L’altra Catalunya

Catalunya Nord: l’altra Catalunya

Per Pere Mayans (pmayans@pie.xtec.es)

(Extracte del llibre CAT-llengua i societat dels Països Catalans, editorial La Busca, Barcelona, 1998)

SUMARI

1 - On situar la Catalunya Nord?

2 - Una mica d'història

3 - La situació actual de la llengua catalana

4 - Característiques principal del català nord-oriental

5 - Què veure-hi?

1. ON SITUAR LA CATALUNYA NORD?

Amb el nom de Catalunya Nord (o Catalunya del Nord) es coneix la part de Catalunya que, actualment, forma part de l'Estat francès. En concret, es tracta de les comarques del Capcir, del Conflent, del Rosselló i del Vallespir, i de la zona nord de la comarca de la Cerdanya (anomenada Alta Cerdanya). Aquestes comarques catalanes, conjuntament amb la comarca occitana de la Fenolleda (la capital de la qual és Sant Pau de Fenollet), formen el departament francès dels Pirineus Orientals, el qual es troba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Es tracta d'un departament (equiparable a allò que en altres estats anomenen "províncies") sense cap autonomia respecte a l'Estat francès.

Segons el cens de 1990, a Catalunya Nord viuen unes 365.000 persones. Perpinyà, la ciutat més important de la comarca del Rosselló i de tota la regió nord-catalana, tenia, també segons el cens de 1990, 108.049 habitants, per bé que la seva àrea metropolitana concentrava més de 160.000 persones. Catalunya Nord representa únicament el 0,6% del total d'habitants de l'Estat francès, cosa la qual demostra el poc pes que poden representar els nord-catalans dins d'aquest estat europeu. Un dels pocs estats europeus (conjuntament amb Grècia) que, per cert, no ha signat la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, o que, per exemple, tot i ratificar la Convenció Internacional sobre els Drets del Nen, aprovada per l'ONU el 1989, no va voler acceptar l'article 30, que reconeix el dret dels nens a utilitzar la seva llengua materna.

A més, per entendre la situació actual de Catalunya Nord cal tenir en compte els fenòmens d’emigració i d’immigració que ha sofert. D'una banda, històricament els nord-catalans han emigrat al nord de França a buscar feina (pensem que Catalunya Nord era una zona agrícola, pràcticament sense indústria). I, d'una altra, en canvi, d'un temps ençà hi han arribat molts ciutadans francesos: persones de la tercera edat -atretes pel bon clima de la mediterrània- i població activa, principalment funcionariat. Com a dada curiosa, citarem que entre 1968 i 1975, el 18% de la població de Catalunya Nord era immigrada, mentre que el 12% se n'havia anat. A més, a aquests moviments, cal afegir-hi l'arribada els anys 60 de 15.000 repatriats d'Algèria (els famosos pied-noirs), i les onades recents d'immigrants procedents del Magrib (especialment d'Algèria i Marroc), els quals raríssimament s'integren a la cultura catalana.

Tot i això, segons dades molt recents de la regió Llenguadoc-Rosselló, el 63% dels habitants diuen que comprenen el català, un 48% diuen que el saben parlar (i en concret un 32% diuen que el parlen sovint quotidianament), un 25% diuen que el saben llegir i un 10% declaren saber-lo escriure. Unes dades segurament excessivament optimistes, però que han servit per donar un impuls als defensors de la catalanitat.

2. UNA MICA D'HISTÒRIA

Parlar dels orígens de la Catalunya Nord és parlar dels orígens de Catalunya, ja que de fet forma part del que els historiadors han anomenat Catalunya Vella, és a dir, el lloc on es va formar el poble català i la seva llengua.

En l'edat mitjana trobarem en l’actual Catalunya Nord els comtats de Cerdanya, de Conflent i de Rosselló. Progressivament, els comtes de Barcelona, els quals procedien de la família comtal de Conflent i Cerdanya, aniran reunint sota el seu poder tots els comtats catalans, inclosos els que avui formen la Catalunya Nord, ja que Barcelona es converteix de mica en mica en el nucli principal de la nació catalana. El Rosselló, el darrer comtat nord-català que s'incorporà al casal de Barcelona, passà a Alfons I el 1172, pel fet que el darrer comte del Rosselló, Girart II, va morir sense descendència.

En el període que va des de 1276 fins a 1344, els comtats de Rosselló, de Conflent i de Cerdanya, conjuntament amb les Illes i, fins i tot, amb la ciutat occitana de Montpeller, formaren el regne de Mallorque. En aquest sentit, cal recordar que Jaume I, a la seva mort, repartí el seu regne entre els seus dos fills (de fet, va demostrar no tenir una visió clara d'estat, sinó que va actuar en termes de feudalitat i va repartir els seus béns patrimonials). Així, el fill gran, Pere, es quedà amb el Principat de Catalunya, l'Aragó i València, i el fill segon, Jaume, la resta dels territoris catalans. A partir del 1344, però, les terres catalanes tornaran a estar unides.

Durant el segle XV es produeixen diverses ocupacions franceses dels comtats de Rosselló i Cerdanya (els comtats), alguna de les quals durà vint anys. Foren famosos els setges que patí la ciutat de Perpinyà, els habitants de la qual van rebre el sobrenom de menja-rates, ja que, malgrat que van patir fam i epidèmies, varen resistir. D'aquesta època, data el títol de "Fidelíssima”, que, encara ara, és un eslògan dels defensors de la catalanitat. En aquest segle, però, comença ja a produir-se la crisi generalitzada de Catalunya, la qual és especialment dura als comtats, que, a més, han de suportar els estralls continuats de la guerra.

En el segle XVI la situació no millora, ans al contrari, ja que no tornarà a haver-hi mai més reis catalans i ara la política peninsular es troba en mans dels castellans. El descontent als comtats es fa sentir cada cop més.

El segle XVII marca el punt d'inflexió de les terres nord-catalanes. D'una banda, continuen els enfrontaments amb els francesos, ara en guerra contra la monarquia hispànica. D'una altra, creix el descontent dels catalans envers Castella i les tropes castellanes destacades a Catalunya. Els terços castellans lluitaven contra els francesos, però, en estar mal pagats i mal manats, es dedicaven a fer robatoris, violacions i assassinats en la població civil. A més, la monarquia hispànica intenta aconseguir dels regnes no-castellans la mateixa contribució tant en homes (la Unión de Armas) com en diners que Castella feia a la política militar internacional dels Àustries. A causa d'aquests moments de tensió, el 1640 la Generalitat de Catalunya trenca els lligams amb Madrid i comença una autèntica guerra de separació (l'anomenada guerra dels Segadors). La guerra dura 19 anys. Portugal, pels mateixos motius que Catalunya, també es revolta i aconsegueix la independència.

El final de la guerra significa, d'un costat, que Catalunya continua mantenint el seu estatus d’estat independent dins de la corona hispànica, però, d'un altre costat, que perd una cinquena part del seu territori. Efectivament, amb el tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre de 1659, el Rosselló i el Conflent passen a ser francesos (França, en un primer moment, havia ajudat els catalans en la revolta anticastellana). El 1660 continuen les conferències i es decideix partir la Cerdanya entre la corona hispànica i la corona francesa: la vall del Querol i 33 pobles de Cerdanya tocant al Conflent i al Capcir queden en mans franceses. En una revisió posterior, Llívia, considerada una vila i no un poble, es converteix en un enclavament de la monarquia hispànica dins de territori francès.

A partir d'aquest moment, França engega un procés de francesització de la Catalunya Nord. Així, aboleix tots els organismes i institucions tradicionals. Durant el segle XVII, però, encara es produeixen aixecaments armats dels catalans contra l'ocupant francès: el més conegut de tots és el dels Angelets de la Terra (1663-1673), que dirigia Josep de la Trinxeria. La repressió va ser, però, duríssima: condemnes a multes, a empresonaments, a galeres, a mort... Les mesures contra la llengua catalana comencen a multiplicar-se: si no es parlava francès no es podia exercir cap càrrec públic; es desplacen els monjos catalans -que són substituïts per francesos-; s’obliga, a partir de 1700, a l’ús del francès en escrits públics...

La Revolució Francesa (1789-1799) no millora la situació de Catalunya Nord, ben bé al contrari, la empitjora significativament. A la nova França ser català (o bretó, o basc, o occità, o cors) és ser antirepublicà. És en aquest moment en què, per primera vegada, comença a haver-hi una barrera en el Pirineu que separa les dues Catalunyes. En aquest sentit, les guerres napoleòniques varen permetre que els catalans del nord i els catalans de sud "s'estrenessin com a francesos i com a espanyols", respectivament. Espanyol era sinònim de reaccionari, mentre que francès era sinònim d'heretge. Uns esquemes que, ens agradi o no, han perdurat malauradament fins als nostres dies.

El nou estat burgès de França, un dels més potents d'Europa, continuarà la repressió contra les cultures no-franceses. Però aquesta repressió a voltes duríssima (per exemple, els bretons eren presentats en el segle XIX com a micos grunyidors), també apareix acompanyada per la consolidació d'un estat modern que sap seduir els seus ciutadans. Per exemple, ja els anys 80 del segle XIX s'estableix l'escola primària obligatòria (7-13 anys), la qual cosa, d'entrada, s'ha de considerar un gran avenç, tot i que, a la pràctica, significà una persecució sistemàtica del català a les aules.

En el segle XX es produeix l'enfortiment del sentiment francès a Catalunya Nord. És significatiu en aquest sentit que, a la Primera Guerra Mundial (1914-1919), la majoria dels soldats francesos (bretons, occitans, bascos, corsos i catalans inclosos) anaren al front molt convençuts de servir un ideal just. Aquest fet és especialment palès a Catalunya Nord, ja que el cap d'Estat Major era un home del país, oriünd de Ribesaltes: el general Josep Joffre (una mena de general Prim, de Catalunya Sud). S'ha dit moltes vegades que els moltíssims morts "per la França" que tingué Catalunya Nord (encara ara es poden veure els monòlits a totes les places de pobles i poblets de la regió) ha estat un dels elements claus en la francesització dels nord-catalans.

Posteriorment, la Segona Guerra Mundial i la dictadura franquista al sud dels Països Catalans anà separant cada cop més les dues Catalunyes. No és fins als anys 60, coincidint amb una certa revifalla del catalanisme al sud, que comença a renéixer un catalanisme cultural al nord. Posteriorment, també sorgeix un catalanisme polític que, a partir del 1993, aconsegueix tenir una petita quota de poder a l’ajuntament de Perpinyà, la qual cosa ha permès en la dècada dels 90 engegar un procés de potenciació de la cultura i de la consciència catalanes.

3. SITUACIÓ ACTUAL DE LA LLENGUA CATALANA

Per tots els factors històrics que hem vist, no ens pot estranyar que molts pares no parlessin en català als seus fills, ja que per a la generació de després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) parlar francès es convertí en símbol de progrés. Fins al final de la dècada del 60, cada cop retrocedien més els àmbits d’ús del català. A partir d'aquell moment, però, s’inicià una certa recuperació de la nostra llengua, ja que sorgeix un moviment cultural catalanista. Aquest moviment farà possible que, a partir de l'any 1973, es comenci a ensenyar català a les escoles. A més, el 1976 es crea l'escola La Bressola (on es fa ensenyament maternal i, posteriorment, primari) i, uns anys després, l'escola Arrels, les quals fan servir el català com a llengua vehicular i d’aprenentatge. L'any 1981 neix Ràdio Arrels, que emet íntegrament en català.

El punt d'inflexió, però, es produeix a la dècada dels 90. D'una banda, el català cada cop més s'introdueix en el sistema d'ensenyament públic francès -a hores d'ara el 15% dels alumnes estudien català-, es poden ja rebre els canals de televisió sud-catalans i el que és més important: des de 1993 hi ha una certa voluntat política des de l'ajuntament de Perpinyà de potenciar la cultura catalana. I, certament, sembla que tot plegat comença a produir el seus fruits, ja que, recentment, s'ha oficialitzat l'ús del català en els casaments a l'ajuntament de la ciutat, el primer pas cap a l'ús oficial de la llengua, i s'ha obert una delegació del municipi de Perpinyà a Barcelona (1993), per tal de potenciar les relacions econòmiques entre ambdues ciutats, les quals formen part de la mateixa euroregió.

A més, l'existència de la Federació en Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes ha fet possible que, per primera vegada en molt de temps (1996), els nord-catalans sortissin al carrer per reivindicar a les autoritats de França el respecte a la llengua i a la cultura catalanes. Una nova fornada d'intel·lectuals -que substitueix els vells prohoms de l'esquerra nacionalista nord-catalana i els fills dels republicans exiliats del Principat de Catalunya- sembla que pot fer possible una revifalla de la nostra cultura. La feixuga tasca de sortir del ghetto en què s'havia immers la llengua catalana no ha fet més que començar i, no cal enganyar-se, no és gens fàcil sobreviure en un dels estats-presó de nacions més important d'Europa, que sempre ha volgut eliminar els mals anomenats "patois" a canvi de l'orgull de sentir-se francès.

Una prova d'aquestes dificultats la tenim en les reaccions d'alguns polítics i alts funcionaris francesos que, davant de la tímida recuperació del català, han atacat durament la nostra llengua. Per fer-vos una idea, llegiu aquest article i contesteu a les preguntes que trobareu al final del text.

Heus aquí ara una mostra de les reaccions nord-catalanes contra aquestes declaracions. En concret, es tracta de l'editorial de la publicació satírica nord-catalana El Fiçó.

De què serveixen tots els grans “blablablas” oficials sobre l’Europa, la supressió de les fronteres, la moneda única...? L’europeisme dels dirigents francesos és una pomada a usatge extern, destinada a l’exportació cap als altres països de la famosa Europa. La “Franceterna”, ella, no necessita aqueixes potingues europeistes, tot al menys és això que es creu. Pobra França, vella, arrufida, recorquillada sus d’ella mateixa bloquejada pels seus reumatismes patriòtics i nacionalistes... En un reflex d’orgull, vet aquí la vella república, que n’és encara als temps dels reis, que defensa les seues fronteres en contra de l’enemic... interior! Perquè se cal pas il·lusionar: l’ofensiva del Prefekte local no és una iniciativa local, sinó el resultat d’una operació preparada pel govern de París contra tota temptació de separatisme. Per París i les velles badernes que dirigeixen l’Estat, tot intent de cooperació o de col·laboració transfronterera és una manifestació d’irredentisme, un atemptat a la sacro-santa “unitat nacional” que, com tothom ho sap, passa evidentment per la utilització exclusiva de la llengua parlada a una part de Bèlgica o de Suïssa. Això fa que tota forma d’expressió en una de les llengües que no són de París és intolerable, incorrecte, inadmissible... És pitjor que una falta: un crim! I com a tal mereix de ser castigat. Com, malgrat segles i segles d’esforços per nos portar la civilització, gosem encara utilitzar aquest patoés de salvatges, de mig espanyols en lloc de nos expressar en la llengua més bonica del món i de l’univers.? Com, malgrat l’article 2 d’una constitució tant poc segura de la seua única llengua oficial, gosem insultar les autoritats de la República una i indivisible, en parlant o escrivint en un idioma de sota categoria? Que no sem conscients de la sort que tenim de ser obligats de parlar o d’escriure el francès? Té raó el Mossiou Prefekte, gos de guarda de la Mariana parisenca, quan s’enfada i nos amenaça: sem nosaltres que sem tocats del Bonet, incapaços que sem d’acceptar de bon grat el benefectes de la civilització imposada, pel nostre bé naturalment, pels gentils francesos…

4. CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DEL CATALÀ NORD-ORIENTAL

FONÈTICA VOCALS Neutralització. Sistema vocàlic àton de tres vocals: [i], [u], [?].

Tancament de [o] tancada en [u] (el món és fosc ?el mun és fusc).

Sistema vocàlic tònic de 5 vocals: [i], [u], [e] [o], [a]

ACCENT Desconeixement dels mots esdrúixols: musica, botanica

CONSONANTS Pronunciació de la r uvular francesa.

Emmudiments de -r final i dels grups consonàntics nt, ng, lt, mp...

MORFOSINTAXI VERB 1a. persona present indicatiu acabada en [i]: canti, parli, mori

Verb sere o estre pren les formes: sun, ets, és, sem, seu, sun.

Incoatius acabats en -eix: parteixo, pateixes, parteix.

DETERMINANTS Articles determinat: el (lo)/la Article personal: en/la/l'

Mantenen llur, llura, llurs, llures.

Demostratius de proximitat: aquest (aquei), aquesta (aqueixa), aqueixos, aqueixes. Llunyania: aquell, aquella, aquellos, aquelles.

PRONOMS Mantenen arcaismes: qualque, qualcun, quelcom.

Predomini de les formes plenes dels pronoms febles (me, te, se) davant el verb.

NEGACIÓ Manca de la partícula no a les frases negatives: vinrà pas.

LÈXIC ARCAISMES Ca, cercar, quelcom, oir...

OCCITANISMES Peirer (paleta), veire (got), fedes (ovelles)...

GAL·LICISMES Bolanger (flequer), canart (ànec), Comuna (Ajuntament), votura (cotxe)...

MOTS PROPIS Pallago (noi), oliu (olivera), espiar (mirar)...

Font: Casellas, David. Junts en la diversitat. La Busca edicions. Barcelona, 1997.

En el quadre anterior us hem ofert els trets més genuïns del català nord-oriental. Ara bé, cal recordar que l'Estat francès pot ser considerat un dels estats més centralistes d'Europa. Això, ens agradi o no ens agradi, ha fet que el català de Catalunya Nord hagi estat vist pels seus parlants com una llengua inferior. Només des d'aquesta òptica es pot entendre que, des de l'escola, es potenciï en la majoria dels casos un català més proper al català central que no pas al rossellonès. D'alguna manera, hi ha la idea que contra el model de llengua de cultura que ofereix el francès cal oferir un altre model de llengua considerat també de cultura: el de TV3, el de Catalunya Ràdio, el dels polítics amb "autonomia", el català de la capital, Barcelona. Per aquest motiu, no ens ha d'estranyar que molts dels professors, dels mestres i dels alumnes que imparteixen o reben classes en català aprenguin un català molt acostat al català central.

5. QUÈ VEURE-HI

En tractar-se d'unes comarques molt riques tant en història com en recursos naturals, es fa molt difícil escollir una zona per visitar, ja que, òbviament, ens deixarem, per força, llocs de gran interès. Per aquest motiu hem triat algunes visites que us poden servir d'introducció a Catalunya Nord, però heu de ser conscients de la limitació de les propostes.

En primer lloc, començarem per una visita a Perpinyà, la capital de la regió, ja que va ser una de les ciutats més importants de la Catalunya medieval. Hi visitarem:

• L'Ajuntament. Començat a fer el segle XII, és una de les mostres més representatives de l'arquitectura del Rosselló, amb la utilització de còdols i cairons. En el pati, hi ha La Mediterrània, la famosa escultura d'Aristides Maillol, el gran escultor nord-català.

• La Catedral de Sant Joan. D'estil gòtic català. Cal veure-hi el claustre-cementiri, el més gran d'Europa, que ha estat restaurat fa poc.

• El Palau dels Reis de Mallorca (al Puig de la Vila). Data del segle XIII. Es troba en un estat immillorable i és un dels miradors més preciosos que té la ciutat.

• El Castellet. Antic edifici de defensa, on avui dia hi ha instal·lada la Casa Pairal, un museu que recull la vida rural nord-catalana.

• A més, cal passejar pels carrers dels Mercaders, Petit de la Real, de la Mà de ferro, per la bassa del riu Tet i descobrireu que Perpinyà és una de les ciutats més boniques dels Països Catalans.

• Els interessats en els aspectes lingüístics i culturals no us oblideu, però, de visitar:

• La Llibreria Catalana. A la plaça Joan Payra, on trobareu tot allò que vulgueu sobre la realitat nord-catalana, des de revistes fins a llibres, passant per discos o pamflets polítics.

• El Centre de Documentació i d'Animació de la Cultura Catalana (CEDACC), on trobareu la biblioteca, la videoteca, la discoteca i el centre de documentació d'obres i de temes catalans. Un organisme que depèn de l'ajuntament de Perpinyà i que és un dels centres de documentació més importants dels Països Catalans. És a l'avinguda de Gran Bretanya, 42.

• L'Associació Arrels (on hi ha els estudis de ràdio Arrels, l'emissora en llengua catalana) al carrer Gran de la Moneda.

• Finalment, una visita al barri de Sant Jaume és imprescindible per a totes les persones que vulguin entendre un xic més la realitat sociolingüística de la Catalunya Nord. En aquest barri, on predomina la població gitana, és on sentirem més viva la llengua catalana, ja que aquest col·lectiu, al marge de l'ensenyament i amb força contactes amb els gitanos catalans del Principat, la manté com a llengua col·loquial. De tota manera, com expliquen els propis gitanos, el barri de Sant Jaume ja no és el que era, per l'entrada de la droga i per l'arribada massiva de població procedent del Magrib. Com a curiositat cal recordar que, per als nord-catalans que s'havien passat al francès, durant els decennis darrers, parlar català, a més de fer pagès, era també parlar gitano.

En segon lloc, us proposem una visita al Conflent, una de les comarques històriques de la Catalunya Vella, considerada un dels bressols de Catalunya i que, per tant, és un lloc ric en referències culturals. A més d'un coneixement de la natura de la comarca (el massís del mític Canigó, la zona del riu Carançà...), us recomanem aquests quatre llocs indispensables:

• Monestir de Sant Martí del Canigó. Fundat al voltant de l'any 1000. Tot i que la seva decadència s'inicià ja en el segle XIV, no fou abandonat fins al segle XVIII (en plena època de revolucions). El 1902, el bisbe de Perpinyà l'adquirí i s'inicià la reconstrucció. Sembla que la lectura del poema èpic Canigó de Jacint Verdaguer i els posteriors contactes amb l’escriptor motivaren el bisbe (que era d'origen francès) a prendre aquesta decisió. En la reconstrucció, hi col·laboraren tant la Catalunya Nord com la Catalunya Sud. Actualment, ja que el bisbat de Perpinyà no podia fer front a les despeses que suposava el monestir, el cedí a dos ordes religiosos catòlics mixtos: els Lleons de Judà i les Benaurances (fins fa poc, Anyells de Déu). Tot i tractar-se d'ordes francesos, el fet d'haver-hi algun membre català fa que, si teniu sort, us facin l'explicació en la nostra llengua.

• Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Monestir benedictí -des de 1965 hi ha una comunitat benedictina procedent de Montserrat-, considerat un dels conjunts més importants del romànic català. Es troba al peu del Canigó, dins del terme municipal de Codalet, a 2 km de Prada. Fou fundat el segle IX i es completà el segle XII quan es construí el claustre de marbre rosat. I, cosa curiosa, si aneu a Cuixà només hi veureu la meitat d'aquest claustre, ja que l'altra la comprà un escultor nord-americà i es troba al museu "The Cloisters" al nord de l'illa de Manhattan (a Nova York!). L'Estat francès, a principi de segle, el va vendre.

• Prada. Capital de la comarca del Conflent. Destaca, sobretot, per la seva activitat cultural. Des del Festival de Prada, cicle d'audicions musicals de ressò internacional creat per Pau Casals (el qual residí en aquesta població després de la Guerra Civil Espanyola), fins a la Universitat Catalana d'Estiu, lloc de trobada de catalans de la Catalunya Nord, del Principat, d'Andorra, de la Franja de Ponent, del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de l'Alguer. A més, recordem que Prada és on morí Pompeu Fabra el 1948.

• Vilafranca de Conflent. Interessantíssima localitat que havia estat la capital del Conflent i un dels llocs on més es resistí a l'ocupació francesa. L'actual configuració de la població data del segle XVII, tot i que hi resten bona part de les muralles medievals, algunes portes i torres de l'època i l'església de Sant Jaume, la nau primitiva de la qual és del segle XII. Després de l'ocupació francesa, el poble es convertí en una gran fortalesa militar de planta pentagonal (hi hagué soldats fins a l'any 1925), envoltada per altres construccions de caire defensiu (el fort, la Cova Bastera -caverna natural que es troba a la muntanya de Migdia i on cabien unes 200 persones). Actualment, és una acurada ciutat turística plena d'originals botiguetes. Molt a prop (a la carretera que duu a Vernet) hi ha les coves de les Canaletes, obertes recentment i molt recomanables de visitar per la seva espectacularitat.

En tercer lloc, i per acabar, us aconsellem alguns llocs imprescindibles de Catalunya Nord que cal conèixer:

• Talteüll. Població del Rosselló on es troben les restes de l'home més antic d'Europa (400.000 anys). Hi trobareu un magnífic museu on s'ha intentat recuperar les formes de vida de l'home primitiu. El museu és en gran part obra d'un sud-català de les terres de l'Ebre i es pot fer la visita en la nostra llengua (de fet, hi ha tota la retolació bilingüe).

• Prats de Molló. Cal gaudir dels racons medievals d'aquesta població del Vallespir, famosa, entre d'altres coses, perquè Francesc Macià hi organitzà una expedició armada que havia d'alliberar Catalunya de la dictadura espanyola de Primo de Rivera.

• Salses. Població emblemàtica dels Països Catalans. Cal visitar-hi el famós castell de Salses, que, durant anys, fou el guardià de la frontera nord de Catalunya.