Projecte de proclamació de la independència de Catalunya, que havia de fer pública Francesc Macià, a Prats de Molló, el 1926.

Via fora, catalans! Ara és l’hora, catalans!

Dos segles d’esclavatge, d’humiliació i d’oprobi, no han pogut matar la veu de la nostra ànima. Ens han pogut sotmetre els nostres cossos per la força de les armes i arrabassar-nos així les nostres llibertats. Ens han pogut fer baixar el cap sota el seu jou i fins treballar per a l’opressor, però no hem oblidat mai la veu interior de la nostra rebellió ni de fer sentir-la als altres com a protesta i invocació del nostre dret.

És aquesta mateixa veu la que esdevé avui el nostre crit de llibertat. És aquesta mateixa veu que esdevé el nostre imperatiu nacional, l’imperatiu de la nostra raça que ens crida: "A les armes, a les armes! Heu perdut el vostre sentiment de catalans? Heu oblidat ja que sou homes? En comptes d’ardit jovent haurem engendrat un poble de covards? En comptes de cavallers orgullosos d’ells mateixos, heu esdevingut, heu esdevingut un ramat de pàries? No teníem una senyera immaculada? No posseïm una llengua característica i ben nostra? No teníem les nostres festes, els nostres costums i tradicions seculars? No teníem una gloriosa història? No posseïm una cultura i un avenç social que era, amb els seus gremis obrers i d’ensenyament, un exemple per al món? No teníem una consciència i una voluntat rebels? On és, doncs, tot això? Només ens resta la llengua i encara arrencada grollerament dels llavis dels nostres fills a l’escola i gairebé arrencada per vergonya, fins dels nostres llavis. Tota la resta, per noble i sagrat que fos, ha estat proscrit i ben sovint trepitjat per governants, dictadors i reis que corrompen tot el que toquen perquè estan habituats a arrossegar-se pel fang del vici, del crim i de les coses més infectes i repugnants.

I reconquerir un patrimoni, no val una vida?

A les armes, catalans! Darrera nostre hi tenim una generació que ens mira i vetlla per nosaltres ; i davant, una generació que ens espera!

Catalans! No podeu imaginar-vos amb quina alegria més pura us adreço avui aquesta crida. Us havia parlat fins ara amb tanta angoixa i tristesa! Era el fruit de les amargors de l’exili. Era el fruit de la comprovació de les febleses, defeccions i fallides de tants catalans que han refusat servir Catalunya. Era el sofriment que sentia a la meva ànima de tants germans que sofreixen a les presons d’Espanya. Era el dubte que de vegades m’obsessionava que ja no podria, a la meva edat, veure de nou Catalunya i la seva llibertat.

Avui, però, en passar la frontera i veient-la de nou en l’exaltació natural que produeix el retorn a la pàtria i dins la calma i la grandesa d’esperit que produeix aquest retorn quan és per oferir-li el sacrifici de la vida, l’he vist tan bella, tan rica, tan puixant i tan eterna, que m’he sentit tranquillitzat en la meva fe que Catalunya no morirà mai i que vencerà els seus enemics.

És amb aquesta fe i amb aquesta gran joia que us crido al meu costat per prendre les armes per la llibertat de Catalunya. Ha d’ésser un dia de festa per a nosaltres, aquest recomençament de la nostra història nacional antigament tan clara, tan austera, tan gloriosa, però des de fa dos-cents anys enfonsada dins d’una altra història carregada d’una grandesa inútil i ennegrida per la fumera roja de sang, de tantes fogueres enceses per la Inquisició i encara no apagada del tot. Per a nosaltres avui, catalans, en vida i en mort, Catalunya serà de nou Catalunya!

Contra la monarquia i contra aquest rei opressor que, encara no fa gaire temps, ens recordava que era el descendent de Felip V, de terrible memòria, que està en deute de sang amb nosaltres.

Contra la dictadura militar, la més repugnant de totes les dictadures per la seva mateixa concepció, que ens ha ofès íntimament amb la profanació de les nostres coses més sagrades.

Contra la guerra del Marroc, aquesta guerra tan injusta i tan tràgica que persisteix, encara que sigui negada pels comunicats oficials.

Contra la injustícia social i els privilegis de classe.

Per la llibertat de Catalunya i el dret a governar-nos nosaltres mateixos, conscients de la nostra personalitat i de la nostra voluntat ferma i definida, convençuts que Catalunya és capaç de governar-se a si mateixa i posseeix prou recursos econòmics per viure lliurement.

Per la cultura dels catalans, la restauració de les seves corporacions dissoltes i la creació de noves institucions que afavoreixin els infants, així com les de caràcter tècnic per als obrers, comerciants i industrials.

Per la dignitat i millorament de vida del proletariat, mitjançant reformes socials i la llei de protecció del treball i dels obrers, el que significa la garantia per al progrés i millora, partint del mínim assignat a la convenció de Berna.

Per la llibertat de tots els empresonats per delictes polítics i socials, i la llibertat dels nostres companys separatistes que, d’una manera tan heroica, han patit i pateixen, encara, per Catalunya.

Per la implantació de la República Catalana Independent.

Via fora, catalans!

Us crido amb el mateix crit històric que ens recorda les nostres antigues victòries nacionals, car és en aquest moment que voldria fer desaparèixer la meva persona per tal que reconeguéssiu en la meva veu, la veu de la vostra raça, i en la meva gesta, la gesta d’aquells que ens han precedit en la Història. És ben encoratjador de sentir-se, en aquests moments suprems, per damunt de la nostra voluntat, l’hereu i l’instrument d’aquells herois que saberen posar tan alt, en terra i en el mar, el nom gloriós de Catalunya.

Que la nostra senyera de les quatre barres onegi en el vent de la nostra immortalitat! En aixecar-la de nou al cel de Catalunya, deixeu-me hissar una altra senyera invisible perquè onegi per damunt d’aquells que lluiten per un noble ideal.

La nostra afirmació d’ésser catalans, no significa que ens volem separar de l’afirmació que també som humans. L’estel solitari de la nostra bandera no vol pas significar que ens volem aïllar dels altres que, com nosaltres mateixos, sofreixen una opressió semblant. La nostra bandera no ens separa de ningú que tingui un esperit lliure, i en els seus plecs no s’amaga cap idea d’imperialisme ni de conquesta. La nostra aspiració és entrar, una vegada lliure, en el concert dels pobles civilitzats per treballar, amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia. I és aquesta aspiració que ens ha fet aliar amb els separatistes d’Euskadi i de Galícia i ens pot fer aliar, demà, lliurement i cordialment amb les altres petites nacionalitats d’Espanya.

Quan nosaltres afirmem que deslliurarem Catalunya, no ho diem pas amb un esperit d’odi contra vosaltres, espanyols, com ho han fet córrer els governs d’Espanya. Tot el nostre odi s’aixeca contra aquesta Espanya oficial monàrquica, avui dictatorial, sota el règim de la qual vosaltres mateixos heu esdevingut uns esclaus, sobretot vosaltres, obrers, tant com nosaltres mateixos. Us hem vist sotmesos al mateix jou, encadenats al treball i patint pel dur treball, en la vostra terra àrida. I us hauríem estés més d’una vegada els nostres braços, si els haguéssim tingut lliures. És el que esperem fer un dia si aquest és el vostre desig. La nostra unió oficial d’avui, feta per la força [unió que és la causa de la misèria i de la inquietud de tots], feta demà pels lligams de la llibertat i de la fraternitat, serà plena d’eficàcia i plena de possibilitats materials i morals insospitades.

Heus ací, doncs, l’esperit de la nostra revolució.

Via fora, catalans!

Lluitem per aquesta terra immortal que és Catalunya i no podem ésser vençuts!

Què seria d’una joventut sense rebellia? Què seria d’una vida sense dignitat?

Vius o morts, per Catalunya i la seva ànima immortal!

A les armes, catalans!

En nom del Consell provisional de la República Catalana.

Francesc Macià

A les nacions lliures del món, salut!

És Catalunya la que avui us saludem, nacions lliure del món, en el moment d’aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa.

Assistits per aquest dret i ajudats per un exèrcit de braus voluntaris catalans, així com per l’heroica Legió de Voluntaris Italians per la Llibertat dels Pobles, acabem de proclamar la nostra independència nacional i us demanem el vostre ajut, encara que sigui moral, pregant-vos que vulgueu reconèixer Catalunya com a nació lliure.

La raça catalana, la seva llengua, els seus costums, les seves tradicions, el seu temperament i el seu caràcter, són profundament diferents i, en molts aspectes, oposats als d’Espanya. No volem adduir altra prova que l’absència de compenetració que ha existit sempre entre els catalans i els governs espanyols, font principal de les inquietuds i la discòrdia que no han deixat sempre de manifestar-se, fins al punt d’haver d’ésser reprimides a la força.

Històricament, Catalunya ha estat de tot temps diferent de la resta de la Península ibèrica. La Història de l’Edat Mitjana brilla encara per l’esplendor de la gloriosa i independent Confederació catalano-aragonesa, una de les més democràtiques pel seu codi marítim anomenat Consolat de Mar i la que instaurà el primer Parlament a Europa. Esperit democràtic que no ha perdut mai, ni amb la seva aproximació amb Espanya després del malaurat casament del rei Ferran d’Aragó i Catalunya, amb la reina Isabel de Castella, ni per la persistent política d’absorció realitzada per Castella, que provocà, el 1640, la Guerra de Separació, ni a conseqüència de les sagnants repressions de Felip V, que culminen amb l’assalt històric del 1714, el qual tingué com a conseqüència la pèrdua de les nostres llibertats. En contrast amb la d’Espanya, plena d’un esperit imperialista i reaccionari, la Història de Catalunya es caracteritza pel seu esperit liberal. Cal tenir en compte que si, abans, Catalunya transformava els seus reis en veritables presidents de república, encoratjà, més tard, els pagesos de remença a enderrocar els drets feudals i abusius dels senyors, esdevenint aquests camperols, els veritables precursors de les revoltes socials.

Geogràficament, Catalunya presenta una unitat ben definida a la Península ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Per una llenca de les províncies aragoneses. Per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.

Ultra aquestes raons històriques, ètniques i geogràfiques sobre les quals es recolza el nostre dret d’ésser, existeix la nostra voluntat de voler esdevenir independents i lliures, forts de la convicció que tenim de ser capaços de governar-nos nosaltres mateixos i coneixedors dels mitjans que posseeix Catalunya per viure plenament en tots els aspectes, gaudint de la seva llibertat nacional. La nostra dignitat d’homes, tanmateix, no consen que haguem de viure ni un sol dia més sota el règim d’ocupació moral i material de Catalunya per l’Estat espanyol, una ocupació que prohibeix l’ús oficial i gairebé privat de la nostra antiga llengua catalana, que destrueix totes les nostres institucions de cultura, que ataca salvatgement les nostres festes populars, que viola els nostres domicilis i la nostra correspondència privada, que ens nega el dret d’associació i el de la lliure expressió de pensament, que empresona els catalans en massa i els tortura bàrbarament i els deporta fora del país pel sol delicte de declarar-se catalans, que pretén imposar-nos per la força el règim d’una monarquia detestable, que ens oprimeix sota una dictadura militar abominable i que ben sovint, com per la campanya del Marroc, ens arrabassa la nostra joventut darrera d’aventures quimèriques de colonització i de conquesta.

Volem Catalunya per als catalans!

Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors.

Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat.

Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent.

Que sàpiga tot el món que no estem animats d’un esperit d’odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d’imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d’ajudar els altres pobles d’Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n’esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes. I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d’angoixa, demanant-vos de reconèixer el nostre dret d’esdevenir lliures. Ho fem amb l’esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperació, no forçada, sinó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, contra tot privilegi i tota tirania. Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d’Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l’imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d’elles mateixes

Pel dret dels pobles i dels homes!

Per la pau internacional!

Salut!

Declaració de la independència de Catalunya

Catalans!

El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret de Catalunya a la seva sobirania nacional, dret que, com els de tots els pobles, no prescribeix i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui. Declara Catalunya independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s’ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat, avui, usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la pàtria catalana. S’aixeca en armes, amb el recolzament de l’exèrcit de braus voluntaris catalans i de la generosa Legió Italiana de Voluntaris per la Llibertat dels Pobles, contra tota força d’ocupació. Es compromet a no deixar les armes fins a l’obtenció i consolidació d’aquests dret fonamental i tots els altres drets de Catalunya.

Exigeix, pel fet d’aquesta proclamació, l’obediència i el respecte més estricte de part de tots els catalans, usant un dret que posseeix sempre i en qualsevol moment.

Assegura en tots els llocs reconquistats on pugui establir-se lliurement, la llibertat de tots els ciutadans sense distinció de posició, ni classe, o de tendència política, social o religiosa i es compromet a vetllar per la prosperitat moral i material de tots els ciutadans en la mesura de la seva força i el seu poder.

El Govern Provisional de Catalunya, en aquest moment històric i solemne en el qual recomença la Història del seu poble, en una confiança illimitada, però també amb l’angoixa de qui s’endinsa en un camí sagnant i difícil com el que hem iniciat. Demana, en dret de justícia i per la seva aspiració a treballar per la pau internacional, que totes les nacions lliures del món, vulguin reconèixer i ajudar, no fos més que moralment, la independència nacional de Catalunya.

I espera que la nació catalana, pel seu honor i la seva grandesa, pel coratge i l’esperit de sacrifici dels seus voluntaris, sabrà mantenir-se digna davant d’ella mateixa i davant el món sencer i que sabrà acomplir el destí que li és reservat i que l’espera.

Jurament

Soldats de l’exèrcit català!

Estem en el moment més solemne i més sagrat per a nosaltres. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya. Gràcies al nostre gest, avui flota de nou sota el nostre cel la bandera roja i daurada que hem heretat dels nostres avantpassats, vençuda, però tenyida de la sang que vessaren generosament i heroicament en defensa de les nostres perdudes llibertats.

Contempleu-la, la nostra bandera! És el símbol de tantes coses que estimem i ens costen tan cares! En els seus colors, cadascú de vosaltres descobrirà el color del seu ideal polític, religiós i social, per més avançat que sigui. La nostra bandera representa la continuïtat de la nostra Història, l’encarnació triomfant del nostre honor, de la nostra dignitat i del nostre coratge, el gest puixant i digne de la nostra voluntat.

Per la dignitat de la nostra raça, per la glòria del nostre partit, pel recomençament de la nostra història, per tots els atributs i obligacions de la nostra ànima, per la garantia del nostre honor, per l’esperit indomable de la nostra voluntat de catalans i d’homes.

Ens conjurem, en aquest moment històric i solemne, de no tenir altre desig, davant de la nostra bandera de les quatre barres roges i l’estel solitari, que mantenir-la hissada tant de temps com resti una gota de sang en les nostres venes i de no abandonar-la, més que per a què ens serveixi de mortalla.

Aixequeu, amb mi, el braç i el front, i en un silenci ple de menaces, digueu dins del vostre cor:

Jurem lluitar per Catalunya i la seva bandera!

Jurem venjar els nostres germans morts per ella!

Jurem morir, també, si és necessari generosament amb la illusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima immortal d’aquells que han mort per la pàtria!