Unitat Didàctica 2. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833-1874)

El sistema polític monarquicoliberal es considera consolidat a partir del 1834. Però la consolidació no ca comportar l’estabilitat política, sinó que, contràriament, a l’Espanya liberal del segle XIX van ser freqüents els canvis de govern, els pronunciaments i, fins i tot, les guerres civils.

S’estudiarà el regnat d’Isabel II (1840-1868) i el període de crisi revolucionària (1868-1874).

Els enfrontaments ideològics entre absolutistes i liberals i la situació d’endarreriment econòmic i social d’Espanya van ser les causes principals de la inestabilitat política. D’una banda, els liberals que volien reformar la vida política espanyola per mitjà de la Constitució, es van veure enfrontats als encara nombrosos partidaris de la monarquia absoluta. D’altra banda, l’endarreriment econòmic d’Espanya respecte a Europa influïa en la pervivència d’una societat tradicional i poc disposada als canvis.

El creixement del partit liberal es va veure afavorit pel seu triomf a la Iª Guerra Carlina i pel fet que s’hi adherís la burgesia i les classes mitjanes. Però els liberals no van formar un bloc polític compacte, sinó que es van dividir en liberals moderats, amb el suport de la gran burgesia i de les classes mitjanes altes, i liberals progressistes, que tenien el suport de les classes populars urbanes.

Aquest dualisme va originar unes lluites constants durant el regnat d’Isabel II que van desembocar en la Revolució del 1868, durant la qual altres partits més radicals (demòcrates republicans) van fracassar en l’intent d’establir un sistema plenament democràtic.