3.4. La "dècada ominosa" (1823-1833)

Amb la derrota dels liberals el 1823 comença una etapa de deu anys en la història política espanyola coneguda amb el nom de Dècada Ominosa. Aquest període es caracteritza pel retorn a l’absolutisme i l’aparició d’un corrent reialista procarlí contrari a l’absolutisme moderat manifestat per Ferran VII al llarg de la dècada. Els liberals van haver de fugir del país el 1823. Molts van refugiar-se a Gibraltar, per després passar a Gran Bretanya, i d’altres van travessar els Pirineus en direcció a París o es van establir en diferents ciutats del sud de França. Des de l’exili van intentar organitzar invasions del territori espanyol per restablir el règim liberal, però totes van fracassar. La repressió de la policia i la censura ideològica van ser les característiques bàsiques del període.

Dècada Ominosa

Expressió que fa referència al període de deu anys que transcorre entre 1823 i 1833, considerat pels liberals com molt dolent. La paraula ‘ominós/-osa’ significa abominable, es a dir, terrible, detestable.

Corrent reialista procarlí

Entre la restauració absolutista de 1823 i la mort del rei Ferran VII (1833) va anar definint-se un corrent polític absolutista a favor de Carles Maria Isidre, germà del rei. Aquest corrent polític criticava amb duresa la política de tolerància de Ferran VII amb relació als liberals i aspirava a arribar al poder.

La tornada a l'absolutisme va anar acompanyada d'una duríssima repressió amb deportacions i execucions freqüents. Tota l'obra legislativa del Trienni va ser suprimida. Sorprenentment només es mantingué l'abolició de la Inquisició.

La revolta dels 'ultres'

El 1827 va produir-se una insurrecció armada ultrareialista en el camp català coneguda amb el nom de Guerra dels Malcontents. Molts pagesos tradicionalistes i antics membres de les partides de voluntaris reialistes van revoltar-se contra Ferran VII perquè estaven descontents amb la moderació política dels seus governs i el tracte que havien rebut, al no ser reconeguts els seus graus militars. Els malcontents no volien imposar un programa polític nou, però el rei no podia acceptar la rebel·lió d’una part dels seus súbdits i va substituir el capità general de Catalunya, el marquès de Campo Sagrado, pel més eficaç i sanguinari Charles d’Espagnac, comte d’Espanya. Les accions militars d’aquest i el viatge del rei al Principat van contribuir a pacificar el territori.

Descontents amb la moderació política

L’obertura del rei cap als sectors moderats del liberalisme a l’exili i la no satisfacció de les expectatives dels voluntaris reialistes amb relació a la seva incorporació a l’exèrcit van provocar la publicació del ‘Manifiesto de los Realistas Puros’ (1826) en contra de Ferran VII, precedent de la insurrecció.

Programa polític dels malcontents

Els malcontents volien substituir els que consideraven mals consellers del rei perquè aquest pogués regnar sense entrebancs. El seu programa es basava en la religió i la monarquia absoluta.

El rei visita Catalunya

Ferran VII va desplaçar-se a Catalunya el 1827 amb l’objectiu de conèixer sobre el terreny les causes de l’aixecament dels malcontents i sufocar la revolta. En conèixer la notícia del viatge reial, els revoltats la van interpretar en un sentit positiu per a ells, però el comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, tenia ordres molt concretes de desarmar els malcontents. La repressió va ser tan eficaç que a mitjan octubre la revolta quasi havia acabat. El rei va continuar la seva política d’absolutisme moderat. A Barcelona va ser rebut amb grans mostres d’afecte per part de la burgesia. En tornar a Madrid, va deixar com a capità general al comte d’Espanya, que va actuar amb duresa contra els reialistes exaltats i amb fúria desmesurada contra els liberals.

Mostres d’afecte de la burgesia a Ferran VII

Els reis van realitzar una estada de quatre mesos a Barcelona. Van assistir a festes, van visitar la Llotja, diferents institucions ciutadanes i diverses fàbriques. A més, sembla que la Junta de Comerç va fer donació d’un milió de rals a Ferran VII per a les seves despeses.

El govern del comte d’Espanya

Entre el 1827 i el 1833, el comte d’Espanya va actuar amb extrema duresa i crueltat en la repressió dels liberals de Catalunya. Durant la guerra dels Set Anys va lluitar en el bàndol carlí. Va morir assassinat pels seus homes el 1839.