6. L’evolució econòmica, social i política (1979-1982)
Fets bàsics:
a) la crisi econòmica;
b) l’acció continuada del terrorisme;
c) la descomposició de la UCD i la ràpida desaparició del camp polític dels seu líder Adolfo Suárez; i
d) el perill de l’insurreccionisme militar involucionista.
La situació econòmica. Els Pactes de la Moncloa
La transició es va dur a terme en un mal moment de l’economia mundial que va repercutir a Espanya. A causa d’una guerra entre Israel i els veïns àrabs productors de petroli n`havien apujat el preu el 1972, amb la qual cosa van provocar una forta crisi mundial que a Espanya, poc previsora, encara es deixava sentir el 1979, en què una segona crisi del petroli en va tornar a pujar el preu i es va reproduir la crisi. Aquí va tenir les següents característiques:
a) augment de la inflació (15-25%);
b) increment de l’atur, fins a 1.500.000 desocupats (15%, la xifra més alta dels països desenvolupats), ampliat amb la tornada dels treballadors immigrants;
c) tancament d’empreses i fugida de capitals a l’estranger, per manca de confiança, fets que es van agreujar a causa de la fallida de bancs; i
d) estancament de la producció (només va créixer un 1,5%) i balança comercial negativa.
Els Pactes de la Moncloa
En aquesta situació, després de les eleccions del 1977, el govern Suárez va convocar els partits per aconseguir un acord que permetés superar la crisi i no posar en perill la democràcia. L’octubre es van signar els anomenats Pactes de la Moncloa, aprovats pel Congrés.
Segons aquests pactes, partits i sindicats es comprometeren a no radicalitzar la situació sociopolítica; van establir alguns principis per reactivar la inversió, frenar la inflació i l’augment dels sous i crear un nou ordre econòmic d’aproximació a Europa (Llei de Reforma Fiscal, 1977; reestructuració de la Seguretat Social, 1978). Però, després del 1979 les coses tornaren a complicar-se i la crisi pesava com una llosa damunt la jove democràcia.
La violència
La ultradreta va dur a terme actes de violència contra llibreries i diaris i contra obrers i advocats (“rojos separatistas”; atemptat del carrer Atocha a Madrid). Es volia provocar una involució –tornada del franquisme- incitant l’exèrcit a aixecar-se.
A l’esquerra, el GRAPO i ETA van continuar llurs accions. ETA es presentava com “l’avantguarda armada d’un moviment d’alliberament nacional basc” que proposava la independència d’Euskadi i comptava amb el suport de la coalició electoral Herri Batasuna, amb una base electoral entorn d’un 15-20%. Entre el 1979 i el 1980 va dur a terme una dura activitat, sobretot contra comandaments de l’exèrcit i forces de l’ordre públic, amb 174 atemptats.
El fracàs i la desintegració de la UCD
Les eleccions de l’1 de març del 1979 la UCD les va guanyar amb resultats semblants a les del 1977; però, a les municipals del mes següent, l’esquerra aconseguí els ajuntaments de la ciutats més importants. A partir del 1979 va començar la decadència i desintegració de la UCD, que no havia assolit mai l’estructura i funcionament d’un veritable partit. Suárez va perdre molta popularitat i els líders de les distintes tendències demanaven una direcció col·legiada i un programa politicosocial clar.
En un ambient de desencís (atur, inflació...), Suárez no aconseguí convertir-se el líder indiscutible de la UCD (octubre 1980). El gener de l’any següent presentà la dimissió i el Congrés es va reunir el 18 de febrer per acceptar el seu successor, Leopoldo Calvo Sotelo, que a la votació del dia 20 no va obtenir la majoria necessària.
L’intent de cop d’estat: el 23 de febrerEl 23 de febrer de 1981 el Congrés es tornà a reunir per a una segona votació. Quan es feia, forces de la Guàrdia Civil comandades per tinent coronel Tejero va interrompre la sessió i segrestaren els diputats. La intenció era clarament involucionista, però sortosament l’acció no va prosperar i a la matinada acabava aquest intent de cop d’estat. Quedava la sensació que Espanya era una “democràcia vigilada”.
El final de la UCD
Calvo Sotelo no va tenir prou personalitat per mantenir la UCD. Molts polític van abandonar-la pel juliol del 1982 i el mateix Suárez va fundar un altre partit (CDS). Per tot això Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per a l’octubre del 1982.
