5. Els dos territoris

L’Espanya feixistaDesprés de la insurrecció l'Estat espanyol queda dividit en dues parts com es veu al plànol. Una sota el control dels rebels (que es defineixen com nacionals) i l'altra part que es correspon amb la zona republicana. (Respecte a la terminologia dels dos territoris llegiu el text 2)

El desigual èxit del cop d'estat farà que el govern legítim republicà intenti arribar a un acord amb el general Mola, el cap dels alçats, però el militar no l'acceptà. Així doncs el problema deixa de ser una qüestió d'uns pocs dies, el cop d'estat es transforma en una guerra civil. El general Mola pretenia cedir el comandament de la rebel·lió a Sanjurjo, el militar que ja es va alçar contra la República al 1932, i que estava exiliat a Portugal. Quan Sanjurjo es dirigia en avió cap l'Estat espanyol un accident aeri va acabar amb la seva vida. El mateix va succeir-li a Mola que va morir en un altre accident aeri. D'aquesta manera casual el màxim cap militar acabarà sent Francisco Franco que aviat passarà a ser Generalisimo (un càrrec de la seva pròpia creació) i després també Caudillo de Espanya, un altre galó nou pel presumptuós militar que al juny anterior havia intentat trair els seus companys.

A la zona rebel, els feixistes al no tenir el suport popular, apliquen una brutal i sistemàtica repressió. A Galícia, per exemple, els cadàvers dels dirigents sindicals i polítics es deixaven exposats pels camins per aterrir a la població. També artistes i literats com el cas de Federico García Lorca eren víctimes dels feixistes. La ideologia que s'imposa és, en bona part, una versió descafeïnada de la ideologia falangista, amb moltes dosis de catolicisme arcaic i de nacionalisme espanyolista. Qualsevol diferencia era pròpia de rojos. La classificació de rojo implicava la mort o la presó de la persona en qüestió i l'agressió, repressió i maltractament de tot tipus pels seus parents més propers.

La zona republicanaA la zona republicana on s'ha produït el procés revolucionari abans citat tenen molt clar que si volen que la seva revolució sobrevisqui s'ha d'estendre per tot l'Estat i per tant s'ha de vèncer a l'exèrcit colpista. Una societat revolucionaria ha de tenir un exèrcit revolucionari: es creen les milícies. En pocs dies sortiran cap el front més de 8.000 milicians per alliberar Saragossa.

Les milícies són agrupacions de homes i dones d'un mateix sindicat o partit polític que van a lluitar al front voluntàriament i en iguals condicions. Són milicians que s'agrupen lliurement i per afinitat ideològica. No hi ha comandaments, ni salutacions, ni distinció per sexe, tothom és igual, en el combat dirigirà el grup aquell home o dona que entre tots hagin decidit en funció de les seves capacitats, després de l'acció bèl·lica, si no ha satisfet les expectatives del grup perd la seva funció de líder en acció i entre tots decidiran a un altre per dur a terme la tasca. No volen l'estructura piramidal típica de l'exèrcit regular i de la societat que pretenen canviar.

A Catalunya el Govern de la Generalitat s'adona de que ja no té el govern real, ja que aquest està en mans del treballadors. Així doncs la Generalitat es dedicarà, amb el vist i plau de la CNT, a coordinar les diferents milícies mitjançant del Comitè de Milícies (n'hi ha dels diferents partits polítics i dels diferents sindicats).