3.3. El Trienni Liberal (1820-1823)
Amb el triomf de la insurrecció protagonitzada pel tinent coronel Rafael del Riego a Las Cabezas de San Juan (Sevilla) el 1820, comença una nova etapa de la història política espanyola, coneguda amb el nom de Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). L’acceptació, de mal grat, per part del rei Ferran VII de la Constitució de 1812 va convertir-se en l’element polític que va marcar tot aquest període. La ciutat de Barcelona, a l’igual que les de la Corunya, Múrcia, Oviedo i Saragossa, entre d’altres, va sumar-se a la insurrecció. De fet, no va ser fins aquesta trienni que a Catalunya va encetar-se el gran debat entre liberalisme i tradicionalisme. Durant la Guerra del Francès aquesta controvèrsia no havia existit a causa de l’ocupació francesa del territori.
L'1 de gener de 1820 va tenir lloc el pronunciament del coronel Riego a Cabezas de San Juan (Cadis). Una part de la potent burgesia mercantil i de les classes mitjanes de la ciutat li van donar suport. En les setmanes següents van esclatar altres pronunciaments i finalment el 9 de març es va proclamar a Madrid la Constitució de 1812. El rei la va jurar a contracor.
Els governs liberals van dictar diverses mesures per a millorar l'economia. Es van abolir les duanes interiors, es va proclamar la llibertat d'indústria i la no-obligatorietat dels gremis. També es va iniciar una reforma tributària que, com que no es va fer sobre una base estadística sòlida, va significar de fet, un augment d'impostos a les classes populars. Va ser més significatiu la desamortització dels béns de l'Església: tots els béns dels monestirs i convents suprimits passaven al domini públic i eren venuts en subhasta. Amb això, l'estat aconseguia eliminar el seu fort endeutament i alhora propiciava un major rendiment de les terres per part dels nous propietaris: burgesos i pagesos rics.
El 1822 l'oposició absolutista al govern liberal era ja molt important. S'aixecaven partides reialistes en part conseqüència del descontentament pagès pels nous impostos.
Les potències europees veien amb preocupació l'arrelament d'un règim liberal a Espanya, sobretot perquè ja havia estat imitat a Portugal, Nàpols i el Piemont. En el Congrés de Verona (oct. 1822) la Santa Aliança va decidir posar-li fi.
Un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va travessar la frontera l'abril de 1823 amb escassa resistència.
La Seu dels absolutistes
El rei Ferran VII, que havia jurat la Constitució de 1812 a contracor, va obstaculitzar l’acció dels governs del Trienni Liberal fent servir tots el recursos legals al seu abast. Mentrestant, els partidaris de l’absolutisme s’aixecaven en armes. L’estiu de 1822, les accions de les partides absolutistes van intensificar-se i a la Seu d’Urgell va formar-se l’anomenada Regència d’Urgell, govern absolutista provisional integrat pel marquès de Mataflorida, l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurrecció absolutista, afavorida pel descontentament dels pagesos amb el nou règim fiscal dels liberals, va ser general a tot Catalunya i Navarra. Les accions militars del general liberal Francisco Espoz y Mina van aconseguir alguns èxits, i la Regència d’Urgell va haver de refugiar-se a França.
Nou règim fiscal dels liberals
Els enemics del règim constitucional criticaven el conjunt del nou sistema fiscal dels liberals, especialment la contribució de consums, perquè l’entenien com una sobrecàrrega als impostos tradicionals. Catalunya havia de pagar 9,61 milions de rals per aquest concepte.
