Manifestació 2016
Homenatge a l’amic Lluís
Senyores i Senyors,
Benvolguts Amics,
Com ho fem de tradició, observarem ara un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s'han sacrificat per la llibertat de la nostra desgraciada terra!
*
* *
Enguany, en toca d’honorar la memòria d’un erudit, d’un savi i d’un gran patriota. El meu estimat amic Lluís Creixell era a la vegada tot això i hem perdut molt quan ens va deixar ja fa vint anys.
Va néixer a Perpinyà el 25 de març de 1944. La seva família provenia de Palafrugell i de Pals (pobles del Baix Empordà). Quan l’he conegut, als primers anys del GREC, vivia al carrer de l’Avenir, en el barri de l’estació a Perpinyà. Més tard, es va instal·lar amb els seus pares a Sant Cebrià, on discutia amb tothom: pescaires, pagesos, peirers…
Era un home, baixet, tímid i sorrut amb veu calma. S’interessava només a la seva feina. Demorava el més sovint a estudiar al seu despatx. Hem recorda d’un amic comú professor com ell que m’havia dit a propòsit seu: «Amb el temps que ha passat ha estudiar tindria de ser geperut!»
A l’octubre de 1968, Lluís presentà una memòria de màster Josep Bonafont. 1854-1935. Etude bio-bibliographique a la universitat de Montpeller i així fou llicenciat en lletres d’aquest establiment. Malgrat això, no obtingué mai càtedra universitària car bandejat pels universitaris del departament de català de la Universitat de Perpinyà. Coneixia tant perfectament el francès que el català. Llegia el castellà, l’italià, l’occità i el romanès. Un dia li vaig regalar una gramàtica basca trobada per atzar als encants de Perpinyà. La seva joia fou immensa i al cap d’alguns dies ja em parlava amb vehemència del tema. Però, la seva passió era l’estudi de l’impacte de la diglòssia en la llengua catalana provocada pel contacte amb el francès o el castellà. La seva ambició era de continuar l’obra de depuració de Pompeu Fabra, actualitzant-la raonablement.
L’any 1967, Lluís Creixell participà a la fundació del Grup Cultural de Joventut Catalana. L’objecte d’aquesta associació era la difusió de la llengua i de la cultura catalanes a la Catalunya del Nord.
Més tard, a la iniciativa d’en Miquel Mayol, sorgí el Comitat Rossellonès d'Estudis i d'Animació i ulteriorment l’Esquerra Catalana dels Treballadors. El seu òrgan era el periòdic La Falç. Lluís Creixell fou un militant destacat d’aquestes organitzacions.
Va publicar diversos articles sobre llengua i sociolingüística a publicacions locals com La Falç, Sant Joan i Barres (revista del GREC) o al diari L’Indépendant. També escriví a Serra d’Or. Els seus estudis són realment apassionants. Penso en particular a “Ésser i estar en català” et “Esqueix de les nostres primécies teatrals. La tragèdia de Miquel Anjaleu”, dos treballs publicats a Sant Joan i Barres.
Lluís traduí al català per l’Esquerra Catalana dels Treballadors el pròleg que Jean-Paul Sartre havia escrit sobre la qüestió nacional basca per presentar al llibre de Gisèle Halimi El procés de Burgos (1973).
Al 1974, el Centre Pluridisciplinari d'Estudis Catalans de Perpinyà publicà la primera edició del Diccionari Bàsic Francès-Català. Els autors era un col·lectiu on participava amb Domènec Bernardó, Reinald Dedies i Bernat Riu. En realitat, en Lluís havia fet la major part de la feina com m'ho explicava a una entrevista publicada dins La Falç al març de 1975. Aquest diccionari tingué pel sol autor Lluís a la segona edició el 1975 i a la tercera edició ampliada el 1980 (aquesta reeditada el 1981). En la primera versió, l'obra contenia 4000 entrades. Tots els mots fonamentals del francès hi eren traduïts amb molta precisió. Al total, el diccionari proposava 10 000 termes catalans normatius o dialectals. Malgrat el seu caràcter "bàsic", recollia els topònims i gentilicis així com els municipis nord-catalans amb llur pronunciació.
Professor de castellà, per viure no per afició com m'ho deia a vegades, en Lluís va ensenyar al col·legi Jean Lurçat a Perpinyà i molts anys a establiment de l’Alt Llenguadoc. Un dia em va explicar que estava fins el capdamunt de les actuacions del seu director «bèstia com un mestre d’escola de la tercera república»!
Amargat i desesperat en Lluís ens va deixar el 18 de febrer de 1996 a Perpinyà. Amb aquesta mort prematura desapareixia un gran lingüista i sociolingüista. Ens queda finalment poca cosa de les seves produccions itineràries. Els seus pares, gent modesta, llençaren a les escombraries tots els seus arxius jutjats sense valor. Joan-Daniel Bezsonoff el va homenatjat dins una conferencia donada al vestíbul del Castellet. Hem llegit amb plaer dins el butlletí municipal de Sant Cebrià (juny del 2015), que l’ajuntament havia finalment dedicat el seu nom a un atzucac.
*
* *
Des de la nostra última manifestació d’octubre de 2015, lamentem la desaparició d’alguns dels nostres compatriotes meritoris.
El 20 de novembre passat, va morir a París l’edat de 75 anys el company Ramon Gili. Arquitecte i docent havia estat un dels principals teòrics de l’Esquerra Catalana dels Treballadors i animadors dels cercles catalans de la capital francesa.
El 24 de novembre, ens ha deixat Joan Pujol i Mont. Va dedicar la seva vida a la cultura catalana. Nascut el desembre de 1955, fou el col·laborador més antic de Ràdio Arrels i va ser un dels fundadors de la Cobla Mil·lenària.
El 22 de gener va morir Vicenç Perez i Vendrell a Alenyà a l’edat de 89 anys. jubilat, a Catalunya del Nord, s’incorporà al moviment d’ensenyament i donà classes de català per a adults. Paral·lelament es dedicà a la creació literària, sobretot a la narrativa.
El 10 de febrer han tingut lloc les exèquies A Sant Cebrià de Miquel Cavaillé, militant de la causa catalana.
El 13 de febrer, els catalans van perdre Muriel Casal, diputada i expresidenta d'Òmnium Cultural. Fou durant aquests darrers anys un referent de la societat civil independentista. El 13 de novembre de 2015 havia donat una conferencia a Sala de les Llibertats de Perpinyà sobre la situació de la Catalunya Sud.
El 20 de març, va morir a l’edat de setanta anys Enric Lhéritier, vinyater i escriptor català d’expressió francesa. Jova, havia estat un company de ruta del catalanisme a la nostra regió.
Reina Humbert Grau ens va deixar a Elna, el dia 13 d'agost del 2016 a l'edat de 87 anys. Viuda de Gilbert Grau i militant de sempre de la causa catalana, participava des de molts anys a la nostra manifestació.
*
* *
Acabarem el nostre discurs anual recordant algunes efemèrides catalanes:
Enguany commemorem el setè centenari de la mort del nostre gran escriptor i pensador Ramon Llull que va desaparèixer cap al 1316.
El 16 de gener de 1716, fa 300 anys, es promulgà el Decret de Nova Planta que implantà l'absolutisme a la Monarquia d'Espanya.
El 14 d'abril de 1931, fa 85 anys, Francesc Macià proclamà la República Catalana.
El 28 d’abril de 1936, fa vuitanta anys, Miquel Badia i el seu germà Josep foren assassinats per pistolers anarquistes de la Fai a Barcelona.
A l'estiu del mateix any, va ser creada per Alfons Mias, la revista Nostra Terra, òrgan de la Joventut Catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya Conflent i Capcir.
El 2 de novembre de 1956, va morir a Perpinyà Albert Janicot, periodista i escriptor nord-català.
Enguany es commemoren els 50 anys de la mort de Josep Dencàs, militant destacat d'Estat Català va ser conseller de Sanitat de la Generalitat amb en Macià i de Governació amb en Companys.
El 23 d’abril de 1976, es publicà a Barcelona el primer número del diari Avui escrit en català.
El 16 de setembre de 1976, s’obrien les portes de la Bressola, primera escola catalana a la Catalunya del Nord desprès de l’annexió a l’Estat francès.
Com ho fem de costum, llegirem alguns versos i deixarem la paraula a participants. La cerimònia s’acabarà entonant el nostre himne nacional, Els Segadors.
Joan-Pere Pujol
15 d’octubre de 2016
Intervenció de Daniela Grau
Benvolguts compatriotes,
Tot primer voldria agrair a Joan-Pere Pujol, que d’uns anys ençà s’ha fet responsable del manteniment de l’homenatge i de l’ofrena floral al nostre patriota màrtir Lluís Companys al cementiri de l’Oest a Perpinyà, la possibilitat que ofereix a tots els presents de prendre lliurement la paraula; així l’acte esdevé cosa de tots i no sols dels organitzadors.
També li voldria donar les gràcies per fer l’esforç, a més a més, d’homenatjar cada any un català del Nord difunt que, d’alguna manera i en àmbits diferents, va procurar defensar i/o promoure el català i la catalanitat. Aquest esforç de recordança implica un treball de recerques històriques sobre la vida i les contribucions de l’homenatjat, que és una valuosa contribució a la memòria col·lectiva en un país colonitzat on la nostra història, sigui llunyana sigui recent, no s’ensenya i no es divulga i on ningú, excepte en Joan-Pere, fa a més a més l’efèmeride dels patriotes, homes i dones morts durant l’any.
Enguany ha triat d’homenatjar el lingüista Lluís Creixell. El recordo molt bé i aquest record m’omple d’un profund sentiment irreparable de tristesa i d’injustícia perquè un dia que ens trobàvem ambdós al departament de català de la Universitat de Perpinyà, em va preguntar pels cursos, i vàrem adonar-nos en un minut de silenci punyent que ell no constava en el grup dels ensenyants: no se li havia proposat precisament a ell, meritori autor el 1974 del “Diccionari bàsic francès-català”, amb coneixements de la llengua molt superiors als nostres, d’impartir-hi cursos. No va fer cap comentari, jo tampoc, però encara avui comparteixo la pena que va omplir la seva mirada. Agraeixo doncs doblement al Joan-Pere Pujol haver-lo tret de l’oblit patit no sols després de la seva mort sinó desafortunadament quan era en vida.
Aprofito també l’oportunitat d’aquest acte patriòtic per recordar que el 5 de novembre commemorarem el Tractat dels Pirineus, és a dir la mutilació de Catalunya, amb la tradicional manifestació del nostre esperit de resistència.
D’ençà del 1659, i malgrat l’opressió, no s’han perdut totalment al Nord ni la llengua ni una certa consciència de la catalanitat. Tanmateix d’ençà dels anys 70 del segle XX uns quants volem expressar el rebuig de la colonització francesa i la permanència de la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ens donen suport cada any entitats, partits i compatriotes vinguts especialment de la resta dels Països Catalans; tenim el goig de sentir-nos solidaris i esperançats en una mateixa aspiració a la dignitat nacional i una mateixa reivindicació del dret a decidir : “No volem ser una regió de França, no volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat”.Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació.“In- inde- independència” etc.....: més clar no pot ser!
Enguany comptarem excepcionalment amb la presència d’uns setanta membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que organitza des de fa anys l’11 de setembre al Principat de Catalunya amb manifestacions multitudinàries en favor de la independència; els delegats de totes les assemblees territorials del Principat (Catalunya del Nord essent-hi inclosa ben evidentment) es reuniran al matí en plenari i a la tarda participaran a continuació a la manifestació.
Serà també presenta a Perpinyà per primera vegada una delegació de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans encapçalada pels representants de les tres entitats que ara per ara la configuren des d’abril 2016: Jordi Sànchez per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Cristòfol Soler per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca(ASM) i Antoni Infante per la Plataforma del Dret a Decidir del País Valencià.
Ens aplegarem sota el lema inequívoc de la pancarta que vam inaugurar l’11 de setembre a Barcelona:
“Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu”.
Cementiri de l’oest. Perpinyà, 15 d’octubre de 2016
Com president del Cercle Català del Rossellό porto les salutacions de la meva associació cultural a l’occasiό d’aquell dia del reccord dels patriotes catalans.
Afusellar un président català, és matar la idea d’un estat català. Negar el nom identitari d’un territori, és matar la idea de la singularitat d’un territori, i del seu dret a reïvendicar el dret a la difenrencia.
Enguany, una vegada de més el poder jacobí francès, ens a provat la seva capacitat de negació per als pobles que són sota la seva administració.
Nosaltres catalans, som aquest poble menyspreat per aquell poder. La nostra lluita és legítima. Tenim la legitimitat territorial, cultural i històrica per afirmar els nostres dret a l’existència.
10 000 catalans van baixar als carrers de Perpinyà el 10 setembre de 2016, no van ser escoltats. Ara és hora doncs, ara és hora catalans d’alsar l’espasa i de cridar de nou el que som. Som catalans, i avui en tenim un tip de ser menyspreats.
Ara és hora de lluitar, de crear una alternativa al systema jacobi, al terreny cultural, politic i ecònomic. Aixo és una questió de dignitat i supervivència pel nostre poble.
10 000 catalans als carrers de Perpinyà, 10 000 flames decidides per inflamar el Pays català ? Esperem !
Llorenç Perrié Albanell