Manifestació 2006

Manifestació al cementiri de l'oest de Perpinyà

del 15 d'octubre del 2006

Parlament del Senyor Josep MARSAL

Senyor President de la Federació regional de l'ERC,

Senyor President del Cercle Alfons Mias,

Senyors i Senyores,

Enguany, tenim l'obligació moral d'honorar més particularment la memòria d'en Josep Queipiquer. En efecte, durant una vintena d'anys, en Josep es va cuidar d'organitzar l'acte commemoratiu davant aquesta estela i de l'homenatge al president màrtir Lluís Companys i als altres catalans víctims del franquisme. Va deixar de participar al nostre homenatge només quan el seu estat general no li va permetre més. Aquest autèntic patriota ens va deixar alguns mesos després de la nostra tradicional manifestació de l'any passat.

En Josep Queipiquer va néixer el 6 d'octubre del 1916 a Castelló d'Empúries. Era fill de Joan Queipiquer i d'Empar Péricay. Es va casar amb na Maria Guitart. Va morir el 18 de febrer del 2006. Va començar la seva carrera professional com a forner. Durant molt anys és va cuidar d'una galeria d'art a París. Jubilat, es va instal·lar a Perpinyà, on va viure primer al carrer del Rellotge, 14 i després carrer Honoré de Balzac, 42.

Però qui era realment en Josep Queipiquer? Un nacionalista d'esquerra, un home de gust, d'esperit i de reflexió.

En Josep Queipiquer va participar a la guerra civil espanyola. Hem pogut tenir algunes precisions sobre aquest episodi de la seva vida gràcies a l'amic Joan-Miquel Touron. Algunes anècdotes: En Queipiquer es va adonar de la presència del submarí nacionalista dins la badia de Roses i va donar l'alarma. Durant la guerra, tenint només una pistola amb tres balles va sortir de la trinxera i va disparar sobre els franquistes. Molts anys després va llegir la relació d'aquest episodi dins un llibre escrit per un franquista. L'autor pretenia que els «rojos» eren bojos per actuar així quan de fet el pobre Josep no podia fer altrament...

Refugiat a l'Estat francès, el Josep Queipiquer va participar a la resistència francesa en el departament del Gers. Els seus companys de lluita li volien donar una arma per defensar-se. Ell mai no va voler. La seva prudència la va salvar la vida. Un dia va ser agafat pels alemanys i els hi va fer creure que venia de treballar. Se'n va sortir d'aquesta manera.

Militant de l'Esquerra Republicana de Catalunya, sempre va mostrar la seva fidelitat al seu partit, particularment durant les hores difícils de l'intent de destrucció de la Federació nord-catalana. Alguns militants, escoltant demagogs, es van equivocar de camí i es van engatjar dins l'aventura d'una efímera organització catalanista. Després de moltes decennis de presència, el partit català republicà hauria pogut desaparèixer del nostre estimat Rosselló. Josep, ell, va quedar al peu del canó. I en aquella època, els que van actuar com ell eren realment pocs. El Congrés Regional d'Esquerra Republicana de Catalunya del Nord, celebrat a Perpinyà el dia 27 de maig del 1997, va així poder elegir un nou Comitè Regional integrat pels següents companys: President, Narcís Duran; Secretari, Josep Queipiquer; Tresorer: Mateu Amat.

Home de sensibilitat i fi poeta, Josep trobava sovint la seva inspiració dins les desventures de la nostra pàtria catalana i dels seus fills. Publicava les seves poesies dins moltes revistes catalanes. Cal precisar que en Josep va escriure dos o tres mils poesies, segons en Joan-Miquel Touron. És també l'autor d'un recull de poesies en dos volums compost el 1981: Calius de la meva llar: poemes i d'un Petit diccionari occità-català (1988). Els mecanoscrits d'aquestes obres són conservats al CEDACC.

També es pot consultar al CEDACC els mecanoscrits d'obres de reflexió sobre la guerra civil espanyola:

- Coses i hores viscudes durant i després de la guerra civil del 1936-1939 (1989)

- Altres hores i coses viscudes (1991)

- No podíem guanyar la guerra, recull de 1998.

- Coses i hores viscudes i alguns reculls (1999)

Entre les moltes coses que en Josep havia escrites hi ha també una sèrie d'observacions generals sobre la situació política. Havia proposat aquest llibret de reflexió al Cercle Alfons Mias, Difícil de comprendre. Potser ho publicarem un dia.

El 16 d'octubre del 2005, en Joan-Pere Pujol, va anar veure'l a casa seva per informar-lo que la manifestació, la seva manifestació, s'havia efectuada normalment. Aquesta noticia li va fer molt de plaer.

Josep, ens has deixat, però la teva memòria quedarà sempre presenta dins els nostres cors. Després de tu, Josep la manifestació del 15 d'octubre continuarà. És la promesa que tots et fem avui.

Gloria als lluitadors i màrtirs de la nostra terra!

Visca Catalunya!

Us recordem que engany és el vuitantè aniversari dels fets de Prats de Molló. El Cercle Alfons Mias demana als seus amics d'assistir nombrosos als actes que seran organitzats el pròxim diumenge 22 d'octubre a la ciutat del Vallespir.

Ara, el nostre company Joan-Pere Pujol, ens llegirà un poema d'en Josep dedicat a un altre bon patriota també desaparegut: Mateu Amat.

A L'AMIC MATEU AMAT

Les hores de la vida

nosaltres les contem

sens saber quan serà finida

i allargar-la no podrem.

Adéu amic, tu que de l'infern

horrible entre morts visqueres

aguantant-te fort i ferm

per l'esperit que en tingueres.

Avui els anys arrossegadors

han emportat la teva esperança

i és amb llàgrimes i plors

que en sentim la recança.

Tu que tantes coses vegeres

i les pogueres, malgrat tot, contar

quan les llambordes en picaves

et semblava picar-ne les portes del tornar.

Avui eixa vida deixes

plena de tanta incomprensió

com les que allí entre reixes

en visqueres ta passió.

Si com la nit i la boira

si com l'espuma del mar

si com fou aquella ira

que no en podrà tornar.

Reposa en pau, tranquil·la l'ànima

que viurà entre les recordances

en que un llebeig les anima

però no redona les esperances.

Adéu amic, ta recordança queda

en eixa vida atzarosa

i en res en serà oblidada

la vida per tant ambiciosa.