Manifestació 2013

Perquè honrem els nostres difunts?

Homenatge als nostres últims desapareguts.

Senyores i Senyors,

Com ho fem de tradició, observarem ara un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s'han sacrificat per la llibertat de la desgraciada terra!

*

* *

El Cercle Alfons Mias s’esforça de mantenir viva la memòria de tots els que han consagrat, fins i tot donats la seva vida, al servei de Catalunya, més particularment al curs del segle passat. L’associació honra les nostres compatriotes que han combatut perquè puguem viure en harmonia entre els pobles recobrant els nostres drets i la nostra dignitat.

El culte dels avantpassats és de tots els temps i de totes les civilitzacions. Ciceró afirmava: «la vida dels morts és de sobreviure en la ment dels vius». La ment dels vius és així afaiçonada per aquella dels morts. En una ampla mesura, la grandesa d'un poble és l’obra dels seus avis.

Els nord-catalans guarden una ferida al cor i a la ment pel fet de la injustícia que la qual sofreixen des de segles. Si els turiferaris del jacobinisme s’esforcen de negar la seva desesperació, els torna de reconstituir una memòria que transmetran als seus descendents i al conjunt dels seus compatriotes. Per nosaltres, que coneixem els drames i les desgràcies del segle XX, el nostre deure és de fer esclatar la veritat.

Diguem-ho tot net: «Sense passat, no hi ha de futur possible». Un poble que no honra els seus morts no té més lloc en l'historia.

El nostre deure de memòria consisteix a transmetre amb sinceritat, honradesa i veritat el que els nostres predecessors han viscut, realitzat o sentit per retre'ls homenatge. Convidin d’honrar la memòria d'els que han defensat la nostra terra amb coratge, les nostres famílies i els valors a les quals ens creiem.

Un país, el nostre país, no és només el ben comú d'els que hi viuen. Pertany també als que hi han antany viscut. Rebutjar llur record torna a declarar la terra oberta a tots. Si no acomplim el nostre deure de memòria, d’altres vindran... Poc a poc prendran el lloc dels inconscients i no colonitzaran pas només que els cementiris…

*

* *

Les recents patinades de l’Harlem Désir són d’aquest punt de vista particularment reveladores de la mentalitat d’aquells que conten l'historia a la seva manera. Durant l’emissió «Mots croisés» de França 2 del 21 de gener de 2013, el secretari del Partit Socialista Francès ha declarat: «Sabeu, espanyols o altres que han estat acollits a França al moment on el seu país travessava drames i guerres, i que al mateix temps eren orgullosos de la solidaritat francesa, que eren alleugerit i que eren reconeixents.

Aquestes afirmacions han escandalitzats els descendents dels republicans espanyols i dels nostres compatriotes sud-catalans. És normal. Aquells refugiats foren en realitat molt mal acollits per la República francesa a l’època dirigida per un govern d'esquerra. Foren tancats, ho sabem, en «camps de concentració», segons la terminologia oficial. En la seva obra L'escòria de la terra, Arthur Koestler, premi Nobel de literatura, apunta que del punt de vista de l'alimentació i de d'higiene, el camp del Vernet d’Arièja, per exemple, era fins hi tot sota del nivell d’un camp de concentració nazi. Les declaracions de l’Harlem Désir ne depenen de la simple bestiesa i de la ignorància crassa. No, és tracta realment de negacionisme i de revisionisme en la més bonica tradició tricolor.

*

* *

Des de la nostra última manifestació d’octubre de 2012, lamentem la desaparició d’alguns dels nostres compatriotes meritoris.

L'escultor Conrad Paris ha defallit a casa seva a Ceret el dimarts u de gener. Malalt des de dos anys, tenia 85 anys. Originari de Barcelona, Paris era profundament lligat a la capital del Vallespir país de la seva esposa Ida. Alumne de Prolongeau i de Paredes, era un antic del taller de Sant Vicens, fundat per Firmí Bauby. Artista complet, els seus amics coneixien la seva modèstia i la seva delicadesa. Des de més de mig segle, modelava i esmaltava elements del pessebre català d’una extrema finesa. Els seus personatges representaven balladors de sardanes, cuiners de botifarra, jugadors de boles, venedors de rosquilles… Havia també modelat les imatges dels dos sants tutilars d’Arles, Abdó i Senén, la Verge sota forma romana. Els seus pessebres han esdevingut cèlebres en tot l’Hexàgon del fet de la seva bellesa i del seu caràcter autentic. La cadena de televisió francesa TF1 era recentment vingut girar un reportatge sobre les seves produccions artístiques.

El divendres 12 de juliol han tingut a Montner les obsequies d’Iva Casanoves, defallit a l’edat de 79 ans. Originari de Pollestres, havia fundat l’any 1964 la cobla orquestra « Els Casanoves », formació sempre en activitat. Des d’una vintena d’any, havia cessat d’animar balls populars per consagrar-se a la cultura de la vinya.

El diumenge 4 d’agost va morir a Perpinyà on havia nascut l’any 1920 l’escriptor Jordi Carbonell i Tries. Va publicar una dotzena de llibres, sobretot novel·les, sovint editats per ell mateix. Va ser un dels escriptors més destacats de la Catalunya del Nord. Ha guanyat el premi Sant Jordi de novel·la l'any 1978 per Un home qualsevol. La Creu de Sant Jordi li fou concedida l’any 1992. El mateix any les seves qualitats literaris van ser reconeguda amb el premi Fiter i Rosell, que li va atorgar el govern d'Andorra per El Gat de casa.

Va ser membre fundador, juntament amb la seva dona, Odeta, del Col·lectiu de Professors de català per a adults. Va destacar-se, a més, pel seu càrrec com a president d'Òmnium Cultural de Catalunya Nord. durant la seua presidència es va organitzar a Catalunya nord la Nit de Sant Jordi, per primera vegada.

*

* *

Acabarem el nostre discurs anual recordant algunes efemèrides catalanes:

Fa 75 anys de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera, líder democristià i nacionalista català.

Celebrem enguany el centenari del naixement del poeta nacional, dramaturg i novel·lista Salvador Espriu. Les seves obres resten immortals i més clamoroses que mai.

Fa 110 anys va néixer Alfons Mias, inventor del terme Catalunya del Nord i impulsor de la primera organització patriòtica nord-catalana anomenada «Nostra Terra».

Es commemora enguany el 140^è aniversari de la proclamació de l’Estat català per batallons de voluntaris comandats pel Xic de les Barraquetes.

Gràcies d’haver-me escoltat amb atenció. Ara, el nostre company Joan Matillo ens llegirà dos poemes patriòtics. Després la seva actuació, els representants de les associacions podran intervenir.

Acabarem la cerimònia d’enguany entonant el nostre himne nacional, Els Segadors.

Joan-Pere Pujol

12 d’octubre de 2013

Intervenció d’en Joan Matillo

Companys i companyes, Per continuar el nostre homenatge als patriotes catalans, us llegiré ara dos poemes d’en Salvador Espriu.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: «La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes. »

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: «Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues.»

Ara digueu: «Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble.»