1996 (Octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, del 1996

Commemoració del cinquanta-sisè aniversari de l’afusellament del President màrtir Lluís Companys i Jover

A la seva memòria i a la de tots els que van donar la seva vida, sang i sacrificis per la mateixa causa, guardarem un minut de silenci.

Senyores, Senyors, Amics tots i compatriotes,

Una vegada més ens trobem reunits davant l’estela que commemora la seva memòria. El minut de silenci que venim de guardar per ells tots, és un llum en la seva memòria homes i dones de la nostra terra, que portats per uns sentiments de pau, germanor, cultura i progrés miraven l’esdevenidor amb ulls d’esperança.

Els que foren els nostres pares espirituals com Macià, Companys i tants altres, que portats per l’amor de la terra enlairaven els sentiments i veieren com compatriotes plens de la mateixa fe, del mateix amor a la terra caigueren com vós davant els escamots d’execució com feren primer Sunyol, Carrasco i Formiguera, vós Honorable President, Peyro per negar-se a col·laborar a les JONS, com caigueren en camí tant altres compatriotes, més pel fet de ser catalans que per altra cosa. Una simple denuncia: «És d’esquerra», era prou per anar a l’escamot i també sense judici, ni pregunta de res, rebien les bales no ja de fusells, sinó de metralladora com feien al fossar de Puigcerdà el dia deu de febrer del 1939 i per tant els fulls de perdó no faltaven dient que no passaria res als que no tinguessin les mans brutes de sang…, sens judici, sense preguntes, sols d’esquenes a la paret i la metralladora entrava en feina.

Els que havem viscut aquesta tragèdia no la podem oblidar i es fa difícil comprendre com hi ha tanta amnèsia d’uns i tanta ignorància dels altres.

No serà avui que ho diré per primera vegada, perquè ho vaig dir a qui jo sabia havia participat al «Alzamiento».

Qui provoca una cosa semblant es deu esperar a rebre les conseqüències. Cal recordar que a Saragossa, la nit del 18 de juliol, l’exercit ja havia detingut tres-centes persones i que a l’alba proclamava l’estat de guerra, una guerra que ha fet tantes i tantes víctimes anònimes, sots els crits de «¡Abajo la inteligencia!» i en donaven exemple assassinant Garcia Lorca (perquè no hi hagué cap judici, sols execució) però valents a l’acta de defunció segellada pel registre civil de Granada: «Fallecio en el mes de agosta de 1936 a consecuencia de heridas de guerra»…

Avui l’amnèsia és total dels fets que eren els seus i ben seus no recorden res, però si els que feren els «rojos».

Que deia la premsa d’aquells dies? = Obreros quemados vivos! (després d’entrar a Còrdova i haver trobat el fitxer del sindicat van fer presoners al secretari i dos més Gregorio Lonzo i Manuel Sevillano. Eduardo Cortes que era el secretari de la joventut socialista els lligaren junts els afusellaren fent presenciar el crim a la família dels tres.

Dels 374 membres de dits sindicats, ja se n’havien afusellat el 29 del mes passat 296. El 9 d’agost s’obligà a trenta treballadors a treballar forçosament a fortificar l’històric castell del poble. Després de quaranta-vuit hores de treballs, sens descans manats a xurriacades… La capçalera de la noticia ho diu «Obreros quemados vivos».

Els uns, ja ho he dit, per amnèsia no saben res. Els altres no eren al món tampoc saben res. Mai ningú els ha explicat el que va passar resum d’això no va passar res, una guerra fou tot era la guerra acabada fa cinquanta-set anys i no en parlem més.

Bé, però els que ho hem viscut, no oblidem i és el nostre deure moral de recordar-los i retre homenatge a tots els homes, dones, infants que des d'aquell fatídic mes de juliol del 1936 acabà per molts el 1945. durant aquest temps hem conegut front, trinxeres, exodi, filferros, companyies de treballadors estrangers, boscos algunes deportacions a altres treballs o als camps de la mort. Després de tot això no ens ha tocat l’amnèsia. Res, no res no és oblidat i els nostres morts tampoc.

Per a tots els homes i les dones morts per la llibertat i la democràcia i per vós, Honorable President, que us prenem per imatge de tots els sofriments, recordem les vostres paraules: Per Catalunya! Visca Catalunya!