1994 (octubre)

Discurs d’en Josep Queipiquer

Perpinyà, octubre del 1994

Commemoració del cinquanta-quatrè aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, l’Honorable Lluís Companys i Jover per les tropes del règim franquista

Senyores, Senyors, amics i companys aquí reunits davant aqueixa estela.

Avui fa cinquanta anys que fou alçada en homenatge a vós, President, i a tots els que caigueren per la llibertat i la democràcia, víctimes com vós dels règims totalitaris que van cobrir la nostra terra d’enderrocs, morts, mutilats i deportats en camps de trista memòria, Mauthausen en particular. Però no foren exempts dels altres Buchenwald, Auschwitz, ni els que deixaren la vida pels pobles i boscos de França (maquis).

Cinquanta-quatre anys fa de la vostra mort. Menys per alguns altres, però, els uns i els altres morts per la mateixa finalitat, la democràcia.

Tractant-se d’un homenatge, és just de recordar el vostre sacrifici i les seves causes. Moltes persones de les generacions actuals ignoren tot de qui éreu, ni perquè amb tanta dignitat vau contestar al president dels qui us jutjaven. No es mereix el nom de tribunal, perquè no era més que un contuberni militar que s’havia atribuït els tals poders.

És curiós de saber –qui se’n recorda?- que el 14 d’abril del 1935, Pere Bosc i Guimpera havia escrit: «Cap poble d’Espanya, no pot pretendre ésser l’aglutinant d’una superior unitat i menys imposar la seva personalitat o la seva cultura als altres. » I Nicolau d’Olwer havia dit abans: «Per altra banda explotant i especulant amb aquest sentiment instintiu, de la massa catalanista hi havia gent aquí i allí que volien dur el conflicte a la violència». Ja el 1931, un nefast personatge de trista memòria, deia: «Està bé, si, la dialèctica com a primer instrument de comunicació. Però no hi ha més dialèctica admissible que la dialèctica dels punys i de les pistoles quan ofèn-se a la Justícia i a la Pàtria» (J. A. Primo de Rivera, agent del fascio italià inscrit al Consolat d’Itàlia a París on cobrava 50 000 lires mensuals).

Un altre funest personatge tingué la gallardia de dir: «Anem al Parlament per defensar els nostres ideals, però si demà el Parlament està en contra nostres ideals, anirem contra el Parlament, perquè a nosaltres no ens interessa en política les maneres, sinó el seu contingut» (Gil Robles).

Ja quan la lluita era pels fronts del sol d’Espanya, el dia 9 d’abril del 1938, l’endemà de l’arribada de les forces franquistes a Lleida, la seva Excel·lència, el President de la República Espanyola, digué unes paraules, diuen, malaurades. A vosaltres de jutjar: «Una persona de ma coneixença assegura que és una llei de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. El sistema de Felip V era injust i dur, però vàlid i còmode. Ha valgut durant dos segles.»

Seixanta anys després, i després del que és visqué i sofrí i és morí, avui ressonen les mateixes paraules, els mateixos crits, com si el camí de la humanitat no s’hagués mogut.

A moment em dic: són aquells homes dels segles XIV, XV i XVI, època d’esplendor, deguda a tot el que recollien a Amèrica, però així com tantes coses, s’acabà de 22 milions d’habitants que es calcula, hi havia a Amèrica quan els colonitzadors van arribar en quedaven uns dos milions d’autòctons que van marxar, però hi deixaven la seva nissaga al seu lloc.

Fa pocs dies, es va celebrar el cinc-centè aniversari del Tractat de Tordesillas entre Portugal i Castella. La unitat de la pàtria no existia el «café para todos» tampoc. Tot era per a Castella i avui parlen d’egoisme!

Diuen que els brams d’ase no pugen al cel. No he pogut mai comprovar la veracitat de la dita que en sento i llegeixo paraules molts greus que em fan pensar que són brams d’ase.

Diu una noia que va anar a Escòcia: «El 16 d’agost era a Inverness, la capital dels Highlands… A la catedral de Saint Andrews, se’m va aparèixer un monstre visiblement perillós. Tres dies abans la meva visita, quatre noies catalanes havien firmat al llibre de visitants i posat els noms amb les adreces de Lleida, Girona i Catalunya. Aquests noms havien estats ratllats i damunt escrit: «Hijas de puta».

Si, Honorable President, vós vàreu parat la llengua dels us jutjàvem, amb dignitat per part vostra, a la seva indecència, i avui encara és viva, perquè coses així sols són dignes d’ells.

El temps passa. Els anys s’amunteguen, però l’odi que porten contra els catalans és ancestral i no és acabat.

Nosaltres recordem el vostre sacrifici, com recordem tota la legió de noms que formen una cadena de sacrificats.

Vós vàreu dir: «L’Historia ens jutjarà a tots». Vós haveu assolit la immortalitat, ells l’oblit dels seus noms i l’amnèsia dels seus fets. Sols el cap queda present encara, però com a botxí. Si us jutjà, fabricant una xarxa de mentides, acusant-vos de coses que no eren, ni havien estat.

En la lletra que vàreu adreçar al poble català, el nostre i el vostre dèieu: «A tots els que m’han ofès perdono, a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda en mi ni l'ombra d’un rancor (…) La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor.»

És bo de no tenir rancors, bell de perdonar, però dec prendre les paraules de Georges Bernanos: «Senyor no els perdonen, perquè saben el que fan».

Seixanta anys després, encara estant carregats d’odi, de rancor, i el més trist, de gelosia, perquè ells no saben morir per la terra, perquè sols pensen en els seus interessos i als diners, ben clar o proclamen eixos dies: «Ni un cèntim per a Catalunya!»

Honorable president, sou present en els nostres cors i els nostres sentiments i sempre sentim retrunyir les vostres darreres paraules davant l’escamot:

Per Catalunya! Visca Catalunya!