Unitat Didàctica 9: LA TRANSICIÓ (1975-1982)

A partir del 1977 Espanya i Catalunya van viure una successió d’esdeveniments polítics trepidants, preferentment polítics, que emmarquen l’estructura d’un nou règim parlamentari i democràtic. No pas sense ensurts.

L’evolució cronològica es pot resumir així:

a) la redacció i aprovació d’una Constitució, el 1978, que va establir les bases del nou règim, per la qual cosa es va elegir un Congrés Constituent el juny del 1977, les primeres eleccions democràtiques que es feien des de la IIª República;

b) l’acceptació d’un Estat de les Autonomies, que va permetre aprovar un nou Estatut a Catalunya i tornar al govern de la Generalitat;

c) a Catalunya s’establí el domini perllongat de CiU (Convergència i Unió), partit de centredreta, i dels seu líder carismàtic Jordi Pujol;

d) però, tot això es va dur a terme amb un govern no excessivament fort, dirigit per un partit no gaire estable, la UCD d’Adolfo Suárez. La involució militar (23 de febrer del 1981) i la crisi econòmica i social en van fer el camí dur i difícil;

e) l’arribada al poder dels socialistes (PSOE) l’octubre del 1982, amb Felipe González i l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea van donar una certa estabilitat i van permetre assegurar que la transició s’havia aconseguit definitivament; i

f) a partir del 1996 la pujada al poder de la dreta (Partido Popular –el PP- semblà estatuir l’engranatge de l’alternativa política en el govern propi d’un estat democràtic.

El període de la història de Catalunya que comprèn des del 1975 fins l’actualitat presenta una transformació radical del marc institucional que, com ja s’ha vist, va començar amb la transició democràtica de l’estat espanyol i el restabliment de la Generalitat. Alhora, s’han produït importants canvis en l’àmbit exterior, a causa de la integració a la CEE (1986) i de la globalització de l’economia mundial.En aquests anys la població catalana ha passat d’un creixement molt importants a un alentiment continuat, tant a causa dels descens de la natalitat com de la notable disminució de la immigració.Com a Europa i a Espanya, també a Catalunya aquests anys han estat una etapa de creixement econòmic lent, fet que ha repercutit en molts àmbits, però molt especialment en l’ocupació, que hi ha provocat una elevada taxa d’atur, tot una xacra en el currículum de la classe políticoempresarial burgesa, posseïdora dels mitjans de producció; alhora sotmet a la classe treballadora (el major nombre, el major bé) a una profunda angoixa i manca de llibertat. Pel que fa als diversos sectors d’activitat, la valoració global pot ser considerada positiva. L’agricultura ha evolucionat fins a aconseguir integrar-se en el conjunt del sistema econòmic amb característiques menys tradicionals i més modernes; la indústria ha sofert una profunda transformació: s’ha reduït l’ocupació, però ha augmentat la productivitat, i s’ha donat una importància especial als aspectes comercials i tecnològics. Pel que fa al sector dels serveis, ha crescut significativament, tant en l’àmbit públic com en el privat, i en molts casos s’ha convertit en suport extern de les empreses industrials.