7. El sindicalisme a Catalunya

La tradició sindical catalana té els seus orígens en l'Associació Cotonera al 1840, diferents formes sindicals aniran evolucionant durant el segle XIX. El PSOE (Partido Socialista Obrero Español fundat al 1879) crea a Barcelona l'any 1888 un sindicat, la UGT (Unión General de Trabajadores). A Catalunya però, la ideologia anarquista és la més arrelada entre el proletariat. La Propaganda per l'acció, és a dir, l'acceptació d'actes violents com forma de lluita social, farà que Barcelona sigui coneguda en aquest període com la ciutat de les bombes (1893 atemptat contra el capità general Martínez Campos, el 1893 l'atemptat del Liceu o el 1896 el de la processó del Corpus). Normalment la repressió dels obrers provoca una reacció violenta que genera una nova repressió provocadora de nous atemptats. Comença una espiral de difícil solució.A nivell associatiu, els treballadors creen el 1907 Solidaritat Obrera integrat per sindicalistes, anarquistes, socialistes i republicans lerrouxistes. L'actitud d'aquests darrers en la Setmana Tràgica va provocar la seva expulsió de Solidaritat Obrera. També de Solidaritat Obrera sorgirà la necessitat d'una formació sindical diferenciada de la socialista UGT (els socialistes sortiran per diferències polítiques amb els altres sectors).

La CNT

L'any 1910 es crea la CNT (Confederació Nacional del Treball).Serà la central sindical més important de Catalunya. Malgrat se declarada il·legal el 1911 es reorganitza al 1915 i en dos anys ja té 54.572 afiliats sobre un cens de 205.642 obrers, és a dir un 26,53 % de la població obrera. A més de Catalunya, també Andalusia i València seran de domini de la CNT, mentre Madrid, Astúries i Biscaia ho seran de la UGT.

La CanadencaL'any 1919 esclata la vaga de La Canadenca, la CNT demostra la seva capacitat malgrat ser il·legal. Uns obrers van ser acomiadats per protestar per una rebaixa salarial i els companys van anar a la vaga, però la resta de fàbriques també van seguir-los com a forma de pressió col·lectiva . Va prendre protagonisme Salvador Seguí, el Noi del Sucre. La vaga va esdevenir general a Barcelona.

La resposta del govern va ser declarar l'estat de guerra. L'exèrcit va actuar amb contundència detenint a 3.000 obrers i dirigents sindicals. Es van fer uns acords favorables per als vaguistes que incloïen la llibertat dels detinguts. L'exèrcit no va voler alliberar-los i això provocà una nova vaga que només va poder mantenir-se uns dies.

La principal conseqüència de la vaga de la Canadenca va ser el decret del govern d'abril de 1919 que establia la jornada laboral de 8 hores a tot l'Estat. Tanmateix la classe treballadora va prendre consciència de la força de la vaga i de l'organització obrera.

La resposta patronal fou contundent proclamant el tancament patronal (lock-out) deixant 140.000 treballadors a l'atur i sense subsidi. Els obrers responen amb més vagues que són reprimides per les forces d'ordre públic: el resultat serà milers de sindicalistes detinguts i cadenes perpètues per a dirigents sindicals.

El pistolerisme de la patronalJuntament amb el tancament patronal i la repressió policial, els empresaris cerquen una altra forma per pressionar als treballadors: el pistolerisme.

Es crea un nou sindicat, el Sindicat Lliure, dirigit i controlat pels empresaris i el govern, que contracta criminals a sou per assassinar els líders sindicals. Són una clara mostra els assassinats el 1920 de Francesc Layret, advocat i polític que defensava judicialment els treballadors de la CNT -col·laborador del futur president de la Generalitat Lluís Companys-; i el 1923 de Salvador Seguí, el Noi de Sucre, membre destacat de la CNT entre d’altres coses per la seva actuació en la vaga de la Canadenca. En alguns casos el govern i els seus delegats participaven dels assassinats com es el cas dels governadors civils comte de Salvatierra i Severiano Martínez Anido o els comissaris de la policia. A això cal sumar-li la repressió governamental mitjançant l'empresonament de dirigents polítics i sindicals. La resposta de la CNT és contundent però molt inferior. El comte de Salvatierra, l'excomissari M. Bravo Portillo o el president del govern Eduardo Dato seran també víctimes mortals de la contundència anarquista. En total, l'any 1921 moren 49 membres de la CNT i es comença a aplicar la llei de fugues que permet a la policia disparar a un detingut si s'intenta escapar. Del grup de la patronal moren 14 membres. En el govern, hi ha una coalició entre els conservadors de Maura (el mateix de la Setmana Tràgica) i la Lliga Regionalista amb Cambó.

Malgrat tot, el pes de la CNT era indiscutible, a finals de 1919 tenia 790.948 afiliats: 427.000 a Catalunya, 132.000 a València, 90.000 a Andalusia, 28.000 a Euskadi, Galícia i Astúries i 15.000 a Aragó.

Els efectes de la Guerra Mundial a Catalunya

Per entendre la gran crispació social a la que s'arriba en aquests anys s'han de tenir en compte la suma de diferents factors:

En primer lloc les dures condicions laborals ja esmentades anteriorment.

En segon lloc cal tenir en compte que l'augment de la riquesa produït per la Guerra Mundial no es reparteix, es concentra únicament en les classes socials que controlen els mitjans de producció, és a dir la burgesia. El proletariat treballarà i produirà més beneficis però no rebrà un augment de sou proporcionat. El seu poder adquisitiu es veurà clarament reduït. De fet si estudiem la gràfica 3 podem veure com evolucionen els preus i els salaris entre els anys 1913 i 1920.