3.2. El federalisme i la Primera República
Vertebrar Espanya
El federalisme va ser un dels moviments populars fonamentals a la vida política catalana durant el Sexenni.
Es tractava d’un corrent que defensava una organització de l’estat sobre criteris descentralitzadors i recollia algunes reivindicacions populars. Les bases socials eren nuclis de la petita burgesia i sectors importants de les classes populars urbanes. El dirigent més important del federalisme va ser l’escriptor Francesc Pi i Margall, que partia de les influències de Proudhon. L’altre dirigent destacat dels federals catalans va ser el polític i escriptor Valentí Almirall, partidari de l’acord entre els federals dels territoris de la Corona d’Aragó, com a pas previ per a la República Federal Espanyola. Les diferents estratègies van portar a la divisió dels federals.
El Partit Republicà Federal va adoptar algunes de les reivindicacions populars més sentides. La seva principal bandera de mobilització va ser el rebuig als impostos de consum, que havia estat una constant de les demandes populars dels anys 60, i també el rebuig contra les quintes, motiu de la insurrecció de 1870.
La divisió dels federals
Els federals van estar dividits en benèvols i intransigents. Els primers, partidaris de l’acció legal per establir l’estat federal, estaven constituïts per nuclis de dirigents provinents de la petita burgesia. Mentrestant, els segons, de base més popular, eren partidaris de la via de la insurrecció per construir l’estat des de baix.
Partit Democràtic Republica Federal
De F. Pi i Margall, fruit d'una escissió del Partit Democràtic. Objectius:
1) descentralització de l'Estat; i
2) programa social popular, com abolició de quintes supressió d'alguns impostos.
-Pacte de Tortosa, impulsat per V. Almirall el 1869, entre els comitès federals de l'antiga Corona d'Aragó, antecedent de la República federal espanyola.
-Intent de proclamar l'Estat Català, per federals en el poder, impedit pel president republicà Figueras.
-Eleccions 1873: clara victòria del Partit que no obstant es divideix en:
a) "benèvols", moderats; i
b) "intransigents", radicals, que l'estiu del 18t33 promouen l'aixecament cantonalista a Andalusia, País Valencià i Múrcia. A Catalunya no triomfa per temor al perill carlí possiblement.
La república efímera
El fracàs de la monarquia constitucional del rei Amadeu de Saboia va portar a la proclamació de la Primera República, l’11 de febrer de 1873. La nova situació encara va agreujar més les divisions entre els federals. Mentrestant, el govern de Madrid, recolzat pels federals moderats, intentava evitar un nou moviment juntista. A Barcelona, la situació d’inestabilitat creada per la deserció del capità general va ser utilitzada pels federals intransigents i alguns nuclis obrers per organitzar mobilitzacions. A partir del 20 de febrer, es van fer manifestacions per demanar mesures socials i que la Diputació de Barcelona es constituís en una Convenció de l’estat de Catalunya. La intervenció del president Estanislau Figueras va frustrar els intents.
El mateix dia que el rei Amadeu de Saboia va abdicar, una sessió conjunta de la Cambra i del Senat va proclamar la República a partir d’un pacte entre el monàrquics constitucionals i els federalistes. El primer govern el va presidir el republicà català Estanislau Figueras. Després en seria president Francesc Pi i Margall.
Proclamada la República, es van fer manifestacions i proclames que exigien construir una república federal ‘des de baix’. S’hi pronunciaven a favor els federals de Barcelona i diversos ajuntaments, com els de Rubí i Gràcia. El pacte que sostenia el govern no era entès pels sectors populars.
Fi de la Iª República
L'aixecament cantonalista provoca un nou focus de tensió a afegir a la tercera guerra carlina. El darrer president republicà, E. Castelar, conservador, governà autoritàriament, tot i així les Corts desautoritzaren la seva gestió, precipitant el cop d'Estat del gral. Pavia (3.1.1874) que lliurà la presidència al gral. Serrano.
El 29 de desembre, el gral. Martínez Campos restaurà els borbons en la figura del fill d'Isabel II, Alfons XII.
