1995 (15 d'octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, el 15 d’octubre del 1995

Cinquanta-cinquè aniversari de l’afusellament

del President Màrtir Lluís Companys i Jover

Senyores,

Senyors,

Una vegada més ens retroben reunits al peu de l’estela dedicada a la seva memòria i de tots aquells que per la llibertat i la democràcia varen donar la seva vida, els seus esforços i van sofrir un seguit d’humiliacions fins a l'anihilació total als camps de la mort, tants homes com dones de la nostra terra.

Si vós, honorable President, us prenem per símbol dels sofriments no per això deixem de pensar amb els altres màrtirs o martiritzats com vós mateix. No oblidem ni volem oblidar el que amb vós feren. Són ja tantes les coses que s’han dit davant d’aqueixa estela i per personatges que feren l’historia i figuren a la historia com a protagonistes dels esforços diplomàtics desplegats per mantenir el que els catalans tant esperem des del 1714, els nostres furs, els nostres costums i les nostres tradicions. Els anys han passat i els furs també.

Haveu conegut les vicissituds des de la vostra jovenesa, quan éreu advocat de la classe obrera, sofríeu en els vostres sentiments íntims quan van assassinar els vostres amics Layret i Segui, vexacions, insults, empresonament. Proclamareu la república el 14 d’abril del 1931 i cal no oblidar que no es vessà una sola gota de sang. D’això ningú es recorda, els uns, perquè no volen recordar-ho i els altres, perquè ho ignoren completament.

En 1934 anàreu presoner amb els altres 3 400 catalans, anàreu a la presó del penal de Santa Maria després d’haver passat com els altres pels vaixells presons de trista memòria, condemnat a trenta anys de presó, alliberat per la voluntat del poble que us elegí diputat.

El 1936, perseguit per «amics» que us volien treure de Catalunya, el 1940, detingut per la Gestapo i enviat a Madrid per fer-vos un judici que avui se n’avergonyeixen i no volen donar cinquanta-cinc anys després els fulls judicials per no ofendre l'honorabilitat (?) dels vivents i dels descendents, ironia d’una cosa que els avergonyeix en diuen honorabilitat. Els que assistiren a l’execució s’avergonyí i deixà el país per anar a viure ben lluny d’aquells honorables que no volen deixar conèixer el document d’arxiu número 23 468/1940.

Però no oblidem tampoc les paraules d’un altre polític que referint-se a Catalunya tingué el coratge de dir: «Antes que la parcelacion el exterminio». És d'agrair tals desitjos? o bé deixar-ho amb indiferència i dir aquella dita catalana: «Brams d’ase no pugen al cel»?

És tot un poble que sofrí aquelles que duraren cinc anys. Ja he dit els camps de la mor lenta i els actes d’heroisme que practicaren els uns amb les armes, altres sense armes, però jugant-se a la vida, tals els guies per passar la frontera o la munió de dones que generosament anaven a portar ordres, consignes o buscar fugitius, en col·laboració amb les dones del país, però més sovint soles les unes i les altres.

A vosaltres tots en ocasió del cinquantè aniversari de l’alliberament des camps de la mort lenta us oferim l’homenatge a l’ensems que al nostre President màrtir que deia un jorn «la lluita, sempre en pro del poble humil» i també «on viu la llibertat, allí és la meva pàtria».

Però l’esclavatge no volgué que pogués viure en un poble lliure i el van afusellar, però dignament i demostrant la vostra fe i amor a la nostra terra amb el crit que retruny i retrunyirà.

Per Catalunya! Visca Catalunya!