Manifestació 2011

Honor als nostres estimats difunts!

Joan-Pere Pujol, president del Cercle Alfons Mias

Senyores i Senyors,

Com ho fem de tradició, observarem ara un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s'han sacrificat per la llibertat de la desgraciada terra!

*

* *

Annus horribilis. Lamentem aquests mesos passats la desaparició de molts estimables compatriotes.

Jordi Barre, la veu de la Catalunya del Nord, ha defallit el 16 de febrer a Pontellà, envoltat de la seva família. El cantant havia nascut a Argelers de la Marenda el 1920 d’una mare catalana i d’un pare llenguadocià. Als anys seixanta, fou el peoner de la Nova Cançó a la nostra regió. Recompensat per unes quantes distincions com la Creu de Sant Jordi, l’Orde Nacional del Merit, l’Orde Nacional de les Palmes Acadèmiques, era Oficiar de les Arts i de les Lletres.

Sota el nom de Georges Barre havia aconseguit antany una certa notorietat en el departament dirigint orquestres de ball durant decennis. En 1963 gravà un primer disc en català a la casa de discos barcelonesa Edigsa: “Canta Perpinyà”.

El seu nom s’imposà a casa nostra als anys vuitanta, mentre que, poc a poc, era oblidat al Principat. Participà a unes quantes giris a França, a Anglaterra i al Japó. Seguidament a actuacions de l’associació dels Quadres Catalans de París, actuà a l’Olympia el 1983.

Ha interpretat més de dues-centes cançons. Són disponibles dins una vintena de discos. Ha musicat diversos poetes catalans coneguts com Joan Cayrol, Jordi Pere Cerdà, Joan Amade, Joan Maragall, Joan Tocabens i Jaume Queralt.

Totes les seves composicions encarnen l’anima catalana de la nostra regió. Quedaran com un element considerable de la cultura catalana del segle passat.

El 16 de juny Rafael Margalef ha defallit a Tolosa del Llenguadoc. Els seus funerals han tingut lloc el 20 de juny de 2011 al cementiri del municipi de Camps-sur-l’Agly dins l’Auda. Ens ha deixat un llibre del més gran interès en el qual desenvolupava les seves tesis catalanosocials i politicohumanistes: Nacionalisme, imperialisme i terrorismes: El comunalisme. Es suficient llegir aquell llibre per adonar-se que darrere de les paraules, hi ha tota una existència de reflexions. Els que l’han conegut lamentaran la cara somrient i bonassa d'aquest gran pensador.

El 22 de juliol ha mort Elisa Revilla a 67 anys de resulte d’un càncer. Era una barcelonesa establerta a la Catalunya del Nord des del 1974. Va viure a Pollestres abans d'instal·lar-se a Perpinyà.

Tot al llarg de la seva vida Elisa Revilla es va comprometre en la defensa del país promocionant la llengua catalana a la nostra regió. Entre moltes altres coses, Elisa Revilla era membre de la direcció d'Òmnium cultural Catalunya Nord. Tenia un càrrec important a les classes d’adults organitzades per l’associació. Cada any participava activament a la nit literària de Sant Jordi. Durant quinze anys, fou la secretària general de La Bressola. És l’autora del logotip d’aquesta xarxa d'escoles primàries on s'educa la mainada d’aquí en català.

Abans de tothom va entendre la necessitat de crear un institut per prolongar l’obra de les escoles Arrels i la Bressola al cicle elemental. El setembre del 1991 va així fundar el col·legi Comte Guifré, el primer establiment d'ensenyament secundari en català. Enguany, aquest establiment ha celebrat els seus vint anys d'existència. Un dels darrers actes oficials on l’Elisa Revilla va participar va ser la signatura d’un conveni entre la USAP, l’escola Arrels i el col·legi Comte Guifré.

El 27 d'agost ha mort Barcelona Heribert Barrera i Costa. Era un químic i un polític barcelonès. Durant molts anys va ser un membre important de l’Esquerra Republicana de Catalunya, secretari general del 1976 al 1987 i president del 1993 al 1995. Patriota insigne, va lluitar tota la seva vida per la República Catalana i pels drets nacionals de Catalunya. Va ser el primer President del Parlament restaurat de Catalunya del 1980 al 1984.

Mai Heribert Barrera ha deixat de banda el compromís amb el país. Sempre va ser un personatge compromès, i també polèmic.

El 2001, es va publicar Què pensa Heribert Barrera?, un llibre-entrevista d'Enric Vila. Heribert Barrera i feia unes declaracions políticament incorrectes a propòsit de la immigració. Afirmava que aquesta amenaçava la supervivència de Catalunya. Proposava una expulsió progressiva d'immigrants.

Constatant l’impossibilitat d'encaix nacional de Catalunya a Espanya, Heribert Barrera poc a poc va abandonar el discurs federal o confederal per l'independentisme de base identitària. Allunyant de la línia estratègica d'ERC, abandonà finalment aquest partit al maig del 2009 per integrar-se a Reagrupament, la plataforma electoral creada per Joan Carretero.

Antoni Cayrol, més conegut com a Jordi Pere Cerdà, es va morir l’11 de setembre a la seva casa de Perpinyà. El seu enterrament s’ha fet en la més estricta intimitat a Sallagosa (Alta Cerdanya) on havia nascut l’any 1920.

Durant la Segona Guerra Mundial ajudà a passar persones perseguides cap al nord o cap al sud. L’any 1960 va establir-se a Perpinyà per fer primer de carnisser al carrer Messidor al barri de Sant Aciscle. Més tard dirigí la Librairie de Catalogne, plaça Joan Payrà.

Promotor d’activitats culturals, ha estat una de les figures clau per mantenir la identitat catalana a la nostra regió al segle XX. Va ser un dels fundadors del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans i va dirigir un temps la direcció de la revista d’aquella associació Sant Joan i Barres. Col·laborà també a revistes científiques o culturals com Europe, Action Poètique, Oc o Les Lettres Françaises. Poeta, narrador i dramaturg, s’ha dit que era el més gran dels nostres escriptors. Les seves creacions són de to elegíac i bucòlic. Va recuperar una part de les rondalles tradicionals de la Cerdanya i també va conrear el teatre. Els seus poemes han estats musicats per molts cantants.

Antoni Cayrol fou guardonat, entre d'altres, amb el Premi de Literatura de la Generalitat el 1989, el Premi Nacional de Literatura el 1999, amb la Creu de Sant Jordi el 1986 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1995.

*

* *

Finalment, no seríem pas complets si no evocàvem també un cert nombre d’aniversaris de desaparició en relació amb il·lustris compatriotes. Hi ha setanta-cinc anys començava la guerra civil espanyola. Els personatges que ara evocarem són lligats directament amb aquests tràgics esdeveniments.

El 28 d'abril de 1936, un comando de la FAI assassinava Miquel Badia i el seu germà Josep al carrer Muntaner de Barcelona. Aquells anarquistes tenien com a objectiu un dels principals dirigent de la policia catalana responsable d’una campanya contra els membres de la CNT-FAI.

Militant d’Estat Català, Miquel Badia assumia la funció de Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat republicana. Havia estat un dels organitzadors de la jornada revolucionària dels fets del sis d'octubre el 1934.

A l’octubre del 1933, escrivia en la revista Som, aquesta frase ben reveladora del personatge: “… Defensarem –no ho diem ara, ho hem dit sempre– la llibertat, el dret de Catalunya i les causes justes que són raó del nostre ideari. Arribarem al sacrifici si cal -ho repetim- àdhuc al sacrifici de la vida…”

Tenim també d’evocar avui la memòria d’en Josep Sunyol i Garriga, l’altre “president màrtir”.

Polític i industrial, havia nascut a Barcelona el 1898. El 1930 fundà La Rambla, un setmanari esportiu nacionalista català. Durant alguns anys aquesta publicació polèmica va ser suspesa per ordre del govern espanyol. Des de 1933 al novembre de 1934, Sunyol fou president del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), un important club d'automobilistes. Presidí igualment el Futbol Club Barcelona i la Federació Catalana de Futbol.

Simpatitzant amb diferents col·lectius i partits que defensaven la identitat catalana, fou un destacat polític de l'Esquerra Republicana de Catalunya i diputat a les Corts de Madrid per aquest partit el 1931, 1933 i 1936.

Anant cap a Madrid amb cotxe no s’adonà que entrava en zona nacionalista. El 6 d’agost del 1936 va ser afusellat amb els seus dos acompanyants, sense cap judici previ a la serra de Guadarrama (Castella). Anys després de la seva mort, se li va obrir un expedient en virtut de l'aplicació de la llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939.

Com acabar aquesta evocació de catalans admirables sense dedicar algunes línies a l’Andreu Tourné? L’interessat ens ha, en efecte, abandonat ara fa deu anys, el 18 d'octubre de 2001.

Andreu Tourné havia nascut l'any 1915 a Vilallonga de la Salanca a dintre d’una família força modesta. Gràcies a les seves qualitats personals, pogué elevar-se molt alt en la societat. Una falta imperdonable. Certs no li perdonaran mai!

Al 1936, s’afilia a les Joventuts comunistes franceses. Participà a la guerra civil espanyola en les Brigades internacionals. En juny 1940, fou ferit en Alsàcia i fet presoner. En 1942, s’incorporà la resistència francesa. La direcció dels Francs-tiradors i partidaris li fou confiada al maig de 1944. Alguns mesos més tard, el 27 d'agost, serà ferit en els combats. Calgué amputar-lo de l’avantbraç esquerra i de diversos dits de la mà dreta.

La seva prodigiosa carrera política començà després de la guerra. A partir de 1948, dirigirà el setmanari Le Travailleur Catalan que existeix sempre. Fou elegit diputat dels Pirineus-Orientals els anys 1946, 1951 i 1956. Batut per Arthur Conte l'any 1958, fou reelegit diputat els anys 1962, 1967, 1973, 1978 i 1981. Exercirà també d’altres mandats: conseller general del cantó de Perpinyà o de Prada del Conflent i vicepresident del Consell General.

El Partit Comunista Francès fou antany pioner en el domini de l’ensenyament de les llengües regionals. És Andreu Tourné, diputat dels Pirineus-Orientals, qui, el primer, l'any 1947, aixecà aquest problema. La llei Deixonne de 1951, sempre en vigor, ha nascut d’una iniciativa seva i de dues propostes comunistes de 1948. Seguidament, el nostre compatriota s’ha associat a totes les propostes de llei a propòsit de les llengües minoritàries. Ha posat nombroses qüestions a les autoritats.

Cal també recordar que Andreu Tourné fou l’un dels pocs responsables polítiques a sostenir els barraquers del Bordigó a Torrelles de la Salanca. Els vells catalanistes es recordarem les lluites per la defensa d'aquest poble popular on els habitants eren molts pobres, però tan lliures!

Joan-Pere Pujol – 15 d’octubre de 2011

Intervenció d’en Joan Matillo

Companys i companyes, Per continuar el nostre homenatge als patriotes catalans, us llegiré ara els darrers versos del famós poema de Frederic Soler «Pitarra» sobre la llegenda del Fossar de les moreres:

De sobte, l'avi es fa enrera

en mirar un mort que han dut,

i el nin, en veure qui era,

tant és el que s'esparvera,

que, de l'esglai, resta mut;

contemplant-se'l, nét i avi

s'estan al mig del fossar

sens obrir per res lo llavi;

a tots dos los sembla agravi

lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,

encara la canonada,

fent núvols de fum, retruny

i el vell veu l'eina mullada

de sang de son fill, al puny.

- Oh - al fi esclata, amb foc que llança

pels ulls la ira del cor seu -

Mira'l, Déu n'ha pres venjança

Duu el vestit de l'host de França...

i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,

diu tot d'una al nin que plora:

- Lo seu crim dels bons l'allunya,

fou traïdor a Catalunya.

- A on l'enterrem? - A fora.

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.