1997 (Octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, del 1997

Commemoració del cinquanta-setè aniversari de l’afusellament del President màrtir Lluís Companys i Jover

Abans de començar l'acte guardarem un minut de silenci a la seva memòria i a la de tots i totes els que com ell van donar la vida per la nostra terra i fora d’ella continuaren la lluita contra el mateix enemic i que després varen tenir el desengany per la nostra terra regada de sofriments, suors, sang, llàgrimes i bombes on es continuava afusellant.

Senyores i Senyors, amics tots i compatriotes i simpatitzants d’aquella lluita fratricida que ens va enfrontar durant 986 dies i nits. Cada un de nosaltres que hem viscut i conegut eixos dies, no els podem oblidar.

Malgrat que sé que l’amnèsia s’ha apoderat de molta cosa, fins i tot massa, i que certs historiadors tenen una neta tendència a la tergiversació de les coses imputant als uns els crims dels altres, no negaré que l’aixecament militar va comportar represàlies, però els militars no en feien pas menys, per ells no era res d’extraordinari.

Els treballadors ja tenien un «botó de mostra» amb els fets del 6 d’octubre de 1934 a Astúries. Una vaga es convertí en més de mil morts i tota la classe obrera sabia el que li esperava amb el triomf militar. Avui dia sols es parla de quan matàvem capellans a Catalunya, però no es diu res de quan matàvem capellans les forces «nacionalistes» a Euskadi.

De quan després dels bombardejos de la vila de Palamós, que en tot en rebé trenta-vuit, a conseqüència del que fou fet el 17 de novembre 1936 par la trilogia «Canarias», «Baleares» i «Almirante Cervera» (primer bombardeig de Palamós) motivà represàlies a gent de drets en tot entre Palamós i Sant Joan de Palamós, nou persones foren executades.

En el bombardeig del dia 1 de setembre del 1938 deixà més de setanta famílies que van quedar sense llar, ni roba, ni mobles. Però, no es diu res avui dia del que publicava el diari «Ideal» de Granada l’11 d’agost del 1936: Fusilamiento en represalia de los bombardeos. La comandancia militar facilitó la seguiente nota que fue radiada ayer por Radio Granada. En la madrugada de hoy y como represalia de guerra por el bombardeo que sufrio esta ciudad en la tarde de ayer han sido fusilados viente individuos presos en la prision provincial. Asi estaba ordenado en el bando del pasado dia 31 de Julio.

Igualment el 30 d’agost de 1936 el Comandant militar diu: Habiendose recibido en esta Comandancia sus oficios 548, 549 i 550 relativos a los datos que puedan aparecer en la seccion de Justicia de esta, respeto a los funcionarios municipales D. Saturnino Reyes, D. José Cuesta Cabrera y D. Joaquin Garcia Labella me permito participarle que dichos tres individuos han sido pasados por las armas por orden de mi autoridad y de acuerdo con lo preceptuado en mi bando de 31 de Julio proximo passado.

Podria multiplicar per deu i més encara els casos semblants d’un ban i de l’altre amb una observació que a la zona republicana per la nostra part no durà gaire més enllà de cinc a sis mesos mentre que a la Nacional va durar fins el 1974 o 1975.

Passar en silenci el que feren un ban per no parlar que de l’adversari és tergiversació, semblant al cas d’una fotografia en què el fotògraf diu «Estat en què quedar… després del bombardeig de l’aviació italiana. Eixa fotografia fou reproduïda a la premsa amb la llegenda: «Estat en què van deixar… retirant-se les forces roges.»

Els que hem viscut aquelles hores no oblidem quan no serem més aquí l’amnèsia i la tergiversació seran amos i senyors de les coses.

Ha! que cruels són aquelles paraules que vaig llegir un dia quan ja la guerra era acabada, però no la repressió. Tractarem be els fills dels rojos que són morts fins a fer-los dir «Si, van matar mon pare, perquè s’ho mereixia. Era un roig.»

A vós, noble President, també us afusellaren, perquè éreu el President de la Generalitat. Ells paulatinament van caient a l’oblit, però vós haveu aconseguit la immortalitat.

Que grans foren i son les vostres paraules davant l’escamot: «Per Catalunya!»

Que eixa terra no us oblidi i l’amnèsia no l'envaeixi. Sols que les vostres paraules floreixin per sempre més.

Visca Catalunya!