1986 (octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Sant Cebrià, octubre del 1986

Avui, commemorant el quaranta-sisè aniversari de l’afusellament del nostre President Lluís Companys i Jover, ens trobem amb el cinquantè aniversari del sollevament militar a Catalunya i arreu Espanya, després del sollevament a l’Àfrica del Nord. A l’Àfrica, perquè no feu solament al Marroc, més al Sàhara, a Ifni, a Baho Juby, a Fernando Poo, Guinea Rio Muni.

Una vegada més venim davant l’areny de Sant Cebrià commemorar la memòria de Lluís Companys i la de tots els que passaren per aqueixes sorres i altres llocs semblants (a vegades, no era sorra, era neu el que tenien per matalàs), on tantes coses hem vist i sentit i a on jo com tants d’altres van sortir per anar a Companyies de Treballadors arreu de França.

Ja fa quaranta-sis aquells encegats i obcecats van demanar la vostra extradició. El temps passa i la veritat que l’havien enterrada amb un munt de mentides, de brutícia i d’insolència es va aixecant. Aqueixa veritat els fa por. Avui com ahir pretenen encara negar l’evidencia o d’aquí venen els seus esveraments.

Que s’hagi de veure fins on anà la seu maldat, són coses que els pessiga per tot i no poden suportar-ho.

Acostumats com estàvem i estan encara a mirar darrera seu un passat que ells volien heroic i conqueridor confonent una submissió amb una conquesta; en tot el seu afany era trobar or i plata i menjar per la seva subsistència i dit el dia que els posaven resistència «en tiraven al damunt com gossos rabiosos » (Ubrico Schmidel, Conquista del Rio de la Plata, 1534-1554, cap. 28 i altres), però també diu que si no se sotmetien matàvem tot homes, dones i criatures, per matar tres mil persones era cosa corrent.

Quan van arribar eixos fanàtics al 1934, és a dir quatre-cents anys després, vam demostrar ésser els dignes successors d’aquells conqueridors.

«Es cregué, ens diu Ossorio i Gallardo, poder-ho arreglar tot mitjançant una dura repressió que no podia resoldre el problema de fons plantejat llavors a la societat espanyola. Quan s’han comès innombrables crims el rigor de la justícia és desgraciadament inevitable.

Però la repressió d’Astúries, ferotge en la seva fase militar, inicua en la seva fase judicial, fan un model d’aberració.

Allò fou horrible. Quan se li preguntà al tinent coronel Yagüe si havia deixat allò en pacifica, contestà: «Pacificat? Quan vaig sortir quedaven les coses pitjors que quan vaig entrar. La meva experiència militar m’ha ensenyat que vèncer a un enemic és completament inútil si no se li trenca la moral. Doncs quan les tropes (mores) sortiren d’Astúries, la moral dels miners quedava més alta que quan van entrar (portat per aqueixa experiència practicà el seu sistema a Badajoz el 1936).

Si Astúries fou sagnant, a Catalunya no es passà pas alegrement. Tots els que han viscut als camps de concentració, i els altres, tenim ben l’Uruguai al Ciudad de Cadis i les deportacions a Fernando Poo i ha Villa Cisneros, al Penal de Santa Maria, els reclosos a Montjuïc i a les presons provincials, reclamant la pena de mort, la derogació de l’estatut, que obtingueren posant un Governador General a Catalunya (Manuel Portela Valladaes). Les lleis existents amb la República no els feien plaer i s’havien de destruir.

El 1936 al sollevar-se contra la República amb engany pels soldats, ja consideren a tota persona o institució que els faci cara en «rebel·lió militar. No contents d’això es posa en vigor el codi militar vigent abans de la República del 1931.

Una sèrie de lleis i decrets fets el 1940 quan ja tenien tot el país en les seves mans foren promulgats i fets públics per justificar la repressió i l’extermini d’un poble. Exemple: «En la pèrdua de l'Imperi colonial espanyol, en la cruel guerra de la Independència, en les guerres civils que assoliren Espanya al segle passat i les pertorbacions que acceleraren la caiguda de la Monarquia Constitucional i minaren l’etapa de la Dictadura, així com els nombrosos crims de l’Estat es descobreix sempre l'acció conjunta de la maçoneria i de les forces anarquitzants mogudes per amagats ressorts internacionals.»

Dient que ells eren la vera Espanya que amagava la República, callen i cobrint els crims perpetrats pels «rojos», quan no era la República còmplice en la seva execució perllongant-ne el captiveri dels seus compatriotes retardant la seva victòria final (l'Espanya franquista en els seus documents) així ho disposà Franco en la present llei el dia 2 de març del 1940.

Article 1^er. – Constitueix figura de delicte castigat conforme a les disposicions de la present llei pertànyer a la maçoneria, al comunisme i demés associacions clandestines a les que en refereixen als articles següents… En resum tot el que no era la FET, les JONS i les dependències d’aquells organismes.

Amb una seria de lleis per aquest estil gosaren fer cara al món i avui dia alguns dels homes que representaven aquell règim volen donar lliçons de democràcia quan tant s’assemblen a aquell senyor que tenia el valor de pregonar. «En nom de les vostres idees us demano la llibertat, però en nom de les meves us la nego.» (Charles Maurras).

Podria Emplenar planes i planes d’aqueixa munió de mentides, d’odis, de rancor que coven en les seves ments atrofiades, incapaços de veure cap al demà, sols la mirada posada en el passat que fou d’esplendor, per qui? Més per a Europa que per a Espanya. Avui encara porten les conseqüències de la cobdícia que els guiava i empenyia. Fa poc un senador, Francesc Ferrer i Girones Avui que per tant se sent català digué parlant de la llengua castellana (espanyola) als Estats Units «El 56 % dels hispànics són analfabets.»

El tinent coronel de la Legió Ricardo Alonso Vega escriu al número 1 d’Arriba España (12 febrer del 1939, Olot). «Als altres, als del «fet diferencial» la nostra notificació que han estat vençuts per la forçada de les armes i que si no volen ésser germans dels altres espanyols els imposaren la llei del vencedor, perquè nosaltres, els combatents en acabar la guerra a Catalunya donen també per acabats i per sempre els fets diferencials. » (Soler i Sabaté, La repressió Franquista a Catalunya, pàg. 43).

Mostres de cinisme com les que es descriuen amb aquest to d’arrogància i supèrbia de tinent coronel són molt oposades a les de la Generalitat de Catalunya, que salvà un munt de vides de la ira popular desencadenada per ells. Potser hauria segat, però que a la zona ocupada per l’exercit sollevat no se'n salvà cap, i que quan la guerra acabada convertiren a Espanya en un presidi de mes de dos milions de presoners (segons Ferreri, Nuxi i Sant Joan Solé i Sabaté, obra cit.).

Sens dilació empresa una frenètica repressió (a Barcelona). Durant cinc dies del 26 al 31 de gener, les falangistes actuen sense tassa ni lípids. Afusellen sense formació de causa, maten en ple carrer o a les cases dels perseguits. Amb aqueixes cinc jornades tràgiques, els assassinats passen de 10 000.

Finalment la primera neteja a tret lliure la justícia militar. Començà una segona passada no menys implacable (Historia de Catalunya, Vol. XII, pàg. 473, Guillermo Cabanellas).

Poden aquells polítics que avui dia volen donar lliçons de democràcia, vanagloriar-se d’haver fer sortir de l’Espanya feixista 6 630 persones no addictes al «Movimento»? (Hilari Raguer, La Vanguardia) d’aqueixos que salvats ( ?) per la Generalitat anaven amb taxi des de Perpinyà a Burgos a posar la seva espasa al servei de Franco!

El Cardenal Gomà escrigué una carta al cardenal Pacelli, datada del desembre 1936, dient que si la Generalitat ha salvat de la mort a «varis sacerdots» catalans és una bona obra feta amb fins polítics que és de suposar per dels que havia salvat a part de consideracions de caràcter personal fou una vera selecció de clergat fautors de les tendències més o menys separatitzants»

Companys podia declarar al periodista Kaminski «Pregunteu als reaccionaris si hagueren preferit que jo hagués marxat» (Hilari Raguer, Op. cit.).

Aquell mateix Cardenal Gomà el 1937 escrivia a José Antonio Aguirre per excusar-se de l’afusellament de capellans bascos per part dels franquistes, ço que el privà de rebre l’espasa victoriosa de Franco. És veu que els escrúpols no l’ofegaven.

I, en una carta que el regim no deixà publicar, entre altres coses deia: Insistim amb això, estimats diocesans, perquè en ens consta per conductar autoritzants i per multiples, fins i tot en les nostres converses que es manté l’odi en molts cors per record dels lamentables fets passats. Sabem que es manté l’esperit de revenja entre els dos bàndols d’algunes localitats i que entre els greuges s’han pres la justícia per la seva mà.

Potser no seria de massa recordar certs passatges d’Azaña en la seva «Velada de Benicarlo, obres completes, vol. III, pàg. 424-425).

El Govern de Catalunya per la seva flaquesa i per fins secundaris que afavoreix el fet de la guerra és la més poderosa remora – obstacle de la nostra acció militar. La Generalitat funciona insurreccionada contra el Govern mentre diuen privadament que les qüestions catalanistes han passat a segon terme, que ara ningú pensa en extremar el catalanisme la Generalitat assalta serveix i segresta funcions de l’Estat encarrilant-se a una separació de fet, legisla el que no és de la seva competència, administra el que no li parteneix. En molts assalts contra l’Estat prenen per escut a la FAI. S’apoderen de la Banca d’Espanya perquè no se n’apoderi la FAI, s’apoderen de les duanes, de la policia de fronteres, de la direcció de la guerra a Catalunya, etc. Coberts amb el miserable pretext d’impedir abusos de les sindicals per despullar a l’estat es queixen que l’estat no els ajuda i ells mateixos cauen presoners de la sindical.

Mentre els uns lluiten i moren, Catalunya fa política, al front no hi ha gairebé ningú. Que els rebels no hagin tractat de trencar-lo dona a pensar. Si volguessin arribarien a Lleida, als vint mesos de la guerra a Catalunya no han organitzat una força útil després d’oposar-se a que l’organisme i manes el Govern de la República. Els diaris i inclòs els homes de la Generalitat parlen cada dia de revolució i de guanyar la guerra, parla de que ella intervingué Catalunya, no com a província, sinó com a nació, com nació neutral. Observem alguns parlen de la guerra a Iberia. Iberia? Que és això, un antic país caucasià?

Aqueixes eren les paraules del President de la República que mantenia contactes amb Franco? Sembla que els seus ministres, si que en tenien. I quina informació més bonica per l’enemic al front no hi ha gairebé ningú. Que els rebels no hagin tractat de trencar-lo dona a pensar, si volguessin arribarien a Lleida (1937).

Si Senyor Azaña eren pocs i pocs cobrien molt terreny i tenien poques armes, però defensàvem la República, malgrat tot.

I que no diu és diu no volgué donar a Catalunya, ni transferir a Catalunya, perquè era un país estranger, la fabrica de munició de Toledo que la deixà per Franco.

Des del 12 d’agost el cap de les forces d’assalt, el comandant Avila havia passat la frontera portuguesa denunciant la dominació de la vila per «el populatxo en armes». El 13 el mati, el batlle de Badajoz fugia a son torn. Cinquanta milicians, tancats a la catedral, resistiren durant dos dies als assalts dels moros i se suïcidaren acabant les municions.

L’heroisme dels combatents no podia compensar la tracció dels caps militars i el caos nascut de la revolució. Uns vagons de munició enviats pels catalans han estat parats a Hendia per les autoritats franceses. Caixes contenint 30 000 cartuxts esperen a Barcelona el Douglas promès pel Govern per assegurar el transport a Irún, la vila cremà els franquistes (Mola) sols han conquerit ruines. Aqueixa era la resistència d’Azaña el dia 5 de novembre de novembre Franco era a les portes de Madrid, menys de noranta dies de Sevilla, millor dir de l’Àfrica a Madrid, els catalans eren a la defensa de Madrid i desguarniren el front d’Aragó, on ho havia gairebé ningú, i en un moment? ? ? als catalans que passein per la guerra com a neutrals ; en aquell moment Carles Pi i Sunyer li replicà asprament que més de 150 000 soldats estàvem repartits en els diversos fronts guerra sens distinció.

Però no critica les fetes dels militars sollevats aquí no trobo cap comentari ni observació: Els soldats moros reclutats a les tribus més primitives tenen la brida alta (ens diu V. Alba). Violen les dones, castren els homes, ço que als ulls de Brassillach i Bardèche és una «operació del gènere gairebé ritual», però les altres tropes no són pas menys; les dones són les víctimes de predilecció d’un sadisme generalitzat. Elles no són solament violades, més sistemàticament humiliades, esquilades, pintades al mini, purgades a l’oci de ricí. El general Quipo del Llano n’és orgullós i declara a Ràdio Sevilla el 23 de juliol (cinc dies després del sollevament) : «Les dones dels ‘rojos’ han après elles també que les nostres soldats són de vers homes [ ?] i no milicians castrats donar coces i bramar no arribarà pas a salvar-los.»

Hilari Raguer en la seva Guerra Civil Espanyola, pàg. 172, ens diu: «Duran la República, José Calvo Sotelo havia dit ‘antes un España roja, que una España rota’. Negrin amb la seva política, Azaña amb els seus escrits diuen el mateix, però al revés. Primer la victòria total de Franco que (el que a ells sel's antolla) com un perill de secessió.

I Ossorio i Gallardo en el seu llibre La España de mi vida (pàg. 151): Tenia cor Azaña? La llegenda assegura que no. Jo no puc testimoniar al contrari. No sols tenia cor, sinó que algunes vegades se'n servia abusivament.

Ja ho hem vist que el cas de Sanjurgo (passat en consell de guerra fou condemna a mort, Azaña es donà pressa a indultar-lo) en que el cor el portà a un magne error que jo vareig compartir. Puc encara donar fe d'una vegada que el vareig veure sortir-se de la Constitució per emprar… a que no ho sospita el lector? A José Antonio Primo de Rivera un dels enemics més aferrissats, però quina vida volia salvar a tot preu» (Però no presentà tant bon cor quan va llençar aquella frase «Tiros a la barriga»). Historia de Catalunya, vol. XII, pàg. 295). Fou en aquells moments quan el President de la República recollí una dissortada frase que malauradament ha fet historia (la velada en Benicarlo).

«Una persona de ma coneixença assegura que és una llei de la historia d’Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. El sistema de Felip V era injust i dur, però vàlid i còmode. Ha valgut per dos segles.»

En relació amb el cas Carrasco i Formiguera, gràcies a l’historiador Hilari Raguer es coneixen ara moltes de les vicissituds, perquè passà des de la seva condemna fins a l’afusellament, nou mesos més tard. Tots els intents d’intercanviar-lo resultaren infructuosos. Sobtament, el 8 d’abril arribà l’ordre d’execució, la justificació que l’auditor Martinez Fusset donà al P. Ignasi Romafià SJ fou que persones que estàvem compreses en l’intercanvi de Carrasco i Formiguera havien estat executades la qual cosa motivà la decisió que la sentencia fos executada.

Manuel Carrasco i Formiguera afrontà serenament la mort. Les seves últimes paraules foren: «El que ha estat el lema de tota mi vida, que porto al cor, vull que sia mon crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya!»

Entre les nombroses reaccions al país i a l’estranger cal remarcar que el P. Jesus Quibús a la revista « De rebres hispanie » deia que encara que Carrasco hagués mort cristianament abans de caure va cridar «Visca Catalunya lliure» i que això sol ja justificava la seva execució.

Fent un incís cal remarcar que un altre diputat català, Josep Sunyol i Garriga, propietari del diari «La Rambla» i president del F.C. Barcelona es perdé durant els primers dies de la guerra pel front de Guadalajara i fou afusellat.

Aqueixa idea queda remarcada per escriptors addictes al règim franquista com el falangista Maximiniano Garcia Venero : «La Falange no es limita a senyalar els enemics amb la denominació de ‘rojos’. Per nosaltres és indispensable recalcar que estem lluitant contra els ‘rojos-separatistes’. Separatistes de dreta i separatistes d’esquerra, un Carrasco i Formiguera i un Aguirre, un Companys i un Leizaola.»

I un altre falangista. Importa dir que estem fent aqueixa guerra per la segona, definitiva i eterna unitat d’Espanya (Serrano Suñer en unes declaracions en Diaro Vasco (Historia de Catalunya, vol. XII, pàg. 445).

El govern d’Euskadi mantingué negociacions (durant la guerra civil) secretes de cara a una pau separada; el de la Generalitat, no! Ni tan sols quan la incomprensió i les vexacions o menyspreus de Prieto, Negrin i Azaña podien provocar un just despit. Hi hagué un creixent desig de posar fi a l’enfrontament belic amb una mediació internacional o una pau negociada, però de tota la República. Aquest fi de la guerra també el desitjaven Prieto i Azaña, la mateixa resistència a ultrança de Negrin era, segons confessió, la manera de crear un clima favorable per una pau digna o si Franco refusava del tot enllaçar amb la imminent guerra mundial (Hilari Raguer, pàg. 173). És va dir i s’ha repetit després de l’hivern 1938-1939, Catalunya no es defensà com Madrid l’any 1936-1937.

Recordem ara la carta que Companys envià a Negrin el 25 d’abril del 1938 : «A l’hora que es necessita exaltar tots els ressorts sentimentals i històrics que formen la característica de la nació catalana, el Govern de la Generalitat i els homes del nostre poble no tenen intervenció ja en els aspectes d’ordre i de direcció política exterior, ni de guerra, ni gairebé en les funcions pròpies administratives enllaçades amb el seus serveis i l’esfera de drets estatuaris ha quedat relegada a la semblança de son antiga Diputació Provincial. En el moment en què els exercits estrangers han entrat en el territori autònom de Catalunya i ni tenen un subcomisari català, ni la Generalitat la representació al Consell Superior de Guerra, ni tant sols s’envien a son president (des de que V.E.) ocupa la cartera de Defensa els comunicats confidencials de la guerra que l’anterior ministre enviava.»

És hora, al cap de quaranta-set anys, que aqueixes coses es diguin clares i no es vulguin ofegar, no sols la veu d’un poble, mes el que es vol des de fa més de cinquanta anys és fer desaparèixer aquest poble en tant que tal.

Aqueixes sorres que són testimoni dels nostres desenganys, també són testimoni avui que som un poble que els serà molt difícil de fer desaparèixer o bé hauran de practicar el més innoble genocidi.

Ja el 1927, camí de l’exili, Macià ens deia: «La nostra primera aspiració ha de ser la d’existir i d’existir d'una manera digna, que Catalunya sigui mestressa de si mateixa.» I el 14 d’abril del 1933 : «Que sàpiga Espanya i el món que els ideals de llibertat col·lectiva que defensem són ideals d’amor. […] Aquella República federal on cadascuna es governi sense ingerències.»

Amb tot el que s’ha dit, és ben difícil de comprendre com poden anar de cara a Europa gent que sols pensen amb l’Estat, confonent aquest amb la Pàtria i la Pàtria amb els interessos personals, o de cos a l’agrupació.

El sollevament militar contra la República el 1936 s’ha volgut explicar amb la falòrnia de que Espanya estava dominada per al comunisme. Be, però el 1932? També estava llavors Espanya entregada al comunisme? No se li acudi a ningú de dir tal cosa i per tant el 10 d’agost se sollevava Sanjurjo amb forces militars i de la Guàrdia Civil a Madrid i Sevilla (Ossorio Gallardo, obra citada).