2000 (octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, octubre del 2000

Homenatge al President Màrtir Lluís Companys en el seu seixantè aniversari de son afusellament

És amb pena que recito aquest homenatge, ja que la terra que vàreu deixar el 1939 està carregada d’amnèsia i una cosa més trista, la síndrome d’Estocolm. Recorden més els ocupants que els absents per exili o per mort, ja que ningú avui dia gosa dir el que va passar entre els anys 1939 fins més enllà dels cinquanta.

Els primers temps era espaordidor la quantitat d’afusellament que diàriament es feien arreu de Catalunya.

I vós, noble President, vàreu caure en mans del gos d’atura que us perseguia des del 1939 (Urraca Pastor). Li calgué l’ajuda de França i la policia alemanya. El «regim» havia de menester la vostra vida per donar-se un guardó, el floró de la «seva» victòria.

Ja havien afusellat a Carrasco i Formiguera un dijous sant, aquell que es passejava sota talem i que havia fet afusellar Galan i Garcia Hernandez un diumenge.

Vós haveu entrat en la historia del poble català i ja sou amb els Bac de Roda, Moragues, Fivaller, Casanova, Villaroel, Josep Blanca, Pinos de Rocaberti, Pau Claris i tants d’altres avantpassats i us acompanyen en l’actualitat en mes del que o fou abans que vós els que vingueren després entre ells, Joan Peiró que rebutjà la direcció de les JONCS.

Quan sento avui els hereters d’aquella Alianza Popular creada per l’exministre de Franco que clamava «la calle es mia», canviat el temps canviat el nom i ara s’anomena Partido Popular –que de Popular, tret del nom, en té ben poca cosa- diu que del passat no se n’ha de parlar més, que és del present que cal parlar i anar, cap a on…?

Ells porten tot el passat i més encara estacat a la sola de les sabates. No poden fer un pas sense que ressorgeixi i el passat que és ben present, dit en una paraula: Submissió. Una, Grande y Libre…

Seixanta anys que no han servit de res, ni per posar seny als seus caps. Donem per favor un cop d’ull a la seva obra, mireu, compareu. Tingueren un Imperi i el van perdre. La seva ascendència, és trist de veure i mirar Mèxic, Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Perú, Xile: crims, desapareguts, deute exterior colossal a l’un estafa l’altre i així sa seguin bitllets en doble és a dir dos bitllets amb el mateix número.

Si el passat s’ha d’oblidar, diuen, per quina raó?

Comprenc que així tindrien la camisa neta però les sabates estan plenes de sang, varen desencadenar la marxa de més d’un milió de persones d’aquest món i més de 500 000 exiliats. Han tornat tots? En quines condicions? Les sabeu molt bé: humiliats, boicotejats fins a fer-los morir de fam. Direu que és fantasia i jo us dic que vostra asserció és falsa. I el cas és que a més de dos-cents quilòmetres de distància conec un cas semblant, més tres titulares expulsats del magisteri. L’un pogué sobreviure gràcies a la seva esposa, perquè quan trobava feina, el feien fora i sempre sense treball. L’altre no tenia ningú i morí de fam al cap de poc temps de no poder fer res.

És l’oblit d’això? i de tot el que hi havia i dura encara avui?

És possible que sols porteu una obsessió, la de l’Espanya Gran i no us doneu compte que l'esteu destrossant, creant odi i més odi. Encara no sabeu que «L’home que adora el fuet que el pega, sols és digne de menyspreu.» Sèneca, dixit.

Ja sé que a vós digne President us acusaven de passar a França amb maletes plenes de joies furtades. Costa poc de dir coses així i emprant la vella dita «Calumnia que alguna cosa queda». Vós que el vostre esmorzar, quan vau ésser a Perpinyà, era un simple cafè amb llet i rés més. Per tirar calumnia en covardia sobre els altres, molt bons, però calladets quan els joiers es van haver de fer un segur per pagar les joies de la Senyora Franco. Això no era furt. Eren regals que ella s’oferia i els joiers pagaven. Això també ho cal oblidar?

I us van detenir en zona ocupada quan buscàveu el vostre fill malalt i portaveu la maleta quantitat de quan vau marxar de Barcelona. Segurament, quan després d’haver passat per a Saragossa, on la vostra roba d’interior era tacada de sang quan la vàreu donar a la vostra germana per rentar-la.

I a la matinada d’aquell 15 d’octubre els diguéreu «es la hora» i el dia no volia aclarir-se. Aquells que us van afusellar titubejaven. Estàveu més seré vós que ells i obligats eren de vigilar-los, perquè després es descobrí que el tinent que recollí el mocador com a record, el degué tornar i marxar de l’Espanya. Gran fastiguejat. Però ni acaba aquí, digueu-li com vulgueu disciplina o covardia, però quan fou qüestió del certificat de defunció, els metges posaren «treumatismo toràcico». No gosaren dir afusellat.

Glòria a vós, President Companys! Vostre record, vostra valentia és viva entre nosaltres i exemple per la joventut que han de saber com saben morir els grans homes de nostra terra.

Vós l’amic dels dissortats i dels treballadors, vós l’amic de Layret que caigué sota les bales dels pistolers de Martinez Anido, vós que els donareu una lliçó, quan els diguéreu «sens odi i sens rancor», potser pensareu en les paraules de Pere III el Cerimoniós quan Bernat de Cabrera li digué: «Senyor, veieu aquell lloc, d’on és Catalunya (era Fraga) i s’exclama ‘Oh, terra beneïda, poblada de lleialtat’». I vós, passant per allí podíeu pensar: «Oh, terra envaïda i assolada de malvestat!»

Que aquest seixantè aniversari, sia una fita per recomençar el ressorgiment d’aquest poble.

Com vós dec dir.

Per Catalunya! Visca Catalunya!