1984 (14 d'octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Sant Cebrià, 14 d’octubre del 1984

Avui, vetlla del quaranta-quatrè aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys, venim una vegada més, davant l’estela que perpetua el seu record. Una vegada més venim a recordar aquell home que sabé viure i morir «Per Catalunya!». Eixes foren les vostres darreres paraules i no solament de paraula sinó de fet morireu «Per Catalunya!».

Cert que no som la generació que quaranta-cinc anys endarrere eren en aqueixa platja, que no som tan nombrosos i fins gosaria dir que som pocs comparats amb els que deien els vostres amics. Però som! Si encara som alguns que no oblidem ni el sacrifici, ni el vostre símbol, ni el que fóreu per la terra catalana, sols uns testimoniatges dels qui us conegueren i compartiren les vostres penes i les poques alegries.

Vós que veiéreu en les hores difícils com us abandonaven i preferien, els temps ho ha demostrat, acostar-se a altres sols, que a la gelor de la misèria, i res volien saber de les vostres paraules «la lluita sempre en pro del poble humil».

Encara en queden alguns per recordar-vos i que amorosament guarden fe amb la terra i estem convençuts que els pobles amb fe no moren.

Be hem de creure que una altra joventut ressorgirà, que la terra que els porta prenyada d’amor i llibertat els sabrà dona gota com una mare la saba que en farà homes lliures i que tornaran a renàixer homes de la vostra vàlua i per això deixaré parlar els homes que personalment us conegueren.

Testimoni de Joan Rovira Ollé, xofer personal del president Lluís Companya: «Moltes de les coses que vam parlar mentre servia el Senyor Companys, no goso transcriure-les. Puc de debò que el Senyor President el que li era més greu el que la gent es perseguís per pensar de manera diferent o per tenir idees distintes al punt que això el posava trist i em penso que fins i tot malalt. Haig de manifestar que a causa del tracte que em dispensava, estar al seu servei en resultà molt agradable.»

Testimoni de Ramon Comas, Jutge de Pau de Collblanc (Barcelona), durant la Segona República: «El febrer de l'any 1939 vivia a Perpinyà i anava cada dia a l’Hotel del Boulevard Clemenceau on rebia la correspondència. Un matí, un dels primers dies de febrer a l’Hotel Tivoli vaig veure el President Lluís Companys que esmorzava assegut (a una taula) davant una taula. L’esmorzar consistia en un cafè amb llet. El president devia ser realment deixat de tothom, abandonat al seu destí com si tots els que l’havien voltat se n’haguessin oblidat o no volguessin recordar. Em vaig sentir profundament i vivament impressionat per aquella tristesa interior que respirava. Em va inspirar respecte i pietat alhora. La seva persona irradiava la tragèdia i la derrota.»

Testimoniatge de J. A. Aguirre: «Poques persones han conegut com jo, moments de la intimitat de Companys, que és quan es descobreixen els homes tal i com són. Quan vam abandonar el territori català i vam passar la frontera (el dia 7 a les 6 del matí), seguits per les tropes de Franco, aquell home estava profundament abatut. Per a ell semblava que tot hagués conclòs. Jo l’animava dient-li que les pobles no moren com els homes i que arribaria l’hora del nostre triomf ‘No és això Antonio –com ell em deia-. En aquest moment estic preocupat per aquests compatriotes meus que fugen desemparats i pel fill malalt…’. Llavors em confià que tot el capital que tenia disponible, producte dels seus estalvis de diversos anys de l’exercici de la presidència de Catalunya eren 750 000 francs (no arribava a dos mil dòlars de llavors). Aquests diners no son per a mi. Els tenia per pagar a les despeses de meu fill que està en un sanatori de Bèlgica. És a notar que la quantitat de 750 000 francs és la suma que li va furtar la Gestapo quan van anar a detenir-lo a La Baule.»

Les vostres paraules, President Companys: «La Historia ens jutjarà a tots, en les nostres intencions.»

Després d’haver-ne omplerts pàgines de mentides, d’odi i de rancúnia, mal païdes per incapacitats, confonen l’amor a la terra amb l’amor al diner i a la vanitat, fóreu sentenciat, i amb quina satisfacció, a mort.

Recullo unes paraules… «Va morir com un heroi. Fou vexat i torturat. La mort el va fer màrtir, el més gran de Catalunya. Tots els veritables catalans recordaran Lluís Companys –quina que sigui llur ideologia política- per haver estat un home que fins el final de la seva vida va saber romandre exemplar i fidel als seus ideals.

«Ell era catalanista, nosaltres madrilenys, però hem de dir que la mort del senyor Companys fou gloriosa i exemplar. Podem afirmar que en tot moment estigué seré, tranquil, que no féu cap gest dramàtic ni teatral; que mori de cara a la posteritat, de cara a la Historia pels seus ideals i per Catalunya. Davant d’un tant sublim heroisme, nosaltres els seus enemics polítics i personal hem de descobrir-nos, resar-li una oració catòlica i rendir-li homenatge, admiració i respecte.» Aquí acaba el relat de Bravo Montero. Per nosaltres que fórem joventut d’aquella pàgina d'història de la nostra terra guardem com un deure de recordar la vostra memòria i passar-ne la vostra gesta a la nostra descendència.

Abans d’acabar permeteu-me de treure a la llum l’altra cara de la medalla, també parla la premsa. La fortuna de la família Franco s’enlairaria a cent miliars de pessetes (sis miliars de francs) assegura el setmanal Posible: el cèlebre castell «El Pazo de Meiras» és estimat a 150 milions de pessetes (nou milions de francs), la granja model de Mostoles, comprada quatre milions de pessetes val ara vuit miliars de pessetes (468 milions de francs), una vintena de gratacels sobre la Costa del Sol, un centenar d’apartaments en els barris més «xics» de Madrid i de milers d’hectàrea de terra a Espanya i a l’estranger constitueixen els béns de la tribu Franco precisa el setmanal. S’ha d’afegir igualment un nombre increïble d’accions en societats i tots els regals «forçosos» rebuts per l'esposa de Franco Doña Carmen, durant els quaranta anys de dictadura, conclou Posible. Publicat per L’Indépendant de Perpinyà.

No és gaire possible fer comentaris sobre l’un i l’altre. El temps i la historia sabran donar a cada un el seu merescut, malgrat que s’afanyin encara en el dia d’avui a destruir documentació sobre els fets de la lluita civil (seria millor dir-ne incivil) que va passar a Espanya del 1936 al 1939.