2.2. Aixecament popular i organització de la resistència
El dos de maig, o La càrrega dels mamelucs, és una pintura a l'oli realitzat perGoya el 1814 i que actualment està exposada al Museu del Prado a Madrid. Forma una sèrie amb el quadre El tres de maig.
Representa una escena de l'aixecament del 2 de maig contra els francesos, començament de la Guerra de la Independència Espanyola contra Napoleó, que havia ocupat Espanya el 1808 i havia posat com a rei el seu germà, Josep I Bonaparte.
En el quadre, els insurgents espanyols ataquen els mamelucs, mercenaris egipcisque combaten al costat de l'exèrcit francès. Aquesta revolta va ser aixafada de forma sagnant per l'exèrcit d'ocupació.
Els moviments dels cavalls i dels diferents personatges doten al quadre d'un gran dinamisme. Reflecteix l'escena amb gran realisme, com pot veure's en la representació dels cossos caiguts i els rius de sang. En l'últim terme, es pot veure el perfil arquitectònic de Madrid, si bé tractat de tal manera que no distreu l'atenció de l'esdeveniment principal, que domina el primer pla.
Goya utilitza una pinzellada gruixuda, amb un ric cromatisme. El seu estil recorda a alguns quadres del Romanticisme francès, obres de Géricault o Delacroix.
(Procedència de la imatge i text, sic)
El sentiment antifrancès es materialitzà el 2 de maig de 1808 a Madrid amb un aixecament popular durament reprimit. Però es va obtenir un ressò immediat a tot l'estat. A Catalunya es van formar juntes a Lleida, Manresa, Igualada, Tortosa, Tarragona i Girona.
Aquestes juntes responien tant a la nova situació militar com a la necessitat de fer front a les tensions generades per la crisi que sotraguejava el país de fa anys. Arreu les antigues autoritats eren destituïdes i les juntes assumien el poder i encapçalaven la lluita contra els francesos, alhora el pagesos es negaven a pagar els drets senyorials.
Les dues batalles del Bruc (juny 1808) on lluitaren plegats destacaments militars i sometents, van ser una victòria important i esdevingueren símbol de la resistència catalana.
El poble pren la iniciativa
La resistència catalana a l’ocupació francesa, com a la resta d’Espanya, va començar de forma espontània, sobretot des que es va tenir notícia de l’aixecament del Dos de Maig a Madrid. Des del mes d’abril s’havien produït incidents contra les autoritats afrancesades, símptoma del profund malestar de la població, que no havia oblidat la Guerra Gran (1793-1795). Davant la indecisió i la incapacitat de les autoritats per fer front als francesos, va ser el poble mateix el que va alçar-se en armes per tot el territori. Els eclesiàstics, els propietaris i els sectors cultes van impulsar la formació de juntes locals i corregimentals per tal d’organitzar la lluita contra els invasors. La primera en formar-se va ser la de Lleida, presidida pel bisbe. Començava la Guerra del Francès.
La Junta Superior de Catalunya es creà com un veritable govern en nom de Ferran VII, presoner a Baiona. Era formada per un delegat de cada districte i representava Catalunya davant la Junta Suprema Central. Actuà amb gran autonomia: organitzà la resistència, recaptà impostos i encunyà moneda.
