magnanimitat de Franco, aquell que feia afusellar el diumenge Galan i Garcia Hernandez o un dijous sant Carrasco i Formiguera.

Per tots els morts als fronts, als camps de la mort, en la lluita clandestina (maquis), als camps de concentració i CTE, un record punyent per vós, President, amb les vostres paraules immortals: Per Catalunya! Visca Catalunya!