Glòria a Catalunya

Autor : Antoni Cardona i Roca

Obra enllestida el 19 de maig de 1981

Retorn a la pàgina d'accolliment

Introducció

El motiu d'aquest treball és donar a conèixer la part fonamental de Catalunya i exposar el sistema que l'ha de dirigir.

És imprescindible que tot el poble català conegui l'esquema essencial de la nostra nació i de tot allò que s'hi relaciona. Així podrem ser útils al país. La ignorància és molt perillosa perquè és la causa dels errors, sense tenir-ne la intenció, de cometre'ls.

Tinguem sempre en compte que Catalunya és una nació sotmesa per una altra nació, Espanya. La campanya confusionista i desnacionalitzadora que perpetren els nostres opressors, tendeix a impedir la unitat del poble català i que recuperi tot allò que li pertany nacionalment.

En acarar la independència de Catalunya, és evident que un dels punts primordials a tractar ha de ser quin sistema de direcció política s'adoptarà.

Catalunya ha estat dominada durant segles, sense estat propi. Li han paralitzat el seu desenvolupament ideològic i polític. Li han ocasionat grans mals i trastorns que ara cal remeiar urgentment.

Els factors que intervenen en aquesta qüestió es podem resumir en dos :

1.- L'idealista. O sigui, l'ideal en què es fonamenta la seva política.

2.- El polític pròpiament dit. O sigui, el tipus de direcció i d'organització que ha de manar la seva vida nacional.

Hem de ressaltar per damunt de tot que els valors suprems que atenyen la nació són : justícia, representació del bé -- única forma d'actuació acceptable -- i l'ésser humà, origen i existència de la nació.

L'activitat de l'estat ha d'anar adreçada a l'ésser humà, bo i cercant-ne el major enaltiment, progrés i felicitat possibles. Els altres factors i mitjans, s'han de junyir en aquests objectius.

La nació és la seva població, o sigui, el poble. De la forma d'actuar, amb quin sistema es governa i en quin ideal es basa; en dependrà la mena de poble que és i el grau de civilitat a què ha pervingut.

De les diverses formes de pensar que tenen els catalans, en relació al que acabo de dir, previ debat, n'ha de sortir el sistema, l'ideal més bo per a Catalunya.

En aquest llibre s'exposa una d'aquestes maneres de pensar.

En aquesta Introducció s'escateixen, a grans trets, els eixos principals que ha seguit el nostre procés de redempció nacional. L'acompanyo de comparacions per a què sigui ben entès.

Catalunya, pràcticament des del seu naixement fins a ser annexionada pel Regne de Castella, era una nació que actuava amb idealisme, coratge, energia i amb felicitat. Perquè veia i sentia que era un poble lliure, que el seu treball, esforç i sacrifici els feia per a ell mateix.

És com aquell que treballa pel seu compte i fa una feina més feixuga en comparació amb l'assalariat. El primer se sacrifica de bon grat perquè està imbuït del noble afany de progressar, ésser ell mateix i així es forja l'esdevenidor personal. Vet aquí l'etapa de la seva constitució nacional i d'expansió.

Catalunya com a nació està configurada pels seus països o regions :

1.- El centre de Catalunya (inclosa la Franja de Ponent).

2.- El sud de Catalunya (o País Valencià).

3.- La Catalunya Insular (o Illes Balears i Pitiüses).

4.- El nord de Catalunya (ocupada per França).

5.- L'Alguer (ocupat per Itàlia).

6.- L'Estat d'Andorra. Independent i reconegut per l'ONU.

La fase d'expansió és representada per la confederació d'estats mediterranis.

A continuació analitzarem la fase de quan el Regne de Castella es va annexionar la Corona catalano-aragonesa (la confederació catalano-aragonesa). Castella, traint els pactes i actuant amb arteria i tortuosament, va sotmetre i va esquarterar Catalunya. En aquest període el poble català, que ja venia delmat per epidèmies i guerres civils, ja se sentia privat de la independència, que el seu rei -- esdevingut instrument de l'imperialisme castellà -- esdevé el seu enemic. El monarca l'intenta esclavitzar; executant una feina de desgast per afeblir encara més Catalunya. Els catalans es van replegar a la defensiva per servar la sobirania de la seva nació. Però Castella, amb l'ajut estranger sobretot del Vaticà, va triomfar i va envair militarment Catalunya.

Podem comparar aquella situació com dos veïns associats i l'un actua de forma tan roïna i abominable que amb l'ajut de gent de fora enfonsa el seu soci fins al punt de fer-lo el seu esclau.

Analitzem ara l'etapa en què Castella fa per manera d'occir la consciència nacional catalana i en el seu lloc implantar la seva. Per facilitar aquesta fita, s'inventa el mite d'Espanya. Vol fer creure que Espanya és la nació, la pàtria única de totes les nacions de la Península.

Castella s'apropia del nom geogràfic de la Península, per disfressar el seu afany d'expansió colonial. Així pot sotmetre la resta de les nacions peninsulars, les tres nacions perifèriques : Catalunya, Euskadi i Galícia-Portugal. Tot això va acompanyat del desconeixement que els catalans tenen de la seva pròpia realitat nacional i de les reivindicacions. Per si això no fos poc, els castellans -- després esdevinguts espanyols -- alternen les tàctiques bàrbares i sanguinàries per sembrar el terror. Conjuntament amb les més subtils conxorxes de castellanització, Castella fa jugar en profit seu uns factors espirituals i religiosos. S'assembla al rentat de cervell que fan servir els règims totalitaris.

En aquesta època i a causa de les característiques d'aleshores, Catalunya va quedar pràcticament desnacionalitzada des del punt de vista mental, però no en l'espiritual. L'ànima nacional catalana romangué dempeus, ferrenya. Altrament dit, mentre que la ment i la raó del poble català foren enterbolides per la vil acció castellana; la seva ànima en va sortir indemne.

Déu no va permetre que reeixís la injustícia immensa que cometia Castella en contra de Catalunya. Un crim monstruós tendint a anorrear tot allò que fos català. Castella, per pervenir als seus propòsits inqualificables, no li va tremonar el pols d'utilitzar els noms dels valors espirituals més elevats : Déu, pàtria, justícia, honor, etc.

El fracàs de l'imperialisme castellà, era la recompensa de Déu als catalans per haver actuat amb bondat, justícia i humanitat. Així de rectes havien estat en els moments de la seva màxima potència i esplendor.

Quan va créixer la nació catalana, formant els Països Catalans, la Catalunya completa, conjuntament amb altres pobles. Catalunya primer va formar la Corona catalano-aragonesa (confederació catalano-aragonesa) i en acabat la confederació d'estats mediterranis. Tot i sent Catalunya la nació més forta de la confederació d'estats mediterranis, mai no es va imposar per la força a l'Aragó. Al contrari, Catalunya respectava els seus aliats i governava amb justícia i humanitat. Era la manifestació de l'esperit català.

Mantenint-se ben viva la consciència nacional catalana, es va reprendre la tasca d'alliberar Catalunya. El ressorgiment o Renaixença, el van iniciar els poetes i literats, que eren la veu de l'essència del nostre poble. Van desvetllar i aclarir les ments i així acomboiar-les per deslliurar la pàtria del jou espanyol.

Més endavant va començar la labor, ja més racional, dintre de l'àmbit nacional. Es va palesar científicament la realitat tangible de la nació catalana. Va ser la base per a la posterior lluita per la independència. Igual procés es va seguir en l'idioma, l'expressió màxima de la catalanitat, que semblava que havia mor. L'ànima catalana no va acceptar tan immerescut i trist final. Va aconseguir reviscolar-lo i enaltir-lo.

D'aleshores ençà, Espanya ha maldat per frustrar tot ressorgiment català. Ha fet servir diversos procediments inhumans i salvatges, però no se n'ha sortit. Catalunya ha reeixit en aquesta llarga i duríssima prova de supervivència nacional que ha aguantat heroicament. Però li ha quedat ferit el cos i adolorit l'esperit, per la lluita tan dura que ha hagut de sostenir.

Talment com aquella persona que acaba de passar una gravíssima malaltia que l'ha portat a les portes de la mort. Que n'ha sortir afeblida tant en la part física com en la psíquica i que necessita de la màxima atenció material i de l'amor de familiars i amics. Aquest també és el cas de la nostra estimada i sofrida Catalunya.

La nostra nació en aquests moments ha de menester de l'amor de tots els seus fills i d'aquells que l'estimen. Per recuperar tota la vitalitat, necessita energia i vigoria. Necessita la unió de tot el poble català, que aglutini tots els seus esforços per pervenir a la independència política. Perquè torni a ser forta i gaudeixi de la felicitat que li han fet perdre els qui l'esclavitzen.

Saludem efusivament Euskadi, Galícia, Canàries i Andalusia, que lluiten per alliberar llurs pàtries de la dominació espanyola que patim en comú.

Aquest treball vol donar a conèixer Catalunya i la dramàtica situació en què es troba, com a nació ocupada. Proposa la lluita i l'acció constants fins a reconquerir la independència política i assolir la major grandesa.

Endreça

Honor i glòria als patriotes que treballen, lluiten i ofereixen llurs vides per Catalunya. Sou la nostra guia, l'exemple a seguir. Preguem a Déu perquè gaudiu de la felicitat eterna, al seu costat.

Glòria a Catalunya

Glòria a la nostra pàtria.

Glòria a la terra d'on som fills.

Consagrem-nos a Catalunya :

Per abatre l'esclavatge que pateix.

Per recobrar tot el que ens pertany.

Per liquidar el mal en totes les seves formes.

Perquè l'amor, la independència i el benestar regnin en la nació catalana completa i reunificada.

Perquè Catalunya sigui el baluard de la llibertat, de la justícia i del bé.

L'ideal català

Aquesta obra té per objecte exposar al poble català el millor ideal per dirigir la nostra vida.

L'ideal s'ha de basar en els tres principis fonamentals següents : Jesucrist, Catalunya i Democràcia.

Jesucrist

Jesucrist, el Déu encarnat en home, del Déu que és el Creador de tot. Jesucrist que pel seu amor infinit a l'ésser humà cercà voluntàriament el patiment, fins arribar al màxim sacrifici per redimir-nos, ensenyant-nos el camí de la salvació i la glòria eterna.

És per això que l'adoració a Jesucrist, estimar-lo i seguir el camí que ens va traçar, és un deure elemental de justícia i de gratitud.

La presència de Déu, de la seva obra creadora està per tot arreu. Mirem per on mirem, en veurem un devessall de mostres. Mirem el cosmos, cerquem-li el límit, amb la quantitat incalculable d'estels que hi ha, com es manté en ordre i equilibri perfectes. Haurem de reconèixer l'existència d'un ésser superior a nosaltres que ha estat el creador de tot això. Si observem la terra, semblantment hi trobarem un futral d'exemples : la perfecció de les plantes, dels animals, la del mateix ésser humà, de les meravelles de la natura, etc. I si ens endinsem en el món microscòpic, ens quedarem admirats de la vida animal i vegetal que hi descobrirem.

I la ciència, amb els seus progressos constants en aprofundir sobre la matèria : molècules, àtoms, protons, electrons, neutrons, fotons, etc. I en el camp de l'energia, té l'evidència de la grandesa que ens envolta. Tots els exemples citats porten al convenciment que tot allò que existeix ha estat creat per un ésser superior a l'home. Ja que del no-res, no en pot sortir res. En el món que ens envolta, hi trobem plantes, animals, minerals, estels, planetes... que integren un univers que no en podem calcular els límits.

La vida humana només és possible pel compliment de la llei del Creador que ho dirigeix tot. Sense la llei del Creador, s'esdevindria la mort. Imaginem-nos que el sol s'allunyés del nostre sistema planetari. Que l'oxigen se n'anés de l'atmosfera. Que desaparegués la gravetat i d'altres fets similars. En fi, vivim perquè és la voluntat de Déu.

Catalunya

És la nostra pàtria, la nostra nació. De la Catalunya forjada en la lluita i el treball durant segles, pels nostres avantpassats, nosaltres en som el fruit.

Per la sang vessada i pels esforços que van fer els forjadors de la nostra nació, se'ns ha llegat un territori i una nissaga que formen la Catalunya present, la del 1981.

Per amor i fidelitat a la nostra mare nacional, Catalunya, els catalans tenim l'obligació de perseverar en la tasca que la dugui a la major grandesa i felicitat.

Democràcia.

És la forma convenient per dirigir la vida del poble català. A la Catalunya independent, hem d'establir el sistema polític que asseguri : la justícia, els drets i el benestar dels catalans. La democràcia garantirà la major prosperitat i la potència nacionals. Farà que Catalunya recuperi tot el que li pertany.

Vet aquí, a grans trets, les bases de l'ideal proposat al poble català. Un cop feta l'exaltació, en tractarem alguns dels seus aspectes.

Fe plena en l'ideal.

Confiem plenament en l'ideal, hi tenim fe. Cerquem la veritat, el bé.

No lliurem l'ànima en allò que és imperfecte i que ens pot portar a una equivocació i a una decepció.

L'ideal nacional català simbolitza la veritat i el bé. Serà el mitjà real per obtenir la victòria en tots els sentits.

Tinguem sempre en compte que Déu, que en la seva forma humana és Jesucrist, ens ha creat i redimit. Que Catalunya ens ha donat la vida nacional. Déu ens ha fet ser catalans. La democràcia és la forma més acceptable per dirigir la vida del poble.

El nostre objectiu és aconseguir el millor per a la nostra pàtria. Li hem de dedicar totes les energies, en una superació constant, en tots els aspectes.

No es pot acceptar la idea materialista de la vida. No pagaria la pena d'existir, sense un gran ideal que inclogui la nostra missió en el món, que ompli les nostres ànsies i aspiracions d'enaltir i fer prosperar la humanitat, l'ideal de bastir una Catalunya cada cop més gran.

Si la nostra actuació a la terra només fos la satisfacció de les necessitats materials i cercar les majors comoditats possibles, davallaríem de la noble condició humana a la d'animals.

És evident que l'ésser humà no és perfecte. Té falles i per tant, a vegades, s'equivoca. Per això no s'ha de tenir una fe cega en les persones. Quan estigui justificat, se'ls ha d'atorgar una gran confiança; en certes ocasions, completa, però sempre s'ha d'estar a l'aguait dels errors o de les desviacions que puguin cometre com a ésser humans que són.

Confiem plenament en aquell que mai no ens enganyarà ni ens decebrà : Crist. I pel que fa a la nació i en la política, el millor, el més just i elevat és Catalunya i la democràcia. Amb aquesta causa ens podem llançar confiats i tranquils a la lluita, perquè ho fem sobre una base segura.

Catalans, germans, preparem-nos bé, compenetrem-nos i fusionem-nos amb l'ideal que serà el nostre sosteniment i el foc que ens conhortarà i ens donarà forces per a la lluita. Tenim una gran missió a acomplir. Hem d'estar contentíssims d'ésser nosaltres els cridats a deslliurar l'estimada Catalunya. Després de segles d'asserviment, la nostra generació té la tasca honrosa de retornar a la pàtria tot allò que Espanya li ha robat i de reemprendre el camí gloriós.

Des d'ara, l'únic anhel ha de ser combregar amb la causa, amb l'ideal, i la preparació oportuna per pervenir a la victòria en la lluita que s'atança.

Ens hem de batre incansablement per liquidar tota la injustícia que ens envolta. Hem de fer una pàtria bona, justa i gran. Hem de anorrear totalment el materialisme i els egoismes repugnants que empugeguen Catalunya.

I quan enmig de la lluita, pel sofriment i els esforços, caiguem esgotats i l'ànima ens faci figa, girem aleshores el pensament a Crist i a Catalunya. Demanem-li a Déu que ens doni alè i força per seguir lluitant. Perquè la pàtria sigui una terra de justícia, d'amor i de llibertat.

Quan tot sembli perdut. Quan es manifesti més criminal i sanguinària la dominació estrangera. Quan vegem que aquells que es diuen catalans abandonen Catalunya en el seu sofrir i només pensen en les seves ambicions particulars, tinguem plena confiança, completa fe en l'esdevenidor de la pàtria.

Gravem-nos al magí : Catalunya triomfarà, trigarà més o menys, però reeixirà. És un cas de justícia i tinguem sempre present que Crist ens fa costat i així la victòria és nostra, si complim amb el nostre deure nacional.

Llancem-nos una i mil vegades a la lluita plens de coratge i sense tenir por de res ni de ningú. I si hem de trobar la mort per la independència de tot Catalunya, benvinguda sigui. És un honor i un privilegi, per a nosaltres, poder donar la vida per a què Catalunya visqui. Així la podrem retribuir de tot allò que ens ha donat.

En podem estar segurs que Catalunya no desapareixerà, perquè morin en combat un esplet dels seus millors fills. Cada màrtir serà la llavor de la nació catalana que fructificarà o donarà fruits a balquena, amb escreix. Els caiguts seran els herois que la pàtria estima amb tot el cor. Seran l'exemple per a les generacions futures.

El camí que haurem de seguir serà molt dur : patirem penalitats, lluites, persecucions, turment, empresonaments, desenganys, incomprensions i mort. Però al final de la marxa hi haurà la llibertat. Catalunya tornarà a ser un estat independent i sobirà. Allí estarà la Catalunya que volem, la justa, la noble, la bondadosa, la que ens abraçarà i en besarà com a mare nostra per haver-la deslliurat del vil jou espanyol. Vet aquí la nostra millor recompensa.

Religió cristiana.

La religió predominant a Catalunya és la cristiana, la catòlica. L'Església Catòlica és la institució creada per Crist per representar-lo sobre la terra i per ensenyar la seva doctrina.

Dissortadament això no s'ha acomplert íntegrament. La conducta dels seus membres no ha estat la correcta. No ha seguit el camí marcat per Crist. No s'han abocat a fer el bé, a proclamar la justícia, a ajudar el necessitat, a donar l'exemple de l'amor al proïsme, que ens va llegar el Redemptor en el seu pas pel món. I concretament han callat davant de la dominació, dels crims, de les infàmies i de les injustícies en general que ha comès l'Espanya que es diu catòlica i defensora del cristianisme.

Aquest capteniment ha donat com a resultat l'allunyament i àdhuc l'hostilitat d'un sector de catalans envers l'Església Catòlica. Afegim-hi la ignorància que respecte al cristianisme sofreixen nombroses persones que donen valor diví a coses que no el tenen. Ja que només són supersticions, rutines i cursileries.

Per aquest desconeixement, cauen en l'equivocació de creure que és el mateix el cristianisme que la forma d'actuar d'alguns dels seus representants. És ben sabut -- en podria citar molt exemples -- del què passa en temes nacionals i polítics, on es comprova que certs dirigents o representants de la nació o d'una determinada política, tenen un capteniment indigne. I no pel seu mal exemple s'ha de creure que igualment són dolentes la nació o la política que representen. No s'ha de confondre la doctrina cristiana que és la forma de vida que ens va ensenyar Crist, amb l'Església Catòlica i amb les persones que la representen. L'ésser humà no és perfecte. Només si té un gran ideal superarà gran part de les debilitats i s'aproparà el més possible a la perfecció.

Ho podem aplicar als diversos aspectes de la vida humana : al religiós, al nacional, al familiar, al laboral, etc. Recordem que la religió cristiana és la virtut que mou l'ésser humà a adorar Crist i a seguir-ne la doctrina. És per tant, una cosa bona. L'Església Catòlica és pel seu origen i finalitat, també una cosa bona. El que cal és que es facin bé les coses.

Els membres de l'Església han de complir amb l'alta missió que tenen encomanada. Que es dediquin a fer conèixer la vida i la doctrina de Crist, a estimar-lo per tot allò que ha fet per nosaltres, a procurar que siguem cada cop millors, que tothom es guanyi la glòria eterna al costat de Déu, que ajudin el necessitat, que denunciïn la injustícia i el mal en general i que no intervinguin en els afers que no els correspon.

Si ho fan així, tindran l'estimació i el respecte de tot el poble català.

La nació catalana.

Catalunya és una nació perfectament definida i constituïda. Té tots els factors que la determinen com a tal : voluntat d'ésser, idioma, història, cultura, folklore, formes de vida, etc.

Catalunya és formada pel poble català. O sigui el conjunt d'habitants units pels trets d'identitat nacional adés esmentats. La nació catalana té un territori propi de 69.031 km2, on hi viu i que se l'estima. Per tant, Catalunya està formada per una part espiritual i per una part material.

L'espiritual és el conjunt de l'ànima de tots els catalans, dels seus treballs i de les relacions entre ells (idioma, cultura, antropologia, folklore, etc.).

La material és el conjunt dels seus fills, considerats en l'aspecte corporal, amb llurs necessitats i els mitjans per satisfer-les (agricultura, economia, ramaderia, indústria, etc.) i el seu territori nacional.

En la lluita per la superació espiritual i material, el poble català ha treballat i treballa tenaçment i esforçadament en el decurs dels segles, en diferents agrupacions, partits patriòtics i polítics, ateneus, gremis, sindicats, associacions i centres literaris, musicals científics, d'esplai, etc. I aïlladament.

Com podem veure, són nombroses les manifestacions de Catalunya i podem assegurar que el poble català es destaca per la seva inquietud, per un gran associacionisme i un afany de superació contínua.

Com a conjunt humà, la nostra nació és dinàmica i evolutiva. S'hi manifesten diversos matisos que tenen el mateix valor nacional. Així podrem observar les característiques pròpies de cada un dels països integrants de Catalunya. Fins i tot arriben a posar-se en evidència aquestes varietats, dintre de cada una de les seves parts.

Territori i geografia de Catalunya

En termes generals, el territori català, el nostre espai nacional, és aquell on s'hi parla el català. Té uns 69.031 km2 i nou milions i mig d'ànimes, si fa no fa. Mereixen un tractament a part i especial la zona xurra del País Valencià, de parla espanyola i l'Aran, de parla occitana, per bé que també parla català.

A continuació s'exposarà com està constituïda la nostra pàtria. Tractarem els casos que per la seva importància i per aclariment convé fer-ho. Seguint l'ordre de la seva formació, Catalunya està integrada per les regions següents :

1.- La Catalunya Central, o Principat de Catalunya, inclosa la Franja de Ponent.

2.- Catalunya del Sud, o País Valencià.

3.- Catalunya Insular, o illes Balears i Pitiüses.

4.- La Catalunya del Nord, sota ocupació francesa.

5.- L'Estat d'Andorra.

6.- L'Alguer, a l'illa de Sardenya sota ocupació italiana.

La Catalunya Central.- Està formada pel que avui es coneix com a "regió espanyola" de Catalunya; el Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Alta Cerdanya i la Fenolleda; i la Franja de Ponent sota administració aragonesa.

La Catalunya del Nord.- El Rosselló i les altres cinc comarques citades, foren desmembrades de Catalunya per Espanya i regalades a França, per tal de fer les paus en la guerra hispano-francesa (Pau dels Pirineus, de 1659).

La Franja de Ponent.- El motiu que una part de la Catalunya Central estigui actualment sota l'administració aragonesa, és de resultes d'una resolució injusta comesa pel sobirà de la confederació catalano-aragonesa, Jaume II. El qual, per pressió aragonesa, rectificà en benefici d'Aragó la seva frontera amb Catalunya. Anteriorment l'havia delimitat Jaume I en el riu Cinca.

Cal remarcar que la frontera hispano-catalana, en aquest sector aragonès, és la intermèdia entre les dues citades. Està determinada per l'idioma català, màxima manifestació de la nostra nació.

L'Aran.- Una altra qüestió important a tractar és la de la Vall d'Aran, part integrant de la Catalunya Central, però de parla occitana (gascona). S'ha de fer constar que per la pròpia voluntat dels aranesos, ja des dels primers temps de la nostra pàtria, van demanar llur adscripció a la Catalunya lliure, a l'estat nacional català. D'aleshores ençà se senten i són catalans.

Andorra.- És un país català des dels seus inicis. És una reminiscència medieval. De primer formava part del comtat d'Urgell, però un comte la va segregar i la va donar al bisbe de la Seu d'Urgell i a partir d'aleshores va tenir poder temporal sobre Andorra, n'era el sobirà. Més endavant, per aliança concertada amb el comte de Foix (més tard s'uniria a França), ha donat per resultat que Andorra estigui sota la influència de l'Estat francès i de l'Estat espanyol; per bé que gaudeix d'una certa llibertat.

Catalunya del Sud o País Valencià.- Està constituït per dues classes de població, catalana i aragonesa. El Regne de València va ser format per catalans i aragonesos que van alliberar el terrer dels àrabs i el van repoblar. Això explica que hi hagi aquests dos tipus de població, cadascun amb la seva llengua.

Convé fer constar els fets següents :

Primer. El Regne de València només comprenia les actuals províncies de Castelló i València.

Segon. Que els catalans a més van deslliurar el regne de Múrcia (actuals províncies d'Alacant i Múrcia), van repoblar el territori, però van passa en poder de Castella en complir el sobirà català un tractat injust que fixava l'expansió catalana a la península hispànica.

Tercer. Més tard vam poder recuperar la província d'Alacant que quedà incorporada definitivament al Regne de València.

Per les raons demogràfiques exposades, zona de repoblament català i zona de repoblament aragonès, s'explica que avui no es parli català en una part d'Alacant.

Quart. La zona catalana és la més gran, tant en territori com en població; i la de més importància econòmica. Això fa que la zona catalana sigui la representativa de tot València, de tota la Catalunya del Sud.

Cinquè. Pels segles transcorreguts de viure en aquest territori, la seva població, tant la catalana com l'aragonesa, lògicament han adquirit una característica pròpia cadascuna. I com que sempre han estat bones les relacions entre catalans, han donat com a resultat una harmonia entre els habitants integrants de València. La qual cosa fa preveure l'estabilitat i el perllongament d'aquest país en aquesta forma.

La situació nacional actual

Catalunya no és estat independent, ai las !. Està ocupada per Espanya, França i Itàlia. La distribució de les zones d'ocupació és la següent :

Espanya : Catalunya Central, Catalunya del Sud i Catalunya Insular.

França : Catalunya del Nord : Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, Alta Cerdanya i Fenolleda.

Itàlia : l'Alguer

I finalment Andorra que està sota la influència d'Espanya i de França.

Dominació de la nostra pàtria

És molt important i se l'ha de deixar ben definida per tal d'evitar possibles confusions i inconvenients en el futur.

És evident que el nom que ha de portar la nostra pàtria és el de Catalunya. Ja que representa la nació dels seus habitants.

Per fonamentar tal afirmació, tot seguit entro en detalls. Posem-nos en l'època en què es formava Catalunya i tenint en compte les característiques i circumstàncies d'aleshores.

La nostra pàtria nasqué al Pirineu i d'allí s'anà estenent sobre les terres ocupades pels àrabs, repoblant-les. Portant la seva civilització i forjant així la nació catalana.

La seva organització territorial es basava en els comtats. Per tant, els nous territoris guanyats als invasors àrabs entraven a formar part de Catalunya en tal categoria, a tall de comtats.

Simultàniament sorgia el nom de Catalunya per designar la nació que entrava a la vida i catalans els seus habitants. Ara bé, s'arriba a un punt que el territori ja deslliurat era relativament gran. Que la futura expansió havia de tenir dues direccions. L'una a través del mar, cap a les illes Balears i Pitiüses. L'altra era terrestre, havent de plantar cara a un fort estat àrab : el Regne de València.

Tinguem en compte que quan el poble català va conquerir les Illes i València, Jaume I en fa regnes a part, no les va incorporar simplement a Catalunya. Si ho hagués fet així, només hagués existit un sol país català.

El territori on va néixer la nostra nació i s'hi va fer la primera etapa d'expansió nacional, prengué el nom de Principat de Catalunya.

El nom del Principat era de tipus honorífic, simbòlic, ja que els sobirans catalans d'aquest país no portaven el títol de Príncep de Catalunya, ans el de Comte de Barcelona. El nom de Principat és la significació honrosa del principi de Catalunya. És un homenatge en aquell territori per recordar-nos que allí nasqué Catalunya.

Per consegüent, la nació catalana estava constituïda per tres estats : el Principat de Catalunya, el Regne de Mallorca i el Regne de València. Més endavant, l'Alguer, a Sardenya, esdevindria una perllongació de la nostra pàtria.

Ja feia segles que Catalunya estava ocupada per Espanya, la qual havia adoptat aquest nom i havia limitat l'ús del nom de Castella al nucli fundador i sostenidor de l'Estat espanyol. Al 1833, per facilitar la colonització que exercia Espanya damunt de les nacions no espanyoles que sotmetia, va imposar l'organització territorial a base de regions i províncies. Abans, a Catalunya, els espanyols van suprimir les vegueries i van imposar els corregiments. Pel que fa a Catalunya, els espanyols la van fragmentar en tres regions : Illes Balears, País Valencià i Catalunya (les quatre províncies de la Catalunya Central). Molt de compte en aquest fet. Ja que en atribuir el nom de Catalunya només al Principat, era una maniobra molt hàbil per desmantellar, desnacionalitzar i espanyolitzar la nostra pàtria. D'aquesta manera Espanya volia fer creure que Catalunya només era un dels països catalans, el Principat; i que les Illes Balears i el País Valencià no pertanyien a la nació catalana, que no formaven part de Catalunya.

Aquí rau la confusió actual per a la denominació de la nostra pàtria. No podem acceptar que al Principat de Catalunya, a la Catalunya Central, se li doni en exclusiva el nom de Catalunya. No és veritat ! Catalunya és tot el territori català. Catalunya són tots els Països Catalans. Catalunya és tota la nació catalana, de les Corberes al riu Segura i del riu Cinca a Menorca.

S'ha de mantenir el nom de Principat de Catalunya o Catalunya Central. Però que quedi ben clar que sols és un bocí de tot Catalunya, de tota la nació catalana.

Pretendre fer creure que Catalunya és només el Principat, i que les Illes i el País Valencià no pertanyen a la nació catalana, és una conxorxa malvada, colonitzadora, que fracassarà.

La bandera catalana.

És la de les quatre barres de sang, damunt de fons groc. És l'emblema que palesa la justícia, la llibertat i la humanitat, que han destacat a la nostra pàtria, en el decurs de la seva vida.

En el temps de la nostra independència nacional, eren quatre barres el símbol que representava totes les terres catalanes : el Principat, les Illes, el País Valencià i l'Alguer. Indicava que era una unió de països lliures, que formaven una sola nació, un sol poble.

Després, de resultes de la traïció i del crim de Castella contra Catalunya, aquesta quedà esquarterada i repartida com una colònia entre diverses influències estrangeres. Totes les parts de la nostra nació han restat fidels a l'esperit català. Tal com es pot observar en aquests moments, prova palpable i indiscutible de la nostra fortalesa i vitalitat nacionals.

I ara que estem treballant i preparant-nos per a què Catalunya reemprengui la seva vida amb plena independència, és just i lògic que les quatre barres siguin la seva bandera. No cal afegir-hi res més. Les quatre barres representen l'ànima nacional catalana : la justícia, la llibertat, la independència i la humanitat.

L'idioma català.

El català és un idioma perfectament definit. Té ortografia i gramàtica pròpies i normalitzades, i una producció literària. El català és una llengua neollatina que començà a manifestar-se entre els segles VIII i IX, arribant a la plenitud en el segle XII. Pels coneixements que se'n tenen, el nostre idioma va ser la primera llengua neollatina que aparegué a la península hispànica. O sigui, abans que el gallec i que l'espanyol.

L'idioma català, és el tret d'identitat nacional més característic de Catalunya. D'aquí ve l'afany malvat d'Espanya de voler-lo extingir, a la zona que domina de Catalunya.

Avui dia, arran de congressos lingüístics i de més activitats culturals, ja és del coneixement internacional que el català és un idioma. Queda rebutjada la denominació de "dialecte" que els espanyols s'entesten a voler fer creure, per desprestigiar-lo i menysprear-lo.

Des dels seus primers temps fins els nostres dies, un devessall de catalans han donat glòria al nostre idioma, mitjançant els seus escrits i la seva parla. Per citar-ne només uns quants : Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Auziàs March, Jacint Verdaguer, Miquel Costa Llobera, Joan Maragall, Àngel Guimerà, Antoni M. Alcover, Antoni Rovira Virgili, Josep Carner, etc. Destaquem la gran tasca del mestre Pompeu Fabra Poch, que pervingué a la fixació ortogràfica i gramatical del nostre idioma. Li donà gran força i solidesa.

És un error creure que a Catalunya s'hi parla català i diversos dialectes seus. No és cert. No hi ha dialectes. La realitat és que el català té vàries modalitats tals com el català oriental, el català occidental, el mallorquí, el rossellonès, el valencià, etc. Totes aquestes modalitats tenen el mateix valor lingüístic, una no és més catalana que les altres; totes són iguals i configuren la llengua catalana. Així, doncs, català és el que es parla al Principat, a les Illes, al País Valencià i a l'Alguer; en tots els casos.

Cal indicar que l'idioma català s'ha vist influït pels idiomes de les altres nacions que dominen Catalunya. Així, al Rosselló, ha hagut de suportar la intromissió de mots francesos; a la zona dominada per Espanya, per mots espanyols; i a l'Alguer, la zona de domini italià, per mots italians.

Com a mostra del triomf de la catalanitat, hem de proclamar que pràcticament tots els catalans parlen català i que la majoria dels escriptors de les terres catalanes han acceptat les directrius i normes de l'Institut d'Estudis Catalans. Així s'ha pervingut a la unitat constant de la nostra parla, a tots els països que componen Catalunya.

Per patriotisme i per lleialtat, el poble català ha de mantenir viu i fer avançar en tots els ordres de la vida cultural, el nostre idioma. Ja que és l'expressió de l'ànima de Catalunya. Per tant, l'hem d'estimar de tot cor i ens hem d'imposar com una qüestió d'honor, saber-lo parlar i escriure'l bé.

És molt trist, lamentable i vergonyós que hi hagi catalans que no sàpiguen escriure en el seu idioma. Que ho hagin de fer en la llengua estrangera i dominadora, en espanyol. I el mateix es pot dir del seu parlar, que està farcit de mots estrangers. Tinguem present que cada paraula estrangera que fem servir, és una victòria dels qui volen anorrear Catalunya. Per això hem de depurar totalment l'idioma.

La condició de ser català.

De condició, només n'hi ha una : estimar Catalunya com a única nació del poble català. Ser català ve determinat per la part més important de l'ésser humà : l'ànima, la voluntat.

És català qui té la voluntat de ser-ho, qui en té l'esperit, qui estima Catalunya. Tots els altres factors són secundaris. No importa les característiques de religió, política, coeficient d'intelligència; color de pell, dels ulls, del cabell, l'alçària, lloc de naixement, etc.

Per aclarir s'ha de dir que en néixer a Catalunya es dóna al nadó l'avinentesa d'esdevenir català. Perquè viu, creix i es forma el seu esperit dintre del que és la nació catalana, de l'ànima catalana. Ara bé, si ell accepta, si adopta aquest esperit català, aleshores és quan esdevé català. És el que passa en la immensa majoria de casos. I per aquesta mateixa raó, els estrangers que viuen a Catalunya, en coneixen l'esperit i l'adopten com a pròpia nacional, es transformen en catalans.

L'amor a Catalunya.

Catalunya és qui ens ha donat la vida nacional. La nostra mare ens va donar la vida carnal; Catalunya la nacional, en infondre'ns la seva ànima. Catalunya és també la nostra mare, a la qual hem d'estimar de tot cor i ens hem d'oferir plenament i sincera, com a mostra d'amor.

Aquest ha de ser el capteniment del fill envers la mare. Tot el que no sigui així, només demostrarà ingratitud i desamor.

L'amor es demostra amb fets. Quan estimem una persona, li volem tota la felicitat. Si pateix algun mal, correm a ajudar-la, a salvar-la. I si ens referim a la salut de Catalunya, tothom sap que està sotmesa, espoliada, esclavitzada, dominada i escarnida. Davant d'això, ¿ quina actitud hem de prendre els catalans ? Només una : alliberar-la, restablir-li la independència, la llibertat i la felicitat. Vet aquí l'única posició digna del poble català.

Si hom estima la seva mare i veu que la maltracten i la torturen, la seva reacció serà una : atacar l'agressor i així salvar-la. Semblantment, els catalans només podem tenir una reacció : atacar qui domina Catalunya i alliberar-la. El català que no ho faci, serà perquè no se l'estima, que té por al sacrifici, a la lluita.

El català que tot i veient com Catalunya és escarnida, oprimida i espoliada, resta indiferent i l'abandona; es mereix el repudi i ser acusat de : desnaturalitzat, traïdor i poruc.

Tot seguit exposarem el procés històric de Catalunya i els fets nacionals que cal destacar. Després abordarem la forma de dirigir-la i altres qüestions que se'n desprenen.

El camí nacional de Catalunya.

Per tal de tenir un coneixement complet de la qüestió nacional, és indispensable que sapiguem quin ha estat l'origen, la vida passada de la nostra nació, fins arribar als nostres dies.

Donant una relació ràpida de la nostra història nacional, veiem com Catalunya nasqué en el bressol pirinenc, en el segle IX. En acabat d'estengué lluitant valerosament i sense defallir litoral avall i fins a les Illes, formant la Catalunya actual que va de la serralada de les Corberes fins al riu Segura i de la Franja de Ponent dins a l'illa de Menorca.

Cal destacar, ja en la seva albada, que la nació catalana sempre es va guiar per l'esperit de justícia. Prova n'és que les terres que va conquerir les va posar a la seva mateixa altura i categoria. Igualment veiem que, en el seu camí nacional, Catalunya va treballar intensament per l'avenç de la civilització en diversos aspectes.

Un cop formada Catalunya, el poble català, curull de patriotisme i d'energia, es va llançar a la Mediterrània, cercant una major grandesa. Sempre guiat per un elevat sentit de l'honor i de dignitat. Combatent la injustícia, Catalunya es va estendre per altres països, els quals van quedar units a Catalunya i aquesta els va respectar les seves llibertats. Així nasqué una confederació d'estats mediterranis. En aquells temps fou un model d'organització i d'aplicació dels principis morals en la unió de pobles distints.

Eren els temps més gloriosos de la nostra estimada Catalunya.

Pel seu heroisme, coratge i tenacitat, la nostra pàtria esdevingué la potència més important del Mediterrani. I en el seu màxim esplendor, conjuntament amb el Principat, les Illes i València, hi havia Sicília, els ducats d'Atenes i Neopàtria, Sardenya i Nàpols. I durant poc de temps Còrsega i la península de Morea, a Gràcia. Tot aquest gran esforç, tots foren membres d'aquella confederació d'estats mediterranis, en què Catalunya n'era la guia, capdavantera i propulsora.

I seguint amb aquest breu relat històric, reculem als primers temps nacionals, per destacar-ne dos fets :

1.- L'expansió ultrapirinenca per tal d'unir Catalunya amb els països germans d'Occitània. Es va acomplir pacíficament en base a casaments i tractats. Però va fracassar a la batalla de Muret, quan catalans i occitans van ser batuts pels francesos i els seus aliats; va ser al 1213.

2.- La unió de Catalunya amb Aragó al 1137, formant la Corona d'Aragó -- o confederació catalano-aragonesa --. Sobre aquest punt hem d'aclarir que malgrat l'equívoc del nom, la Corona d'Aragó estava formada per dues nacions, Catalunya i l'Aragó pròpiament dit. El sobirà de la Corona d'Aragó tenia els títols nobiliaris següents : rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València i comte de Barcelona. Sense comptar els títols que s'hi van afegir després.

La Corona d'Aragó o confederació catalano-aragonesa, tal com el seu nom indica, eren estats sobirans, units per la persona del monarca.

Dintre de la Corona d'Aragó, Catalunya n'era la nació fonamental, la que va acomplir l'expansió mediterrània. I amb aquesta unió amb Aragó, podem veure un cop més l'esperit de justícia de Catalunya. Els sobirans de la confederació catalano-aragonesa eren catalans. La nació catalana era la més forta, dintre de la Corona d'Aragó. Però mai Catalunya no en va abusar, ni va dominar Aragó, per bé que en tenia la força per fer-ho. Al contrari, el poble català va respectar la llibertat aragonesa i els reis catalans van contribuir a l'engrandiment territorial aragonès, sobre la península hispànica.

I fou per aquest motiu que la Corona d'Aragó resultà estable, amb les diferències pròpies de qualsevol convivència binacional, que durà 342 anys, del 1137 al 1479. Fins que al 1479 el Regne de Castella es va annexionar vilment el Corona d'Aragó. Una annexió disfressada d'"unió dinàstica".

Aquesta "unió dinàstica" tenia el vernís oficial de confederació entre el Regne de Castella i el Corona d'Aragó. Ambdues parts es van comprometre a respectar-se llurs llibertats. D'aleshores ençà, llurs monarques serien sobirans de Catalunya, d'Aragó i de Castella.

Hem de tenir sempre presents les condicions i les responsabilitats que van signar els monarques, a l'hora de fer la "unió dinàstica".

Total. Castella, traint tot allò que havia pactat solemnement, va perpetrar el pla de sotmetiment de Catalunya i Aragó, sota la seva bota. Com a fet culminant d'aquesta conxorxa vil, hi va haver l'intent castellà de sotmetre per les armes el Principat de Catalunya, cosa que donà origen a la Guerra de Separació (o dels Segadors), 1640-1652, que tants sofriments i tantes vides ens va costar. Tot i que els castellans hi van abocar tropes estrangeres, van fracassar en el seu propòsit. Tot i així, la nostra pàtria va quedar esquarterada amb l'amputació de la Catalunya del Nord (comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i Alta Cerdanya; la Fenolleda al 1258, pel Tractat de Corbeil, ja havia passat a França), que el rei espanyol la va donar al rei francès, per poder pervenir a la pau, en la guerra hispano-francesa.

Finalment Espanya va aconseguir dominar del tot Catalunya i Aragó, a la Guerra de Successió, 1702-1714. Espanya i França es van aliar per anihilar Catalunya, per transformar-la en una mera perllongació de Castella.

De resultes de la Guerra de Successió, Menorca fou ocupada pels anglesos i després de diversos canvis d'amo, Espanya l'ocupà definitivament al 1802. L'Alguer fou ocupat per Àustria, després per Espanya, poc després formà part del Regne de Sardenya i finalment d'Itàlia.

En aquesta situació tan vil i dolorosa va arribar estar la nostra nació. La gloriosa Catalunya, aquella pàtria que antany era lliure i forta, la que s'havia estès per tot el Mediterrani, jeia destrossada, esclavitzada, esquarterada com una colònia. I tot per culpa de la traïció de què havia estat víctima per part de Castella, al 1479. El territori català se l'havien repartit quatre estats. Quedava anorreada aquella confederació d'estats mediterranis, que havia donat al món l'exemple de la seva justícia i de seny organitzador. Castella havia fulminat el fruit de segles de lluites i de sacrificis del poble català.

Com que la major part de Catalunya està sota domini espanyol, en aquesta obra ens en referirem fonamentalment en aquesta part.

Va començar una època molt trista per a la nostra pàtria. El poble català, sotmès a una dura i cínica espanyolització, quasi va perdre la seva consciència nacional. Per esdevenir un mer instrument d'interessos estrangers. Per entendre el capteniment dels catalans d'aleshores, hem de situar-nos en el marc sociopolític de llavors.

En aquells temps estava molt arrelada l'obediència al monarca. Hom li atribuïa un cert valor religiós. I el nostre poble profundament cristià i per una immerescuda lleialtat al "seu" rei, va ser confós, desorientat nacionalment, desviat del seu camí per aquell qui el regia. En comptes de complir rectament amb els seus súbdits, només cercava la seva més completa submissió i alhora imposar-li la dominació i la colonització de Castella.

Això explica que durant molts anys els catalans van ser obligats a servir els interessos castellans, en empreses que Castella tenia a Europa i a les Amèriques.

Però l'ànima catalana jeia somorta. Els catalans manteníem l'amor a la nostra pàtria d'una manera instintiva. El pla de Castella de matar la consciència nacional catalana, fracassà.

Més endavant, els catalans lluiten per la llibertat de Catalunya. Ho fan segons llurs idees polítiques. Per un costat els monàrquics reclamaven les llibertats perdudes al 1715 i va participar activament a les tres guerres carlines (1848, 1853 i 1872). I pel que fa al bàndol republicà, volien un estat espanyol federal.

A totes dues accions van fracassar. La primera amb la derrota militar infligida per la monarquia imperialista espanyola i a la segona amb el triomf dels espanyols republicans, que van perpetuar el sotmetiment de Catalunya a Espanya.

Mentrestant prosseguia l'ocupació espanyola de la nostra pàtria, però ja s'havia iniciat el camí del recobrament nacional. En aquest ressorgiment hi tingueren una actuació molt important els nostres poetes, artistes i escriptors. Van desvetllar l'ànima nacional catalana, somorta fins en aquells moments. Era una època de transició, de tempteig, de confusions. No es tenia una visió clara de la qüestió nacional. Es considerava que Espanya era la nació del poble català; que Espanya era la pàtria del conjunt de països que quedaven inclosos en el territori que determinava aquest nom. D'altra banda, hi havia l'amor a Catalunya, a la terra d'on hom era fill. Al mateix temps es treballava i es lluitava perquè s'acabés la tirania monàrquica, que impedien la llibertat del poble català, de les seves característiques i manifestacions.

Hi havia una barreja de sentiments nacionals, per dir-ho així, un doble sentiment nacional, amb una tendència més o menys intensa per Catalunya o per Espanya, segons els casos.

En aquella situació, era només qüestió de temps, el necessari per aclarir dubtes i posar les coses en el seu lloc. Perquè sorgís, d'una vegada, un moviment patriòtic que exigís la independència de tot Catalunya, sense embuts. Que reivindiqués per a la nostra nació tot allò que Espanya li havien usurpat.

Després d'una etapa poètico-literària en què es normalitzen i s'unifiquen les normes gramaticals del nostre idioma, l'obra magna de Pompeu Fabra Poch.

S'esdevé una etapa de nacionalisme teòric, del qual en sorgeix el capdavanter que reclama, sense embuts, que Catalunya restauri l'estat nacional català, independent i sobirà. Que talli les amarres amb l'Estat espanyol i que s'acabi l'esclavatge de Catalunya per part d'Espanya.

El 18 de juliol de 1922 va ser una data assenyalada en la nostra història. Francesc Macià Llussà hi va fundar la primera organització inequívocament independentista, separatista, secessionista : Estat Català. Fou la primera organització que va afirmar que els catalans no hem estat mai espanyols, ni en volem ser. Va fer una crida per deslliurar Catalunya del jou estranger espanyol. El poble català li va respondre i així va començar l'etapa de l'acció armada, directa, en el procés de ressorgiment i de reivindicació nacionals.

Recalquem-ho bé per la seva gran importància. Després de la llarga nit de domini, d'oprobi, d'humiliació, d'espoli i de colonització estrangera, Catalunya es dreçava per reemprendre el seu veritable camí nacional. El crit d'independència sonava arreu.

Va ser un moment crucial i històric, quan un fill de la terra catalana, abrandat de patriotisme, aixecà la bandera de les quatre barres de sang. Amb plena confiança en el futur i la grandesa de Catalunya. Era el nostre "Avi" Macià, l'heroi nacional que encarnava l'ànima eterna de Catalunya, l'adalil de la nació catalana.

Va fracassar, per la traïció, l'intent d'acció armada alliberadora de Prats de Molló (1926); seguit d'una intensificació de la repressió espanyola. El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar a Barcelona la República Catalana; hores abans que a Espanya s'hi proclamés la II República Espanyola. Quedà enderrocada la monarquia borbònica.

Estudiem quin grau de consciència nacional catalana hi havia aleshores. El ressorgiment català va tenir lloc sobretot a la Catalunya Central. Era molt petit el nombre de catalans que tenien un ideal i una formació purament nacionalista. La majoria es debatia entre un doble sentiment nacional més o menys intens de Catalunya i d'Espanya, desorientats i confosos. Hi predominava el dilema entre un Estat espanyol republicà o bé monàrquic. La independència de tot Catalunya no es ventilava, car l'autonomisme era majoritari i el separatisme era minoritari i poc vertebrat.

La immensa majoria dels catalans del Principat ja tenien un sentiment català, tot i que no era d'una clara consciència nacional. Volien que Espanya els donés llibertat cultural, econòmica i altres manifestacions i característiques catalanes. Però consideraven una utopia la recuperació de l'estat nacional català, emancipat i separat de l'Estat espanyol. Atribuïen l'opressió soferta, només a la persona del rei d'Espanya, al seu govern de torn, o com a màxim a tots dos. Però no qüestionaven la pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol; ai las ! Aquest punt és de cabdal importància, estimat lector. En altres paraules, el poble català de llavors no es considerava dominat ni envaït per un poble estranger, l'espanyol. Creia que només era víctima d'uns governs dolents, absolutistes, de la monarquia borbònica. Confiava que un cop deposada la monarquia i amb l'adveniment de la II República Espanyola, Catalunya gaudiria de justícia, s'acabarien les traves, les prohibicions i els obstacles per al lliure desenvolupament nacional de Catalunya.

Aquells catalans confiaven, ingènuament, en aquell canvi polític. Perquè sabien que tenien la raó i la veritat el seu costat. Que no calia la violència per pervenir en allò que consideraven just. Estaven fermament convençuts, que un cop instaurada la II República Espanyola, quedarien solucionats automàticament tots els problemes de Catalunya; per la via pacífica. Els catalans crèiem que els nous governants republicans serien justos, humans, competents i honorables. El poble català no creia necessari que Catalunya s'havia d'independitzar d'Espanya; només ho creien el separatisme minoritari i encara malavingut.

El president Macià, bon coneixedor de la realitat política, sabia que no era el moment de la lluita armada oberta, per pervenir a la independència nacional. Això explica que optés per una tàctica en fases, per etapes.

Tan bon punt va ser enderrocada la monarquia espanyola, el 14 d'abril de 1931, a Barcelona, Macià va proclamar la República Catalana, com a estat federal dintre de la República Espanyola.

Era una política molt intelligent. Així, doncs, s'assegurava un grau de llibertat molt gran a un dels Països Catalans; el que tenia més arrelada la consciència nacional catalana. Seria la base de la futura independència de tota la nació catalana.

El pla de Macià fracassà. No va tenir collaboradors capacitats. En general, els nostres polítics no li van fer costat. Mentre que el poble sí que el seguia. Amb tot, Macià quedà tot sol com a dirigent davant d'aquell moviment de reivindicació nacional. Li van fallar els elements humans necessaris per formar l'equip estatal que havia d'assegurar la supervivència d'aquella República Catalana, davant dels embats i dels problemes amb què s'havia d'acarar.

Va ser immediata la reacció de l'incipient govern de la II República Espanyola, en vist de la proclamació de la República Catalana, per part de Francesc Macià, tot i que no va ser un acte de secessió. El govern republicà espanyol va enviar a Catalunya un ultimàtum per a què anullés la República Catalana. Proposava unes eleccions a la Catalunya Central, perquè el poble decidís si volia una certa llibertat en la cultura, en l'economia i en l'administració; però sempre Catalunya com a "regió espanyola".

Amb aquesta actitud, el govern espanyol s'oposava que un dels Països Catalans pogués constituir-se en estat; que tingués la llibertat que li corresponia com a membre integrant d'una federació. Espanya no podia tolerar que Catalunya esdevingués estat. Ja que anava en contra dels seus plans per perpetuar l'hegemonia castellana, dintre de l'Estat espanyol. Per això va pressionar Macià per a què abrogués la República Catalana, que fes marxa enrera i que Catalunya tornés a ser una regió espanyola. A canvi li va oferir una certa llibertat continguda en un estatut d'autonomia i subjecte a un plebiscit.

Estudiant el camí a seguir, Macià va creure més convenient evitar un enfrontament violent. Va confiar en els homes de la II República Espanyola. Va creure que es podria aconseguir la llibertat de Catalunya de forma pacífica, ja que era una fita justa. Per això Macià va fer marxa enrera, va transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya.

Després el poble votà a a favor de l'autonomia de forma aclaparadora : el 98%. El temps va demostrar que la dominació espanyola sobre Catalunya continuava, sota el vernís republicà. Amb l'única diferència que s'havia atenuat una mica la pressió. Espanya va retardar al màxim el traspàs de les competències autonòmiques a Catalunya, tal com preveia l'Estatut. Tant és així, que quan hi va haver el sollevament dels militars a l'Àfrica, el 18 de juliol de 1936, encara no s'havien cedit a Catalunya totes les competències pactades.

Un altre aspecte que revela la naturalesa anticatalana dels espanyols republicans, era que prohibia la unió o federació de les "regions espanyoles" entre si. Espanya volia mantenir el desmantellament territorial de Catalunya i d'Euskadi. No volia de cap manera que el País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes Balears formessin una sola unitat administrativa, mal que sigués una "gran regió espanyola". També ho feia per evitar la unió dels bascos de Navarra amb els bascos de Guipúscoa, Biscaia, Àlaba i la Rioja.

La unitat de tot Catalunya i de tot Euskadi, els era un gran enfortiment que Espanya no podia tolerar. Representava un perill per a la política imperialista espanyola. Calia mantenir, com més disgregat millor, el poble català i el poble basc.

Francesc Macià, quan es va adonar que Catalunya seguia dominada per Espanya, que els republicans seguien el mateix camí que els governs anteriors, va entendre que l'única manera per a què Catalunya fos estat independent, era batre'ns contra els espanyols en general, fos quina fos la seva ideologia. Aquest convenciment es desprèn de la següent afirmació de Macià : "Hem de fer un nou 14 d'abril, però autènticament català". Quan organitzava la força per proclamar Catalunya estat independent, el president Macià va morir el 25 de desembre del 1933. Macià, "l'Avi" va ser el líder màxim del nacionalisme català.

Va deixar d'existir aquell gran patriota que tant havia lluitat i que tant havia fet per la llibertat de Catalunya. Però el neu nom, la seva vida, l'ideal proclamat per ell, l'exemple i guia, acompanya a tots els catalans en la tasca de la independència nacional.

La mort de Macià va ser un esdeveniment gravíssim per a l'alliberament de Catalunya. Ja que ell, pel seu prestigi, per l'ideal patriòtic que encarnava, era estimat i obeït per la immensa majoria del poble de la Catalunya Central. Superant les diferències i divisions que hi poguessin haver entre els catalans, per qüestions polítiques o socials, perquè Macià encarnava l'ideal nacional comú a tot Catalunya.

Com que Macià no va tenir un successor de la seva categoria, es van intensificar les divergències polítiques entre els catalans. Van prendre la màxima importància les qüestions político-socials i es va deixar en segon terme la lluita per tenir un estat prop. La lluita nacional quedà eclipsada per la lluita política i la ideològica.

La majoria dels dirigents catalans, com que no tenien un ideal purament nacional, quan tractaven la qüestió catalana, divagaven, adoptaven posicions claudicants. Feien servir la demagògia i tenien actituds de doble sentit. Creant molta confusió entre el nostre poble. Només uns pocs polítics eren netament nacionalistes i proclamaven el camí a seguir, per a l'emancipació de Catalunya. Però el seu esforç en gran part es perdia per l'actuació destructiva dels altres dirigents.

Era comprensible que la majoria del poble no sabés realment si Catalunya era la seva nació, la seva pàtria o si ho era Espanya. No sabia què impedia la independència de tot Catalunya, si una colla de polítics espanyols o el conjunt de l'Estat espanyol.

En aquells moments el país necessitava un capdavanter de la categoria del President Macià, amb el prestigi i l'autoritat moral per ser el líder indiscutible de tota la nació catalana. Havia d'haver afirmat clarament que Catalunya estava ocupada, sotmesa i espoliada per Espanya. Que era indiferent si l'Estat espanyol era monàrquic o republicà; ja que els espanyols, al marge de llurs ideologies, tots defensen la unitat del seu estat, sense permetre la independència de les nacions que Espanya domina. Calia un líder català que deixés ben clar que Espanya i el seu estat, eren i són una creació de Castella, la qual imposa la seva dictadura en l'idioma, en les lleis, en l'exèrcit, etc. a les altres nacions no espanyoles, dintre de l'Estat espanyol.

Aquesta era la situació a la Catalunya Central, quan pujà a la presidència de la Generalitat, Lluís Companys Jover. Ell provenia del camp polític, havia estat advocat defensor d'anarquistes, amb una llarga experiència i preparació en la lluita político-social, amb un gran sentiment de catalanitat, per bé que mancat d'una formació nacionalista. Lluís Companys no era independentista, al moment de ser nomenat President de Catalunya.

El President Companys va haver d'actuar en unes condicions molt difícils. D'una banda s'havia d'acarar amb l'hostilitat del govern espanyol republicà, el qual entrebancava i retardava el redreçament nacional a la Catalunya Central. D'altra banda, se les havia d'haver amb la cada vegada més tibant qüestió político-social que tenia enfrontats entre si diversos sectors del nostre poble.

La crisi esclatà de resultes d'una ordre de la Generalitat, relativa al camp. Afectava els interessos dels grans terratinents, els quals es van adreçar al govern espanyol per a què abrogués la llei. Aquest capteniment perjudicava Catalunya, perquè desautoritzava el govern català que en tenia plenes competències. Així donava entrada a la intervenció del govern espanyol republicà.

Era l'ocasió que Espanya esperava per aixafar el recobrament nacional català. De manera que deixà sense efecte l'ordre de la Generalitat. Així demostrà Espanya la seva naturalesa dominadora.

En defensa dels drets del Principat de Catalunya i de tota la nació catalana, els nacionalistes catalans van demanar al President Companys que proclamés l'estat català dintre de la república federal espanyola. Així ho va fer Companys el 6 d'octubre de 1934. Més endavant tractarem de la llibertat nacional que atorga la federació.

Van ser pocs els catalans que van sortir a lluitar per guanyar la llibertat de la Catalunya Central. Era a conseqüència de la situació interna. Hi havia un conjunt de factors adversos que impedien pervenir a la victòria. Ara passem a esbrinar-los.

Hi havia l'enfrontament político-social del govern de la Generalitat amb gran part d'organitzacions obreres. L'acció desnacionalitzadora de certs partits polítics i sindicats d'obediència espanyola o mundialista. Hi havia l'efecte dissolvent i corrosiu d'aquells dirigents oportunistes, claudicants i mancats de patriotisme català, que desorientaven i confonien gran part del poble en la qüestió nacional. Hi havia la manca d'ensinistrament militar. Hi va haver precipitació, improvisació i presses.

Foren derrotats els nacionalistes catalans per les tropes espanyoles. El govern espanyol republicà va intensificar el seu domini sobre Catalunya. Fou anullada la Generalitat i així suprimida la petita llibertat aconseguida. Foren engarjolats el President Companys i els seus collaboradors. La Legió Espanyola arribà a Catalunya, quan ja estava reduït el moviment.

Total, més sang catalana, més sang d'herois vessada per amor a la pàtria, en l'intent d'alliberar-nos de la dominació espanyola i restaurar l'estat nacional català. Un cop més, més catalans foren assassinats pels espanyols. Mentrestant seguia augmentant la tibantor político-social, tant a Catalunya com arreu de l'Estat espanyol. Cada dia era més fort l'enfrontament entre els sectors de les diverses tendències : demòcrates, nacionalistes, monàrquics, republicans, anarco-sindicalistes, socialistes, feixistes, marxistes, etc.

Es preparaven les eleccions per al 16 de febrer de 1936, on s'havia de decidir quin sistema polític havia de regir la vida de l'Estat espanyol. Resumint, els distints partits i coalicions s'havien agrupat en dos blocs : esquerres (Front Popular) i dretes (Front Nacional). Els polítics espanyols d'esquerra van prometre als catalans que si guanyaven els comicis, serien alliberats el President Companys i els seus collaboradors; seria restablerta la Generalitat amb les seves competències. Tant a Catalunya com a Espanya, va guanyar el Front Popular. Companys i els altres detinguts foren alliberats i la Generalitat tornà a governar. Però no s'aconseguí la normalització.

L'antagonisme era cada cop més fort entre els diversos sectors. El govern català i l'espanyol no aconseguien una pacificació interna. Les tendències extremistes eren les que estaven guanyant, copant el panorama polític. Havia de conduir a un xoc violent, per tal de ventilar qui governaria l'Estat espanyol.

En el nostre cas nacional, malgrat tots els inconvenients i dificultats, progressava la presa de consciència nacional catalana. S'afermava i s'intensificava el sentiment català. Sorgien nuclis a la Catalunya del Sud (o País Valencià) i a la Catalunya Insular (o Illes Balears i Pitiüses). Era molt deficient la formació nacionalista catalana, en general. La prova és que molts catalans s'integraven a partits polítics i a sindicats de disciplina espanyola i no catalana, envernissats de xerrameca internacionalista. Això resultava un greu perjudici per a la causa de la independència nacional. Perquè eren elements, energies, que es perdien i que eren indispensables per crear la força necessària per poder pervenir a la independència. Aquest error en la militància de molts dels nostres compatriotes, tendia a conduir a una lluita civil entre catalans.

Pel que fa a les altres nacions no espanyoles, sotmeses per Espanya, Euskadi i Galícia. Totes dues reclamaven uns drets semblants als de la Catalunya Central.

La transformació política que s'estava produint a l'Estat espanyol, si Franco no l'hagués estroncat, en l'aspecte nacional hagués liquidat la dominació espanyola damunt de Galícia, Euskadi i Catalunya, amb la constitució de tres estats independents. I en l'aspecte político-social, haguessin tingut un sistema més avançat, just i humà.

I així arribem a la guerra 1936-1939. El 17 de juliol de 1936 l'exèrcit espanyol d'Àfrica es va rebellar, ajudat per monàrquics i feixistes. Els seus objectius : deposar la II República Espanyola i molt especialment liquidar l'escassa llibertat de què gaudia la Catalunya Central i Euskadi. L'autonomia de Galícia encara s'estava estudiant.

Els militars espanyols van dir que volien mantenir la unitat política de l'Estat espanyol, contra el separatisme, l'anarquisme, el marxisme i les idees semblants. Contra l'ateisme, la maçoneria i en la defensa de l'Església Catòlica. Van començar una guerra que duraria quasi tres anys. Va costar més d'un milió de morts i incomparables sofriments.

En realitat, el motiu primordial del sollevament militar a l'Àfrica, era preservar el caràcter unitari de l'Estat espanyol. Si la guerra no hagués estroncat el procés del ressorgiment nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia, totes tres nacions haguessin pervingut a la independència total.

Tant bon punt es van sollevar els militars a l'Àfrica, hi va haver el contraatac de les forces que s'hi oposaven.

A la Catalunya Central, les forces d'ordre públic dirigides per la Generalitat, secundades per voluntaris dels partits i sindicats, van derrotar de seguida el sollevament dels militars facciosos.

A València i a Menorca també foren vençuts els militars insurrectes. Però a Mallorca i a Eivissa van guanyar. A la resta de l'Estat espanyol la revolta va reeixir en una zona força extensa. La guerra dels tres anys estava servida.

A la Catalunya Central i a la resta de la zona republicana, el govern català i el govern espanyol republicà ja no controlaven la situació. Havia passat a mans dels partits i centrals sindicats extremistes (anarquistes), car eren les que tenien més força. No paraven les dissensions entre llibertaris, demòcrates, nacionalistes, socialistes, marxistes, etc.

Un altre factor que va contribuir a empitjorar l'estabilitat interna, era la implantació de les noves estructures sòcio-econòmiques, preconitzades pels anarquistes i socialistes-comunistes. Van provocar uns trastorns i xocs amb militants d'altres ideologies. En el bàndol republicà, hi havia molt pocs militars capacitats. Eren d'alta graduació o de molt baixa graduació. Les graduacions intermitges es van passar massivament a la sedició. Per tant, els militars lleials a la II República eren insuficients per organitzar l'exèrcit que havia derrotar al ben instruït i armat exèrcit d'Àfrica. Finalment, el bàndol republicà no comptava amb ajut estranger.

Pel que fa al bàndol franquista, pràcticament mantenien la unitat, la disciplina i l'organització. Com a militars professionals, estaven preparats per encarar i dirigir la guerra. Des del primer moment van tenir l'ajuda d'Alemanya i d'Itàlia, en qualitat i quantitat. Per totes aquestes raons, van guanyar els facciosos.

Tot seguit exposarem el procés que durant la guerra es va desenrotllar a la Catalunya Central. El 19 de juliol de 1936 es va produir la insurrecció dels militars. Fou liquidada en dos dies per les forces de la Generalitat, (Mossos d'Esquadra, Guàrdia d'Assalt, Carrabiners i Guàrdia Civil) secundades per voluntaris de partits i del sindicat anarquista CNT-FAI. Prengueren part en la lluita independentistes, anarquistes, republicans, sindicalistes, socialistes comunistes, etc.

La majoria de la població del Principat era d'idees democràtiques, moderades, però només una minoria empunyà les armes per combatre la sedició castrense. No va passar el mateix amb els extremistes, que van formar el major nombre de voluntaris. Això va determinar que un cop vençuda la revolta, la major força i poder el van tenir els anarco-sindicalistes. La Generalitat de Catalunya va subsistir, però no controlava la situació.

Els àcrates eren els amos del carrer. A Catalunya, no hi havia cap força armada capaç de plantar-los cara. Els anarquistes van assassinar 8.000 catalans de dreta, sacerdots i empresaris, a les cunetes de les carreteres de Catalunya; en els tres primers mesos de la guerra.

No hi havia un comandament unificat. S'aplicaven uns principis a la llum de la ideologia de cada partit. Les directives d'acció i la seva execució eren determinades per la força amb què es comptava per realitzar-les. La vida interna del Principat va patir un canvi radical. Implantació d'estructures socioeconòmiques basades en els postulats anarquistes, socialistes i comunistes. Atacaven persones d'idees contràries i cremaven esglésies.

Davant d'aquest panorama de transformació, caos, violència i destrucció, el President Companys i el seu govern van fer mans i màniguer per frenar els crims dels anarquistes. Maldaven per restablir la normalitat i la seguretat.

La guerra va aïllar Catalunya. En el nostre sòl, un cop derrotat l'exèrcit sediciós, el govern espanyol republicà hi va perdre influència i autoritat. El nostre isolament, si hagués coincidit amb una consciència nacional catalana més generalitzada, era el moment escaient per proclamar Catalunya estat independent, per fer secessió de l'Estat espanyol, aprofitant la situació de guerra.

Vam deixar perdre una ocasió preciosa per pervenir a la independència. El poble català se sentia més antifeixista que no pas català. Va ser engalipat per les ideologies pretesament "generoses", d'esquerra, en detriment de la consciència nacional. De primer volíem esclafar la insurrecció militar, feixista i monàrquica. La llibertat de Catalunya com a nació, quedava en segon lloc, ai las !

Aquells catalans que per damunt de tot eren antifeixistes, militaven a partits i sindicats d'adscripció espanyola, però disfressats d'internacionalistes. Ara bé, reconeixien en teoria el dret dels pobles a l'autodeterminació, a una llibertat total o parcial.

L'objectiu bàsic d'aquells partits o sindicats era de caràcter revolucionari, de canvi polític i social. En cap cas no es proposaven la creació de nous estats. Els partits i sindicats que es deien espanyols, consideraven les tres parts de Catalunya com "tres regions espanyoles". Els partits internacionalistes aspiraven a un món sense nacions, ni estats, ni fronteres; només format per l'associació lliure d'ésser humans, per una confederació de comunes lliures. Els comunistes i socialistes volien un món format per la unió de pobles-estats socialistes, un dels quals era Espanya, dintre de la qual Catalunya hi havia d'estar ben junyida.

Per combatre Franco, de la Catalunya Central van sortir nombroses columnes cap a Aragó, Castella i Mallorca. Era una actitud catalana, generosa, valenta, heroica, de fidelitat als ideals que tenien, fraternal amb els altres pobles de l'Estat espanyol, per combatre l'enemic comú : el feixisme. Moltes vides catalanes foren immolades per aquell ideal que es considerava just. En canvi, la conducta dels espanyols republicans fou diametralment oposada.

Passats els moments crítics de la insurrecció, quan s'aconseguí una certa estabilització en la lluita, el govern espanyol republicà va restablir la seva autoritat en el territori on havia estat derrotat el sollevament. I el lloc fonamental per la seva importància, era el Principat de Catalunya.

Ateses les característiques especials que hi havia : preponderància anarcosindicalista, factor nacional català i l'existència d'un govern -- el de la Generalitat -- feien que constituís com una unitat separada de l'autoritat del govern espanyol republicà, amb el perill futur d'una emancipació nacional, que Catalunya en fes secessió.

L'Espanya republicana, per conjurar aquest perill, de primer havia de pervenir que el Principat no augmentés més la seva força i després cercar la manera de disminuir-la per poder sotmetre-la més al domini espanyol republicà.

Seguint aquest pla, la II República va prohibir que es desembarqués a Catalunya material de guerra procedent de l'estranger. El govern espanyol republicà va fer fracassar el desembarcament català a Mallorca, sota les ordres del capità Alberto Bayo Giraud, en no collaborar-hi l'esquadra de guerra republicana. Finalment, la II República va provocar l'enfrontament armat entre anarquistes i troskistes, contra marxistes i tropes d'ordre públic de la Generalitat (3 maig 1937). Van ser els Fets de Maig que van donar lloc a la intervenció militar directa de les tropes espanyoles republicanes. Per tal que a partir d'aleshores la Generalitat estigués del tot junyida a la sola autoritat del govern espanyol republicà; altrament dit, sota la dominació espanyola.

La Generalitat va continuar existint, però només era un organisme de tipus administratiu, amb certes atribucions culturals i econòmiques; subordinada al govern espanyol republicà.

El Principat de Catalunya, la Catalunya Central, era oficialment i real una "regió espanyola". Ens cenyirem de moment a la relació dels fets a la Catalunya Central, per esclarir què s'esdevenia a l'Estat espanyol.

A Espanya prosseguia la guerra que va desfermar el sollevament castrense al Marroc. Franco, amb els seus addictes, soldats reclutats del poble, àrabs i una forta ajuda italiana i alemanya, progressava contínuament.

A l'Espanya republicana, després d'un període d'infiltracions, els marxistes es van apoderar del poder. L'ajut estranger quasi bé no tenia importància i el principal aliat en teoria la Unió Soviètica, va abandonar la causa republicana, arran del Pacte germano-soviètic, signat entre Ribbentrop i Molotov.

Retornem al Principat. A continuació va tenir lloc la repressió contra els anarcosindicalistes i troskistes, i l'afermament del control del govern espanyol republicà. En l'aspecte bèllic, després de dures i sagnants batalles del Segre i de l'Ebre, on fou destruïda la major part de la força militar formada per catalans, la Catalunya Central fou envaïda pels espanyols franquistes a principis de febrer de 1939.

Poc després, va caure pràcticament sense batre's l'extens territori que encara tenien els republicans. Hi havia part del País Valencià i de les Illes Balears. La guerra s'acabà l'1 d'abril de 1939. Havia guanyat la revolta dels militars, monàrquics i feixistes.

En realitat era la victòria de la Castella imperialista, dominadora i dictatorial, en la forma més extrema. Tot i que no es va presentar obertament com a conqueridora, ja que va utilitzar com a pantalla el nom d'Espanya, tal com quedaria demostrat posteriorment. Per a tot Catalunya començava una altra etapa molt dolorosa.

Arran de la caiguda del Principat, molts catalans es van refugiar a França, on van sofrir les penalitats i les condicions inhumanes dels camps de concentració. De resultes d'això, alguns catalans hi van perdre la vida. El president Lluís Companys Jover i altres patriotes exiliats van treballar allí per alleujar la situació dels refugiats i pel redreçament nacional de Catalunya.

Mesos després va començar la II Guerra Mundial. Bèlgica i França foren envaïdes per Alemanya. A França i a petició de Franco, fou capturat i enviat a Espanya el nostre president Lluís Companys. A Madrid fou escarnit, interrogat bàrbarament i torturat. Després d'un simulacre de judici a Montjuïc, va ser assassinat per un escamot de soldats espanyols. El van matar perquè representava la nació catalana, per haver estat President de Catalunya. El President Companys va morir donant un exemple de patriotisme, de lleialtat a Catalunya. Amb els peus descalços per estar en contacte amb la terra catalana, va morir coratjosament amb un Visca Catalunya !

En aquells moments tan tràgics per a la nostra nació, quan s'exercia amb tota crueltat i duresa la dominació espanyola damunt de Catalunya, el President Companys va demostrar que Catalunya restava viva, que malgrat que estigués destrossada i envaïda, no claudicava, que restava dempeus, que tornaria a batre's per la seva llibertat.

Vet aquí el missatge que donava al poble català el seu President màrtir, Lluís Companys Jover. Els patriotes li vam recollir el missatge, per fer de tot Catalunya un estat independent i sobirà. És l'objectiu dels catalans fidels a la nostra pàtria.

Mentrestant, a la França ocupada pels alemanys, part dels catalans que s'hi van refugiar van participar a la lluita de la resistència francesa. Ho feien amb l'esperança que, quan els aliats guanyessin la guerra, també deposarien Franco i restaurarien la democràcia. Ja que els aliats havien condemnat els sistemes totalitaris i fixaven com a objectius de la II Guerra Mundial el restabliment de la llibertat per a tots els pobles.

Castella, utilitzant el mite d'Espanya, maldava per matar l'ànima catalana, la volia anorrear en tots els aspectes. En una paraula, fer-la desaparèixer com a nació, transformar-la en un tros més de terra espanyola. El franquisme ha perseguit i ha castigat tota manifestació catalana. Alhora, va imposar el seu idioma, l'espanyol, a Catalunya, per tal d'espanyolitzar-la en profunditat. Foren dissoltes totes les institucions nostrades de caire nacional, fos quina fos. Els espanyols, a Catalunya, hi van prohibir l'ensenyament de la llengua catalana, de la nostra història i cultura. Es van abraonar contra tot allò que representés l'autèntica Catalunya.

Per tal d'anihilar tots els trets d'identitat nacional catalana, els espanyols van promoure una immigració massiva d'espanyols cap a territori català. Va ser una veritable agressió demogràfica, destinada a fer desaparèixer del mapa Catalunya.

Al mateix temps l'Espanya franquista la volia rebaixar econòmicament, pertorbant el seu treball i desenrotllament. A la Catalunya Central s'hi va prohibir la nova installació d'indústries, d'obres, de fonts de producció, per tal de minvar-li la força, la seva importància; perquè no fos un perill en el futur.

I amb el resultat del saqueig de Catalunya, els espanyols van muntar a Castella i a la seva zona d'influència nacional, grans centres de producció econòmics. Perquè en el demà estès en el seu territori la major potència i assegurar així el domini d'Espanya damunt de Catalunya.

Catalunya ha frustrat l'atac criminal de l'imperialisme espanyol. Volia matar l'ànima nacional i transformar Catalunya en una mera prolongació d'Espanya, fer-ne el "noreste español"

Per anorrear la nació catalana, Espanya ha fet servir el terror, el sofriment i la mort.

El nostre poble ha romàs lleial a Catalunya, a despit que molts compatriotes desconeixien què era la nació catalana; malgrat que adoptessin posicions poc favorables a l'interès nacional. Tot i les desorientacions, les confusions, les divisions i antagonismes en política, societat i economia, l'essencial és que se sentien catalans i estimaven Catalunya. Va fructificar la llavor sembrada abans pels patriotes.

Contra totes les repressions i obstacles, Catalunya estava ben viva, s'estenia el seu ressorgiment a València i a les Illes Balears i Pitiüses, sent cada cop més gran el nombre dels qui prenien consciència de la catalanitat.

Al 1945 foren derrotades Alemanya i Itàlia, perdent així Franco el suport al seu règim. Amb el triomf dels Aliats, Franco es va veure obligat a humanitzar una mica el seu sistema polític.

Després es va posar en pràctica una nova modalitat de dominar Catalunya. Es donava una certa llibertat cultural i econòmica. Procuraven espanyolitzar al poble català amb una maniobra hipòcrita, la de considerar que Catalunya i els seus valors eren varietats, manifestacions, d'Espanya.

Pràcticament aquesta és la conducta que el govern actual [1981] segueix en els nostres dies respecte a Catalunya. Amb resultats negatius, com és sabut. Així actuen els espanyols que governen el seu estat.

Els espanyols que s'anomenen republicans i demòcrates, adopten les mateixos posicions que els franquistes, en relació amb Catalunya, Euskadi i Galícia.

Tots els espanyols, sigui quina sigui llurs ideologia, només accepten Espanya com a única nació, la seva. Tracten les nacions no espanyoles dintre de l'Estat espanyol, com si fossin "regions espanyoles". L'única diferència entre espanyols franquistes i espanyols demòcrates, és en el grau de permissibilitat, de tolerància i de concessions envers les "regions" i els ciutadans.

Fins el moment present, no hi ha hagut, ni hi ha, cap partit ni sindicat espanyol que reconegui, seriosament i no com a estratagema, que és una injustícia la dominació nacional que sotmet el seu estat damunt de Catalunya, Euskadi i Galícia. No hi ha cap partit espanyol que proclami l'exigència moral de retornar-los la independència política.

La traïció i el crim d'Espanya

La conducta que ha seguit Espanya en relació amb Catalunya, és d'allò més abominable, infame i criminal que hom arribar a imaginar. Sembla impossible el camí que ha seguit Espanya en els seus tractes amb Catalunya.

Ja en temps de la Reconquesta, en aquelles lluites contra els àrabs, Castella no va ajudar Catalunya, ans al contrari, la va perjudicar. I així, mentre Castella només rebia ajut català (com més endavant veurem), aquella ordia alçaments entre els àrabs de València en contra de l'autoritat catalana, en els regnats de Jaume I i d'Alfons X de Castella.

Quan es va signar el pacte catalano-castellà d'Alcalà d'Henares, al 1308, s'acordà que el regne àrab d'Almeria passaria en poder dels catalans. Després, quan ja s'hi estava batallant, dintre de la cort castellana va guanyar la facció que s'oposava que Catalunya conquerís cap més territori; s'estimava més que fracassés l'atac contra els àrabs, abans que noves terres fossin ocupades pels catalans.

Més endavant, al 1479, Catalunya (amb el nom oficial de Corona d'Aragó) i Castella quedaren "unides" pel casament de llurs sobirans. La "unió dinàstica" es basava que cada regne respectaria la llibertat de l'altre, o sigui, una mena de confederació.

Des del primer moment, Castella es burlà i traí el pacte i faltà als més elementals principis de justícia i d'humanitat. Castella, per sotmetre Catalunya, li faltà temps per ordir conxorxes, proferir mentides i organitzar crims, per pervenir al seu vil objectiu. Era una punyalada a l'esquena, feta de la manera més covarda i repugnant. Sense tenir prou coratge per fer-ho, Castella no va atacar Catalunya cara a cara, perquè els catalans s'haguessin defensat molt bé. Sinó que va fer servir les males arts, la conxorxa. Es presentava com l'amiga de Catalunya, ja que hi havia la "unió dinàstica" i pel darrera atacava arterament, de mica en mica, a l'ombra, fins que Catalunya va acabar a la mercè de Castella.

En realitat Castella es va annexionar Catalunya, bo i disfressant-ho amb una "unió dinàstica".

Un dels prejudicis més greus que va sofrir Catalunya, va ser que Castella li va prohibir de participar a la conquesta d'Amèrica. La primera expedició de Cristòfol Colom va ser sufragada per catalans. La impossibilitat que el poble català dugués la civilització a les Amèriques, va frustrar l'avinentesa que s'hi formessin nous països, de nissaga, de cultura i de llengua catalana.

Per intentar sotmetre la nostra pàtria, Espanya no va vacillar a utilitzar tropes estrangeres : valons, irlandesos, napolitans i portuguesos, van participar a la Guerra de Separació (o dels Segadors), de 1640 al 1652. Cinquanta-dos anys després, a la Guerra de Successió, 1704-1715, com que l'exèrcit espanyol no podia dominar tot sol Catalunya, va demanar el concurs de l'exèrcit francès.

Del 1635 al 1659 hi va haver la guerra franco-espanyola. Espanya, per obtenir la pau amb França, li va regalar la Catalunya del Nord amb el Tractat dels Pirineus, al 1659. Catalunya quedà mutilada; passaren a França cinc comarques nostres : Rosselló, Vallespir, Capcir, l'Alta Cerdanya el Conflent.

Pel comportament abominable d'Espanya, quedà anorreada la confederació d'estats mediterranis, que tant li havia costat forjar a Catalunya.

Per culpa d'Espanya, Catalunya quedà trossejada i repartida, talment com una colònia, entre tres estats : Espanya, França i Itàlia.

Resumint. El treball, l'esforç i la lluita de segles de Catalunya, se'n van anar en orris per la traïció de la nació veïna, de ponent, que se'ns va presentar com a amiga i aliada de Catalunya. Fou una acció tan malvada que clama el càstig del cel.

Espanya, un cop va fer vinclar l'esquena a Catalunya, intentà matar la seva ànima nacional. Va perseguir i va prohibir tot allò que era català, amb l'esperança d'anihilar-ho. Alhora imposava la llengua espanyola a Catalunya i així va iniciar el llarg camí de l'espanyolització de Catalunya. Mentrestant, Espanya extreia de la terra catalana tot allò que li abellia, a tall de colònia. L'exèrcit espanyol obligava als joves catalans a batre's per Espanya, a combatre contra els moviments independentistes d'Amèrica, Filipines i al Marroc. L'economia catalana havia de sufragar la guerra colonialista d'Espanya.

Aquest estat de coses s'ha mantingut pràcticament igual fins als nostres dies.

Igualment Castella es va inventar l'engany d'Espanya, que havia de fer servir en la seva campanya desnacionalitzadora. De fet, Castella va canviar el nom pel d'Espanya. És a dir, Espanya és Castella i les altres terres peninsulars que va reconquerir a l'islam i les va repoblar amb gent seva. Espanya no és altra cosa que la Gran Castella. De la qual en queden excloses les nacions no espanyoles però sotmeses a l'Estat espanyol : Catalunya Euskadi i Galícia.

I més endavant, quan Catalunya es refeia nacionalment i reclamava la llibertat usurpada, Castella perseguia i castigava els patriotes. Els acusava de "mals espanyols" i els tractava a caixes destrempades, talment com si fossin bandits de camí ral.

Fixem-nos bé en aquest capteniment ignominiós, Espanya, després d'haver sotmès Catalunya a base de traïcions i d'assassinats, quan el poble català reclama la seva llibertat, els redueix per la força, perquè els catalans no som espanyols ni en volem ser. Com podem veure, la conducta espanyola ha estat i és la de la maldat, en la seva manifestació més abjecta.

En canvi, el comportament de Catalunya envers Espanya, ha estat just. Ja durant la Reconquesta, Catalunya es comportà d'una manera immillorable, digna, sense cap egoisme i renunciat a conquestes fetes amb sang catalana, a favor de Castella, per tal de complir fil per randa els tractats catalano-castellans.

Els catalans vam conquerir el regne àrab de Múrcia i vam ajudar a Castella a conquerir el regne àrab d'Almeria, Conca, Tarifa, Gibraltar, Algecires i el regne de Granada. Els catalans vam participar a les batalles de Las Navas de Tolosa, Salado, etc. I bé, aquestes conquestes territorials, totes foren en profit de Castella, al 100%. L'enorme esforç bèllic català no va ser recompensat, ni amb un millímetre de sòl conquerit.

Quan França va envair Catalunya al 1639, pel sol fet que el rei de Castella ho era també de Catalunya, perquè Espanya i França estaven en guerra, els catalans tot i que només rebíem danys i ofenses d'Espanya, per mantenir la fidelitat al seu rei Felip IV, no s'alià amb l'invasor francès, sinó tot el contrari. Catalunya es va batre amb totes les forces contra els francesos invasors. Espanya va pagar aquesta noble actitud multiplicant els maltractes a Catalunya, tractant-la a baqueta, com si fos el pitjor enemic, com si fos una terra de conquesta; ja anomenaven Catalunya "Castella la Nova". L'exèrcit espanyol volia utilitzar els catalans com a carn de canó a la campanya d'Itàlia, fou l'origen de la Guerra de Separació (o dels Segadors).

Durant la guerra franco-espanyola de 1793 al 1795, el poble català que es trobava en franca desnacionalització, va lluitar coratjosament a favor d'Espanya, contra els francesos. I quan van intentar de recuperar la Catalunya del Nord, els mateixos espanyols s'hi van oposar, per por al desvetllament nacional català.

Dintre de l'Estat espanyol, totes les lluites que durant segles Catalunya ha abanderat en pro de la idea de justícia, llibertat, igualtat d'oportunitats, emancipació dels treballadors, millors condicions de vida, etc. en aquesta lluita digna, Catalunya només ha trobat l'hostilitat d'Espanya. Espanya només ha tingut un imperatiu, tan senzill com abominable : dominar, espoliar, oprimir i robar Catalunya, Euskadi i Galícia.

La participació catalana en l'enderrocament de la monarquia i en l'adveniment de la II República Espanyola, al 1931; es va fer amb la promesa que serien reconeguts els drets de Catalunya, per part dels espanyols republicans, en el Pacte de Sant Sebastià. Dons bé, no la van complir; només van atorgar a Catalunya un estatut d'autonomia insignificant i encara retardant-li l'aplicació. Més endavant, l'actitud agressora dels espanyols va motivar els fets del 6 d'octubre de 1934.

Durant la guerra 1936-1939, hi va haver l'esforç generós dels catalans antifeixistes, ajudant als espanyols republicans. 50.000 soldats catalans van lluitar per la causa espanyola republicana. Milers de soldats catalans van impedir la caiguda de Madrid. En recompensa, el govern espanyol republicà va fer fracassar l'expedició catalana per alliberar Mallorca i va provocar els fets del 3 de maig de 1937, anullant pràcticament l'autonomia i restablint la dominació espanyola.

Una de les mostres de quina és la conducta dels espanyols, la tenim en l'enquesta que al febrer de 1954 va fer el Consell Nacional de Catalunya, a Mèxic. Va preguntar als capitostos exiliats del republicanisme i de la democràcia espanyola, què en pensaven de la qüestió catalana. El resultat va ser que cap no va reconèixer el dret de Catalunya a esdevenir estat independent. De fet, acceptaven la dominació espanyola sobre Catalunya; indirectament aprovaven que Franco tractés Catalunya a baqueta.

Tinguem en compte que aquells espanyols republicans, liberals i demòcrates, gaudien de plena llibertat per expressar el seu veritable sentir. Ja que estaven en un país estranger i no estaven sota cap pressió ni coacció.

Repetim. Fins els nostres dies, sigui quina sigui la seva ideologia, tots els espanyols mantenen la mateixa posició imperialista quan toquen la qüestió catalana. Creuen que Catalunya és una "regió d'Espanya" i per tant ha d'acatar l'autoritat espanyola i s'ha de sentir espanyola.

L'única diferència que hi ha entre els espanyols de distintes ideologies, és que uns donen més drets i llibertats a Catalunya, que no pas altres. Uns drets culturals, administratius i econòmics; però no volen sentir parlar que sigui restituït l'estat nacional català, independent i sobirà.

Per a més aclariments, direm que per als espanyols, Catalunya és només el Principat (o Catalunya Central). Les Illes Balears i el País Valencià són altres "regions espanyoles", que de cap de les maneres no es poden reunificar políticament ni administrativament.

Com sigui que ha estat igual el procés de domini seguit per Espanya en el conjunt de la nació catalana. És a fi de simplificar l'exposició d'aquesta qüestió que s'ha d'entendre que sempre ens referim a tota la nostra nació, malgrat que en alguna ocasió ens referim només a un dels seus països integrants.

Així, resumint l'exposat, d'ençà que la nostra pàtria fou sotmesa per Castella-Espanya, tots els espanyols, com un sol home, han acceptat de bon grat que el seu estat domini Catalunya. El poble espanyol no reconeix la injustícia que implica que el seu estat posseeixi Catalunya; ja li va bé. Com que això continua igual, els espanyols de la generació present s'han fet còmplices d'aquesta injustícia monstruosa. Per tant, també en són responsables. En aquesta responsabilitat, queda lògicament inclosa tota l'anterior actuació delictuosa d'Espanya; des que va ordir i fins que consumà la subjugació de la nostra pàtria.

Reiteradament, el poble català ha fet conèixer al poble espanyol i al món en general, la realitat nacional de Catalunya i el seu dret a reunificar-se i restaurar l'estat nacional català, independent. En aquests moments la causa catalana ja s'ha dut als organismes internacionals i a diversos estats estrangers. Per tant, l'arena política internacional coneix el contenciós hispano-català. O sigui, el poble espanyol no en pot allegar ignorància, ni negar que oprimeixen Catalunya.

L'actual ocupació espanyola de Catalunya és el resultat d'un pla de conquesta que va traçar Castella damunt de la península hispànica. Un pla de conquesta imperialista que ha reeixit sobre Catalunya, Euskadi i Galícia, però que va fracassar a Portugal al 1640. És obvi que es tracta d'una acció criminal en tota l'extensió de la paraula.

Un crim segueix sent un crim passi el temps que passi, ja sigui un any, un segle, un milleni; no importa el temps transcorregut. I Espanya, per més que intenti justificar el seu abominable mudus operandi, amb arguments falsos i explicacions cíniques, la realitat és que ha comès un crim monstruós contra Catalunya. I la justícia castiga els assassins.

El poble català ha de castigar els qui asserveixen Catalunya, ha de destruir la dominació espanyola i restablir la independència catalana, en la forma d'un estat nacional català, independent i sobirà. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

L'engany d'Espanya

És imprescindible d'una vegada i per sempre, ventilar l'engany del que actualment s'anomena Espanya.

Espanya ha estat la màscara creada per Castella per disfressar, per ocultar, el pla expansionista i de dominació de Castella, i la resta de nacions peninsulars n'han estat les víctimes. Per començar escatirem què representa el nom d'Espanya.

El veritable significat d'Espanya és geogràfic, el de la península. Amb aquest nom s'hauria de designar la península "ibèrica", puix que aquesta denominació no és correcta, ja que els ibers només ocupaven l'est de la península. Hem d'aclarir que l'espai territorial del poble ibèric anava del delta del riu Roïna, fins al desguàs del riu Segura. La resta de la península era habitat per pobles pirinencs i cèltics.

Referint-nos a l'origen del nom d'Espanya, es creu que prové del fenici Span, del grec Spania o Ispania i del llatí Hispània. Tots plegats indicaven un indret geogràfic, la península. I en allò que ateny al distint valor que vol donar-li Castella, s'inicia aquesta maniobra al 1625, quan el comte-duc d'Olivares va suggerir al seu rei Felip IV que sotmetés a Castella les altres nacions de la Península que encara eren lliures.

Per tenir un visió completa d'aquesta qüestió, convé fer una exposició, baldament sigui sintètica i a grans trets, dels punts més destacats de les nacions existents a la Península. Hi ha quatre nacions : la catalana, la basca, l'espanyola i la galaico-portuguesa. Els orígens de la basca són antiquíssims. Es considera que és la descendent més genuïna dels pirinencs.

La catalana és de base essencialment ibero-pirinenca. La galaico-portuguesa és d'origen celta.

L'espanyola-castellana, la darrera que es va formar, es va originar en els territoris que els bascos van perdre; va rebre la influència cèltica i ibèrica.

Tret de la nació basca, les tres altres nacions peninsulars sorgeixen en la Reconquesta; alhora la nació catalana i la nació galaico-portuguesa. Finalment va sorgir la nació espanyola, dita castellana al principi.

Pel que fa als idiomes català, gallec i espanyol, foren el resultat de la transformació que sofrí el llatí vulgar en aquestes distintes nacions. Aquests quatre pobles s'engrandiren a base dels territoris recuperats als àrabs invasors. Galícia ho va fer extensament. Més endavant prengué el nom de Regne de Lleó, per raó del lloc on es radicà el sobirà. I en el Regne de Lleó hi havia inclosa Castella.

Els bascos reconqueriren els territoris que últimament havien perdut i quedaven constituïts llurs països. I els catalans, avançant cap al sud i a través del Mediterrani, formaven Catalunya.

Tan bon punt va néixer, Castella es va fixar una ambició expansionista : sotmetre o anihilar la resta de nacions peninsulars. Sense vacillar, segle rera segle, Castella-Espanya ha mantingut aquesta constant històrica abominable i només li ha sortir malament en el cas de Portugal.

Primerament gran part del Regne de Lleó va caure sota l'hegemonia castellana, només una part de la nació gallega va poder evitar tal maniobra, quedant lliure. Galícia, després de lluitar sense parar, va guanyar noves terres als sarraïns i acabà formant Portugal.

La Galícia que havia caigut sota la fèrula castellana estava sentenciada a l'esclavatge, després de tres anys de guerra contra Castella, de 1480 al 1483.

A la Reconquesta contrastava l'actitud collaboradora, generosa, de les altres nacions amb la castellana, per tal de liquidar l'enemic comú : els àrabs. Però per a Castella, l'enemic principal no era l'àrab invasor, sinó les altres nacions peninsulars.

Podem citar a tall d'exemple la participació dels bascos a la batalla de Las Navas de Tolosa i a la presa de Sevilla i Baeza. I per part dels catalans, la conquesta del Regne de Múrcia, realitzada només amb els nostres avantpassats i l'ajut en les preses d'Almeria, Tarifa, Gibraltar, Algecires, Regne de Granada; i a les batalles de Las Navas de Tolosa, Salado, etc. Tots aquests guanys territorials foren per a Castella al 100%. I així arribem al moment en què va ser foragitat de la Península l'invasor àrab.

Un cop barrat el camí de noves conquestes en aquells territori i un cop descoberta Amèrica, Castella malda per estendre el seu domini pel Nou Món i a través d'Europa mitjançant l'activitat diplomàtica pròpia d'aquella època. Guiada sempre per l'ambició ultra mesura, que cada cop anava in crescendo, Castella destruïa tot allò que pogués significar un obstacle en el seu expansionisme. No hi planyia mitjans ni esforços.

Tant Catalunya com Euskadi van quedar excloses de la participació en l'empresa d'Amèrica. Tot i que sense el seu concurs no hagués estat possible. En el cas català va ser possible perquè el rei de la Corona d'Aragó era de nissaga castellana, i per tant fou un instrument de Castella. Pel que fa als bascos, va ser possible perquè no tenien rei propi, ja que ho era el de Castella. En canvi, Portugal, com a estat independent, lliure i amo del seu destí, ho va fer àmpliament. El resultat n'és l'actual Brasil.

Quan exposem els processos esdevinguts a la Península, hi resten incloses les Illes Balears i Pitiüses. Per estar-ne integrades i ser-ne protagonistes. Per tal d'abreujar la terminologia, només s'anomena la Catalunya Insular i en queden excloses les illes Canàries per ser pràcticament alienes al desenrotllament de tals processos. Només cal esmentar que actualment el seu poble té una certa personalitat pròpia, la qual transpua una emergent aspiració de llibertat.

Després d'aquests antecedents i aclariments, entrem en l'època que Castella extrema encara més el seu expansionisme criminal.

Per a una millor comprensió, exposarem breument quina era aleshores la situació en aquella zona. Tota la Península estava ja "unida"; és a dir, les nacions no castellanes eren dominades per Castella, se les havia annexionat. Corria l'any 1580, el rei castellà Felip II també era sobirà dels altres estats a conseqüència d'anteriors pactes, unions i heretatges.

Hi havia deu 'estats' : el Regne de Castella, Regne de Portugal, senyoriu de Biscaia, província de Guipúscoa, Estat d'Àlaba, Regne de Navarra, Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de Mallorca i Regne de València. Atès que tenien el mateix rei, tots quedaren "units" en la seva persona. Però mantenien llur llibertats, baldament no fossin estats independents. I a més, el rei, si volia ser reconegut com a sobirà de cadascun d'aquests estats, havia de jurar, comprometre's a respectar llurs llibertats. O sigui, que la unió existents entre aquells estats era de tall confederat. Això explica que les guerres expansionistes que muntava Castella a Europa i Amèrica, no hi participaven els altres 'estats' peninsulars.

La mala conducció, la pèssima organització econòmica, les guerres inútils de Castella, a més de la desastrosa colonització a les Amèriques, van fer que es trobés exhaurida en homes i en recursos econòmics. Mentre que els altres pobles peninsulars conservaven llurs força, perquè seguien un camí assenyat i de progrés.

Felip IV era castellà. Només actuava en benefici de Castella. Els altres pobles, només existien per ser espoliats i depredats per Castella. El rei i els seus homes de confiança, només seguien una política per a la glòria exclusiva de Castella, i els altres pobles n'havien de pagar la factura.

Tenint en compte les característiques de l'època a què ens referim, podem afirmar que Felip IV encarnava i representava Castella i els seus actes personals han de ser considerats com executats per Castella.

Per les raons ja esmentades, Castella no comptava amb els mitjans propis per poder suportar el pla de guerra i de conquesta imperialista. Aleshores va ordir un pla basat en arrossegar els altres pobles a la política expansionista castellana. Va donar l'excusa que ell també era el seu rei i per tant l'havien de creure.

Per portar a terme el seu propòsit i per amagar la seva política dominadora i expansionista, Castella va adoptar la nova tècnica de proclamar el seu monarca com a rei d'Espanya.

Amb aquest acte, Castella pretenia que les altres nacions peninsulars quedessin subjectes a la sobirania castellana, a partir de llavors espanyola. De manera que quedava esborrada del mapa les llibertats que tenien. Era la manera que van idear els castellans per disposar dels recursos humans i materials de les altres nacions. Repetim que geogràficament Espanya és el nom de la Península "ibèrica".

El capteniment del rei castellà, respecte als altres pobles de la Península, només pot qualificar-se de traïdor i d'infame. Perquè no va actuar amb la lleialtat, l'honor i la justícia a què estava obligat a fer-ho. Pel fet que també era sobirà d'ells. I així, en comptes de treballar pel progrés i engrandiment d'aquells pobles, només tractava de sotmetre'ls a Castella, transformada en Espanya.

La creació del mite d'Espanya, va tenir una primera fase. Es va voler transformar aquest nom geogràfic en un estat, dit oficialment Regne d'Espanya. La segona fase va ser fer-ne una nació; tot i que li'n mancava una part : Portugal, el qual ha tingut la sort de preservar la seva independència, d'ençà de 1640.

Castella va perseverar en el mite d'Espanya. Per motius de seguretat i tàctica, Castella no intentà sotmetre tots els altres pobles d'un sol cop. Ja que lògicament no tenia prou força per fer-ho. Aleshores els va sotmetre un rera l'altre. I el primer cap d'esquila que va escollir va ser el Principat de Catalunya. El poble català li plantà cara i després d'una guerra de dotze anys, la Guerra de Separació (o dels Segadors), 1640-1652, va frustrar els plans espanyols de domini. S'acabà amb un tractat de pau i Castella es va comprometre a respectar l'autonomia del Principat.

Destaquem el fet que en aquella guerra Castella hi va abocar tropes estrangeres, no espanyoles : valons irlandesos... amb l'esperança de pervenir al seu propòsit criminal.

Portugal, veient la sort que corria Catalunya, l'1 de desembre de 1640 va fer secessió del Regne d'Espanya. Se'n separà definitivament i es va erigir en estat independent, monàrquic, amb l'ajut d'Anglaterra, França i Holanda. Val a dir que Portugal va tenir prou temps per organitzar fil per randa la seva secessió i establir l'aliança amb els tres països protectors. Va ser exactament el temps que l'exèrcit espanyol estava massa ocupat per conjurar la secessió catalana, la República Catalana independent proclamada per Pau Claris.

Castella després d'aquest fracàs, va deixar en suspens el seu pla de dominació. Més tard el va reemprendre arran de la Guerra de Successió al tron d'Espanya. Dos n'eren els pretendents. El de la casa francesa dels Borbons era Felip, Duc d'Anjou i l'altre era Carles, arxiduc d'Àustria, de la casa dels Habsburg. El conflicte fou internacional i durà del 1704 al 1715.

França volia aconseguir l'hegemonia a la part occidental d'Europa, mitjançant l'ocupació de tota la Península, tret de Portugal, en el cas que guanyés el candidat borbònic, Felip. Per frustrar tal hegemonia, Holanda, el Regne Unit, Savoia, Portugal i Brandeburg es van aliar amb Àustria per parar els peus a l'expansionisme francès.

Cada pretendent tenia una manera de governar. Carles d'Habsburg respectava l'autonomia dels diversos pobles. Mentre que Felip de Borbó les volia suprimir bo i imposant un sistema únic, era el precursor del jacobinisme, del centralisme.

Per preservar l'autonomia, els estats que havien integrant l'antiga Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca) van lluitar al costat de Carles d'Habsburg. Mentre que el poble espanyol va fer costat a Felip de Borbó, amb l'objectiu de liquidar la migrada autonomia de les nacions no espanyoles dintre de l'Estat espanyol. El Principat de Catalunya va signar una aliança amb la Gran Bretanya.

Mentre que la Guerra de Successió es desenrotllava, sense definir-se el vencedor, tot d'una va morir l'emperador d'Àustria. El va succeir l'arxiduc Carles; però els seus aliats ja no van voler que guanyés la guerra a la Península perquè la corona conjunta d'Espanya i de l'imperi austro-hongarès, representava una força enorme a Europa i això els seus aliats no ho volien de totes passades.

Davant de la nova situació, els estats estrangers que van intervenir en aquella guerra van cercar la forma d'acabar-la. Van signar el Tractat d'Utrecht que imposava Felip de Borbó, Duc d'Anjou, com a nou rei d'Espanya. Sacrificant així l'autonomia de Catalunya i d'Aragó.

Amb aquell acte, tant Carles, ara emperador d'Àustria, com el Regne Unit, no van complir els seus compromisos amb el poble català. El van abandonar a la repressió franco-espanyola i ha romandre a la mercè política d'Espanya.

Catalunya, tot i la traïció dels seus aliats, va decidir de continuar la guerra tota sola; enfrontant-se a enemics molts superiors. Els catalans no es van retre, sinó que van lluitar heroicament, per la independència de Catalunya, un cop Carles els abandonà. Fins que va ser derrotada i ocupada al 1715.

Espanya va triomfar en els seus propòsits dominadors i va sotmetre Catalunya a una duríssima colonització per transformar-la en una terra espanyola més.

Ara ja només restaven quatre estats autònoms a la Península, sense comptar Portugal que era estat independent. Eren els països que configuraven Bascònia o Euskadi. Van ser sotmesos al cap d'un temps, amb argúcies després de la primera guerra carlina, de 1833 al 1840.

D'aquella manera va reeixir el pla d'Espanya de domini de tota la Península, per bé que només en part, ja que Portugal va preservar la independència política.

Ara escatirem les característiques de la zona peninsular on Espanya exercia el seu domini.

En primer terme tenim la nació gallega, envoltada de terres de mal definida personalitat. Després hi ha Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, que integren la nació basca. Aragó té unes modalitats pròpies però que no constitueix una nació. A continuació hi ha nació catalana, formada pel Principat de Catalunya (o Catalunya Central), les Illes Balears i Pitiüses (o Catalunya Insular), la Catalunya del Nord sota domini francès, i el País Valencià (o Catalunya del Sud). Finalment hi ha Andalusia i terres limítrofes d'una gran barreja racial, amb predomini ètnic àrab; que amb el temps anava adquirint unes característiques pròpies.

És a partir del seu triomf en la Guerra de Successió, que Castella intenta implantar a fons el mite d'Espanya. Per tal d'emmascarar i facilitar la colonització, l'assimilació, de les nacions ocupades. Castella es va transformà en Espanya, en un estat independent, jacobí i monàrquic. El monarca tenia un poder absolut i havia de ser obeït per tots els súbdits. La confirmació d'aquella tàctica la tenim en el títol que portaven els reis i que era la manifestació de la seva autoritat.

I fou així que mentre no foren ocupats els últims estats autònoms bascos, aquells duien els títols de cadascun dels nous llocs en què eren els sobirans : rei de Castella, senyor de Biscaia, etc. Portaven el títol de rei d'Espanya, quan Bascònia fou sotmesa i Castella imperava a tota la Península, tret de Portugal.

Durant el regnat d'Isabel II els espanyols van envair Bascònia. Val a dir que quan Isabel II fou coronada reina, no fou amb el títol de reina d'Espanya, sinó després de l'ocupació de Bascònia. Els monarques posteriors automàticament se'n van proclamar : Amadeu I, Alfons XII i Alfons XIII.

Castella va prosseguir el procés de colonització, donà més endavant a Espanya el valor de nació i a les nacions que sotmetia el de "regions" d'Espanya. Era una tàctica molt hàbil i eficaç per als seus propòsits assimiladors. Una tàctica adreçada a fer desaparèixer la mateixa personalitat de les nacions ocupades pels espanyols i al mateix temps imposar-los la seva. Considerant que la veritable personalitat d'Espanya era la castellana.

Acompanyant aquesta campanya psicològica, hi havia l'altra, la de la força manifestada en la prohibició, la persecució i la destrucció de tot allò que fos nacional dels pobles esclavitzats que pugués significar un perill per al seu expansionisme execrable.

Així, quan més endavant els patriotes de les nacions sotmeses exigien la independència de llurs pàtries, Espanya els acusava de "traïdors", els anomenava separatistes, de voler desmembrar la seva nació, de voler separar la seva "regió" d'Espanya. I contra els patriotes anava adreçada la més dura i sagnant repressió.

D'aleshores ençà, Castella, ara Espanya, ha seguit fil per randa el mateix camí, no se n'ha desviat ni un bri.

Per als espanyols és indiscutible que Espanya és una nació. Que ho ha de seguir sent. L'única diferència que hi ha entre ells és que segons la seva ideologia política, alguns estan disposats a atorgar a les "regions" una certa autonomia administrativa. Mai, però mai, no estan disposats a reconèixer el dret a la unitat i independència de les nacions que Espanya sotmet, dintre de la Península.

Per totes aquestes raons exposades, queda demostrat sense cap dubte que Espanya desenrotlla una campanya imperialista, expansionista, en detriment de la nació catalana, de la nació basca i de la nació gallega.

Recalquem un cop més que Espanya és la Gran Castella, el territori on la nació espanyola exerceix el seu domini polític per mitjà del seu estat.

Alguns ens volen fer creure que Espanya és sinònim d'Estat espanyol. L'idioma espanyol és el castellà. L'exèrcit espanyol és d'esperit castellà i està al servei de l'actual nació espanyola; per dominar les altres nacions peninsulars. I tres quartes parts del mateix es podria dir de la direcció política, econòmica, cultural, etc.

Per altra banda, és palesa la condició de pobles sotmesos de Galícia, Euskadi i Catalunya. Llurs idiomes no són oficials en els seus països. No compten amb un exèrcit propi. No tenen el poder de dirigir la seva política, economia, cultura, etc. Els seus recursos humans i materials són utilitzats en profit exclusiu d'Espanya. L'obligació dels homes a ingressar a l'exèrcit espanyol i a ser utilitzats en les seves accions guerreres, contribucions econòmiques per pagar les despeses que originen el manteniment d'un estat, l'execució de plans de govern, d'un exèrcit, d'una policia, d'una administració, que serveixen per assegurar la continuïtat d'aquesta dominació, i així una sèrie més de fets que demostren la condició de colònies en què es troben Catalunya, Euskadi i Galícia.

A causa del llarg temps que fa que dura la imposició del mite d'Espanya, com a nació; acompanyat del desconeixement de les pròpies nacions, ha donat com a resultat que hagi estat acceptada Espanya per una part dels habitants dels pobles sotmesos. Encara que alhora estimen llurs països, però no com si fossin llurs pàtries, sinó només com si en fossin una part.

En altres paraules, hi ha catalans que creuen que Espanya és la seva nació i la nació comuna de tots els habitants de l'Estat espanyol. Per tant, aquests catalans, se'n consideren, d' "espanyols"; però alhora se senten catalans i estimen Catalunya, però no com a la seva pàtria, a la seva nació; sinó com una "regió" d'Espanya. I el mateix s'esdevé en una part dels bascos i de gallecs.

Atès el gran perjudici nacional que aquest equívoc calculat causa entre les nacions esclavitzades per Espanya, aquesta maniobra espanyolitzadora s'ha de liquidar, s'ha de suprimir la mentida segons la qual Espanya és una nació. És ben evident la necessitat d'eliminar, com més aviat millor, el nom d'Espanya i en el seu lloc hem de collocar el que veritablement li correspon : imperi castellà.

Si un català accepta conscientment Espanya com a pàtria seva, és que renuncia a la seva pròpia nació i vol esdevenir espanyol.

Els catalans, bascos i gallecs han d'escollir entre resignar-se a seguir dominats per Espanya, formant part del seu estat. O bé lluitar per a què llurs nacions, Catalunya, Euskadi i Galícia, siguin estats independents.

Tot seguit abordarem diversos conceptes i principis relacionats amb l'ideal que és exposat en aquesta obra.

Patriotisme i nacionalisme

El patriotisme és l'amor a la pàtria. És el sentiment d'amor de l'ésser humà envers la seva terra, al seu poble.

El nacionalisme és l'ideal que treballa per la grandesa i el bé de la pàtria. El nacionalisme està inspirat i alenat pel patriotisme.

Per tant, el nacionalisme està compost de dues parts : la sentimental que és el patriotisme i la racional que és el coneixement del què és i del què es vol per a la pàtria.

Per a què els catalans puguem treballar eficaçment per la grandesa i la felicitat de Catalunya, és indispensable conèixer-la, saber la seva història, cultura, el que li pertany. Quines són les seves necessitats, els seus recursos, en fi, tot allò que interessi la nostra nació. Així acomboiarem la tasca que elevi Catalunya al nivell més alt possible.

Germanor catalana

Els catalans hem de tenir sempre present que som germans nacionals, que tots som fills de la Mare Catalunya.

És per això que en cada català, en cada connacional, hi hem de veure un germà nostre i l'hem de tractar com a tal.

La germanor catalana, la fraternitat entre tots els catalans, serà la base ferma, indestructible, sobre la qual es construirà la nostra grandesa nacional. Ens hem d'ajudar els uns als altres, com a germans que som.

Quan hom vegi que un altre català està necessitat, que la vida l'ha tractat malament, que ha estat abatut per les dificultat, ens li hem d'acostar amb els braços oberts i donar-li tot el nostre ajut. Li hem de dir que som germans seus, de pàtria, que no està sol en la desgràcia i l'hem d'ajudar per a què se'n surti i sigui feliç.

Semblantment, aquell català que per les raons que siguin, segueix un camí equivocat en relació a la seva obligació nacional envers Catalunya, hem d'ensenyar-li què és la nostra pàtria, perquè agafi el bon camí. El català que s'hagi equivocat en la seva lleialtat nacional, que no actuï com a bon català, quan s'adoni del seu error, l'esmeni i s'atansi al nacionalisme català per lluitar-hi, nosaltres l'hem de rebre amb els braços oberts, com a bon germà nostre.

Mentre no s'acompleixi aquest grau de germanor, no haurem aconseguit la Catalunya que anhelem. Aquella en la qual hi regni l'amor i que portarà la felicitat a tot el poble català.

Pensem que els grans problemes i dificultats que tenim entre nosaltres, els hem d'acarar amb l'única manera humanament possible, amb afecte amorós.

Justícia

La Justícia és el bé, la raó, la rectitud i l'equitat. És la que ha de dirigir tota la nostra vida.

Si apliquem la justícia en allò fonamental del nostre existir, arribarem a les següents conclusions de quina ha de ser la nostra posició. En l'ordre sobrenatural és ser cristians, perquè fórem creats i redimits per Déu. En l'ordre nacional, som catalans, perquè som fills de Catalunya. En l'ordre polític, som demòcrates perquè la democràcia és la forma de govern més humana de dirigir la nació.

Ampliant aquest qüestió i tractant de la sobirania de la nostra pàtria, afirmem que a Catalunya li correspon en justícia la independència nacional. Perquè ultra comptar amb totes les característiques que la defineixen com a nació, fou per la traïció i la conducta criminal de Castella, que Catalunya esdevingué la seva esclava.

Llibertat humana

És el do més preat de l'ésser humà. És allò que ens fa ser més grans i veritablement persones.

És per la llibertat humana que hom orienta la vida, segons les pròpies inclinacions i la preserva de caure sota el domini dels altres éssers humans. És gràcies a la llibertat que hom viu plenament la vida, permetent el seu total desenrotllament i que és la base del progrés i de la civilització. Per això la llibertat és el do més valuós que tenim. L'hem de defensar amb totes les forces i si cal, paga la pena de jugar-nos la vida per preservar-la. Sense llibertat, som sumits a l'esclavatge.

L'honor català

La nostra dignitat com a fills de Catalunya, el nostre amor envers la pàtria, ens imposen la conducta que hem de seguir : la de l'honor nacional.

Hem de tenir sempre present que som catalans. Que som fills d'una nació gloriosa i millenària, posseïdora d'una ànima de les més grans del món. Per tant, hem de fer-nos mereixedors de tal grandesa.

Ha de ser pel sentit de l'honor de catalans que hem de superar-nos constantment. Hem de vèncer les febleses i imperfeccions humanes. Així podrem oferir a Catalunya el millor de nosaltres.

Valentia

És una de les qualitats que hom ha de pervenir primer de tot. Hem de forjar-nos una ànima valenta, coratjosa, per vèncer totes les dificultats i perills que se'ns presentin en la lluita. Aquesta ha de ser l'obligació ineludible, immediata, que ens hem d'imposar tots els catalans.

És de doldre veure un català que s'esvera davant de la més petita dificultat i perill. Els qui són així, estan destinats al fracàs en el món, perquè abans de batre's ja es donen per la pell, es rendeixen.

Catalans, fem-nos dignes de ser fills de Catalunya. Hem de ser valents i coratjosos. Hem de plantar cara, plens de seguretat i d'optimisme, a la lluita que haurem de portar a terme per la independència de la nostra benvolguda nació ! No hem de témer res ni a ningú. No hem d'acceptar que hi hagi quelcom d'impossible per a nosaltres, ja que si treballem i lluitem de valent, amb la deguda preparació, pervindrem a la llibertat completa de Catalunya, més aviat o més tard.

Hem de prendre exemple dels nostres avantpassats, els valerosos almogàvers. Van cobrir de glòria el nom de Catalunya i les quatre barres de sang per les seves gestes heroiques que esbalaïren el món i que avui dia perduren tan vives a la nostra història, com una mostra del que és l'ànima nacional catalana.

Per exaltar-ne la memòria, per a què resti més a la posteritat, és de justícia que en el futur exèrcit regular català, les seves tropes d'elit siguin anomenades amb el gloriós nom d'almogàvers. Serà l'homenatge al seu patriotisme i valentia. Així seran recordats eternament, pel gran servei que dispensaren a Catalunya.

Justícia catalana

Per amor a la pàtria, a la terra d'on som fills, tot dany, ofensa, humiliació i escarni que es faci a Catalunya, l'haurem de castigar severament. Puix que és un atac que es fa contra la nostra Mare collectiva, la que ens ha fet ser catalans. Quan s'ataca Catalunya, només podem tenir una sola actitud : fer justícia, justícia catalana.

Per als quasi deu milions de catalans, Catalunya és sagrada. Cometrà un crim abominable qui li faci mal i haurà de ser castigat sense contemplacions. Sempre hem de procedir d'una manera justa. No ens hem d'ofuscar a l'hora d'aplicar la justícia i no caure en la deshonra de la venjança. Sempre hem de mantenir dempeus el sentiment humà.

El compatriota que hagi perjudicat Catalunya, però que se n'hagi penedit i retractat publicament; podrà lluitar per la causa catalana. L'haurem de rebre com un germà nostre esgarriat que finalment és lleial a la pròpia nació.

Fortalesa espiritual i física

L'ésser humà està format per la part espiritual o l'ànima i per la part física o corporal. Hom pervé a la màxima perfecció quan el cos i l'ànima assoleixen el grau més elevat de millorament.

En el nostre cas, si volem estar a punt en la dura lluita que haurem de portar, hem de tenir una ànima forta, valerosa, que sempre ens serveixi de guia i de suport per a les hores de combat i de patiment. Al mateix temps haurem de tenir un cos ferreny que resisteixi totes els adversitats i proves que se'ns pressentim. Pervenir en aquesta doble fortalesa, és fonamental per tenir èxit en la missió alliberadora que hem de realitzar.

Imaginem-nos un català actuant en la futura guerra d'independència de Catalunya, havent de fer llargues marxes, lluitant, aguantant fred, calor, pluja, fam, etc. Si no té una ànima ben preparada, resolta a combatre i a resistir fins a la mort per l'ideal, davant dels sacrificis que haurà de fer, el seu rendiment militar davallarà molt fins al punt que tindrà una moral tan baixa que estarà disposat a retre's a l'enemic o a desertar de la causa, quan la situació en què es trobi sigui greu.

Semblantment, si no és fort, tot i que tingui un ideal robust, el seu cos no resistirà les dures proves, s'esgotarà i emmalaltirà de seguida.

Pervindrem a la fortalesa espiritual prenent com a guia el nostre ideal : Jesucrist, Catalunya i Democràcia.

Per aquesta causa, hi hem d'abocar l'ànima, sense reserves mentals. Car es tracta de la justa causa catalana. Ens hi hem de compenetrar i adquirir la força immensa que emana. Pensem sempre que si tenim ben arrelat aquest ideal, tindrem amb nosaltres la més gran força moral del món.

Si seguim aquest camí, tindrem una ànima forta, valenta, determinada a vèncer les situacions, tasques i proves més adverses a què ens veurem sotmesos.

Pel que fa a la part física, hem de portar una vida sana, fent tot allò que reporti un benefici corporal : gimnàstica, esports en general, vida a l'aire lliure, arts marcials, submarinisme, etc. Caldrà suprimir els vicis : l'alcohol, el tabac, la vida desordenada, anar a joc d'hora, etc. Hem de sotmetre el cos a un entrenament escaient, segons les pròpies possibilitats. Fóra convenient que l'ensinistrament sigui dirigit per un metge o alguna altra persona de responsabilitat, per tal d'enfortir-lo al màxim i així adquirir la més gran fortalesa física possible.

Drets i obligacions nacionals

Tenir drets implicar tenir obligacions, l'un és consubstancial a l'altre. Fóra injust tenir un dret, que és un benefici, i en canvi rebutjar la contrapartida en forma d'obligació, que significa feina, esforç i abnegació.

Si ens referim al cas català. Un ciutadà de l'estat nacional català, podrà decidir la marxa del país lliure, es podrà beneficiar de les facilitats atorgades per l'estat als seus ciutadans etc. Però aquests avantatges es paguen, en forma d'obligacions. Per consegüent, la persona que no les assumeix, no es capté com a català i no l'hem de considerar com a tal.

Ara situem-nos davant la visió angoixosa i dramàtica de la nostra benvolguda Catalunya. La podem resumir en les paraules següents : ha estat traïda, sotmesa, esquarterada, espoliada i escarnida per l'enemic hereditari espanyol. En aquests moments, el calvari roman dempeus.

L'única actitud catalana, l'obligació nacional, el sentit del deure patriòtic, són les de batre'ns per deslliurar Catalunya. Donar-li un règim de justícia que dugui la felicitat i la prosperitat a la nació catalana, als quasi deu milions de catalans.

Tot català que no actuï així, és que en realitat no estima Catalunya, no és un ver català, sinó que és un ésser desnaturalitzat, ja que abandona la seva pàtria, precisament quan més necessitat en té dels seus fills. Només en resten exclosos els catalans que no coneguin la veritat nacional.

Quan Catalunya torni a ser estat independent i democràtic, el camí nacional vindrà determinat per l'elecció dels catalans per un tipus concret de política. No es pot permetre que tinguin drets nacionals, que puguin participar en el destí de Catalunya, aquelles persones que dient-se catalanes no han fet res per la causa independentista, en els moments que exigeixen sacrificis i abnegació.

Tot el poble català, té el deure i l'obligació de lluitar i treballar per a què tot Catalunya torni a ser lliure, estat independent i sobirà; al marge de les ideologies i d'estaments socials. El català que no hagi fet res de res per la llibertat nacional, oficialment se li retirarà la ciutadania catalana, se'ls desemmascararà, repudiarà i menysprearà davant de la nostra societat, per la seva conducta deshonrosa i poruga.

Catalunya i les idees

El poble català, a més de tenir unes característiques comunes que el configuren com a nació, cada català en té d'individuals. Això explica que els catalans ens diferenciem entre nosaltres per les idees religioses, polítiques, socials, etc. Representen les diverses concepcions que hom pren davant dels múltiples problemes que troba a la vida. Com que són manifestacions espirituals dels catalans, totes aquestes idees formen part del vessant espiritual de Catalunya.

Per tant Catalunya, considerada espiritualment, està formada d'un teixit de trets espirituals comuns i de les idees individuals dels seus fills.

És per això que Catalunya no és una determinada idea religiosa, política, social, etc. Sinó que les aplega totes.

Naturalment, no han de ser enemigues les persones que tenen idees diferents. Ja que cadascuna (si és bondadosa), creu honradament que la seva idea és la millor, la que més li convé a la nació. Per això, sempre que les idees tinguin com a base el respecte als principis d'humanitat i als drets del proïsme, es podrà pervenir a una entesa harmònica entre totes plegades, si impera el patriotisme i la comprensió.

Totes aquestes idees quan es desenvolupen sanament i estan guiades per un ideal noble de justícia, van en benefici de la nació. Ja que augmenten el seu tresor espiritual i precisament s'arriba a la superació i al millorament nacional quan en confrontar-se les formes de pensar de cadascú, hom va escollint el millor que té cada una. Així se'n pot crear una de nova, el més perfecta possible i que sigui l'instrument que farà possible la grandesa nacional.

Per això cal ser fidel a les pròpies idees, defensant-les amb coratge i animat d'un esperit de justícia i de comprensió que ens faci acceptar la part bona que tinguin les idees dels altres. D'aquesta manera arribarem a aconseguir la fórmula que hagi de regir feliçment Catalunya.

En canvi, quan no passa això, quan les idees estan basades en afanys de domini, egoismes personals, fanatisme, ambicions roïnes, etc. Aleshores esdevenen pernicioses i inacceptables.

Comprenem que cadascú pot tenir la idea que vulgui, sempre que el guiï un ideal noble. Hom ha d'estar a l'aguait de no desviar-se del camí nacional precís. Ja sigui per equivocació pròpia o per influència estranya. Perquè aleshores se seguiria un camí perjudicial per a la nació. Cal destacar dos perills principals en relació a les ideologies que estan al servei d'interessos estrangers i les que tenen per finalitat establir una tirania exercida pels mateixos catalans.

El primer perill es refereix en aquells partits, sindicats i altres organitzacions vitals, nacionals, que depenen d'internacionals a sou de potències estrangeres. Com sigui que aquesta política no és de disciplina catalana, sinó mundialista a sou d'alguna potència; massa cops va en contra dels interessos nacionals catalans. Perquè està feta per elements que accepten la unitat política de l'Estat espanyol i per tant no volen que Catalunya torni a ser estat independent. Els catalans que militen en formacions de disciplina estrangera, perjudiquen Catalunya. En trobarem un futral d'exemples, si fem un seguiment polític minuciós dels partits que a hores d'ara circulen per la nostra terra.

L'altre perill són aquelles idees que signifiquen la dictadura d'un sector català, damunt de la resta de la nació. Poden ser idees esquerranes o dretanes. Signifiquen la injustícia, la força bruta i per tant, són un atac frontal contra la dignitat humana, un desafiament a la nostra condició de cristians, de catalans i de demòcrates. Hem de combatre i anorrear tots dos perills, perquè és obvi que van en contra de Catalunya.

Necessitat de la unitat dels catalans

Part dels catalans estan dividits per qüestions religioses, polítiques i socials. Això fa que ens odiem mútuament i ens creguem enemics.

És imprescindible que s'acabi aquest estat de coses, d'una vegada, si de debò volem la independència i la sobirania de tot Catalunya. Ja que l'única manera de poder-hi pervenir és fomentar la unitat de tots els catalans, a l'entorn del projecte d'estat nacional català. Si treballem en colles separades, hi haurà dispersió i desconnexió de les energies nacionals. És llavors que l'enemic espanyol ens bat per separat. Li hem de plantar cara tots els catalans plegats. D'aquí ve la necessitat peremptòria de la unificació de tots els deu milions de catalans, per recuperar el nostre estat.

Ja des d'ara, hem d'arraconar els odis, les tibantors, les picabaralles i els personalistes que ens separen. Ens hem de mobilitzar ara mateix per arribar a un acord nacional, entre tots els nostres germans de pàtria. Unitat, unitat i unitat al voltant de la causa catalana que no té cap altra objectiu que reconquerir l'estat independent que Espanya ens va robar el 1479.

Recordem com està la pàtria i tinguem sempre present que l'actual període és el més dolorós de la nostra història.

Veiem que Catalunya està esquarterada i repartida en tres nacions estrangeres : l'espanyola, la francesa i la italiana. La part més gran, l'ocupada per Espanya, està sotmesa a una duríssima campanya de descatalanització, per tal de convertir Catalunya en una terra espanyola a tots els efectes.

Per tant, doncs, tots els qui es considerin catalans i estimin de debò Catalunya, tenen l'obligació inexcusable d'aplegar-se a sota dels plecs de la bandera catalana i batre'ns per desempallegar-nos del domini espanyol.

Per deslliurar Catalunya, només ens podem refiar de les energies que poden aplegar els deu milions de connacionals, de les Corberes al riu Segura i del riu Cinca fins a Menorca. Meditem molt profundament sobre l'enorme responsabilitat que pesa damunt de cadascun de nosaltres, en aquests moments transcendentals.

Catalunya necessita, per tal de ser salvada, l'esforç de tots els seus fills. És per això que tots els catalans tenim l'obligació d'unir-nos, superant totes les nostres diferències per tal de formar un bloc nacional sòlid que ens meni a la victòria final. En la unitat de tot el poble català, rau l'entrellat de la qüestió. Unitat sòlida i pregona per dotar-nos d'un estat propi. Ens hem d'entendre entre nosaltres, perquè si no ho fem, l'enemic espanyol ens continuarà oprimint i espoliant. Si pervenim en aquesta unitat, ens farem dignes d'ésser catalans. Aquell qui alimenta la divisió dels catalans, està actuant contra l'interès suprem de la pàtria.

No hi ha cap qüestió de les que estan en joc que no pugui ser resolta satisfactòriament, si tenim patriotisme i comprensió.

Atesa la gravetat nacional, no podem anar amb contemplacions. És per això que si algú no vol fer aquesta unió, és perquè dóna més importància a les seves idees i ambicions personals, que no pas a l'interès de la nació catalana. Aquesta persona que sembra la divisió l'hem de classificar i denunciar-la com a mal català. Perquè sigui repudiada i tractada com es mereix.

La necessitat de la preparació

És evident que hem d'estar a punt i entrenats per afrontar satisfactòriament allò que la vida ens presenta.

L'ésser humà, quant més preparat estigui, major serà la seva possibilitat de reeixir en la tasca que emprengui. Els catalans, per poder aconseguir la màxima superació possible, tant individual com nacional, hem d'imposar-nos com una qüestió de patriotisme la millor preparació possible.

Cada català té l'obligació d'adquirir, pel cap baix, els coneixements fonamentals que l'atenyen com a ésser humà i fill de Catalunya. Així podrà ser més útil a la pàtria. Ha d'observar, estudiar, pensar qui és ell, d'on ve, on rau l'origen de tot allò que el rodeja, per què és català, què és Catalunya, etc.

El saber, el coneixement, ens dóna força, llibertat, seguretat i l'estar a punt en els quefers professionals. En canvi, qui no té tal preparació no podrà actuar eficaçment. Estarà en una posició d'inferioritat que pot tenir com a resultat el desastre. Un dels probables perills que correrà, serà ésser engalipat per qualsevol farsant que prometi falsos ideals de justícia i de felicitat.

Tocant la qüestió ideològica, ha de saber per què és cristià, català i demòcrata. Ho ha de ser per convenciment, perquè sàpiga què és el cristianisme, perquè conegui perfectament Catalunya i sàpiga què és la democràcia. D'aquesta manera estarà en condicions d'afrontar el que sigui. Perquè sabrà ben bé qui és ell, allò que vol assolir i perquè tindrà la força infinita que li dóna l'ideal, la causa catalana.

Pel que fa a la qüestió catalana, hem d'estar ben preparats per emancipar-nos de la dominació estrangera espanyola. Se'ns manifesta en diverses vessants, la psicològica, la repressiva i d'una contínua campanya de mentides i l'ús de la força per aixafar qualsevol intent d'alliberar la nació.

Hem de liquidar l'invasor espanyol, sanguinari, malvat i salvatge; que no planys mitjans per perpetuar el domini d'Espanya damunt de Catalunya. Per reeixir, els catalans hem d'adquirir la millor preparació possible. Així tindrem la força que ens permeti expulsar els espanyols del nostre sòl nacional.

Cal que tinguem un esperit i un cos ben ferrenys, per vèncer tots els obstacles que se'ns presentin. Coratge, capacitació militar, lleialtat, abnegació, disciplina i organització; seran les virtuts que donaran el màxim rendiment dels nostres recursos.

Hem d'evitar el fanatisme, l'actitud suïcida, la desesperació o més posicions que només duen a tenir pèrdues humanes, en va.

Tot seguit tractarem de qüestions sòcio-polítiques, després d'una introducció relacionada amb aquests temes.

Parallelament a la justícia nacional, hi ha la justícia social, la humana.

La justícia social és l'altre aspecte, l'intern, que és indispensable per aconseguir la plenitud de la nostra nació. Sense justícia social, Catalunya restaria incompleta i no es podria assolir la grandesa nacional a què tots aspirem. Per això hem de preparar-nos, ja des d'ara, per a què un cop implantada la independència de tot Catalunya, bastim un règim basat en els més alts principis humans que dirigeixi la vida del nostre poble.

Pervenir en aquesta fita és una comesa de tothom. Que cadascú suprimeixi els errors o deficiències que pugui tenir, per tal que, en conjunt creem el sistema que governi la nostra nació.

Tinguem present que Catalunya és la integració, la totalitat dels més de nou milions i mig milions de catalans [al 1981]. I si volem Catalunya lliure i forta, és a dir, transformada en estat nacional propi, ho ha de ser cadascun dels catalans. Altrament dit, la justícia ha d'imperar plenament per a tots, sense cap diferència ni limitació. Que cada català gaudeixi de tots els drets que com a ésser humà i fill de Catalunya li pertoquen.

Tenir assegurada la vida humana, tant en la part espiritual com en la material, és condició indispensable per pervenir a una Catalunya independent, lliure, completa, justa i gloriosa.

El deure i l'obligació de tots els catalans ha de ser que les seves energies vagin destinades a construir, a fer avançar cada cop més la pàtria. En una paraula, treballar tots plegats per la grandesa i la llibertat de Catalunya. Catalunya serà el resultat de la manera d'actuar del poble català. Els problemes nacionals només els hem de resoldre nosaltres mateixos. Si sabem treballar i lluitar plegats, amb esperit d'equip, Catalunya serà independent; no hi ha cap dubte. Però si els catalans ens barallem i estem desunits, continuarem sent esclaus d'Espanya.

No acceptem cap influència o ingerència estrangera, sigui quina sigui la seva procedència. Catalunya no serà instrument d'interessos estranys. La vida i l'esdevenidor de la nació, només seran forjats i guiats per l'ideal, la lluita, la feina i l'esforç dels seus fills : els catalans.

Política catalana

Per a la nostra nació, la política ha de ser l'instrument per implantar i mantenir la justícia, per propulsar la prosperitat i la civilització. En síntesi, per enlairar Catalunya a les cotes més altes de grandesa, en tots els aspectes. Hem de menester una política només al servei de Catalunya.

La política dirigeix el camí d'una nació. Per això té una importància cabdal en la vida i el destí de la comunitat. Tots els catalans hem de participar en la política catalana, n'hem de ser els seus forjadors. Ja que n'estem directament afectats. Per consegüent, de la nostra actuació política en dependrà el més convenient per a la comunitat.

En la seva forma ideal, perfecta, la política donarà la solució més justa als problemes i exigències dels habitants d'un poble. En realitat, per poder-nos aproximar a la forma política ideal, com més millor, i àdhuc aspirar a abastar-la plenament, és indispensable el concurs de tots els ciutadans.

Per acompanyar i completar aquesta acció de conjunt, hi ha la d'ordre primària que s'encarrega que l'element humà sigui de la més alta qualitat. És a dir, aquesta categoria quedarà palesada en el fet que cadascú compleixi bé la seva comesa, la tasca que li correspon a la vida. Que se superi constantment, tant en la part espiritual com en la material. Que estigui animat d'un esperit ferreny, indomable, fidel, que l'impulsi a seguir sempre endavant contra qualsevol obstacle. Ja que hem de tenir present que un poble està format per la suma de tots els seus fills. I per tant, com més bo sigui cada ciutadà, més gran i millor serà la seva nació.

Com tota construcció humana, la política és el resultat dels qui la forgen, de com són ells i de les circumstàncies que els envolten. Per totes aquestes raons, la política mai no es estàtica, ni fixa, mai no és igual. És viva, és característica de cada època, talment com ho són les manifestacions de la personalitat d'un poble i a les tasques a què s'ha d'acarar.

Això sí, hi ha uns principis indispensables i perennes que ha de complir la política, per realitzar satisfactòriament la seva missió. Són uns principis referents als drets i a les necessitats vitals de les persones i a les seves obligacions. Heus-los aquí : assegurar les condicions dignes de vida humana, tan espirituals com materials a tots els fills de la nació; obediència a les lleis per a tothom i càstig per als qui les infringeixen. Llibertat perquè cadascú desenrotlli la seva vida segons la seva voluntat. Que la justícia dirigeixi totes les activitats nacionals.

És evident que els sistemes polítics de la vellúria eren ben diferents dels del present [1981].

Quan les ciències i les tecnologies estaven a les beceroles, l'home tenia poques coses per solucionar. En tenia prou amb satisfer les necessitats més elementals. Però amb el pas del temps i amb els avenços tecnològics, es va entrar en èpoques cada vegada més complexes i s'exigia una constant preparació individual i una planificació collectiva, per plantar cara a la nova situació. Fins arribar avui dia en què estem en un punt històric de la humanitat; pels avenços tecnològics ja assolits i pel futur espectacular que s'albira. Cosa que lògicament exigirà formes pròpies d'organització i una incessant superació de l'ésser humà, per complir amb èxit la seva comesa.

Podrem tenir una política convenient, a condició que hi participi la ciutadania en general. Que hi posi el seu gra de sorra, en la construcció del sistema que haurà de regir la comunitat.

Naturalment, aquesta és una empresa difícil a causa de la diversitat de les aspiracions, de les necessitats, etc. dels integrants de la població. Exigeix un alt esperit de comprensió, de justícia i de patriotisme, per tal d'arribar a una entesa entre tots. Serà el producte de reconeixements i de renunciaments entre si. Donarà com a fruit una forma política acceptable per a la comunitat.

Per la missió bàsica que compleix la política, és aquest un dels punts claus de Catalunya. Per això hem de vigilar i controlar minuciosament que la política estigui exclusivament al servei de la pàtria. Si se'ns escapa, si no li fem un seguiment fil per randa, la política catalana pot esdevenir un mitjà d'infiltració estrangera amb plans futurs de dominació i focus de perill i de pertorbació interna, per l'acció de certs polítics indesitjables del país.

La prova la tenim en aquells partits i formacions espanyoles o mundialistes de caire político-social, que tant han perjudicat Catalunya i que han contribuït a la tasca desnacionalitzadora. El mateix podem dir d'aquells que s'anomenen polítics catalans i que, en realitat, estan al servei i a sou d'Espanya. O d'aquells que adopten posicions claudicants, dubtoses, ambigües o oportunistes en la nostra qüestió nacional. No cal dir que fan un gran dany a l'alliberament de la nostra nació.

Pel que fa a la conducció interna, hi ha aquelles ideologies malignes que pretenen imposar la injustícia, expressada en la submissió i el menyspreu a la condició humana. Malgrat que les vulguin justificar amb falses promeses d'un esdevenidor curull de felicitat.

Resumint i concretant. La política d'una nació no és altra cosa que el resultat de la seva conducta i només la nació en qüestió n'és la responsable.

Com qualsevol producte de l'activitat humana, només es pervé al triomf amb ideal, intelligència, treball, organització i constància.

No hi ha cap fórmula màgica que, tota sola i sense esforç, ens doni la solució perfecta i definitiva de com s'ha de regir Catalunya. Només aconseguirem un sistema polític just, si treballem sense defallir i si hi posem el millor de nosaltres.

Democràcia

La democràcia és el sistema polític més just, fins ara descobert. És el govern elegit pel poble i que està al seu servei. Com a obra humana que és, la perfecció de la democràcia dependrà només de nosaltres.

L'ésser humà té el poder d'elegir la política que dirigirà la marxa del país. O sigui que contrau una responsabilitat enorme, ja que només ell serà el responsable del sistema de govern que s'implanti.

De bell antuvi cal tenir un coneixement clar dels factors determinants de la democràcia i del que s'hi relaciona.

En primer lloc l'ésser humà és lliure i tots els humans som iguals davant de la llei.

La llibertat és la forma d'actuar que ha d'estar dirigida per la justícia. Ja que quan falta la justícia, la llibertat degenera en llibertinatge, en el caos anàrquic, en la dominació o en altra forma semblant d'injustícia. La llibertat l'han de gaudir només els qui la respecten, els qui viuen en democràcia. Però mai no han de tenir llibertat els qui la faran servir per abatre la democràcia i de retruc contra la mateixa llibertat.

La nació és compon de tots els habitants de la pàtria, sense cap excepció. En democràcia, cada integrant del poble té els seus drets i obligacions. Són els drets que li garanteixen la llibertat personal, que l'estat l'empari i també l'imperi de la justícia. Les obligacions versen sobre el bon acompliment del lloc que hom ocupa dintre de la societat. Respectar les lleis, treballar i collaborar en tot allò d'interès nacional.

La missió del sistema polític que dirigeix la pàtria, és la d'assegurar la grandesa nacional, una vida digna a tots els seus habitants i fer complir la llei a tothom. Hem d'estar amatents per a què es mantingui pura la democràcia, perquè sigui vigorosa, progressista i forta.

Hem de combatre implacablement tot allò que signifiqui un perill o una desvirtuació de la democràcia. Entre els possibles casos subratllem els següents :

1.- Els qui intenten afeblir i desprestigiar la democràcia, pas previ projectat, per després anorrear-la.

2.- Aquells sistemes polítics que pretenen la supressió de la llibertat.

3.- La infiltració estrangera emmascarada per ideals i programes socials i polítics.

Per la justícia política que representa, la democràcia l'hem de merèixer dia a dia. Si Catalunya és dirigida democràticament, dependrà del poble català i prou. Cada dia, cada hora, cada instant, hem de treballar i lluitar per mantenir la democràcia triomfant.

El poble que no sap guanyar-se la democràcia, caurà inexorablement en la injustícia política, en la dominació d'un sector dels seus habitants en detriment de la resta del poble. Nosaltres volem el millor govern per a Catalunya. Que sigui aquest l'instrument rector que pervingui a la major felicitat i grandesa nacionals. I per tal de preservar-lo, hem d'aplicar amb tot el rigor la força de la justícia contra els enemics de la democràcia. Perquè són un perill.

A tall d'illustració, a continuació tractarem les "solucions" que certs polítics pretenen donar a la nostra qüestió nacional.

Independència nacional i no claudicacions

Hem d'abraonar-nos contra la posició d'inferioritat, de claudicació i de deshonor nacional que mantenen certs compatriotes, quan reclamen per a Catalunya només una part del que li pertany i que la injustícia li va arrabassar.

Ens referim en aquells que només volen per a la pàtria un estatut d'autonomia. És una situació en què Catalunya estaria fragmentada, esquarterada, en "regions autònomes espanyoles". També ens referim a formar part d'una federació o confederació hispànica.

És una vergonya, una falta de patriotisme, una inconsciència i una ignorància, adoptar aquestes posicions claudicants. És indigna de catalans.

Nosaltres volem el millor per a Catalunya. Volem recuperar el que Espanya li va robar : un estat independent. Ni més ni menys. No ens podem rebaixar al nivell de pidolaires; de persones porugues i roïnes que no saben ni volen lluitar com a veritables catalans.

És denigrant per a nosaltres, per al sentit de l'honor nacional, anar a demanar almoina als nostres opressors espanyols. Perquè ens "atorguin" un bocí exigu de tot allò que Castella ens va usurpar al 1479.

No hem d'acceptar que siguin els espanyols els qui ens "atorguin" el permís de poder parlar oficialment la llengua catalana; que puguem ensenyar la Història de Catalunya i les qüestions nacionals catalanes; d'actuar lliurement en totes les manifestacions de la cultura i de l'art; de dirigir la nostra economia; de tenir exèrcit i policia propis, etc.

Nosaltres tenim el dret a disposar de la nostra vida nacional. Tenim la justícia al nostre costat per actuar de la manera que creguem més convenient, sense haver de demanar l'autorització a ningú. Catalunya és la nostra pàtria i només per la traïció i la injustícia fou sotmesa. Per tant, doncs, hem de liquidar la dominació estrangera espanyola i transformar Catalunya en estat independent i sobirà. No necessitem que ens mani ningú, car som una nació major d'edat i prou preparada.

Tot el que no sigui la plena i total independència política, serà viure més o menys supeditats a l'Estat espanyol.

Abordarem la federació i la confederació. Ja que de l'estatut d'autonomia no en volem ni parlar, perquè és humiliant per a Catalunya.

Reproduïm aquí les definicions de federació i de confederació. A grans trets els versats en teoria política, consideren :

La federació.- És el règim segons el qual uns estats s'avenen a cedir a un poder central o federal, part de la seva sobirania. El poder federal gaudeix, així, de plena sobirania en aquelles funcions que li han estat cedides.

La confederació.- Els estats que en formen part retenen íntegrament i plena llurs respectives sobiranies... en teoria. Però s'avenen a coordinar, a posar en comú, entre ells, l'exercici d'algunes funcions pròpies.

Fins a cert punt hom pot afirmar que en una federació el poder central o federal constitueix un superestat, les atribucions del qual són les porcions de sobirania que els estats federats li han cedit. A la confederació, en canvi, els estats es mantenen plenament sobirans i iguals... en teoria, sense cap superestat que els supervisi i els mantingui units.

La condició imprescindible que han de tenir els estats que vulguin agrupar-se en forma de federació, és que gaudeixin de plena sobirania nacional, que siguin independents. Ja que només així poden estar en condicions de pactar amb altres estats i constituir la federació. Amb molta més raó han de ser independents els estats que vulguin formar una confederació.

O sigui, que la primera condició per a què Catalunya formi part d'una hipotètica federació o confederació hispànica, és que fos estat independent. Que Espanya li donés la llibertat total. És una illusió.

En tres ocasions el nostre poble ha proclamat l'estat català (no independent, sense fer secessió), limitat territorialment a la Catalunya Central. Era un estat autònom català, junyit de la federació hispànica. La primera temptativa la va fer Baldomer Lostau Prats al 1873; la segona Francesc Macià Llussà al 14 d'abril de 1931 i finalment Lluís Companys Jover al 6 d'octubre 1934. Total : Espanya els va avortar, tot i que en els tres intents l'Estat espanyol era una república.

Tot seguit demostrarem els inconvenients d'una federació i els d'una confederació. A la federació veiem com les atribucions de l'estat federal inclouen les parts essencials de la sobirania nacional dels estats que l'integren : relacions internacionals, exèrcit, moneda, economia, etc. Pel que fa a la vida pròpia dels estats que s'han federat, resta limitada a la voluntat de l'estat central o federal, ja que només tenen competències en matèria d'ordre interior, sempre i quan no estiguin incloses en les atribucions de l'estat central o federal. I en cap cas no poden anar en contra dels principis en què es va formar la federació.

O sigui que en les federacions les nacions davallen de categoria, ja que no es poden desenvolupar i estendre's lliurement, puix que com hem dit, estan subjectes a la voluntat d'altres nacions, els restants estats que integren l'estat federal o central.

Com que en el cas de la hipotètica federació hispànica serien quatre les nacions integrants, amb interessos i problemes distints i àdhuc antagònics, és evident que alguna nació (o nacions) en resultaria perjudicada en ésser un sol el camí traçat pel conjunt. I això seria la causa de conflictes immediats i constants.

Aquesta limitació imposada de la sobirania nacional, talment com orientar la vida en comú amb altres pobles, podrien ésser la causa de la minva de l'esperit nacional. Si volem que sigui vigorós, cal que pugui actuar lliurement.

La confederació ja hem vist que és un tipus d'unió molt millor, però encara hi ha un possible punt de perill, del qual en poden derivar conflictes posteriors produïts per l'esperit dominador i hegemònic d'un dels estats integrants de la confederació. Car la nació més forta, aprofundiria en aquest punt de perill per imposar-se sobre la resta de nacions.

La confirmació del que afirmem la tenim en la nostra història. Quan es van confederar Catalunya i Aragó, com que tots dos pobles tenien un caràcter i unes finalitats diferents, van tenir lloc alguns conflictes entre ells. Però s'aconseguí una estabilitat i una bona marxa gràcies a l'esperit de justícia dels catalans. Ja que, si no l'haguéssim tingut, la nació més forta, Catalunya, hagués acabat oprimint la més feble, Aragó.

En canvi, al 1479, la "unió dinàstica" entre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó, en teoria tenia un caràcter confederat, però en realitat el Regne de Castella s'annexionar l'estat nacional català a tots els efectes. Què va passar ? Doncs que Castella, que era la més forta, va explotar aquell ínfim punt d'unió, aquell punt de perill, entre tots dos regnes, hi va fer alçaprem, el va engrandir, en va fer una bretxa i a través de la qual, de seguida, Catalunya i Aragó foren dominades per Castella.

Ara podem entendre com una hipotètica confederació hispano-catalana comportaria un gran risc per a la nació més feble, Catalunya. Per conseqüent, no li convé confederar-se amb Espanya. Seria una font de conflictes, d'ambigüitats i de retards en la bona marxa del progrés català.

La confederació, la federació i en general qualsevol mena de vincle polític, per mínim que sigui, només pot resultar si totes les nacions implicades respecten el pacte fil per randa. I nosaltres, catalans, sabem per pròpia experiència històrica que els espanyols no tenen paraula, no compleixen els pactes.

Ateses les circumstàncies, no hem de caure en el parany, ni en la santa innocència, de creure viable una confederació o una federació hispano-catalana. No oblidem mai què ha passat, què hem perdut i quina és la nostra situació actual.

Fet i fet, d'ençà de 1479, Catalunya encara està pagant l'error d'haver cregut positiva una "unió dinàstica" de tall confederat amb Castella.

A més a més, tal com estan les coses, parlar de federació o de confederació només és esquivar la solució definitiva de la nostra qüestió nacional : Catalunya, estat independent. És voler-nos enganyar a nosaltres mateixos, crear falses esperances d'una concòrdia impossible, creient illusòriament poder assolir la llibertat total de la nostra pàtria de forma pacífica.

Examinem els fets i raonem amb lucidesa. Els catalans no podem refiar-nos dels espanyols, sigui quina sigui llur ideologia. Si bé hi ha espanyols que ens ofereixen "l'oro i el moro" i un reconeixement parcial dels drets nacionals de Catalunya. Ho fan obligats per les circumstàncies, sense cap ganes de complir els pactes; només per obtenir la collaboració de Catalunya a fi de conquerir el poder a l'Estat espanyol. Però compte ! El seu pensament perenne, fix, inamovible, és perpetuar la dominació d'Espanya damunt de Catalunya, bo i evitant que Catalunya se n'emancipi del tot; evitant que en faci secessió.

Hem d'encunyar aquesta posició d'independència nacional a totes les activitats catalanes. L'acció de tota la classe política, cultural, econòmica, etc. ha d'estar adreçada a l'emancipació total de Catalunya, en forma d'estat independent i sobirà.

El català que cregui just i positiu que Catalunya estigui junyida a l'Estat espanyol, és un traïdor i un malvat.

Quan s'és català, només s'accepta la llibertat total de Catalunya, que torni a ser estat independent. En canvi, quan no es té una veritable consciència nacional catalana, quan no s'és patriota, quan s'és víctima de la desnacionalització a què ens ha sotmès Espanya, és quan s'adopten posicions que no són realment catalanes. Una de les quals és no gosar afrontar-se resoludament amb la qüestió nacional.

Haver de tractar, de discutir, si la nostra pàtria ha de ser independent o no, és una aberració monstruosa que no pot ser admesa per cap patriota. El dret a la independència nacional és un dret sagrat i no pot ser objecte de mercadeig.

La independència de Catalunya és el que vol tot català, tot aquell que estima la pàtria. I per extensió, també l'han de voler totes les agrupacions i organitzacions que configuren l'ampli teixit associatiu de Catalunya.

No s'ha de consultar, estudiar, sotmetre a referèndum o a cap altra acció semblant, per dirimir si Catalunya ha de ser lliure o no. Si ha de tornar a ser estat independent, "estat" autònom o "estat" integrant d'una hipotètica confederació hispano-catalana.

Per pura justícia, Espanya ha de retornar a Catalunya la independència política que li va usurpar al 1479, amb traïdoria i infàmia. El mal ha de ser reparat i no ha de ser objecte de disquisicions eixorques, ni d'estira i arronsa. Tota l'activitat del poble català, totes les seves energies i recursos, els ha de posar al servei d'aquesta causa sagrada i summament justa : la recuperació de l'estat nacional català; de Salses a Guardamar i del riu Cinca fins a Menorca.

A tall de corollari, afirmem que l'única posició nacional que pot adoptar Catalunya, és la independència completa, bo i rebutjant qualsevol vincle polític amb l'Estat espanyol, per petit que sigui.

Ho determina el nostre sentit de l'honor, per dignitat i per l'amor que professem a Catalunya. També ho justifiquem pel devessall de greuges que ha perpetrat Espanya contra la indefensa i honrada Catalunya. I el greuge més important és precisament que Catalunya és propietat d'Espanya d'ençà de 1479. Un dret de propietat basat en la força, en el dret de conquesta militar, en l'oprobi, en l'espoliació i en la dominació més abominables.

El nostre patriotisme vol liquidar aquest esclavatge ignominiós i restablir l'estat nacional català, dintre del nostre espai territorial : 69.031 km2.

Acabem aquest capítol recalcant que el nostre objectiu ha de ser la total independència i sobirania de tot Catalunya. No només per un imperatiu de moral i de justícia, sinó també perquè la pàtria necessita prosperar sense cap entrebanc ni nosa. Només així podrà desenvolupar lliurement tot el seu potencial, la seva capacitat de treball i les totes seves energies; en seran la garantia de la màxima grandesa restablerta.

Ara tractarem de la importància i de la responsabilitat que tenen els dirigents.

Els dirigents de Catalunya

Per les característiques de la naturalesa humana. Per les condicions particulars en què hom viu. Pel gran treball, esforç, inversió de temps i per reunir les condicions físiques i espirituals indispensables. Per tot això plegat. Queda determinat que no totes les persones poden pervenir a una gran preparació pel que fa a la qüestió nacional i a la política. Per això, aquells qui ho poden fer, són els destinats a dirigir el conjunt de la comunitat i damunt seu recau l'enorme responsabilitat de la direcció. Ja que lògicament, a grans trets, la resta d'ésser humans en dependrà en aquest aspecte en més o menys grau en la seva actuació.

Els dirigents, com que el poble hi confia, en la tasca de acomboiar el camí de la llibertat pàtria, han de fer-se mereixedors de tal confiança i de la responsabilitat que han contret. Per tant, se'ls ha d'exigir que reuneixin les condicions per poder complir satisfactòriament amb la seva missió : que tinguin un ideal ferm i la capacitat per fer-lo realitat.

Queda prou palesa la gran responsabilitat que tenen els dirigents, ja que segons la seva actuació, la nació anirà bé o a mal borràs. Per això n'hem d'exigir la rectitud moral més absoluta. Com també que estiguin a l'altura de les circumstàncies polítiques del moment; que no els vingui gran el càrrec; que tinguin capacitat de comandament; que sàpiguen manar.

El dirigent ha d'avantposar l'interès nacional català, a les seves conveniències, sentiments i vida personals. Ser dirigent no és per vantar-se de tenir una jerarquia, un càrrec, un comandament; sinó per orientar, per acomboiar, els altres compatriotes basant-se en una superioritat en el servei a l'ideal i en la capacitació. El dirigent que no actuï així, el que no compleix el seu deure, qui no mani bé, haurà de ser desposat del càrrec, perquè no en serà digne.

El dirigent que emparant-se en els facultats i en les atribucions que li han confiat, comet injustícies, se l'ha de castigar severament. Puix que ha traït la causa, la pàtria. Per haver faltat en el seu compromís solemne envers Catalunya.

Ja centrar-nos en el moment present. Només pot ser considerat dirigent aquell qui porti una conducta digna; aquell qui assumeixi la plena responsabilitat nacional; que ho doni tot per la independència de Catalunya i l'establiment d'un règim de justícia per a tot el poble català.

És per això que n'han de ser exclosos, del comandament, els casos següents :

1.- Els "dirigents" que no compleixin amb la seva comesa.

2.- Els "dirigents" que no lluiten obertament pel restabliment de l'estat nacional català, independent.

3.- Els "dirigents" que no diuen les veritats per més dures i perilloses que siguin. Per tal que el nostre poble sàpiga clarament quina és la nostra situació nacional

4.- Els "dirigents" que s'emmascaren en una posició de mitges tintes, en una ambigüitat calculada, còmoda, sense aclarir-la del tot. El seu propòsit és estar en bones condicions per jugar a més d'una carta, per poder tractar amb diversos sectors alhora. I finalment decantar-se pel cantó de bufa el vent, pel sector més fort, per aquell que li promet prebendes, càrrecs i beneficis materials. Són els vividors, els hipòcrites, els malvats, els oportunistes, els qui no tenen altra pàtria que la seva butxaca i el seu tortuós i pervers tarannà.

Salta a la vista que només generen confusionisme i desorientació entre els catalans i per tant són nocius per a la pàtria, en grau superlatiu. Aquestes quatre conductes pitificades estan mogudes per : la manca d'un veritable patriotisme, covardia i per ambició personal. Ho fan per assegurar-se una posició particular, per un càrrec en els hipotètics futurs governs d'Espanya o de l'organisme administratiu o de govern que a Catalunya ens "atorgaran" certs demòcrates espanyols, en forma d'estatuts d'autonomia.

Naturalment i per raons prou evidents, els qui han d'actuar ara a dins de la pàtria ocupada, s'hauran d'adaptar a les circumstàncies i adoptar les tàctiques que convinguin.

I prosseguim aquesta obra bo i proposant realisme a la nostra actuació.

De cara a la realitat

Amb realisme, tocant de peus a terra, el poble català ha de plantar cara a les adversitats i a les labors per alliberar Catalunya del jou espanyol. Hem de veure les coses tal com són i no com voldríem que fossin.

Si volem guanyar, cal que entenguem quina és la nostra situació exacta d'ara i quins mitjans tenim a l'abast per pervenir a la victòria. Per implantar l'ideal independentista, hem de ser realistes. Massa sovint hem pecat d'ingenus, d'excés de bona fe i d'illusos. Això ens ha portat a prendre actituds, estratègies i tàctiques inoportunes; àdhuc en alguns casos les podríem definir de catastròfiques.

En primer terme tractarem de la nostra situació nacional.

Clar i ras : Catalunya, la nostra nació, està ocupada i esquarterada entre tres nacions estrangeres : Espanya, França i Itàlia. Però l'única que ens va usurpar la independència, la que es va annexionar l'estat nacional català, va ser Castella, ja fa segles coneguda amb el nom d'Espanya.

És endebades esperar que Espanya retorni la independència a tot Catalunya, només amb la demostració irrefutable que va ser una annexió disfressada d'una "unió dinàstica", al 1479.

Catalunya només pervindrà a la independència política i a la unitat de les seves terres, prèvia destrucció del domini espanyol damunt del territori català. Per tant, el poble català s'ha d'ensinistrar i batre's per ser lliure.

Hem de confiar només en les nostres pròpies forces, per emancipar Catalunya d'Espanya. Això no vol dir que no tinguem simpaties, adhesions, suports morals... de l'estranger. Però hem de descartar la possibilitat que una altra nació, o coalició de nacions, ens vingui a fer la feina dura.

La independència, la llibertat, la sobirania, l'estat propi, ens l'hem de guanyar; no hi ha més. N'hem de ser dignes i sobretot n'hem de pagar el preu.

Només cal fer una ullada a l'arena política internacional, en el passat i en el present. El lector confirmarà les nostres asseveracions. Hi veurem que la política exterior dels estats està lligada per llurs interessos. Això explica que Espanya, tot i la seva actuació criminal, estigui reconeguda oficialment arreu del món.

Un altre aspecte important i que hem de resoldre bé i de pressa és com aconseguir la major potència, eficàcia i rendiment dels nostres recursos. Cal destacar els factors següents que intervenen en la qüestió :

1.- Supressió de tota l'activitat dels partits polítics. Totes les energies nacionals s'han d'abocar a la consecució de la independència de tot Catalunya.

2.- Implantació d'una disciplina forta per mantenir-nos sempre lleials a la causa, rebutjant qualsevol desviació ideologista. Ja sigui tendint a la decadència nacional, ja sigui de caire totalitari. Tots dos casos representen un fracàs, una derrota, per poder construir la Catalunya independent, la Catalunya forta i justa, la Catalunya d'honor, la valenta, l'heroica i la gran. La que tot bon català vol.

3.- Cal forjar l'organització que assumeixi i encarrili l'acció armada, per restaurar l'estat nacional català. A l'hora de batre'ns i d'escollir els mitjans, hem de tenir present que ens les havem amb un enemic sense humanitat; que no coneix la pietat; que ha comès les traïcions i els crims més abjectes per mantenir Catalunya en l'esclavatge; que és un enemic que, del 1479 ençà, ha causat a Catalunya incalculables danys i pèrdues. Aquest enemic, l'enemic hereditari de Catalunya, no és altre que Espanya.

Tot seguit abordarem la importància fonamental que té el manteniment de la justícia, per pervenir a la grandesa nacional.

Pel triomf de la justícia

Tot ésser humà bondadós, té el sentiment de la veritat i de l'amor. Imbuït d'aquests principis, fa que lluiti perquè la justícia s'implanti a tots els aspectes de la vida. Nosaltres, que aspirem a assolir les més altes cotes de millorament, volem que a Catalunya la justícia hi regni totalment. Que tots els catalans siguin considerats com a ésser humans, gaudint de tots els seus drets. Volem que el nostre estat vetlli per tots els nou milions i mig de catalans [al 1981]; que els asseguri la cobertura de les necessitats més elementals. L'estat nacional català ajudarà als connacionals que la dissort i els embats de la vida hagi sumit a la pobresa.

Aconseguir que la justícia triomfi totalment, és una qüestió d'honor, tant individual com collectiu. I ja entrant en els aspectes nacionals i polítics, hem de mantenir-hi sempre la justícia, ja que és la salvaguarda de la seva vida i vigor.

Si permetem que es contamini la causa catalana, el nostre ideal patriòtic; si tolerem que la injustícia en les seves variades formes pugui infiltrar-se, corrompre, denigrar i àdhuc embastardir l'ideal nacional català. Això significaria la nostra derrota. Perquè hauríem perdut la font d'energia, de fortalesa, que prové de l'ideal. S'apagaria la llum que ens indica el camí a seguir i que ens dóna l'alè per seguir lluitant i suportar estoicament tots els sacrificis que comporta la construcció de la gran Catalunya.

El perill més gran per al triomf de la causa catalana, no prové de les escomeses exteriors, dels enemics que es manifesten obertament. Prové dels elements interns, els quals sovint se'ns presenten com a amics, aliats, companys nostres, però que en realitat són enemics que gasten hipocresia a balquena. No els mou l'idealisme, ans ambicions materials. D'aquesta manera, si poden, si nosaltres els ho consentim, empudeguen la justa causa catalana.

Hi ha encara més perills interns : quan no exigim l'acatament a la justícia de totes les activitats que fem; quan tolerem certs fets indignes o tan sols dubtosos; quan permetem atacs dissimulats a l'acompliment de la justícia i dels valors morals que en són la base.

Per a què el nostre ideal visqui plenament, amb tot esplendor i vigoria, i alhora aconseguir la grandesa nacional, és ineludible que la justícia imperi a tots els aspectes de la vida.

Pel nostre amor a Jesucrist, pel nostre amor a Catalunya, pel nostre sentit de justícia, hem de lluitar amb totes els forces per destruir, exterminar i extirpar qualsevol mena d'injustícia. Ja que fóra una taca, una vergonya, per a la Catalunya justa a què aspirem. Per això, en el fons del cor de cada català, hi ha d'haver un amor infinit a la justícia i un odi jurat a tota injustícia.

Ara farem una exhortació a la fidelitat a la nostra pàtria

Fidelitat a Catalunya

Hem de restar sempre lleials a Catalunya, siguin quines siguin les circumstàncies, per més dures que siguin les adversitats que haguem d'acarar.

Davant de la indiferència, de la deserció al bàndol enemic espanyol, d'aquells "catalans" que renuncien a lluitar per alliberar Catalunya del domini estranger. Els que li som fidels sempre hem de mantenir-nos ferms en el nostre ideal nacional, no defallint mai i preparant-nos per quan arribi el moment de batre les tropes espanyoles que esclavitzen Catalunya.

Davant del materialisme repugnant, de la indigna posició de comoditat, de la covarda claudicació que adopten part dels que han nascut en aquesta estimada terra catalana. Nosaltres hem de seguir endavant portant a dins el que és el tresor més gran que pot existir en aquest món : la font de l'energia creadora, de la força noble, que és l'ideal del bé, l'amor a Catalunya, l'amor a la justícia, l'amor a Déu que ens ha creat i redimit, l'amor a la Mare de tothom i que està en el cel, que ens estima d'allò més.

Vet aquí la veritat de la vida i el ver camí per pervenir a la major grandesa en tots els aspectes. Hem de ser fidels a Catalunya, bo i refusant les ideologies dissolvents que la volen ignorar. Que no volen que la nostra pàtria visqui lliure i emancipada d'Espanya. Que no volen de cap manera que recuperi el seu estat nacional. Total, que no li volen fer justícia.

Hem de restar lleials a Catalunya, sobretot quan certes ideologies polítiques i socials malden per desnacionalitzar-nos, per espanyolitzar-nos. Hem de ser fidels a Catalunya per damunt de tot i abans que res. No hem de desesperar mai, per més tràgic que se'ns presenti un destret. No hem de perdre ni per un instant la confiança, en l'esdevenidor gloriós de la nació catalana.

D'ençà de 1479 Catalunya està junyida a l'Estat espanyol. Doncs bé, és un fet advers transitori, contingent, però s'acabarà el dia que ho decidim els nou milions i mig de catalans. Es tracta d'un mer accident històric, que Espanya domini Catalunya. Mentre Catalunya existeixi com a tal, com a nació, baldament oprimida; tindrà possibilitats de desempallegar-se d'Espanya, de restaurar el seu estat independent. La causa catalana té al seu costat la justícia, l'ideal del bé i sobre aquesta base construirem la pàtria. Per la fe, l'esforç, l'abnegació, la duresa i el sacrifici, el poble català triomfarà damunt del mal i tornarà a ser lliure, unit, fort i pròsper.

I finalment en aquest treball s'exposaran alguns pensaments dels punts destacats de l'ideal propugnat i la proposició d'una salutació nacionalista.

Preconitzem la lluita contínua per pervenir a la total reivindicació nacional catalana. Per recuperar tot el que ens pertany i per la implantació de la justícia a Catalunya, un cop torni a ser lliure, és a dir, estat independent.

No cedir mai, no renunciar a res que ens correspongui, sigui quin sigui el sacrifici que calgui fer. La lluita per la independència serà molt dura. Els catalans hem de veure ben clarament la realitat. Espanya ha establert el seu domini sobre la resta de nacions peninsulars. El resultat de l'opressió hispànica contra Catalunya és el següent :

ocupació militar, oprobi moral, espoli econòmic, asserviment nacional i agressió demogràfica espanyola. Les nacions continuen sotmeses, indefenses i amb part de llurs fills desnacionalitzats. Prohibició de conèixer la pròpia nació. Crear confusions i divisions. Hi ha una gran desproporció entre les forces espanyoles d'ocupació i els patriotes catalans que malden per emancipar tota la pàtria.

Per suprimir l'esclavatge de Catalunya, hem de preparar-nos per a les proves més dures, per a la lluita més violenta i cruent que ens puguem imaginar. Hem d'estar a punt per als sacrificis i els esforços més grans. Hem de preparar la nostra ànima i el nostre cos per adquirir la major vigoria possible, sense febleses ni defallences, per estar en condicions de reeixir quan arribi el moment del combat.

Catalunya traïda, ocupada, espoliada, esquarterada, l'honor nacional ferit, el nostre patriotisme exigeix justícia i la destrucció de l'esclavatge a què la sotmet Espanya.

El mal immens causat a la nostra pàtria ens obliga a adoptar aquesta actitud. Perquè ha estat un greuge causat amb tota la premeditació i coneixement per un pla espanyol d'invasió, espoli i dominació.

Els catalans hem de fer justícia. Espanya ha de reparar tot el mal que han fet a Catalunya d'ençà del 1479.

Amb el diàleg no aconseguirem que Espanya repari tot el mal que ha comès contra Catalunya. Espanya sap ben bé què fa : intenta fer desaparèixer Catalunya, li vol matar l'ànima nacional. Espanya vol colonitzar i espanyolitzar Catalunya; la vol fer una mera perllongació d'Espanya.

L'objectiu fonamental és alliberar Catalunya, fer que recuperi el seu estat nacional independent, de les Corberes fins al riu Segura i del riu Cinca fins a Menorca. Els 69.031 km2 de territori nacional català.

Només pervindrem a la independència nacional per mitjà de la lluita armada. Per consegüent, ens hem de preparar per batre'ns. Hem de preparar-nos per triomfar. Hem de lluitar sense contemplacions. Espanya, per la seva conducta, no es mereix cap consideració.

Hem de foragitar l'enemic espanyol de Catalunya, sigui com sigui. El patriotisme, l'esperit de justícia i l'honor ens marquen el camí i l'actuació a seguir. Hem de reeixir, deslliurar Catalunya del jou espanyol, bastir l'estat nacional català i recobrar tot el que ens pertany; costi el que costi.

Preconitzem la superació del nostre poble. Assolir la màxima perfecció possible, que el català sigui el símbol de la grandesa que significa l'ésser humà. Que ens guiïn els grans ideals, per extirpar-nos tot el que significa mal, decadència o inferioritat. L'ànima humana és eterna. Som fills de Déu. En tot moment hem de pensar què som.

El bé, l'honor, la dignitat, el coratge, l'heroisme, la lleialtat, l'abnegació i la justícia, han de ser les virtuts que han de guiar el poble català, en lluita per bastir un estat propi. Hem de viure plenament la vida, amb joia i optimisme. No hem de vegetar ni anar al darrera d'ideologies materialistes, insignificants o perverses. Que la nostra vida pagui la pena de ser viscuda.

La vida de l'ésser humà no s'acaba quan el cor deixa de bategar. L'ànima mai no mor i per tant l'actuació en aquesta vida ha de ser la demostració evident del nostre ideal.

És per això que no podem acceptar que hi hagi res impossible per als catalans. Amb lluita i laboriositat constants, plens d'energia, entusiasme i de seguretat en l'esdevenidor de la pàtria, i acomboiats per l'ideal, pervindrem al triomf, tant en la guerra com en la pau.

Entre tots construirem una Catalunya justa, honrada, forta i gran. Una Catalunya per als catalans, on hi regni l'amor, la justícia i la llibertat.

Anorrearem la injustícia, el mal i tot allò que sigui indigne, per Catalunya. Hem de tenir una fe cega en Déu. Una fe cega en el destí gloriós de Catalunya. Fe cega en la veritat, en la justícia i en l'ideal. Catalunya per damunt de tot ! Catalunya és primer que nosaltres individualment, perquè Catalunya és el conjunt de tots els catalans.

L'objectiu és batre la dominació espanyol damunt Catalunya. Guerra a mort a l'invasor espanyol, que se'n vagi a la seva nació. Extermini dels qui oprimeixen i fan mal Catalunya.

Vet aquí la resposta del poble català davant de la traïció i del crim d'Espanya. Mai no acceptarem la injustícia. Som catalans. No claudicarem mai.

Farem desaparèixer tot el mal i la ignomínia que es comet contra Catalunya.

Les diferències que pugui haver entre els catalans, no han de comptar a l'hora de batre'ns per la independència de Catalunya.

Totes les energies nacionals les hem d'abocar en la lluita per deslliurar Catalunya de l'Estat espanyol, per fer-ne secessió i refundar l'estat nacional català.

La resta és secundari i es resoldrà un cop haurem pervingut a restaurar el nostre estat independent i sobirà.

És indispensable tenir la millor disciplina i organització possibles. Per tal d'obtenir el major rendiment dels nostres recursos humans i dels mitjans materials de què disposem.

La serenitat, la fermesa, la tenacitat i el coratge, ben aplegats i conjuntats són el factor imprescindible per aconseguir el triomf.

Hem de rebutjar els sacrificis eixorcs, els plans suïcides, les accions desorganitzades i tot allò que representi una pèrdua d'energies, sense un benefici positiu. Ens hem de preparar a fons per passar a l'acció quan arribi el moment oportú. Hem de controlar la impaciència, les inquietuds i tot allò que en general ens pugui fer actuar erròniament.

La lluita per la justícia, sigui en temps de pau o de guerra, tant en qüestió nacional, social, econòmica, etc. és i serà contínua. La lluita per la victòria del bé i per l'anihilament del mal és constant. Per això hem d'estar sempre en peu de guerra, a punt de fer els majors esforços i sacrificis, perquè sempre triomfi la veritat.

Com a salutació nacional proposo :

La persona dempeus, tibada, amb la mirada al cel, esguardant la immensitat de l'univers, mostra evident de la grandesa de Déu. Amb la mà dreta damunt del cor, simbolitzant l'amor, el braç esquerre allargat, enlaire, actitud de consciència, d'acció, de lluita i amb els quatre dits separats (exclòs el polze) representant les quatre barres, la bandera catalana, bo i proclamant :

Catalunya en els nostres cors.

Catalunya en les nostres ments.

Catalunya per damunt de tot.

Actualització del procés històric fins el 1978

De resultes de la mort de Franco i d'alguns vells factors que van agreujar la situació interna de tipus polític, social i econòmic, el franquisme esdevenia insostenible. L'única sortida que tenia era ingressar al Mercat Comú Europeu. Però la Comunitat Econòmica Europea exigia la supressió de la dictadura. Aleshores Espanya es va veure obligada a canviar de política i va començar un procés de democratització. Es va concretar en una política més moderada envers l'ésser humà, considerat aïlladament, però perpetuant la dominació espanyola damunt de les nacions no espanyoles de la Península. Espanya volia donar una imatge de canvi, que s'havia instaurat un règim de justícia i de llibertat.

Si estudiem aquesta etapa, comprovarem que encara és més perillosa i maligna, des del punt de vista nacional per a les nacions ocupades pels espanyols, que l'etapa franquista. Ara Espanya ja no fa servir els mètodes bàrbars i sanguinaris de repressió, contra els patriotes de les nacions oprimides, com passava sota el franquisme. Ara fa servir formes més subtils i tortuoses, eminentment psicològiques, però igualment malvades, perpetrades amb total cinisme i hipocresia. Ara Espanya intenta donar l'aparença jurídico-legal al seu imperialisme.

Seguint amb aquest pla, el govern espanyol convocà eleccions a la població del seu estat per elegir representants. Volia formar un congrés destinat a l'elaboració d'una nova Constitució que hauria de regir l'Estat espanyol.

En aquella ocasió, Espanya executà una campanya adreçada en vàries direccions. Volia perjudicar al màxim l'alliberament nacional de les seves colònies. Tot fet sota la màscara de la "democràcia".

A tal efecte, posà en marxa maniobres divisionistes, confusionistes i similars. Heu-les aquí :

1.- L'intent d'enfrontar els diversos Països Catalans entre si. Acusant la Catalunya Central de tenir afanys "imperialistes" envers la Catalunya del Sud (País Valencià) i la Catalunya Insular (les Illes). Semblantment va crear divisions entre Navarra i la resta d'Euskadi.

2.- L'acció desnacionalitzadora a través dels partits polítics que actuen a Catalunya. Són veres sucursals de partits espanyols, els quals els fixen el camí a seguir. Amb el conseqüent gran perjudici per a la nostra nació.

3.- El confusionisme constant, per la prohibició de fer conèixer la realitat nacional catalana. I al mateix temps els espanyols ens imposen la seva propaganda que adultera la realitat de Catalunya.

En aquelles eleccions va ser prohibida la reivindicació de la independència nacional dels pobles junyits a Espanya. Només permetien posicions "regionalistes" espanyoles.

A la Catalunya Central, la major part dels partits polítics que van intervenir en aquells comicis, van incloure en el seu programa la recuperació de l'Estatut d'Autonomia de 1931 (l'Estatut de Núria) i alguns altres l'Estatut de 1932 aprovat finalment per l'Espanya republicana.

I sota aquesta gran farsa "democràtica", el 15 de juny de 1977 van tenir lloc els comicis. Quan el poble català va tenir l'avinentesa de manifestar-se amb una relativa llibertat, es va poder comprovar la gran vitalitat que tenia el sentiment català. Aleshores es posà en evidència l'enorme difusió que havia assolit la catalanitat a tots els Països Catalans, a tot Catalunya, a la Catalunya completa. En el Principat de Catalunya es va poder corroborar que aquest sentiment és pràcticament total i el que és meravellós és l'enorme embranzida experimentada al País Valencià i a les Illes.

A la Catalunya Central, quasi tots els partits que van participar en aquells comicis del 15 de juny de 1977, reclamaven l'Estatut d'Autonomia de 1932, fins i tot els partits que en realitat no el sentien, però que es van veure obligats a fer-ho per guanyar vots. De forma aclaparadora, l'adhesió popular catalana va ser unànime en favor de la llibertat de Catalunya.

Es va guanyar l'autonomia. El pròxim pas era fer-la efectiva. Però en comptes d'això, s'inicià un període de maniobres dilatòries per retardar-ne l'aplicació al màxim. Un cop més els espanyols van trair, escarnir i sotmetre Catalunya; donant-li una almoina (l'autonomia) per tot el que li van usurpar de 1479 ençà.

Espanya s'ha limitat a "atorgar" a la Catalunya Central, la Generalitat, l'autonomia. És un organisme de govern simbòlic, car no té força i només es va poder aconseguir de resultes d'aquella manifestació multitudinària en què un milió i mig de catalans van sortir al carrer l'Onze de Setembre de 1977. Exigien la llibertat de Catalunya. Seguidament, per petició massiva popular i per una tàctica desvirtuadora nacional, Espanya també va "atorgar" l'autonomia al País Valencià, una Generalitat semblant a la del Principat i a les Illes Balears una altra autonomia.

Per entendre i interpretar la realitat espanyola, exposarem les dues principals maniobres polítiques que ha posat en marxa l'Espanya "democràtica", per tal de perpetuar el seu domini sobre les nacions que sotmet.

Espanya ha donat el màxim de llibertat als partits i sindicats que respecten clarament la unitat política de l'Estat espanyol, per revolucionaris que siguin. La mateixa norma s'aplica a la moral sexual. I així, es permeten publicacions pornogràfiques.

A més de donar la impressió que es viu en llibertat, volen que serveixi de vàlvula d'escapament per desfogar l'oposició i el descontent de les nacions oprimides per Espanya. Pretenen desviar les ànsies d'independència nacional cap a activitats secundàries i àdhuc perjudicials.

Una altra maniobra espanyola és pot qualificar de multiautonomista. Consisteix a confondre i a desvirtuar les reivindicacions nacionals per rebaixar-les de categoria; fent-les passar com a simples demandes de "regions" espanyoles per obtenir certes llibertats administratives. Fomenten les autonomies àdhuc entre les regions pròpiament espanyoles, per posar-les al mateix nivell que les altres nacions no espanyoles de la Península. S'ha arribat als casos grotescos de donar l'autonomia a Castella i a Madrid.

A l'agost de 1978, la situació és la següent. Tenen un govern autonòmic : la Catalunya del Sud, la Catalunya Central, Euskadi sense Navarra, Galícia, Aragó, Andalusia i Canàries. Aquests governs són similars a la nostra Generalitat. Estan en camí de ser-ho la Catalunya Insular, Castella-Lleó i Extremadura.

Ja que ens referim a les diverses parts d'Espanya, de la nació espanyola, donarem tot seguit l'estat del nivell nacional en què es troben les restants nacions ocupades pels espanyols.

Galícia.- Principalment treballa en l'aspecte cultural acompanyat per un desvetllament nacional.

Euskadi.- En un dels seus països integrants, les províncies basques, està fortament arrelat el nacionalisme basc i que es manifesta enèrgicament contra l'ocupació estrangera espanyola. La lluita és clarament per bastir un estat nacional basc, independent. A l'altra part d'Euskadi, concretament a Navarra, dissortadament encara hi ha vestigis d'una certa espanyolitat entre la població. Cosa que entrebanca la labor reunificadora nacional basca.

Canàries.- Igualment exigeix la independència. Està recolzada per l'Organització de la Unitat Africana.

Completem la relació del procés històric.

Les corts espanyoles ja han començat a preparar la Constitució que ha de regir l'Estat espanyol. A la nova etapa política espanyola que anomenen "democràtica", s'ha demostrat un cop més que és la mateixa conducta imperialista espanyola, sigui quina sigui la política i la ideologia que hi hagi a Espanya.

A la part de la nova Constitució que ja ha estat aprovada, queda ben evident que la nació catalana, la nació basca i la nació gallega continuaran sotmeses i dominades per la nació espanyola, a través del seu aparat político-administratiu : l'Estat espanyol. Cal ressaltar que a la Constitució espanyola es manté :

1.- La unitat política de l'Estat espanyol. L'independentisme, el separatisme, el secessionisme (sinònims) queden proscrits, prohibits, en el títol preliminar, article Núm. 2, diu textualment :

"La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols".

2.- Queda prohibida la federació entre regions autònomes. Article Núm. 145 diu textualment : "En cap cas s'admetrà la federació de comunitats autònomes...Els acords de cooperació entre les comunitats autònomes, necessitaran l'autorització de les corts generals".

3.- L'exèrcit espanyol és el garant i preservador de la unitat política de l'Estat espanyol. Per reprimir qualsevol moviment independentista. Article Núm. 8 diu textualment : "Les forces armades, constituïdes per l'exèrcit de terra, l'armada i l'exèrcit de l'aire, tenen la comesa de garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional".

El primer punt prohibeix la possibilitat d'independència de les tres nacions sotmeses, Catalunya, Euskadi i Galícia. El segon punt impedeix d'unir-se o de federar-se els països ("regiones") que configuren una mateixa nació oprimida. Per tal de perpetuar el seu l'esquarterament : el País Valencià i les Illes sobretot que no s'ajuntin amb al Principat. Perquè si hi pervinguessin, estarien a un pas de fer secessió de l'Estat espanyol. És més, el seu reagrupament només té sentit si és per restaurar l'estat nacional català, de les Corberes al riu Segura i del riu Cinca fins a Menorca.

A les corts espanyoles ja s'ha fet sentir la veu catalana que reivindica la nostra llibertat nacional. Amb un to de justícia. Apellant a la comprensió, al sentit d'humanitat; no ha reeixit. Ha fracassat un cop més l'intent català de solucionar pacíficament el plet hispano-català. Espanya no renuncia a les seves colònies a dins de la Península. Continua la nostra opressió nacional.

Una vegada més s'ha demostrat la unanimitat del poble espanyol a voler perpetuar l'esclavatge de les tres nacions que romanen dins del seu estat, del seu imperi.

Que consti que entre els espanyols no s'ha aixecat cap veu honrada i justa que proposi que Espanya retiri el seu exèrcit i la seva gent de Catalunya, Euskadi i Galícia. I que permeti que esdevinguin estats independents; sense cap vincle polític, ni confederal, amb l'Estat espanyol.

Si fins avui encara hi havia algun català que dubtava que Catalunya està oprimida i espoliada per Espanya. Amb l'actual actuació ja ha quedat definitivament demostrat que és així.

Avui, amb un règim que es titula "democràtic" i amb plena llibertat d'expressió i d'actuació política, no hi ha hagut cap partit espanyol que s'oposi a tan abominable opressió. Tots en són corresponsables, tots assumeixen que la seva nació sigui imperialista; tots els espanyols són còmplices del sotmetiment de Catalunya. Si realment fossin demòcrates, progressistes i d'esquerra, no ho permetrien ni un minut més. Si no ho fan és perquè consideren Catalunya propietat d'Espanya.

Davant d'aquesta clara situació d'esclavatge que pateix el nostre país, és molt trist haver de constatar que els representants catalans, tret d'honroses excepcions, no han tingut l'actuació patriòtica que n'esperàvem, per fidelitat a Catalunya, complir amb el poble que els ha votat i que foren elegits els seus representants.

Hem de recordar que Josep Tarradellas Joan, actual president de la Generalitat, no fou elegit pel poble català, sinó designat per Espanya, precisament per tenir un instrument dòcil per mantenir la conquesta sobre la nostra terra.

Si analitzem la conducta vergonyant i claudicant d'aquells que no s'han comportat com a bons catalans, només podem arribar a la conclusió que s'han dedicat a la política guiats pel seu benefici personal i no com hauria de ser : per al bé de Catalunya.

Catalunya necessita dirigents patriotes i abnegats com Macià i Companys.

Catalunya necessita soldats coratjosos i capaços, com els almogàvers.

Estat actual de la consciència nacional catalana

Avui dia són pocs els compatriotes que tinguin una consciència nacional catalana ben formada i que anhelin la independència de tot Catalunya. El motiu són els anys d'opressió i d'oprobi que Espanya ha sotmès Catalunya; és a dir, de 1479 ençà. Les causes d'aquesta pèrdua de consciència nacional les podem dividir en dos grups :

1.- Al desconeixement de la nostra nació i al confusionisme a què ens ha sumit l'enemic hereditari espanyol.

2.- El tarannà català.

El desconeixement nacional ha estat per culpa de tots els obstacles que ha posat a Espanya, per a què el poble català no conegués la seva pròpia realitat nacional.

Pel que fa al confusionisme. Cal destacar que de les tantes maniobres perpetrades per l'invasor a fi de produir pertorbació, la que més li ha facilitat la seva dominació ha estat el mite d'Espanya. Ja que com que no l'hem pogut conjurar, ha donat per resultat que molts catalans se sentin espanyols, sense ser-ne.

El factor que ha afavorit l'èxit d'aquest engany massiu ha estat la nostra mentalitat i moral : crèdula, confiada, de bona fe i un zel excessiu de l'honorabilitat que no corresponia. Així, doncs, un bé de Déu de catalans hi han caigut de quatre grapes, acceptant i creient que Espanya era la nostra pàtria, la nostra nació, el nostre país.

Quan la nació catalana es queixa del mal govern espanyol, en dóna la culpa al governant de torn. En comptes de qüestionar la seva pertinença a l'Estat espanyol i apostar per la secessió, la independència. Vet aquí la nostra miopia i manca de lucidesa.

Reitero que els catalans sempre hem donat la culpa al tipus de política espanyola. No ens hem adonat que l'essència del problema és que la nostra nació està dominada per una nació estrangera que es diu Espanya (l'antiga Castella).

Atesa la importància d'aquesta realitat, tractarem de forma molt resumida el factor cabdal que hi intervé. Repetiré alguna de les seves parts, quan convingui fer-ho, a efectes d'una comprensió més bona.

El poble català té un esperit de justícia, de complir els tractats, de respectar les lleis i els altres ésser humans. I a partir d'aquesta rectitud, creiem que els altres pobles es comportaran igual.

Recordem que en signar la "unió dinàstica" al 1479, el Regne de Castella i la Corona d'Aragó (l'estat nacional català), es van comprometre solemnement a respectar-se mútuament llurs independències. No va ser així, ja que Castella li va faltar temps per annexionar-se la Corona d'Aragó. Els castellans van trair el pacte i per tant, la "unió dinàstica" només va ser una cortina de fum que va amagar una annexió de l'alçada d'un campanar.

La nació catalana, quan en la vellúria pactava amb altres nacions, complia fil per randa l'esperit i la lletra dels tractats. Per això tenien tant d'èxit. L'ésser humà en jutjar la conducta d'un altre ho fa en base a la pròpia moral i tarannà. L'ésser humà actua i lluita pel que coneix. Hem de viure sempre de cara a la realitat. Hem de veure les coses tal com són, no com voldríem que fossin.

El pitjor que podem fer és voler-nos enganyar a nosaltres mateixos, caure en l'autoengany. I així pensant-nos resoldre més fàcilment els problemes. Els errors es paguen molt cars. Al nostre entendre, un plet s'ha de ventilar tal com és en realitat. Per més dur i cantellut que sigui. Només si en tenim una idea exacta, el podrem solucionar amb els mitjans més escaients. Si volem implantar l'ideal, hem de ser realistes.

Recalquem un cop més. En inventar Castella el mite d'Espanya com a nació comuna a totes les nacions peninsulars (Catalunya inclosa). Com que no va ser impugnada tal maniobra disfressa de l'imperialisme i de l'expansionisme; en ser constantment repetida i imposada aquesta mentida, amb el transcurs dels segles ha esdevingut un fet consumat. Una mentida repetida mil vegades, acaba sent una veritat. Per conjurar-ho, els patriotes catalans afirmem la veritat axiomàtica següent : "Els catalans no som ni castellans ni espanyols, ni en volem ser."

Ja de petits, als catalans se'ns diu a l'escola que Espanya és la nostra nació, la nostra pàtria, el nostre país. Se'ns diu que Catalunya és una mera "regió" d'Espanya, que València i les Illes no són Catalunya ni catalanes. A hores d'ara li diuen que són meres "comunitats autònomes" que ni es poden federar ni unir entre elles. L'Espanya "democràtica" nega la unitat de la llengua catalana; nega que tinguin el mateix idioma i cultura el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. Espanya nega que tots plegats formen una sola nació : Catalunya.

Els escolars nostrats reben aquesta informació històrica falsejada i interessada. És una propaganda espanyola i estrangera en sòl català. Aquests escolars que reben tal devessall de mentides, poques vegades tenen la sort de tenir algun familiar o amic que els faci descobrir la realitat nacional catalana.

Per altra banda, quan l'escolar esdevé adolescent, el nacionalisme català li diu que només Catalunya és la seva pàtria, la seva nació, el seu país. Totes dues informacions antagòniques li creen una gran confusió. Aleshores mira de fer-les coincidir, articular-les, harmonitzar la veritat amb la mentida. I naturalment, salten espurnes, els sentiments i les realitats no quadren, no concorden. Aquest català s'haurà de decidir per la veritat o per la mentida, que ballen pel seu magí confús. Haurà de triar entre Espanya o Catalunya, entre sentir-se espanyol o sentir-se català.

La major part de la població catalana se sent catalana i espanyola alhora. Amb el natural perjudici que li ocasiona aquest desconcert, per actuar de forma útil i conscient en favor de Catalunya.

El procés psicològic que es desprèn del tema tractat, és complex i extremadament subtil, relliscós, molt fàcil que s'escapi per ser captat mentalment o amb el perill d'interpretar-lo equivocadament. De manera que el desglossarem en parts, per a què sigui paït fàcilment i evitar-ne les males interpretacions.

Al poble català li resulta difícil de creure que sigui oprimit, humiliat i espoliat per un altre poble : l'espanyol. Tot un poble no en pot ser el culpable, es diu interiorment; en tot cas només ho poden ser els governs successius i prou. Als catalans se'ns fa difícil d'entendre que hi pugui haver una nació tan perversa que permetés i collaborés en tan gran injustícia.

Està demostrat que el judici que fa un ésser humà sobre la conducta d'un altre, depèn a més del tipus de moral i de tarannà del qui jutja, del grau de delicte de la conducta de la persona que es judica.

Si en un barri una persona que és decent, senzilla, de bona fe, jutja la conducta d'un veí en base del que li diu la gent. Acceptarà que la persona en qüestió pugui tenir un cert grau de maldat, dintre de límits que consideri lògics. Però li resultarà molt difícil o impossible de creure quan acusin al veí d'un delicte gravíssim, que sobrepassi l'humanament raonable. Posem per cas, que li diguin que és un degenerat, granment immoral i responsable de fets abominables impensables. Aleshores, el qui jutja ho considerarà com a fals o exagerat. No creurà en l'acusació o si més no en dubtarà.

Temps enrera, els compatriotes nostres que no tenien consciència nacional catalana, volien ridiculitzar als qui en tenien de "ser de la ceba". Els acusaven plenament convençuts que els nacionalistes eren un exagerats i sobretot que estaven equivocats.

Si el procedir opressor d'Espanya va acompanyat d'una campanya psicològica, cínica, que es manifesta en el llenguatge expressat amb seguretat, fermesa. I si a més fa servir noms que tenen un gran valor moral i que per tant influeixen molt en l'ànima de qui ho escolta, com són els noms de Déu, pàtria, nació, justícia, honor, etc., doncs no és lògic per la seva moral i mentalitat creure que pugui haver gent que sigui tan pèrfida i degenerada. Això explica que no quedin convençuts pels arguments independentistes de Catalunya. Els consideren exagerats, equivocats. Que no tenen prou consistència per demostrar que serà un bé per a Catalunya separar-se de l'Estat espanyol. Per tant no troben justificat que es recuperi l'estat nacional català, anihilat per annexió castellana al 1479.

El poble català, en no poder contrarestar la propaganda espanyola, es comprèn que davant de tanta hipocresia i de tanta immoralitat, li resulti incomprensible que pugui ser falsa la propaganda espanyola. Una propaganda destinada a alimentar regularment la unitat política del seu estat i per tant el sotmetiment de Catalunya al jou espanyol.

Davant del plet hispano-català, els espanyols interpreten el següent numeret teatral. No reconeixen anar en contra de Catalunya, perquè la veritat nua revelaria el caràcter expansionista i opressor d'Espanya. Al contrari. Afirmen que consideren Catalunya com una "part" d'Espanya; que els catalans som espanyols; que només van en contra dels catalans independentistes (mals espanyols, segons ells).

El discurs del nacionalisme espanyol continua així. L'Estat espanyol només combat els qui qüestionen la seva unitat i contra els qui postulen la independència d'una "part" del seu estat, perquè en volen fer secessió. Espanya considera els catalans separatistes, com uns "desnaturalitzats", uns "traïdors", un "perill" per a tothom. On s'és vist un cinisme tan gran ! En darrer terme, no dubten a capgirar la realitat de l'opressió. Els espanyols diuen que és Catalunya la qui espolia i domina la resta de l'Estat espanyol. És una manca total de moral. Només els importa continuar sotmetent Catalunya, Euskadi i Galícia. I estan disposats a seguir mentint, assassinant, robant, calumniant... per mantenir aquestes tres nacions peninsulars sota la fèrula de la nació espanyola. Dons bé, això s'ha d'acabar.

Espanya fa mans i mànigues per amagar els crims que ha comès contra Catalunya, d'ençà de 1479. I si es veu obligada a parlar-ne, tergiversa la realitat històrica. Paga un equip d'historiadors, seus o estrangers, per a què tornin a refer la història d'Espanya, per demostrar que la "unitat dinàstica" era la voluntat de totes les nacions peninsulars i que al capdavall totes n'han sortit guanyant amb la "unitat". Quina barra ! El paper hegemònic i expansionista de Castella queda sempre minimitzat, quan no suprimit.

Per totes aquestes raons no va ser acceptada la proposta d'independència de forma majoritària. El discurs del nacionalisme català té els punts següents :

1.- Catalunya és l'única nació, l'únic país, l'única pàtria dels catalans.

2.- Catalunya té tot el dret de voler restablir l'estat nacional català; del riu Segura a les Corberes i del riu Cinca fins a Menorca. Són els 69.031 km2 de què consta el territori nacional català, ni més ni menys. Damunt dels quals hi viuen nou milions i mig de catalans [1981]. Vet aquí la seva voluntat d'emancipació nacional.

Atenció, aquest discurs, si bé és concís i just, no és complet; és més complexa la realitat. A més hi ha tot un seguit de situacions, fets i circumstàncies que han passat en un període de temps de la vida de Catalunya. És el període funest en què el Regne de Castella es va annexionar la Corona d'Aragó, donant-li una falsa legitimació d'"unió dinàstica". Aquest va ser un accident històric abjecte en la vida de la millenària nació catalana. Un fet advers que dura de 1479 ençà. La destrucció, per annexió, de l'estat nacional català (la Corona d'Aragó), al 1479, ha estat el fet més negatiu en transcendència, a la història de Catalunya.

El contenciós hispano-català no és el mateix que el de dues nacions que viuen normalment i amb relacions pacífiques. I tot d'una, una de les nacions, opta lliurement per sortir de l'estat conjunt, de l'estat compartit, i decideix bastir-ne un de propi, pels motius que cregui convenients. Repeteixo, no és el cas de la nació espanyola i de la nació catalana.

El nostre cas nacional és totalment diferent. És una qüestió de justícia, de dignitat, d'honor catalans. I tot de resultes de la constant pressió de l'expansionisme espanyol, contra les tres nacions no espanyoles junyides a l'Estat espanyol : Catalunya, Euskadi i Galícia.

Pel que fa al planteig independentista, concretament quan postula : "La voluntat d'ésser del poble català, perquè tot Catalunya torni a ser estat independent". Hem de ressaltar que és necessari perquè els catalans puguem decidir-nos amb ple coneixement de causa. Que coneixem tots els fets, dades i antecedents, que van intervenir en aquesta situació. Només així podrem fer-nos una idea completa i concisa del què hem estat, del què som i del què podem esdevenir, si hi posem el coll de valent.

Hem d'entendre que el nostre país va ser víctima d'una annexió pura i simple, al 1479, per part de Castella. Castella va anorrear l'estat nacional català, al 1479. Castella va robar la independència política a Catalunya, al 1479.

Un lladre ha de restituir al seu legítim propietari tot objecte robat, sigui material o moral. Tot mal ha de ser reparat, per segles que passin.

La nació catalana ha de saber clarament i completament el procés històric viscut amb Espanya. El nostre poble ha de saber què va passar realment. En els tres punts del discurs del nacionalisme català, hi havia un buit, un espai en blanc en la nostra vida nacional. No quedava prou clara la fonamentació, era incompleta. Hi mancava la part més mobilitzadora dels nou milions i mig de compatriotes. En no tenir ventilada aquesta part, a l'independentisme sempre li ha mancat l'assentiment global del poble català.

Ja des dels inicis, el nacionalisme català havia d'haver deixat ben clar que Espanya és una mentida. Un invent de Castella. El canvi de nom de Castella per legitimar el seu expansionisme, per dissimular el seu domini sobre Catalunya, Euskadi i Galícia. El nacionalisme català havia d'haver dit una i mil vegades la veritat. Que Catalunya és una colònia d'Espanya. Que la "unió dinàstica" de 1479 implicava un respecte mutu que Castella mai no va complir. Que per mitjà d'assassinats i d'accions abominables, Castella-Espanya de seguida va sotmetre Catalunya al seu estat. Que Castella va destruir tota l'obra civilitzadora que Catalunya havia bastit a tota la Mediterrània. Que per culpa d'Espanya, el territori nacional català avui està esquarterat entre tres estats : França, Itàlia i la mateixa Espanya que n'ocupa la major part.

Si el poble català hagués conegut totes aquestes veritats per mitjà del seu moviment nacional, molt diferent hagués estat la seva resposta.

Comptat i debatut, l'independentisme català mai no ha sabut transmetre al poble els seus fonaments teòrics. Posem per cas en la forma d'un llibre de la llibertat de Catalunya, un llibre-doctrina de referència, bàsic i orientador, un llibre de capçalera. Si la nació catalana l'hagués tingut, de segur que hagués abonat el projecte d'estat nacional català, postulat pel moviment separatista.

Prova n'és que tot i la confusió i el desconeixement de la pròpia realitat nacional, el poble català manté ben viu el sentiment de catalanitat. Es posa en evidència cada cop que té l'avinentesa de manifestar-se.

La nació catalana nada al segle IX s'ha mantingut viva ininterrompudament fins avui dia. Al 1479, Catalunya va passar per la pitjor adversitat de la seva existència, vull dir quan li van robar la independència política, la llibertat nacional, la sobirania. Va ser quan Castella es va annexionar Catalunya, sota la fallàcia d'una "unió dinàstica".

Castella va canviar de nom i va adoptar el nom d'Espanya. Era una maniobra destinada a dissimular i legitimar l'expansionisme espanyol contra la resta de nacions peninsulars : Catalunya, Euskadi i Galícia.

El poble català va arribar un moment que gairebé va perdre la seva consciència nacional, perquè es va arribar a creure que era espanyol. Ara bé, la seva ànima romangué catalana, lleial a la seva essència de nació específica, oprimida però viva. La vera Història, no la falsa història ordida pels espanyols, ens ensenya clarament que Catalunya és l'única nació dels catalans. Ens corrobora que d'ençà de 1479, Catalunya és esclava d'Espanya-Castella. El poble català només l'ha de llegir atentament i en serà sabedor. N'hi ha ben bé prou.

Ateses totes les circumstàncies explicades en aquesta obra. El nostre postulat no pot ser més clar, concís, justificat i honrat : la nació catalana vol recuperar el seu estat independent, el que Castella es va annexionar al 1479.

El reclam de la independència de Catalunya per part del seu poble està basat en l'amor a la terra que ens ha vist néixer i créixer. És un imperatiu moral de justícia, d'honor i de dignitat el que ens impulsa a emancipar-nos de l'esclavatge a què Espanya ha sotmès Catalunya. Volem recobrar la nostra llibertat nacional, arrabassada per la força i l'engany.

Catalunya està integrada pels Països Catalans : Andorra, Principat de Catalunya, País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses i l'Alguer. Tot el territori nacional català té 69.031 km2, damunt del qual hi viuen 9.500.000 catalans.

Pel calvari que suporta heroicament Catalunya, per culpa de la dominació espanyola; la nostra actitud ha de ser :

- Tolerant amb els compatriotes confosos nacionalment.

- Inflexible amb l'invasor espanyol.

- És més important el país que nosaltres mateixos.

Anàlisi i consideracions sobre l'Estat espanyol

Ho farem d'una manera pràctica i abordant-ne l'essencial. L'Estat espanyol o imperi castellà, és el territori nacional espanyol pròpiament dit, més els territoris que va conquerir i va repoblar durant la Reconquesta, contra els àrabs que havien envaït la Península. Aquestes noves terres són avui conegudes amb el nom d'Andalusia, Extremadura, Canàries, Múrcia (primer va ser catalana i després arrabassada per Castella amb enganys) i Aragó (primer confederat amb Catalunya, a la Corona d'Aragó, i a partir de 1479 es va castellanitzar irremissiblement). Catalunya Euskadi i Galícia, baldament estiguin obligades a formar part de l'Estat espanyol, no hi volen estar de grat; formen part de l'Estat espanyol, de moment, però no d'Espanya, no de la nació espanyola. Aquestes tres nacions no espanyoles, de la Península, aprofitaran qualsevol moment de feblesa de l'Estat espanyol, per fer-ne secessió. La resta de l'Estat espanyol, està formada per pobles diferents però que de moment no qüestionen la seva pertinença a l'Estat espanyol, no reconsideren la seva espanyolitat. Són pobles amb distints graus d'assimilació espanyola. Andalusia està covant una nova nació, fruit de la feina de segles que porten a terme el seu factor ètnic, cultural i històric. Són pobles que tenen el comú denominador de parlar l'idioma espanyol. És el resultat d'haver estat castellanitzats, repoblats per Castella.

A continuació donem la relació de les parts citades. Les estadístiques són estimatives, corresponents a 1978 :

Totes dues Castelles : 6.700.000 habitants. 126.000 km2

Regions de parla espanyola : 15.400.000 habitants. 259.000 km2

Nacions sotmeses : 14.350.000 habitants. 120.000 km2

L'Estat espanyol : 36.450.000 habitants. 505.000 km2

Aquest conjunt anomenat Estat espanyol, està dominat per una nació, l'espanyola, que escassament representa la cinquena part de tota la població de l'Estat espanyol i només té un 25% del seu territori.

A continuació en detallem les parts integrants :

Castella la Vella : 52.000 km2. 2.668.000 habitants.

Castella la Nova : 74.000 km2. 4.032.000 habitants.

Total : 126.000 km2. 6.700.000 habitants.

Regions de parla espanyola :

Astúries : 11.500 km2. 1.290.000 habitants.

Aragó : 48.000 km2. 1.900.000 habitants.

Múrcia : 27.000. 1.660.000 habitants.

Andalusia : 89.000 km2. 6.800.000 habitants.

Extremadura : 43.000 km2. 1.830.000 habitants.

Lleó : 40.000 km2. 1.920.000 habitants.

Total : 259.000 km2. 15.400.000 habitants.

Nacions sota la fèrula de l'Estat espanyol.

Galícia : 31.000 km2. 3.740.000 habitants.

Euskadi :

Províncies basques : 7.600 km2. 1.300.000 habitants.

Navarra : 11.200 km2. 360.000 habitants.

Total d'Euskadi : 18.800 km2. 1.660.000 habitants.

Catalunya :

Principat de Catalunya o Catalunya Central : 33.500 km2. 5.000.000 habitants.

País Valencià i Catalunya del Sud : 24.000 km2. 2.600.000 habitants.

Illes Balears i Pitiüses o Catalunya Insular : 5.500 km2. 550.000 habitants.

Total de Catalunya : 69.031 km2. 9.500.000 habitants. Inclosa la Franja de Ponent.

Canàries : 7.200 km2. 800.000 habitants.

Total : 120.000 km2. 14.350.000 habitants.

Salta a la vista la desproporció que hi ha entre la nació opressora i la resta de nacions peninsulars que se'n volen emancipar.

Espanya-Castella compta amb pocs recursos naturals i amb condicions climàtiques difícils a la major part del seu territori, que és un gran perjudici per a la producció pecuària. El resultat és que no té les bases indispensables per posseir una economia forta i així poder mantenir amb els mitjans propis la seva supremacia que té damunt dels altres pobles del seu estat. Per mantenir-lo, ha de robar a les regions espanyolitzades (Andalusia, Aragó, la Rioja, Extremadura, Astúries, Múrcia...) i també robar a les nacions no espanyoles que estan annexionades a l'Estat espanyol : Catalunya Euskadi i Galícia.

Catalunya no és Espanya, perquè la nació espanyola és una cosa i la nació catalana és una altra cosa. Això sí, Catalunya és propietat d'Espanya, amb un títol de propietat fals, malvat, usurpat, producte d'un acte de força i no del consens. Catalunya forma part de l'Estat espanyol, contra la seva voluntat; i se n'alliberarà tan bon punt en tingui la més ínfima avinentesa.

Per mantenir el seu imperi, Espanya ha fet servir, en benefici propi, els recursos humans i materials dels països conquerits. Els ha utilitzat per a noves conquestes, a més de les aliances fetes amb altres estats i l'ús de forces estrangeres. Quan li eren convenients per pervenir a les seves fites expansionistes.

Espanya, per preservar les seves conquestes, ha tirat mà de forces d'ocupació, sovint amb el concurs de mercenaris estrangers. A més, ha fet servir l'arma psicològica : confusionisme, prohibir el coneixement de la realitat nacional catalana, ha utilitzat còmplices nadius (traïdors, botiflers, etc.)

A causa de la feblesa endèmica d'Espanya. Per poder mantenir la categoria artificial de nació que vol aparentar més del que és. Espanya es veu obligada a continuar espoliant, oprimint i saquejant les nacions que domina políticament : Catalunya, Euskadi i Galícia.

Espanya no pot permetre, sota cap concepte, que s'alliberin del seu espoli aquestes tres nacions que de moment oprimeix. En realitat són les darreres colònies que té Espanya, colònies a dins de la Península. Car les d'ultramar, fa anys i panys que se'n van emancipar, en bona hora. I Portugal se'n va separar definitivament al 1640 i mai més s'ha penedit d'haver-ho fet.

Espanya no es resigna a viure del que té el seu territori estricte i només de la laboriositat de la nació espanyola. No. Es resisteix a deixar de viure amb l'esquena dreta, vol continuar vivint de la rapinya colonial. A Espanya li és més còmode seguir robant el fruit del treball honrat de les altres nacions peninsulars. Això explica amb quin delit s'aferra a mantenir el seu domini sobre les nacions perifèriques de la Península. Una opressió que només qüestionen Catalunya, Euskadi i Galícia. Ja que no volen ser ben governades per Espanya, sinó que se'n volen independitzar del tot, sense cap vincle polític, ni que sigui petit, ni confederal. Espanya actua desesperadament per evitar-ne la inevitable secessió. És com al lladre que se li acaba la moma, la impunitat de viure de la feina d'altri, de l'extorsió, d'atemorir i d'espoliar els veïns.

Les relacions que Espanya té amb Catalunya, són relacions amorals, abjectes, saquejadores, vils i de domini. No tenen res de positives perquè es basen en la maldat pura i simple.

Espanya pensa : "Jo seguiré espoliant i oprimint Catalunya, fins que els catalans diguin prou". Així de senzill i de bestial.

Les nacions sotmeses, si es volen alliberar i esdevenir estats, només els resta un camí : la força. Altrament dit, destruir el dispositiu de dominació que sofreixen. Talment com ho van haver de fer les antigues colònies d'Espanya a les Amèriques, a l'Àfrica i a les Filipines.

Espanya és el disfressa que fa servir Castella per legitimar la seva acció expansionista. L'imperi castellà, és a dir, Castella i les terres que ha assimilat, formen avui l'Estat espanyol. Al qual també hi estan junyides les tres nacions no espanyoles de la Península : Catalunya, Euskadi i Galícia.

Unitat en la lluita nacionalista catalana

Com més aviat millor, és indispensable la formació d'un bloc de tots els catalans que volen la llibertat nacional de Catalunya, per a què torni a ser estat independent, del riu Segura a les Corberes i del riu Cinca fins a Menorca.

El nostre procés històric s'ha descabdellat de la manera següent. S'ha distingit per la ignorància del nostre poble sobre la seva realitat nacional i pel confusionisme generalitzat i provocat. Ateses les circumstàncies, es comprèn que cada patriota anés a la seva, amb escassa unitat d'acció, i ho fes com creia millor; mogut per l'ideal de treballar per la deslliurança de Catalunya. En aquells moments, la qüestió era procurar el ressorgiment del país. En una paraula, assegurar la seva supervivència nacional. La resta quedava en segon terme.

Això explica la varietat d'organitzacions patriòtiques catalanes.

A hores d'ara, quan ja ha quedat ben demostrat que Catalunya pateix una dominació estrangera, l'espanyola. Cal procedir en conseqüència, d'acord amb aquesta opressió. Cal que actuem de la forma més útil i dosifiquem bé els nostres recursos i alhora, incrementar-los.

Que quedi ben clar. Catalunya no demana als seus fills que renunciïn a les seves ideologies, si es basen en la justícia, la llibertat i el bé de la humanitat. Catalunya només reclama que per damunt de tot sigui restaurat l'estat nacional català; un cop fet, ja ens podrem dedicar a l'acompliment de les nostres ideologies. De fet, només es tracta de posposar, ajornar, la lluita ideològica, en ares de restablir la independència de tot Catalunya. Fins que la nació catalana tingui el seu estat independent i democràtic.

Ara, la tasca més peremptòria és unificar tots els fills d'aquesta terra. Hem d'aplegar una força considerable, capaç de liquidar la presència espanyola del nostre sòl. Capaç de bastir l'estat català.

Ens les hem d'haver amb el nostre enemic hereditari, Espanya. L'hem de batre i així deixarà tranquilla Catalunya. Però els espanyols no es donarà per la pell, no amollaran per les bones. S'hi jugen la menjadora. Una menjadora basada en el robatori sistemàtic de tots els recursos de les nacions perifèriques que Espanya oprimeix. Per evitar que se li emancipin, Espanya s'ho jugarà tot a una sola carta repressiva. Amb el ben entès que voldrà implicar-hi l'Europa occidental, si no té prou força per impedir la independència de Catalunya, Euskadi i Galícia.

Per poder derrotar la policia i l'exèrcit espanyols, no hem de negligir cap energia. Hem d'aprofitar al màxim tots els nostres recursos per pervenir al triomf.

Els dirigents i membres de totes les agrupacions i organitzacions patriòtiques catalanes, han de meditar profundament els postulats d'aquest llibre. Han de comprendre l'enorme responsabilitat que tenen davant del país. Els moments crucials en què viu Catalunya, reclamen conductes heroiques. No és el moment de personalismes. Per damunt de tot hi ha la llibertat i la felicitat de Catalunya, garantides només per un estat propi.

Segons el seu procedir, cadascú demostrarà quin amor dispensa a la seva pàtria. Cada català tindrà el reconeixement o el menyspreu de la seva nació.

Català : Si estimes la teva pàtria. Si vols que sigui una nació lliure, amb estat propi. Si vols que Catalunya sigui una terra de justícia, llibertat i d'humanitat. Lluita i ofereix el millor que tinguis. Només així triomfarà l'ideal nacional català.

S'imposa de seguida el ressorgiment dels almogàvers. El braç armat de Catalunya, per la independència i la justícia del nostre país.

Resolucions nacionals per a Catalunya.

1.- Nacionalment : independència.

2.- Políticament : democràcia.

3.- Per l'actuació : responsabilització de qui hagi perjudicat la nostra pàtria. De primer, exigim reparacions a Espanya per haver oprimit i espoliat Catalunya, de 1479 ençà. Reparacions per ser la culpable de la nostra situació de nació sotmesa, repartida en tres estats i pels immensos danys soferts.

A la Catalunya independent, l'estat català assegurarà la vida humana a tota la població. L'estat català estarà al servei de tota la nació catalana i en presidirà la justícia. L'estat català serà l'expressió política de la nació catalana. L'estat català no serà altra cosa que la nació catalana organitzada, amb les seves institucions i administració sobiranes. L'estat català serà la màxima expressió de llibertat i de justícia de la nació catalana.

Hem de fer realitat l'objectiu que es va fixar el nostre gran adalil, el president Francesc Macià Llussà. Fer que cada català tingui "La caseta i l'hortet".

Fe en l'esdevenidor de Catalunya

Si mantenim el nostre esperit de justícia, la lluita constant pel bé. Podem tenir plena confiança en el futur de la nostra pàtria. Catalunya ha superat tots els tràngols : traïcions, repressions, invasions demogràfiques planificades, espolis, humiliacions, rentats de cervell, ocupacions militars, l'esquarterament del seu territori en tres estats, etc. Després de rebre garrotades a tort i a dret, i de gran magnitud. El nostre país es dreça amb plena vitalitat nacional i amb més ganes que mai de ser estat independent i sobirà; d'emancipar-se de l'Estat espanyol.

Vet aquí la prova irrefutable, que contra la veritat, contra l'honradesa, contra el bé, no hi pot ningú.

Espanya no ha parat de fer patir Catalunya. Són moltíssims els catalans que han mort per la glòria d'Espanya, quina ironia més abjecta ! Semblantment, durant molts segles, un futral d'irlandesos van morir per la glòria de Sa Graciosa Majestat de la Gran Bretanya; fins que van dir prou. I avui Irlanda és un estat independent, llevat del nord, ai las !

Catalunya, guiada per la bona fe, la generositat, ha acabat humiliada i presonera d'Espanya. Al 1479, Catalunya va deixar de ser estat independent, per consegüent va deixar de ser lliure i Espanya, França i Itàlia s'han repartit el territori català com un botí de guerra. Tot i això, Catalunya ha mantingut abrandada la flama de la justícia, de la llibertat i de la humanitat.

És veritat que el nostre país s'ha equivocat, però si hem d'escollir entre equivocar-nos entre el bé i el mal, més val pecar de ser massa confiats, massa decents i creure que les altres nacions també van de bona fe. Així doncs, Catalunya no té cap càrrec de consciència, ni la taca vergonyosa d'haver actuat d'una manera falsa, hipòcrita i traint els qui confiaven en nosaltres.

El tresor espiritual més preat que té Catalunya és precisament l'amor a la justícia, a la llibertat i a la humanitat; demostrades a bastament durant els seus mil anys d'existència. Aquest serà l'estímul, la base, per redreçar-nos i tornar a fer la pàtria encara més gran del que va ser a la vellúria. Perquè tenim l'essencial que mou i fa veritablement gran els pobles : l'ideal del bé, manifestat per la justícia, la llibertat i la humanitat. Si no les tinguéssim, la resta no val per res.

Després de la Segona Guerra Mundial, alguns països han fet una recuperació quasi miraculosa. ¿ quin nom hauríem de donar a l'esforç titànic que ha fet Catalunya, en el transcurs de la darrera etapa de la seva història ? Ja que tal proesa ha superat amb escreix al que han fet aquests països reconstruïts arran de la Segona Guerra Mundial. Només cal fer balanç de totes les lluites que ha fet el nostre poble, tant a la pàtria com a l'estranger. Impulsada pel seu ideal, per comprovar un cop més quin és l'esperit català.

Seguim endavant amb la nostra forma de ser : lluitant, treballant, superant-nos continuament i sense defallir mai. Tindrem la completa seguretat que Catalunya tindrà un futur gloriós, havent recuperat l'estat nacional.

Tots plegats, com germans, fills de la mateixa terra, formarem un bloc indestructible i poderós. Catalunya serà allò que els catalans vulguem que sigui. Entre tots ho farem tot.

Cloenda

L'autor d'aquest llibre, Antoni Cardona Roca, confia haver pervingut a l'objectiu que s'havia proposat. Donar a conèixer l'essencial del nostre país, juntament amb l'ideal que ha d'acomboiar-nos cap a la independència de tot Catalunya.

És aconsellable de prosseguir en l'aprofundiment de la nostra nació. Ja que com més la coneixem, més meravellosa la trobem i més ens l'estimem.

Amb una abraçada per a tot el poble català. M'acomiado en la manifestació patriòtica :

Catalunya en els nostres cors.

Catalunya en les nostres ments.

Catalunya per damunt de tot.

VISCA CATALUNYA INDEPENDENT !

Catalunya per damunt de tot

Per a qualsevol català que estima plenament la seva pàtria, que té consciència nacional; és obvi que Catalunya és el centre de la seva vida, en tots els aspectes.

Quan manca el coneixement sobre la pròpia pàtria, quan hom està confús de quina és la seva vera nació, és quan es corre el risc de donar una excessiva importància, una importància equivocada a certes qüestions de tipus político-social, amb influència estrangera i que van en detriment de Catalunya. És aquí on fallen alguns compatriotes.

Atès que la dominació espanyola damunt de Catalunya fa segles que dura, ara malda per disfressar-se per mitjà d'una campanya psicològica. Ha confós profundament el nostre català; concretament sobre quina és la seva nació, la seva pàtria.

Aquesta campanya psicològica espanyola és la següent : Castella, per facilitar la seva dominació i castellanització de Catalunya, Euskadi i Galícia, ha inventat el nom d'una altra nació i li ha posat per nom Espanya. Castella va canviar de nom pel d'Espanya, per dissimular i fer més subtil el seu expansionisme contra la resta de nacions peninsulars. Aquest nom l'ha agafat d'una designació geogràfica, el d'una península, que primitivament tenia aquest nom, o sigui el de Península Espanyola o Espanya.

Aquesta nostra Península se l'ha fet conèixer amb un nom impropi : Península Ibèrica. Ja que el poble ibèric només n'ocupava la franja mediterrània, del desguàs del riu Segura fins a la desembocadura del riu Roïna, bona part correspon a l'actual territori nacional català.

L'enorme impacte espiritual que aleshores tenia la reialesa, l'aurèola de religió que l'acompanyava i l'absència dels estudis sobre les nacions, van motivar una fortíssima influència psicològica entre els ésser humans que poblaven la Península.

Per raó del llarg temps transcorregut, les circumstàncies especials que la rodejaven i per la forma subtil exercida, féu que molts dels qui habitaven la Península se'ls esborrà la consciència del seu primitiu origen nacional. Només les nacions amb una forta personalitat van evitar la seva destrucció i ser castellanitzats, com ho foren els altres. Les nacions que hi vam plantar cara, que vam romandre lleials als nostres orígens, vam ser Catalunya, Euskadi i Galícia.

Al principi Castella va intentar castellanitzar-nos amb procediments pacífics. Però després va fer servir la força, la brutalitat.

Al 1640, Portugal es va emancipar definitivament de l'Estat espanyol, en un acte de secessió ben reeixida i consolidada. Portugal se salvà de ser espanyolitzat. Castella va voler donar al nom d'Espanya un contingut nacional. És realment absurd, perquè li escau més el nom d'imperi castellà; ja que és la part de la Península on s'exerceix la dominació castellana, avui dita espanyola.

Per amor a Catalunya, el poble català s'ha d'oposar a tots els intents genocides per part d'Espanya. Els catalans hem de fer un seguiment polític, minuciós, de tots aquests intents; és la manera de protegir-se'n.

Tinguem present que els punts per on se'ns ataca són el religiós, el polític i el social.

Hem d'estar amatents a no caure en els paranys que ens prepara l'enemic hereditari espanyol. Espanya no vacilla a fer servir qualsevol sistema o tàctica per pervenir als seus propòsits bords : espanyolitzar Catalunya, començant per reprimir l'idioma català i en el seu lloc posar-hi l'idioma espanyol. Semblantment hem de desemmascarar i repudiar els catalans que són còmplices dels espanyols. Hem de marginar els traïdors i botiflers que es venen a l'opressor per un grapat de monedes, prebendes o per satisfer ambicions personals. Tota activitat que tingui lloc a Catalunya (de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó) s'ha de fer en català, per Catalunya i només per al seu benefici.

Catalans, tinguem fe completa en l'esdevenidor independent de la nostra pàtria.

Romanguem sempre sòlidament units, treballant i lluitant sense treva per assolir la total i definitiva independència de Catalunya.

I com sempre :

Catalunya als nostres cors.

Catalunya a les nostres ments.

Catalunya per damunt de tot.

19 maig 1991

Antoni Cardona i Roca (Almogàver)

L'acció armada per l'alliberació nacional

S'imposa donar l'últim pas en la nostra qüestió nacional. Aquest és el de la lluita armada per recobrar la llibertat de la nostra estimada Catalunya.

Estudiant el procés nacional català, veiem que després d'una època de falta de consciència nacional, és desvetlla aquesta gràcies a una activitat poètico-literària. Aquest sentiment patriòtic porta com a conseqüència aparellat un sentit racional que es tradueix en una ànsia de coneixement de tot allò relacionat amb Catalunya. I a continuació dur a terme una tasca cultural i política per tal que sigui coneguda per tots els catalans i reivindicar nacionalment tot allò a què té dret.

S'ha estudiat i treballat molt sobre la nacionalitat catalana. Abnegats i prestigiosos patriotes, a més d'homes de ciència han demostrat i fixat d'una manera categòrica què va ser Catalunya; com és ara i els drets nacionals que li pertanyen. Gràcies a l'esforç d'aquests homes, la part doctrinària, teòrica, de la nostra nacionalitat ja està feta.

És d'una gran importància tot el que ja s'ha fet. Però no n'hi ha prou per recobrar la independència nacional.

El treball teòric que està fet ens diu que :

1.- Catalunya és una nació que inclou a grans trets les terres de parla catalana.

2.- Catalunya era una nació independent que unida a tall d'igualtat amb Castella, fou traïda i sotmesa per aquesta amb ajuda estrangera. I així successivament tots els altres fets nacionals.

Però tinguem present que no tan sols pel coneixement del què és Catalunya i el seu dret a la independència podrem aconseguir la llibertat nacional. No ens pensem que perquè és un cas de justícia, només falta reclamar-la perquè ens la donessin. Espanya sap perfectament que va cometre una infàmia ocupant Catalunya. Tots els governants espanyols l'han perpetuat fins als nostres dies. L'acord i la complicitat dels espanyols s'ha demostrat d'una manera rotunda i sostinguda.

A dintre del seu país o a l'estranger, mai no hi ha hagut cap partit espanyol que confessés que ha estat una injustícia la dominació espanyola damunt de Catalunya. I que per tant, se li ha de retornar la independència nacional.

Per això hem de veure clarament quina és la nostra situació nacional. Espanya té sotmesa per la força la nostra pàtria i tot i que els catalans han reclamat la llibertat, els espanyols han prosseguit amb la seva ocupació, espoli i sotmetiment.

Per recobrar els drets nacionals arrabassats, els catalans han difós en publicacions, conferències i reunions, la independència a què té dret Catalunya. Els espanyols han respons en aquesta demanda amb la violència i el terror.

Tal conducta ens demostra que la nostra independència no serà aconseguida comptant amb la bona voluntat dels espanyols. Per tant, només ens queda un camí : recobrar la llibertat de Catalunya vencent els que la tenen sotmesa; o sigui dit en altres paraules, lluitant amb les armes fins a la derrota de les tropes d'ocupació espanyoles.

Els catalans hem de deixar a un costat les illusions i viure la realitat. Totes les fórmules que poden oferir-se (autonomia, federació, confederació, etc.) com a solució a la nostra qüestió nacional, només són trampes per impedir aconseguir el que és legítimament nostre i que és l'única solució possible : la independència nacional.

És imprescindible que els catalans estudiem fil per randa la nostra situació nacional. Un devessall de confusionistes ceguen o enterboleixen una gran part de les ments dels nostres germans. El desconeixement de la pàtria, mentides sobre qüestions nacionals, propaganda antinacional disfressada sota aspectes polítics, socials, etc. Tot plegat obra de l'invasor o de catalans desnacionalitzats, donen com a resultat que la immensa majoria de catalans no tinguin una visió clara i l'esperit disposat als majors sacrificis que reclama l'alliberament del nostre país.

Falta donar l'últim pas en la tasca reivindicadora : la de l'acció armada. Cal passar a l'acció per recobrar tot allò a què té dret Catalunya.

Generalment en la qüestió nacional catalana s'adopten dues actituds. L'una de simple defensa de la nacionalitat catalana. L'altra la pretensió de l'alliberament nacional a través d'una illusòria entesa amb l'invasor.

Només un nombre reduït de catalans ha entès que només amb la lluita es podrà aconseguir la independència nacional.

És hora que tothom entengui que s'ha de passar a l'ofensiva, a l'atac, per l'alliberament de Catalunya. Només amb la derrota de les forces invasores, Catalunya serà lliure. Només si entenem la nostra realitat nacional, podrem encarar amb èxit l'alliberació de la nostra terra.

Hem d'esborrar per sempre els confusionismes i la ignorància que entrebanquen i retarden la independència nacional.

Davant de tots els mals i injustícies que ha sofert i sofreix la nostra estimada Catalunya, un sol camí hem de seguir : lluitar plens de patriotisme i d'heroisme fins la derrota total dels qui la sotmeten. Destruint així l'esclavatge que sofrim per fer ressorgir una Catalunya lliure, forta i justa. Tal com ens ho marcà el nostre gran líder Francesc Macià, quan al 1926, en l'intent armat de Prats de Molló, proclamà :

Declaro Catalunya independent !

San Fernando (Argentina), 12 juny 1960

Signat : Antoni Cardona i Roca

Preconitzem la immediata creació del "Moviment d'Alliberació Català" en la lluita per la independència nacional.

Publicacions de difusió nacionalista.

Bibliografia aconsellada.

- Història Nacional de Catalunya. D'Antoni Rovira i Virgili.

- Historia de Catalunya. De Ferran Soldevila.

- Història de Catalunya. Ferran Valls i Ferran Soldevila.

- Història de Catalunya. Ferran Soldevila i F. Bosch-Gimpera. Editorial Catalònia.

- El nacionalismo catalán. Antoni Rovira i Virgili.

- La nacionalitat catalana. D'Enric Prat de la Riba Sarrà.

- L'esperit de Catalunya. De Josep Trueta Raspall.

- Elogi de Catalunya. De J. Vallès i Pujals.

- L'expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental. De Lluís Nicolau d'Olwer.

- Història dels moviments nacionalistes. D'Antoni Rovira i Virgili.

- Sempre en Galiza. D'Alfonso Rodríguez Castelao.

- Breve historia del País Vasco. D'I. López Mendizábal.

- Els almogàvers. De Jep Pascot.

- La justificació de Catalunya. De Josep Armengou Feliu

- Nacionalisme català. De Josep Armengou Feliu.

- Història del nacionalisme català. De Fèlix Cucurull Tey.

- Guerra de Cataluña. Francisco Manuel de Melo.