1998 (Octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, octubre del 1998

Commemoració del cinquanta-vuitè aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover

Companys, amics tots, Senyores i Senyors,

Una anyada més, ens retrobem davant l’estela que fa cinquanta-tres anys fou posada per commemorar el sacrifici del nostre President màrtir. Quants han passat retreus homenatge. Quant, en passaran d’ara endavant? La recordança del vostre sacrifici és un acte sublim d’amor a la terra i a la humanitat.

Vós que fóreu l’advocat dels pobles i que bona part de la vostra vida fou saber-ne que era tenir-la a l’encant, veiéreu desaparèixer els vostres amics Layret i Salvador Segui, amic d’infància. Teníeu també la recordança del 1934, quan anàreu a l’«Uruguay». Sabíeu també que la vostra vida perillava després de febrer del 1939, que no esperàveu que fossin policies alemanys qui us detindria a França, ajudats per les policies espanyola i francesa. Ja veieu tres cossos de policia, o una policia internacional al servei dels «nacionals» amb qui afany cap a Espanya us emportaren.

El temps fa com les aigües tèrboles. Es posen i les accions i els fets queden i fan que després decantar-se deixin veure la raó dels seus gests i actes, aquelles maneres de buscar una declaració de les secretaries… Volien presentar-vos com un depravat, cosa que no obtingueren (per allò del seu país «Piensa el ladron que son todos de su misma condicion?).

Però… aquí demostren que no troben causa però deveu desaparèixer, perquè la vostra personalitat els fa por i no és res més que la por que els fa actuar. Fins i tot desarmats tenien por que al no tenir els estrangers davant seu, el poble els fes cara de nou. van veure i comprendre que sols no anàvem enlloc, que tenien menester els traïdors del nostre combat, la ingratitud i l’odi dels que generalment els facilitareu la sortida del país aprofitant les ambaixades.

Vós, Honorable President, sou molt per damunt dels que amb odi a vós i a tants altres afusellaren, però… n’hi ha tants de «però»… que al llarg de la seva recapitulació, els afusellaments sense judici, judicis en què la sentencia ja era feta abans de comparèixer, aquells de denuncies per interessos econòmics, per venjances personals. Tot era bo per afusellar, matar i atemorir i els fills dels afuselladors encara tenen por.

Quin sarcasme de veure amb quina ràbia no volem tornar els papers a Catalunya quan la major part no són més que llibres d’actes, de comptabilitat, de socis de societats recreatives i culturals. D’això en diuen boti de guerra. Es fan honor i volen honorar-se de tenir potser la cultura dels catalans? Pobres malaurats fins aquí els cal ço que és català, clars com que ells no tenen coses així…

Ni homes com vós que tenen el valor de dir als seus botxins: «És la hora!» i de dir-los-hi = sens odi ni rancúnia.

I ells mataven amb odi i rancúnia. Era (o és?) tot el que tenien (o tenen) perquè es compren que tinguin encara por i demanin l’oblit del passat. Demanen i volen que no es parli més d’aquell període de trista memòria en què varen bastir un règim vessant molta sang.

Vós, Honorable President, figureu a la llista dels prohoms catalans dels Bac de Roda, Josep Moragues, Pau Claris, Casanoves. I perdoneu que no allargui la llista perquè Catalunya en té tants… Com vós foren afusellats Peiro i Carrasco i Formiguera.

Catalunya, terra de màrtirs per amor a la terra, insultats de tot temps i odiats encara més però… si el que… han de menester els catalans.

L’odi, no sols de Franco, sinó també de Negrin –i vós, President, ho sabeu bé- perquè fou davant vostre que us insultaren i que amagaven armament fabricat a Catalunya quan feia falta al front. L’odi de Negrin anà a dir que ja estava fart dels catalans i que estava disposat a carregar tota l’aviació de bombes caces inclosos i arrasar Barcelona. Noble President, aquell que negociava amb Franco per la rendició, us furtà no el vostre diner, sinó el de la Generalitat. Vergonya per aquell home que exigia de Catalunya l’esforç de guerra, però que no volia pagar la despesa. La devien pagar els catalans i el diner que encara tenia la Generalitat, se l’emportà, després de fer explotar els cofres.

El poble català no oblida als seus grans homes i esperem retreus homenatge, perquè sou un far que guia els catalans i la humanitat. Per Catalunya morireu i sempre tenint present vostre crit: «Per Catalunya!». Per ella sabrem viure i també morir.

Visca Catalunya!