Manifestació 2012
Homenatge al nostres difunts -
Record d’en Josep Sebastià Pons
Senyores i Senyors,
Com ho fem de tradició, observarem ara un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s'han sacrificat per la llibertat de la desgraciada terra!
*
* *
La història de la terra catalana no és que una continuació de sacrificis individuals i col·lectius que s'encadenen. Vet aquí el passat del nostre país oprimit, però sempre combatent. En l’esperit dels fundadors d'aquesta manifestació, es tractava de retre homenatge al nostre president, covardament assassinat pels feixistes espanyols. Amb el temps, aquesta cerimònia d'homenatge s'ha estès al conjunt de tots els que han consagrat la seva existència a la llibertat i a la glòria de la terra. La seva cadena innumerable constitueix el memorial sang i or dels Països Catalans.
Des de 1944, ens reunim davant aquesta estela per celebrar la memòria dels nostres honorables compatriotes. Desgraciadament, com cada any, nosaltres lamentem un cert nombre de defuncions. La meva missió és avui de retre homenatge a alguns dels nostres compatriotes que, pels seus compromisos sovint humils i constants, s'han esforçat de conservar un present i un futur al nostre desgraciat país.
*
* *
Joan-Pere Olive ens ha deixat el 16 d'octubre de 2011 a l'edat de 71 anys. Nascut el 16 d'octubre de 1940, ha doncs desaparegut el dia mateix del seu aniversari.
A despit del traspàs prematur de la seva única filla, havia conservat un caràcter jovial i quedava sempre al servei dels altres. En la seva joventut, havia exercit la funció de linotipista a L’Indépendant abans d'esdevenir un artesà estampador, apreciat dels intel·lectuals de la regió.
Cofundador d'Unitat Catalana, serà elegit al consell municipal de Perpinyà sobre la llista Perpinyà Oxigen el 1993. Fins el 2001, s'investirà a fons en la gestió dels afers de la ciutat. President de la comissió dels noms de carrers en català, participarà també al comitè consultiu del patrimoni i al consell d'administració de l'Institut Font Nova. Amb els seus companys estampadors, fundarà les diades sobre la impremta dels quals els actes són publicat cada any.
Havia rebut l'any 2010 el premi Joan Blanca de la Regidoria de la Cultura catalana de la Vila de Perpinyà.
*
* *
Josep de Calassanç Serra i Puig ha mort el diumenge 18 de desembre de 2011, a l’edat de 60 anys a Montpeller després d'una operació a cor obert.
Originari de Barcelona, s'havia instal·lat des de fa 35 anys en la nostra regió on exercia la professió d'obrer impressor. Era un exemple viu d’un patriota sempre lleial als drets i a les llibertats nacionals de Catalunya. Va participar en la fundació del PSAN. Juntament amb Jaume Martínez i Pere Bascompte, va fundar el grup Terra Lliure i, a finals dels anys setanta, tingué d’exiliar-se a l’estat francès.
A la Catalunya del Nord, s'implicarà en molts combats per a la identitat catalana. Serà un dels fundadors d'Arrels i d'Àrea Nou. Coordinerà el projecte de redacció de l'obra Qui sem/Qui són els catalans del nord. Durant 17 anys participarà a la revista satírica El Fiçó. S’ha mort dedicant les seves energies a través del Casal Jaume I, del qual n'era president.
El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla per la seva aportació a la defensa de la identitat de la Catalunya del Nord.
*
* *
Conegut militant associatiu i independentista, Armand Samsó va morir el dissabte 10 de març de 2012 als 91 anys. Havia nascut el 17 d’agost del 1920 a Salses. Aprenent tipògraf al 14 ans al diari L’Indépendant, farà tota la seva carrera dins la premsa escrita. Durant la Segona Guerra Mundial, serà deportat al camp de concentració de Dachau i alliberat a l’abril de 1945. Després de la guerra, amb el seu amic Jordi Barre, farà ballar la gent del departament.
Fou el 1981, un dels dels fundadors de la Unió per una Regió Catalana i també membre de l’ERC Catalunya del Nord. Durant més de vint anys treballarà per la construcció a Salses de la Porta que simbolitza l'entrada als Països Catalans. Aquell monument a les quatre arques ara famós serà inaugurat l’any 2003 a prop de l’autopista “La Catalana”.
Nombrosos premis i honors li varen ser concedits pels seus esforços al servei de la comunitat catalana. L’any 2006 va rebre així el Premi d'Actuació Cívica atorgat per la Fundació Lluís Carulla i el 2010 el Guardó “Memorial Coll de Manrella”.
Armand Samsó era un home encisador, cultivat et humil. No oblidarem la seva cara bonassa i la seva veu sonora.
*
* *
El lingüista Renat Botet, va morir el 23 de juny als 90 anys. Va néixer a Orellà, el Conflent, el 1922. Fou un dels enquestadors més actius en el marc de l'Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales dirigit per Enric Guiter. Cursà els seus estudis a Montpeller i Tolosa del Llenguadoc. Durant tota la seva vida, va ser professor de castellà i de català. L’estudi de la nostra llengua es va convertir en la seva principal passió. Membre de la Societat dels professors de català, va dirigir l'Escola de català de Ceret així com el Grup teatral Font-Freda. Segons Joan-Daniel Bezsonoff, era un “home deliciós, amb un sentit de l'humor molt pagès i una erudició universitària”
Publicà el 1997 el seu excel·lent Vocabulari rossellonès, fruit d’anys de lectures i de converses amb pagesos, artesans i pescadors de la regió i, l’any seguent, un recull de proverbis. La seva col·laboració amb Cristià Camps va ser molt fructosa. Publicaren junts un Diccionari català-francès el 2001 i un Dictionnaire français-catalan el 2007. Són també els autors d’un Diccionari català-francès d'expressions, locucions i refranys et d’un Dictionnaire français-catalan d'expressions, locutions et proverbes, dues obres publicades el 2006.
*
* *
Els funerals del Sr. Francesc Foxonet, 73 anys, han tingut lloc el 21 de juliol passat a Vilanova de la Ribera. El març de 2007, havia defensat una tesi de doctorat a la Universitat de Perpinyà: L’església i la catalanitat a la Catalunya del Nord, segle XIX – Primera part del segle XX. Es trobava també a l'origen de l'Associació cultural catalana de Vilanova de la Ribera.
*
* *
Fa cinquanta anys, el 25 de gener de 1962, Josep Sebastià Pons ens deixava. Aquest any, marcada per diverses manifestacions en relació amb ell, és la seva.
Nascut a Illa, el 5 de novembre de 1886, va ser una de les figures més destacades de la literatura de la Catalunya del Nord, un dels autors rossellonès més important de les nostres lletres. El seu renom ha passat àmpliament els límits de la nostra regió. La seva obra, inspirada pels paisatges, les tradicions de la terra catalana, ha contribuït poderosament a la salvaguarda la llengua a casa nostra.
Per què la seva obra és tan important per a la comunitat nord-catalana?
Una de les seves característiques les més destacables és la seva consciència lingüística. Abans d'ell, molt havien utilitzat el català com a llengua d'expressió escrita, però Pons fou un dels primers escriptors a haver decidit aquí que el català tenia de disposar d'una poesia de qualitat per guanyar-se un estatut de llengua de cultura. En aquest sentit, anuncia els esforços de normalització lingüística empresos al final dels anys trenta per Alfons Mias i els seus companys de Nostra Terra.
Pons és tan car als nostres cors a conseqüència del seu profund arrelament a la terra nord-catalana. Recrea a les seves produccions els paisatges del Rosselló i els estils de vida ancestrals. Els llocs i els actes lligats a la fe popular, els animals, les plantes figuren entre temes que li agrada.
En total, escriurà vuit llibres de poesia: Roses i xiprers (1911), El bon pedrís (1919), L’estel de l’escamot (1921), Canta perdiu (1925), L’aire i la fulla (1930), Cantilena (1937), Conversa (1950) i Cambra d’hivern (1960).
La poesia és una empresa perillosa. No n'hi ha prou tenir talent per aconseguir produir versos de qualitat. Molts escriptors honorables s'han extraviat intentant-se'ls-hi. És lluny de ser el cas d’en Pons! Des dels Jocs florals de 1910, administrarà la prova del seu perfecte domini del gènere. No farà d'altra banda més que obrir-se amb el temps. Lluny de les floritures retòriques, utilitzarà sempre un estil simple. La seva poesia evoca, suggereix, dóna a sentir...
Es pot lamentar que la qualitat de la seva poesia tingui potser una mica ocultada la resta de la seva obra. Autor prolífic, Pons també ha escrit en prosa. La seva tesi, La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles (Tolosa del Llenguadoc, 1929) hauria estat suficient al seu renom. Els seus treballs crítics sobre els grans escriptors catalans o castellans no són més ara coneguts que pels especialistes. Sempre en prosa mencionem: Concert d'estiu, (1950), el volum de relats El llibre dels set sivelles (1956), el volum de memòries L'ocell tranquil. Narració autobiogràfica, redactat en francès, publicat en català el 1977.
Igualment, Pons s'ha aventurat en el domini teatral.
La Font de l'Albera, escrita en col·laboració amb Gustau Violet, va ser representada per primera vegada a l'amfiteatre de Ceret el 1922 amb una música d'Enric Morera.
Concebuda a l'origen com una continuació de la peça anterior, Amor de Pardal, va ser creada a Font Romeu el 1926.
El singlar, és un drama rural en un acte que se situa en una granja del Vallespir al segle XIX escrit el 1927.
Inspirada del Canigó de Jacint Verdaguer, El Misteri de sant Pere Urseol, va ser creat a Sant Miquel de Cuxa el 1952, sobre una música de Pau Casals.
L'última obra de teatre de Pons, serà L'amor i el Papagai, escrita el 1954 a partir d'un poema occità en Arnaut de Cascassés.
Al final de la seva vida, Pons serà designat com a membre d'honor (amb Carles Grandó i Enric Guiter) del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans, una petita associació creada a finals del 1960 a Perpinyà per tal de desenvolupar l'ús del català a la Catalunya del Nord. Podia llavors imaginar el formidable desenvolupament del catalanisme a partir del GREC en el transcurs del mig-segle següent? Continuem sent optimistes i combatius. «Hi ha tantes aurores que no han encara lluit» escriu Nietzsche en Ecce Homo.
Joan-Pere Pujol – 13 d’octubre de 2012
Intervenció d’en Joan Matillo
Companys i companyes, Per continuar el nostre homenatge als patriotes catalans, us llegiré ara un poema d’en Josep Maria Prous i Vila (1901-1978): «Guanyarem».
Guanyarem
Guanyarem, guanyarem, guanyarem,
i la victòria serà nostra.
Guanyarem, perquè no podem
deixar-nos prendre això que és nostre.
Si no guanyem,
primer morirem.
No volem viure menats per monstres.
No és pas pel pa dels nostres fills
que hem de guanyar. La nostra vida
la volem lliure dels perills
d’ésser una vida avergonyida.
Fora perills!
que els nostres fills
mereixen viure una altra vida.
No és sols pel pa que hem de guanyar
ni per tenir un racó de casa.
Què se’ns en don que hi hagi pa
si hem d’abaixar la nostra cara?
Per a un demà
noble i humà
cal que donguem la nostra cara!
Cal que lluitem amb pit obert
amb cor ardit i el puny enlaire.
Val més morir que viure incert!
sense conhort, sense esperança.
a pit obert
i el cor despert
ofegarem la gran llopada.
Guanyarem, guanyarem, guanyarem
i serà nostra la victòria:
que ens mira el món d’extrem a extrem
i ens vol triomfants i plens de glòria.
Cal que guanyem,
i guanyarem.
Hi ha un món que ens mira amb ulls de glòria.
Per aquest món, pels nostres fills,
pel nostre amor, per nostra vida,
per un demà exempt de perills,
i per la humanitat que ens crida.
Fora perills!
pels nostres fills
guanyarem la batalla decidida.
Josep Maria Prous i Vila (1901-1978)