1990

Discurs d’en Josep Queipiquer

Commemoració del cinquantè aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys

Amigues, amics, companys tots aquí presenta:

Una vegada més ens trobem agermanats davant l’estela del President màrtir. Avui celebrem el cinquantè aniversari del seu afusellament, però… que en la seva acta de defunció consta «Hemorrajia interna traumatica». Així procuraven i procuren avui dia tergiversar les coses.

Foren tants els nostres compatriotes i d’altres regions d’Espanya passats per les armes pels tribunals de cuneta i que figuren morts d’angina de pit o altres malalties que ja no es pot tenir compte de gent que no gosen anomenar un gat un gat i que afusellen en diuen un executat, com qui parla d’una simfonia o d’una peça mestre en teatre, opera o el que convingui.

Avui davant l’estela veiem el nostre President més gran encara que no el veiem fa cinquanta anys. Avui veiem l’home que no defugi ni tremolar davant els fusells, ni es vinclà, oferint-ne la seva vida per la seva terra (i la nostra) i els seus ideals.

Ja comencen a ésser legió els màrtirs per Catalunya. Recordem el que el canonge Pau Claris digué: «Mori jo i visqui Catalunya». O bé Bac de Roda consolava les seves filles digueren-les-hi:

«No en maten per traïdor

ni tampoc per ser cap lladre,

en maten, perquè he dit,

que visqui sempre la Pàtria.»

Venen gent buscant, demanant si tenim documents que facin referència a Companys. Si, tenim el goig d’haver estat deixebles seus i d’haver compartit hores doloroses per la nostra terra amarada de sang i de bombes, i tenim la pena d’haver perdut el nostre President que amb la seva mort aconseguir enlairar-se més en la historia, esdevenir un símbol per un país, un far per les seves idees que ni els que l’afusellaren, ni els que han seguit després no han superat mai.

No han faltat denigradors i fins algun pretensiós a provar de fer ostentació de grans coneixements històrics i presentar-lo com un ésser de classe baixa… Per ser advocat i haver defensat homes com Layret i haver-se trobat a la presó de La Mola en qualitat de detingut amb Salvador Segui, i fins un membre del tribunal que el jutjava el va tractar de «depravado», ço que portà Companys amb tota la dignitat a increpar els jutges, perquè no comprenia que vestien uniforme fossin capaços de tanta baixesa, però no fou el sol a rebre imprecacions i paraules de la mateixa categoria. En altres tribunals feren coses semblants.

I són aqueixos els que pretenen escriure la historia? … Però… com en tantes coses hi ha un «però». Sols volen veure el que els convé i fa cinquanta anys que espero una rectificació dels historiadors i no arriba i difícilment arribarà.

No sento a dir «La República va entrar, néixer i créixer sense vessar sang». Foren els mateixos que van afusellar Companys, Zugazagoitia, Cruz Salido, Carrasco i Formiguera, Peiro i tants altres. Foren els militars que mataren més de mil persones a Astúries el 1934. Foren els guardis Civils els que vessaren sang al Parque de Maria Luisa, els guardes d’assalt a Casas Viejas. Fou Sanjurjo que se sollevà i fracassà.

Qui els empenyia a escampar quartilles anunciant un sollevament comunista el mes de maig del 1936 amb llistes de gent a executar. Qui els empenyia? Serà ben difícil de trobar les proves fe faents de qui pagava tals actes. Però els actes queden i la memòria popular no ha oblidat, allò ja no era més una bassa d’oli. Era una bassa d’odi! Com tampoc ha oblidat les ordres que donava Mola «Qui no estigui amb nosaltres estarà contra nosaltres i com a tal serà tractat» i les instruccions que donava a les comandàncies de servir-se de les llistes que devia haver-hi a cada Comandància de les persones a arrestar i jutjar.

Si, President Companys, vós passeu a la historia amb tots els honors. Vostre nom cada dia més recordat. En canvi, ells passen a la historia amb tots els horrors de persones amb sinònim de sang i de morts. Però aquells que amagats darrera l’ombra pestilent del franquisme ensenyaven i ensenyen que abans de Franco era el caos i el desordre i assassinats arreu s’obliden de dir que no eren els treballadors, ni els artesans, ni els comerciants, ni els camperols que mataven, sinó la Guàrdia Civil i l’exercit. S’obliden de dir que la Generalitat va donar 160 000 passaports per la gent que volia fugir (1), que, entre el 24 de juliol i el 7 d’agost, en vaixells, principalment italians, van marxar 6 390 persones. El Princesa Maria el 24 de juliol emportà 1005 persones, el Travere el 27, 640. Senyors historiadors, podeu donar Vostès alguna xifra dels que van poder sortir amb passaport, sans i estalvis, de la Zona Nacional? Diguin…

Els que van sortir fou per l’altre món. Aquí si que n’hi envià, a mils i així arreu del país.

Cinquanta anys després, arreu del món democràtic, els arxius s’obren. Allí no. Encara són secret militar i sens gaire dubte ho serà per molt de temps i un afany els guia encara que no se sàpiguen les coses i el menys possible del bàndol franquista, sols el que feren els rojos. Però, els que van beneficiar dels benfets de la Generalitat, no aixequen la veu per dir que ells, els va salvar la Generalitat, els havien tret acompanyant-los a vaixells dedicats a aquest treball.

Vegeu, doncs, per criticar avui encara indaguen, busquen i voldrien poder tirar llot sobre la vida exemplar i la mort tràgica del nostre President.

Però callen i amaguen com si no existissin els fets humans i humanitaris que van fer i això sol, si no en tinguessin les proves, ens dirien que si que deixaven sortir. Ho pot dir el Senyor Urraca, el policia que acompanyava a la Gestapo.

Vós, Honorable President, fóreu d’aqueixos que vingueren a buscar a França (el dit Senyor) tenien menester de la vostra vida per poder dormir tranquils i satisfets.

Amb vós donem un record a tots els que van donar la seva sang i vida en la lluita que durant anys va regar Europa, a tots els que caigueren als camps de la mort, als fronts de combat, a la clandestinitat, als camps de concentració o a les Companyies de Treball.

Que retrunyin les vostres darreres paraules: Per Catalunya! Visca Catalunya!

(1) Josep Tarradellas, L’aventura d’una fidelitat, pàgina 211.