MÉS CLAUS SOBRE EL MITE DE LA TRANSICIÓ PACÍFICA

LA IDEA DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA A LA DEMOCRÀCIA COM UN PROCÉS ESSENCIALMENT ACORDAT I CONSENSUAT JA FA TEMPS QUE HA ESTAT DURAMENT CRITICADA. L'HISTORIADOR XAVIER CASALS HI AFEGEIX ARA UN VOLUM CONSIDERABLE QUE HA SUBTITULAT. EL VOTO IGNORADO DE LAS ARMAS.

JA FA UNS ANYS QUE LA IDEA DE LA TRANSICIÓ POLÍTICA ESPANYOLA A LA DEMOCRÀCIA COM UN PROCÉS ESSENCIALMENT CONSENSUAT I ACORDAT HA SOFERT CRÍTIQUES MOLT DURES. L'ANY 2009 IGNACIO SÁNCHEZ-CUENCA I PALOMA AGUILAR CRITICAVEN EN UN ARTICLE A POLITICS & SOCIETY LA VISIÓ DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA COM UNA TRANSICIÓ MODERADA I NEGOCIADA, I ASSENYALAVEN QUE AQUESTA PERSPECTIVA HAVIA OCULTAT ELS SEUS ASPECTES MÉS CONFLICTIUS. PER CONTRA, DEIEN, ENTRE LA MORT DE FRANCO I LA VICTÒRIA DEL PSOE EL 1982 HI HAVIA HAGUT 718 MORTS POLÍTIQUES, DE LES QUALS 504 EREN DEGUDES A ACTORS NO ESTATALS I 214 A LA REPRESSIÓ ESTATAL (XIFRES QUE XAVIER CASALS LLEGEIX MALAMENT JA QUE, EN CITAR L’ARTICLE, ASSENYALA QUE EL TOTAL DE MORTS VA SER DE 504). EN LA TRADICIÓ DE LA SOCIOLOGIA HISTÒRICA, EL SEU ERA UN CAS D’ANÀLISI DE COM LA MOBILITZACIÓ SOCIAL INFLUÍA EN LA VIOLÈNCIA, I D'AQUÍ QUE SE CENTRESSIN EN EL PRINCIPAL CAUSANT DE MORTS, ETA, RESPONSABLE, DIRECTAMENT O PER CAUSA DE GRUPS ESCINDITS DEL 71,6% DELS MORTS CAUSATS PER ACTORS NO ESTATALS (MENTRE QUE LA «VIOLÈNCIA REVOLUCIONÀRIA» SERIA CULPABLE DEL 13,3% I ELS GRUPS FEIXISTES DEL 15,1%). LA IDEA FONAMENTAL ERA QUE LA VIOLÈNCIA ETARRA HAVIA SIGUT POSTERIOR AL DECLIVI DE LA MOBILITZACIÓ SOCIAL DEL NACIONALISME BASC, AFEGINT-SE AIXÍ A UNA TESI PROU CLÀSSICA QUE ASSENYALA UNA RELACIÓ INVERSA ENTRE GRAU DE MOBILITZACIÓ SOCIAL I VIOLÈNCIA POLÍTICA.

L'ANY SEGÜENT, EL 2010, EL PERIODISTA MARIANO SÁNCHEZ PUBLICAVA EN CASTELLÀ EL LLIBRE LA TRANSICIÓN SANGRIENTA, QUE VA TENIR UNA REPERCUSSIÓ MEDIÀTICA MOLT MÉS GRAN, ACONSEGUINT QUE TOTS ELS DIARIS ESBOMBESSIN COM UNA NOVETAT EL QUE SÁNCHEZ-CUENCA I AGUILAR JA HAVIEN DEMOSTRAT. ELS COMPTES DE SÁNCHEZ EREN UNA MICA DIFERENTS I, DE FET, DONAVEN UNA XIFRA MENYS CRIDANERA QUE ELS ANTERIORS: ENTRE NOVEMBRE DE 1975 I DESEMBRE DE 1983 HAURIEN MORT 591 PERSONES, DE LES QUALS 188 HAURIEN SIGUT FRUIT DE LA VIOLÈNCIA D’ORIGEN INSTITUCIONAL. A TRAVÉS DE GAIREBÉ 500 PÀGINES, SÁNCHEZ NARRAVA ELS MOMENTS PRINCIPALS DE LA VIOLÈNCIA POLÍTICA DE LA TRANSICIÓ I CONCLOÏA QUE AQUESTA VIOLÈNCIA HAVIA FORMAT PARTIN DESTRIABLE D’AQUELL PROCÉS DE CANVI POLÍTIC, QUE LA VIOLÈNCIA INSTITUCIONAL HAVIA SIGUT MOLT MENYS ESTUDIADA QUE LA RESTA, QUE AFEGINT-HI ELS FERITS HOSPITALITZATS –MOLTS D’ELLS ARRAN DE MANIFESTACIONS REPRESALIADES PELS COSSOS DE SEGURETAT— EL NOMBRE DE VÍCTIMES ASCENDIA A 2.663 I QUE, EN DEFINITIVA, LA DINÀMICA DE TERRORISME, REPRESSIÓ I GUERRA BRUTA VA SER OMNIPRESENT AL LLARG DE TOT EL PERÍODE.

DOS ANYS MÉS TARD, SOPHIE BABY JA PODIA ESCRIURE EN EL TÍTOL DEL SEU LLIBRE DE MÉS DE 500 PÀGINES SOBRE POLÍTICA I VIOLÈNCIA A ESPANYA ENTRE 1975 I 1982 QUE LA IDEA D'UNA TRANSICIÓ PACÍFICA ERA UN «MITE» (LE MYTHE DE LA TRANSITION PACIFIQUE). 3.200 ACTES DE VIOLÈNCIA I 714 MORTS ENTRE LA MORT DE FRANCO I LA VICTÒRIA EL PSOE AIXÍ HO TESTIMONIARIEN. COM SÁNCHEZ-CUENCA I AGUILAR, BABY ASSENYALAVA L’AUGMENT DE LA VIOLÈNCIA A MESURA QUE EL NOU RÈGIM ES CONSOLIDAVA, COM HO MOSTRARIA TANT L’AUGE D’ETA COM L’INTENT DE COP D’ESTAT DEL 1981, I HI AFEGIA UNA ANÀLISI DETALLADA DE LA VIOLÈNCIA ESTATAL, CONCLOENT QUE ELS GOVERNS ESPANYOLS HAVIEN USAT I ABUSAT DE LA VIOLÈNCIA, TANT EN EL NIVELL DE LA REPRESSIÓ POLICÍACA DE LES MANIFESTACIONS COM, SOBRETOT, EN EL TERRENY DE LA GUERRA BRUTA CONTRA ETA, QUE ANOMENAVA TERRORISME PARAESTATAL. AIXÍ, L’APARELL REPRESSIU FRANQUISTA S’HAVIA MANTINGUT INTACTE I LA VIOLÈNCIA HAVIA CONTINUAT COM A MÈTODE DE REPRESSIÓ, ALHORA QUE ELS MANIFESTANTS VAN SEGUIR SENT VISTOS PER LES AUTORITATS COM A PROVOCADORS IRRESPONSABLES. AL MATEIX TEMPS, PERÒ, BABY DESTACAVA COM, AMB L’EXCEPCIÓ D'ETA, LA VIOLÈNCIA CONTESTATÀRIA S’HAVIA MANTINGUT COM UN ELEMENT MARGINAL I SENSE CAP SUPORT MASSIU, EL LLENGUATGE DE LA TRANSICIÓ HAVIA POSAT L'ÈMFASI EN EL DIÀLEG I LA NEGOCIACIÓ, I, COMPARAT AMB LA GUERRA CIVIL, ÉS CLAR, ESPANYA NO VA SUCUMBIR NI A LA REVOLUCIÓ NI A LA CONTRAREVOLUCIÓ.

ARA XAVIER CASALS, BEN CONEGUT PELS SEUS ESTUDIS SOBRE L’EXTREMA DRETA ESPANYOLA, S’AFEGEIX ALS ESTUDIS SOBRE LA VIOLÈNCIA POLÍTICA DURANT LA TRANSICIÓ AMB UN ALTRE VOLUM GRUIXUT, DE 800 PÀGINES, AMB EL SUGGERIDOR SUBTÍTOL DE EL VOTO IGNORADO DE LAS ARMAS, I UNA PROVOCATIVA PRESENTACIÓ PER PART DE L’EDITORIAL, PASADO& PRESENTE, COM «LO QUE EL ESTADO NUNCA QUERRÁ QUE SEPAS» (PARÁFRASI DE L’ITALIÀ IL LIBRO CHE LO STATO ITALIANO NON TI FAREBBE MAI LEGGERE, DE GIANNI FLAMINI, PUBLICAT EL 2008). EL LLIBRE DE CASALS ÉS, SEGONS COM, UN HÍBRID DELS DE SÁNCHEZ I BABY, JA QUE NARRA ELS PRINCIPALS CASOS DE VIOLÈNCIA POLÍTICA COM EL PRIMER, PERÒ TÉ L’AMBICIÓ TEÒRICA DE LA SEGONA. CONSIDERANT ACLARIT L’ASPECTE QUANTITATIU, S’ESFORÇA A EXPLICAR ELS DIFERENTS TIPUS DE VIOLÈNCIA, ELS SEUS ORÍGENS I LA SEVA IDEOLOGIA I HO FA, DE MANERA SEMBLANT A BABY, MIRANT TANT CAP A L’ESTAT COM ALS MOVIMENTS CONTESTATARIS. EN RELACIÓ A AQUESTS DOS AUTORS, PERÒ, EL LECTOR HI TROBARÀ TRES GRANS APORTACIONS: UN INICI DEL RELAT EN 1973, FET QUE PERMET DETALLAR L’ASSASSINAT DE CARRERO BLANCO I CONTEXTUALITZAR MILLOR L’ACTITUD D’ALGUNES INSTITUCIONS DE L’ESTAT EN TOT EL PERÍODE ESTUDIAT; UN ESTUDI DEL 23-F QUE POT APROFITAR TOTA LA BIBLIOGRAFIA PRODUÏA EN ELS DARRERS ANYS, I UNA INTERPRETACIÓ ORIGINAL BASADA EN EL CONCEPTE DE GAULLISME; I, FINALMENT, UNA REINTERPRETACIÓ DE TOTA LA VIOLÊNCIA POLÍTICA DE LA TRANSICIÓ A LA LLUM DE LES CONCLUSIONS PARCIALS DE CADA APARTAT.

A LA PRIMERA PART, S’ANALITZA L’ASSASSINAT DE CARRERO BLANCO, FET QUE ENDINSA L’AUTOR EN CONSPIRACIONS, TEORIES CONSPIRADORES I SERVEIS POLICIALS I SECRETS EN PROCÉS DE RECONVERSIÓ, FETS ALS QUALS S’AFEGEIXEN NOTES MENORS (EN EL CONTEXT D’AQUESTES PRIMERES QUASI 200 PÀGINES) SOBRE «UTOPIES ARMADES» COM EL FAC, ÈPOCA, EL MIL, LA UNIÓN DO POVO GALEGO, EL FRAP, EL GRAPO I L’MPALAC. ENMIG DEL CONJUNT NOTABLE D’INTERPRETACIONS, CASALS INTENTA DESTRIAR EL GRA DE LA PALLA D’UNS TEMES SOBRE ELS QUALS HI HA NOTÍCIES DE PREMSA, PROU MEMÒRIES PERSONALS PERÒ POCA DOCUMENTACIÓ D’ARXIU –PER FERNOS-EN UNA IDEA, ES POT DIR QUE L’ÚNICA DOCUMENTACIÓ D'ARXIU DISPONIBLE ÉS L’AMERICANA QUE VA PUBLICAR WIKILEAKS-, DE MANERA QUE LA LLIÇÓ PRINCIPAL DE TOTA AQUESTA PRIMERA PART ÉS QUE LA SEVA HISTÒRIA ESTÀ PRÀCTICAMENT PER FER. DE TOTA MANERA, L’AUTOR N’EXTREU UNES QUANTES CONCLUSIONS RAONABLES. UNA, QUE EN ELS ANYS 1973-75 ELS SERVEIS D’INTEL·LIGÈNCIA ESPANYOLS VAN ADQUIRIR UN PROTAGONISME, PROFESSIONALITZACIÓ I AUTONOMIA CREIXENTS, EN BONA MESURA PER EFECTE DE L’ACCIÓ D'ETA. UNA ALTRA, QUE ELS ALTS COMANDAMENTS POLICIALS «CONTINUARON SU CARRERA Y CONSERVARON SUS REDES DE CONFIDENTES E INFILTRADOS, SIENDO ROBERTO) CONESA SU CASO EMBLEMÁTICO AL CONVERTIRSE EN UN ICONO DE LA EFICACIA CONTRATERRORISTA EN LA TRANSICIÓN» (P. 145). I, FINALMENT, QUE LES DINÀMIQUES D’INFILTRACIÓ EN GRUPS TERRORISTES ES VAN INICIAR SOTA EL FRANQUISME I VAN CONTINUAR AMB LA DEMOCRÀCIA –FET QUE FA CREÏBLES QUE ALGUNES ACCIONS VIOLENTES COMESES DURANT LA TRANSICIÓ FOSSIN, DE FET, INDUÏDES PELS COSSOS DE SEGURETAT DE L’ESTAT.

EN DARRER TERME, TOT AIXÒ VA TENIR ALGUNES CONSEQÜÈNCIES IMPORTANTS, ESPECIALMENT, L’EXISTÈNCIA D’«UN LARVADO Y PROLONGADO PULSO POLÍTICO-POLICIAL» (P. 176), AMPLIAT PER UNA MAGISTRATURA BENVOLENT AMB LA VIOLÈNCIA POLICIAL PER LA SEVA IDÈNTICA FORMACIÓ FRANQUISTA, QUE VA FER QUE L’ACCIÓ DELS COSSOS POLICIALS FOS DIFÍCIL DE FISCALITZAR PER PART DE L’EXECUTIU, I QUE, AL MATEIX TEMPS, ELS GOVERNS DE LA TRANSICIÓ DECIDIREN RECICLAR EN NOM DE LA DEFENSA DE LA DEMOCRÀCIA ELS HOMES I MITJANS REPRESSIUS DE LA DICTADURA. COM JA HAVIA CONCLÒS BABY, AQUESTS PORTAREN AMB ELLS ELS MÈTODES DE LA DICTADURA, COM LA TORTURA I LA GUERRA BRUTA, QUE NO VAN DESAPARÈIXER PAS AMB LA MORT DE FRANCO. AIXÍ, LA TRANSICIÓ NO ES POT COMPRENDRE «SIN LA ESPADA DE DAMOCLES QUE CONSTITUYÓ EL EJÉRCITO» I SENSE «LA ACTUACIÓN DEL ALCANTARILLAS” DEL ESTADO Y SERVICIOS DE INFORMACIÓN CREADOS DURANTE EL FRANQUISMO Y RECICLADOS POR LA DEMOCRACIA» (P. 169).

ARRIBATS A L’ALÇADA DE 1976, CASALS CONSIDERA QUE LA TRANSICIÓ ES DESENVOLUPÀ EN QUATRE GRANS ESCENARIS, QUE ANALITZA FINS A 1980 A LA SEGONA PART: MADRID COM A CAPITAL (I QUE ATREU LA MAJOR PART DE L’ANÀLISI DEL LLIBRE), EL PAÍS BASC AMB ETA, CATALUNYA (ON CONFLUÏEN UNA CULTURA LLIBERTÀRIA INSURRECCIONAL, ALGUNS INTENTS NACIONALISTES D’EMULAR EL BASC, I L’ACTIVISME ULTRADRETÀ) I LES ILLES CANÀRIES. ALTRES ESCENARIS SERIEN RELLEVANTS PERÒ NO DETERMINANTS, MALGRAT QUE «LA VOLUNTAD DE CREAR CORTAFUEGOS A LA EXPANSIÓN DEL ABERTZALISMO Y EL PANCATALANISMO SE TRADUJO EN APOSTAR DESDE EL GOBIERNO CENTRAL POR INTENSIFICAR LA ESPAÑOLIDAD DE NAVARRA (...) Y LA COMUNIDAD VALENCIANA, DONDE EL VALENCIANISMO DE SIGNO CATALANISTA FUE OBJETO DE ENCARNIZADAS PERSECUCIONES POR PARTE DE LA DERECHA ANTICATALANISTA» (P. 183), COM DEMOSTRAREN ELS ATEMPTATS A JOAN FUSTER I SANCHIS GUARNER, SI BÉ EL TEMA FONAMENTAL DE L'ACTIVITAT ULTRADRETANA VIOLENTA AL PAÍS VALENCIÀ NO REP MÉS ATENCIÓ.

SENSE PODER SUPERAR LES DIFICULTATS METODOLÒGIQUES DE LA PRIMERA PART, LA SEGONA ANALITZA LES RELACIONS ENTRE POLÍTICA I VIOLÈNCIA AL LLARG DEL PERÍODE 1976-80, AMB LA IDEA FONAMENTAL QUE EN AQUELLS ANYS LES URNES FOREN DECISIVES, PERÒ TAMBÉ HO FOREN LES « ARMES» —EN EL SENTIT, SEMBLANT A LA PRIMERA PART, TANT DE L’ÚS EFECTIU COM DE L’AMENAÇA DE FER-LES SERVIR.

LA PRIMERA IDEA D’AQUESTA SEGONA PART ÉS QUE LES VIOLÈNCIES DESPLEGADES PER L’EXTREMA ESQUERRA (ELS GRAPO, LA VIOLÈNCIA ANARQUISTA, LA LLEU IMITACIÓ CATALANA DE LA VIOLÈNCIA ETARRA O L’MPAIAC) I L’EXTREMA DRETA (EL GAS, LA TRIPLE A O «INCONTROLATS» DIVERSOS VINCULATS A GRUPS D’EXTREMA DRETA COM FN O JEP) ES VAN NEUTRALITZAR MÚTUAMENT. LLUNY DE DESESTABILITZAR EL PROCÉS POLÍTIC, EL SEU EFECTE REAL VA SER EL DE «L’ESTABILITZACIÓ» DELS MODERATS, AMB EL RESULTAT QUE, AMB EXCEPCIÓ D'ETA, «EL RECURSO A LAS ARMAS PARA ALTERAR EL RUMBO DE LOS ACONTECIMIENTOS» VA RESULTAR «INVIABLE» (P. 266). UNA SEGONA IDEA —ENCARA QUE L’AUTOR NO HO PLANTEJA EXACTAMENT AIXÍ- ÉS L’AMPLI ÚS PER PART DE L’ESTAT DE MECANISMES ALEGALS O CLARAMENT IL·LEGALS I VIOLENTS. MECANISMES, TANMATEIX, D’EFICÀCIA MOLT DIVERSA, I NO NECESSÀRIAMENT COINCIDENTS ENTRE ELLS. UNA VIA D’AQUESTA VIOLÈNCIA VAN SER ELS LLIGAMS ENTRE COL·LECTIUS DIVERSOS D’EXTREMA DRETA I ELEMENTS O ÀMBITS DE LA SEGURETAT DE L’ESTAT, ENCARA QUE «LA OPACIDAD DE TALES VÍNCULOS IMPOSIBILITA ESTABLECER HASTA QUÉ PUNTO LA ACTUACIÓN DE LOS PRIMEROS FUE MANIPULADA O INSTRUMENTALIZADA POR LOS SEGUNDOS» (P. 371). UNA ALTRA VIA VA SER LA CONTINUACIÓ DE LA GUERRA BRUTA, ESPECIALMENT CONTRA ETA I EL SEU ENTORN, QUE ES VA CONCRETAR EN LA «PRIMERA GUERRA BRUTA» DE LA MÀ, SOBRETOT PERÒ NO NOMÉS, DEL BVE, ALGUNES ARMES DEL QUAL «ERAN DE FABRICACIÓN MILITAR Y TENÍAN NÚMEROS DE SERIE RESERVADOS A LAS FAS» (P. 336). AL MATEIX TEMPS, CASALS DETALLA TOT UN SEGUIT D’INTERVENCIONS ESTATALS EN LA POLÍTICA QUE BUSCAVEN ALTERAR LA CORRELACIÓ DE FORCES EXISTENT, DES DE LA PRESSIÓ A ALGUNS PROCURADORES EN CORTES FRANQUISTES MASSA REACCIONARIS, A LA MANIPULACIÓ DE LA LLEI ELECTORAL, LA «SOLUCIÓ TARRADELLAS», LA INFLUÈNCIA DE L’EXÈRCIT EN LA REDACCIÓ DE LA CONSTITUCIÓ, I FINS I TOT UNA POSSIBLE MANIPULACIÓ DEL REFERÈNDUM CONSTITUCIONAL.

TOT PLEGAT, PERÒ, NO HAURIA EVITAT L’ASCENS DEL «PRETORIANISMO» AL SI DE L’EXÈRCIT, PRIMER ARRAN DE LA LEGALITZACIÓ DEL PCE I, DESPRÉS, A REDÓS DE LA INTENSA ACTIVITAT TERRORISTA ETARRA. EL SOROLL DE SABRES HAURIA ESTAT, AIXÍ, INSISTENT, I HAURIA PREPARAT EL CAMÍ AL 23-F MENTRE LA UCD ENTRAVA EN CRISI I SUÁREZ ES DESGASTAVA POLÍTICAMENT I PERDIA EL FAVOR DEL REI.

LES CIRCUMSTÀNCIES DE LA DIMISSIÓ DE SUÁREZ ENLLACEN AMB LA TERCERA PART. SUÁREZ HAURIA PERDUT EL FAVOR DEL REI PERQUÈ AQUEST VEURIA DE BON ULL «UN GOBIERNO DE UNIDAD PRESIDIDO POR SU ANTIGUO SECRETARIO», EL GENERAL DE DIVISIÓ ALFONSO ARMADA (P. 473). I AIXÒ, ÉS CLAR, ENS PORTA DIRECTAMENT AL 23-F. EL TERRORISME ETARRA COM A CAUSA DE LA «CRISI» REP, ÉS CLAR, FORÇA ATENCIÓ. EN CANVI, ALTRES ELEMENTS, COM LES PORS AL DESENVOLUPAMENT AUTONÒMIC O LA CRISI ECONÒMICA, A PENES HI SÓN ESMENTATS. EN CANVI, L’APORTACIÓ MÉS RELLEVANT DE CASALS HA SIGUT INSERIR LA SEVA ANÀLISI EN EL FET QUE LA «SOLUCIÓ ARMADA» «GOZÓ DE UNA PRÉDICA FORMIDABLE» I EN DEFINIR-LA POLÍTICAMENT. EFECTIVAMENT, «POLÍTICOS, PERIODISTAS Y EMPRESARIOS BENDIJERON UN EXPERIMENTO CUYA HOJA DE RUTA NO PASABA POR LAS URNAS, SINO POR MAQUINACIONES URDIDAS AL MARGEN DEL CONGRESO: CONCILIÁBULOS CASTRENSES, COMPLOTS POLÍTICOS, CENÁCULOS PERIODÍSTICOS Y APOYOS EMPRESARIALES» (P. 478).

AQUESTA «SOLUCIÓ ARMADA» ÉS QUALIFICADA DE GAULLISTA PER CASALS: UN GOVERN PRESIDENCIALISTA D’UNITAT EN UNA SITUACIÓ EXCEPCIONAL ALHORA QUE MILITAR, AMB UN GENERAL AL CAPDAVANT, I, EFECTIVAMENT, MOSTRA EL CONJUNT DE SUPORTS AMB QUÈ PODIA COMPTAR ENTRE LES ELITS POLÍTIQUES, MILITARS I ECONÒMIQUES. CASALS ADVERTEIX TAMBÉ QUE «GAULLISMO PUEDE RIMAR FÁCILMENTE CON GOLPISMO» (P. 534). I ÉS QUE LES FRONTERES AMB EL «PRETORIANISME» MILITAR -LA DISPOSICIÓ DE L’EXÈRCIT A INTERVENIR DECISIVAMENT N LA VIDA POLÍTICA— EREN FLUIDES I DIFUSES. I AMBDUES TENDÈNCIES VAN COINCIDIR EN EL 23-F.

ACLARIR-NE ELS DETALLS, ÉS CLAR, ÉS TOTA UNA ALTRA QÜESTIÓ. L’AUTOR ENS ADVERTEIX ENCERTADAMENT QUE LA BIBLIOGRAFIA SOBRE EL COP «SE HALLA LEJOS DE OFRECER UNA VERSIÓN MONOLÍTICA Y CLARA DEL EPISODIO, AUNQUE CONOZCAMOS SUS VIGAS MAESTRAS», DONATS ELS SEUS MÚLTIPLES PROTAGONISTES, L’EXISTÈNCIA DE «VARIAS REDES GOLPISTAS» QUE NO DEIXAREN DOCUMENTACIÓ (O QUE NO ES CONEIX) I PER QUÈ «NO HUBO INTERÉS EN REMEMORAR QUE LOS MESES PREVIOS AL 23-F HUBO UN CLIMA CONSPIRATORIO GENERAL» (P. 502). PERÒ L’OPCIÓ DE CASALS NO AJUDA GAIRE A ACLARIR LES MANCANCES DE LA BIBLIOGRAFIA EXISTENT, SOBRETOT PERQUÈ USA AL MATEIX NIVELL OBRES DE RECERCA COM LES DE MUÑOZ BOLAÑOS I UNA NOVEL·LA COM ANATOMÍA DE UN INSTANTE, DE JAVIER CERCAS, ON EL PASSAT ES SOTMET A LA VISIÓ OPTIMISTA DEL PRESENT I ON L’AUTOR NO DEIXA D’USAR ELEMENTS RETÒRICS HABITUALS AL CONJUNT DE LA SEVA OBRA LITERÀRIA, COM L’ÚS DE SUCCESSOS HIPOTÈTICS O D’ARQUETIPS LITERARIS PER INTERPRETAR L’ACTUACIÓ DELS PERSONATGES HISTÒRICS. NO SOBTA, DONCS, UNA CERTA OSCIL·LACIÓ AL VOLTANT DE L’ACTUACIÓ DEL REI JUAN CARLOS EL 23-F, UN FET CLAU, JA QUE CAL RECORDAR QUE INTENTAR DEMOSTRAR LA NO IMPLICACIÓ DE LA CORONA EN ELS FETS HA SIGUT UN ELEMENT RECURRENT DE LA VERSIÓ OFICIAL DES DELS MATEIXOS ANYS VUITANTA DEL SEGLE XX. AIXÍ CASALS POT INICIAR LA SEVA NARRACIÓ AFIRMANT QUE NO SEMBLA QUE LA TRAMA D'ARMADA FOS POSSIBLE «SIN CONOCIMIENTO DEL REY» (P. 509) PER CONCLOURE QUE «NO CREEMOS QUE EL REY HUBIESE FAVORECIDO EL GOLPE» (P. 525), SENSE QUE CONSIDERI EN CAP MOMENT SI «LA RONDA DE LAS CAPITANÍAS» (P. 523) VA INFLUIR O NO EN LA PRESA DE POSICIÓ FINAL D’UN MONARCA I REBAIXANT, AMB CERCAS, LA SEVA POSSIBLE IMPLICACIÓ A UNA «IMPRUDÈNCIA».

ARRIBATS A AQUEST PUNT HOM ES PREGUNTA COM UN HOME PROU INTEL·LIGENT PER SER, SEGONS ELS SEUS APOLOGETES, «EL PILOTO DEL CAMBIO», NO ES VA ADONAR DE LES IMPLICACIONS DELS PLANS D’ARMADA, COM NO S’HAURIA ADONAT DELS DINERS QUE LA SEVA GERMANA TENIA A PANAMÀ O DELS NEGOCIS DEL SEU GENDRE, PASSANT AL MATEIX TEMPS, SEGONS EL NEW YORK TIMES, DE NO TENIR PRÀCTICAMENT RES A ACUMULAR UNA FORTUNA DE 1.800 MILIONS D’EUROS EN MENYS DE CINQUANTA ANYS.

EN DEFINITIVA, CASALS OFEREIX UNA REVISIÓ ÀMPLIA DE LA BIBLIOGRAFIA DISPONIBLE SOBRE LA VIOLÈNCIA DE LA TRANSICIÓ, CONTRIBUEIX A PERFILAR-NE LES CARACTERÍSTIQUES I LA CRONOLOGIA, I A LES APORTACIONS DELS AUTORS JA CITATS HI AFEGEIX DUES APORTACIONS ESPECIALMENT RELLEVANTS: L’ESFORÇ PER CARACTERITZAR POLÍTICAMENT LES ALTERNATIVES AUTORITÀRIES A LA DEMOCRÀCIA PROVINENTS DE SECTORS DIVERSOS DE L’ESTABLISHMENT I LA IDEA D'UN «IMPACTO PARADÓJICO Y CONTRADICTORIO» DE LA VIOLÈNCIA, QUE «ESTABILIZÓ CUANDO PRETENDIÓ DESESTABILIZAR» (P. 562). AL CAPDAVALL, LA CONSTITUCIÓ VA REFLECTIR LES «PRESIONES CASTRENSES» (P. 559), PERÒ L’AUTOR TAMBÉ INDICA EL QUE PODRIEN SER CESSIONS DE L’ESTAT -TEMA AVUI TABÚ— EN «LAS COMUNIDADES QUE PRESENTARON MAYORES PROBLEMAS», EL PAÍS BASC, NAVARRA I LES CANÀRIES, I DE LES QUALS PODRIEN SER BONES MOSTRES EL SEU TRACTE FISCAL.

HISTÒRIA

XAVIER CASALS LA TRANSICIÓN ESPAÑOLA. EL VOTO IGNORADO DE LAS URNAS. BARCELONA: PASADO Y PRESENTE, 2016, 791 PP. 33 €.

GENÍS BARNOSELL, REVISTA L’AVENÇ NÚM.425, JULIOL/AGOST 2016, PÀGS. 52-56.

BATALLA DE TICS ANTIQUATS

CINTURÓ ROIG

L'ÀREA METROPOLITANA SOL TENIR MENYS PARTICIPACIÓ EN LES AUTONÒMIQUES I CONCENTRA UNA BOSSA IMPORTANT D'INDECISOS, I PER AIXÒ ELS PARTITS NO INDEPENDENTISTES HI HAN FET UNA APEL·LACIÓ FEROÇ.

LES REFERÈNCIES ALS ORÍGENS DELS CIUTADANS COM A VIA PER CONVÈNCER-LOS HA RESULTAT ESTRANYA, MÉS PRÒPIA DELS ANYS 80, I NO RESPON A LA REALITAT ACTUAL.

ANNA BALLBONA

Si una cosa s'ha vist només començar la campanya per al 27-S és que la batalla pel vot metropolità és ferotge. L'àrea metropolitana de Barcelona, també dita “cinturó roig” o batejada pel líder de Podem, Pablo Iglesias, com “l'extraradi”, concentra una gran quantitat de vots: més d'un milió (1,7 segons algunes estimacions), descomptant la capital catalana i comptant una zona que va del Maresme a Vilanova i la Geltrú i aplega els límits de Terrassa, Granollers, Rubí i Martorell.

Tal com explica Joan Botella, degà de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, és una zona on les eleccions autonòmiques s'han vist com menys importants i la participació sol ser més baixa que en altres comicis, amb importants bosses d'indecisos. L'independentisme d'esquerres (ERC o CUP) hi ha anat entrant, com es va demostrar en les darreres municipals, i s'ha fet visible a través d'iniciatives com Súmate, que aplega independentistes castellanoparlants. No és trivial que en aquesta campanya Junts pel Sí hagi fet missatges en castellà.

Els partits no independentistes s'han llançat a la caça d'aquest vot, ja sigui per la banda d'identificar-lo geogràficament, genealògicament o per la crida als indecisos. L'endemà mateix de la Diada, el candidat del PP, Xavier García Albiol, va demanar el vot “als veïns de la Meridiana, Santa Coloma, Badalona i Cornellà” perquè aquestes eleccions “sí que són importants”. A Rubí, en un míting d'abans de campanya de Catalunya Sí que es Pot (CSQP), Iglesias va fer unes declaracions polèmiques en què demanava el vot als fills i néts d'andalusos i extremenys. Dies després, en un altre míting a Catalunya, Iglesias es disculparia per “si havia ofès algú”, per bé que ha seguit apel·lant a l'“extraradi”. A Lleida, en el tercer dia de campanya, Miquel Iceta (PSC) va reclamar l'atenció dels indecisos i “de tots aquells que no saben que hi ha eleccions”. I C's, amb Albert Rivera, el candidat per a les espanyoles, present en tots els actes, ha centrat els esforços a l'àrea metropolitana.

És significatiu el desembarcament de polítics espanyols en aquesta campanya, cosa que converteix aquests comicis en el primer roundde les generals. També això ha fet que C's, CSQP, el PP i el PSC s'intercanviïn atacs amb una freqüència notable. Una de les coses que més ha sorprès ha estat la simplificació de la realitat sociològica del cinturó roig en alguns d'aquests missatges, més propis dels anys 80 que no pas dels últims anys ni de l'actualitat. “Són zones on es va instal·lar molta immigració de la resta d'Espanya als anys 50 i 60, però que es va aturar a mitjan anys 70”, explica Botella. Per tant, “els seus fills i néts ja han viscut, han estat escolaritzats i han estat exposats als mitjans d'aquí com qualsevol altre català”, assenyala.

El que en un moment determinat era una “diferència cultural i identitària molt marcada”, ara “ja fa molts anys” que no hi és, i la distinció no és ni cultural ni lingüística ni això comporta una adscripció ideològica, aclareix Botella. La diferència que ara es produeix és més sociològica que altra cosa: “són les zones més pobres on les retallades han tingut més impacte”, on hi ha hagut més atur i una “reducció d'esperances i serveis”. En aquest sentit, Botella subratlla que “la feina profundíssima d'entitats, partits o sindicats” en pro de la integració, amb la idea d'“un sol poble”, va fer que en aquell moment no hi hagués una “resistència a la normalització lingüística”. Per tot plegat, l'apel·lació als orígens resulta, en paraules de Botella, “una aposta equivocada”. “Feia molts anys que això no se sentia.” “Per poc que es documentin notaran que és un plantejament que no té abast en la política catalana, perquè no correspon a la realitat; a la pràctica tot és molt més barrejat”, puntualitza.

Els entesos indiquen que una participació que superi el 70% pot afavorir els partits no independentistes. Això, tenint en compte que els independentistes ja es tenen per mobilitzats. És per això que el PP, C's, el PSC o CSQP pensen que poden pescar a l'àrea metropolitana, que en les municipals es va veure com va castigar les retallades del govern de CiU. “En les municipals aquí el vot es va fer molt de classe” i va recollir el descontentament sistèmic, contra la corrupció i la gestió de la crisi (això encaixaria amb una part dels indignats). Saber cap a on es decantarà aquesta àrea metropolitana de què tothom parla i sota quins paràmetres votarà en unes eleccions amb esquemes diferents dels tradicionals i amb una temperatura especialment elevada sembla ara impossible de preveure.

Isidoros

JAUME NOLLA, EL PUNT AVUI, 20/09/2015

De l'11 al 13 d'octubre de 1974 es va celebrar a Suresnes (a tocar de París) el XIII Congrés del PSOE, pagat pel partit socialdemòcrata de Willy Brandt. Faltava més d'un any perquè Franco traspassés al llit, tanmateix tota la maquinària del règim, sostinguda pels serveis secrets nord-americans, ja es bellugava per organitzar una transició a una pseudodemocràcia tutelada.

A Suresnes, un tal Isidoro, el nom de guerra de Felipe González, va ser “triat” com a secretari general del partit, tot fument escales avall l'històric Rodolfo Llopis, que, malgrat haver patit l'exili, hom va considerar que feia nosa. No convenia gent del passat reivindicant coses que valia més tapar. Llopis no va reconèixer mai la nova direcció i va morir a França l'any 1983 menyspreat i oblidat per tot el seu expartit. Per cert, aquest és el famós congrés en què el PSOE va dir: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.” Això ho van oblidar molt ràpidament, igual com el fet que a Suresnes hi havia reunits al teatre Jean Vilar més policies i membres dels serveis d'informació que no pas socialistes.

Felipe González i la seva colla van arribar a França gràcies a l'empara del CESED, el servei d'intel·ligència espanyol creat per Carrero Blanco amb el suport explícit de la CIA. Els dos organismes van ser els manobres de la tan exageradament lloada Transició espanyola. Felipe González i Alfonso Guerra (el del ribot) es van entrevistar amb dos membres del CESED: Andrés Cassinello (el qui va pactar amb Tarradellas el seu retorn, el posterior cap de l'estat major de la Guàrdia Civil i un dels cervells del GAL, entre altres operacions de guerra bruta) i José Martín Faura (el militar polèmic que en temps de González president arribaria, sempre per “casualitat”, a ser cap de l'estat major de l'exèrcit de Terra).

La història és molt més complexa i fosca del que podem explicar en aquest espai però, en resum, es tractava de fer ressorgir un PSOE mesell per ofegar el PCE o qualsevol altra mena d'esquerra que fes trontollar el control que els nord-americans volien tenir al sud d'Europa.

I per què van triar Felipe González? Perquè sota la pàtina esquerranosa hi havia un personatge sinistre, cobdiciós i capaç de fer el que calgués per aconseguir el poder. Ho ha explicat el comandant Miguel Paredes, que redactava informes per al CESED als anys setanta: “Felipe González ens va semblar àgil, brillant, ambcharme, però de cop i volta va treure un llarg Cohiba, el va encendre amb parsimònia i se'l va fumar com un sibarita. Aquell detall burgès no encaixava amb els seus pantalons texans i la camisa de quadres barata. El sevillà sembla apassionat, però és fred. En ell hi ha quelcom de fals, d'engany. No em sembla un home d'ideals, sinó d'ambicions.” Per tant, Felipe González sabia com i perquè es va coure tot plegat i amb quina mena de gent tenia tractes. I hi estava d'acord. Aquest senyor és el mateix que ara es dedica a insultar i a donar lliçons als catalans sobre què hem de fer i què no.

No oblidem mai la història. Ens demostra que d'Isidoros n'hi ha, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. O qui us penseu que és Albert Rivera? Un altre Isidoro creat en aquest cas per una coneguda entitat financera catalana amb la finalitat d'aturar l'independentisme. I qui us penseu que és Pablo Iglesias? Un altre Isidoro de laboratori amb la mateixa finalitat neolerrouxista. Una altra cosa és saber si els podran controlar com van fer amb González, o no. Efectivament, els qui realment tallen el bacallà de vegades també juguen a daus.

Els dos mantres de l'Espanya moderna, “Todo está atado y bien atado” i “Antes roja que rota”, van fer forat en el pensament general dels espanyols inclosos alguns catalans. Potser ja va sent hora que es deslliguin o es trenquin algunes coses que fa massa temps que estan podrides. El primer cop sec: votar els partits que proposen la nostra llibertat diumenge que ve.

Potser ja va sent hora que es deslliguin o es trenquin algunes coses que fa massa temps que estan podrides

Qui va posar els patins a Armada?

Si tu estàs aquí és perquè t^'hi ha posat el poble amb no sé quants milions de vots -li etziba el rei a Suárez. Jo estic aquí perquè m^'hi ha posat la Història, amb set-cents anys i escaig. Sóc successor de Franco, sí, però sóc l’hereu de disset reis de la meva pròpia família. [...] Discutim si Armada és bo o perillós. I com que veig que no penses canviar de parer, la cosa és bastant clara: un dels dos sobra en aquest país. I com comprendràs, jo no penso abdicar". Aquest és un fragment de la presumpta conversa en­tre el rei i Suárez, poc abans del 23-F, i que apareix en el llibre La gran desmemoria de Pilar Urbano, que surt a la llum just dues setmanes després de la mort de qui va ser president del Govern durant la Transició.

En el llibre, Urbano -excronista del dia­ri monàrquic ABC, biògrafa de la reina i ben connectada amb els obscurs túnels del po­der (se la coneix com a suburbano)- ava­la la tesi que el rei s’^'hauria deixat convèncer pel general Armada que l’única mane­ra de redreçar el país, immers en una gran crisi econòmica, amb un atur descontrolat i amb una ETA molt vigorosa, era fer cau­re Suárez i instaurar un govern de concen­tració. De fet, pel que sabem el famós cop de timó no solament el demanava Armada i la resta de militars, sinó també els bisbes, al­guns membres del seu propi partit, de l^'opo­sició i deis poders econòmica.

Urbano conclou que va ser el rei qui va po­sar els patins a Armada i que aquest ja no va aturar-se; que aquest cop de timó tant poc homologable amb la legalitat constitu­cional va ser induït pel màxim representant de la Zarzuela, però que, en anar-se-li^’n de les mans per culpa d’uns barroers execu­tors, va rectificar sobre la marxa.

Aquesta teoria, tot i que versemblant, no és inèdita, ni pot donar-se per definitiva. El taló d^'Aquil·les del llibre és, precisament, que recrea converses privades -una tècnica periodística molt efectiva, però historiogràficament discutible-, sense haver-hi estat present. I és, en aquest punt feble, on s'ha agafat, per exemple, Juan Luis Cebrián, que s^'ha apartat momentàniament de l’alta direcció de Prisa per escriure a El País un ar­ticle defensant, amb tots els mitjans, el mo­narca i, de passada, atacant El Mundo (qui va treure la primera entrevista amb Urbano) i el president del grup Planeta, José Manu­el Lara Bosch (editor del llibre). Segons Cebrián, les tesis d^’Urbano són tan fantasioses com els protocols dels savis de Sió, la suposada conspiració jueva per dominar el món que va resultar ser propaganda antisemita.

En qualsevol cas, mentre a l’Estat espa­nyol no sigui possible una desclassificació d^'arxius -encara continua vigent la Ley de Secretos Oficiales del 1968-, els ciutadans no podrem saber més detalls d’aquest mo­ment clau i ens haurem de conformar a amb llibres com el de Pilar Urbano o falsos do­cumentals com el de Jordi Évole.

*CLAUDIA PUJOL És DIRECTORA DE LA REVISTA 'SAPIENS'

Núm. 142, maig 2014, pàg. 82.

(Procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Un dilema llamado Transición española

El historiador Charles Powell analiza en 'El amigo americano' el papel de Estados Unidos en la llegada de la democracia

ANDREA RODES Barcelona 21/05/2011 08:00 Diario Púbico

Charles Powell (Madrid, 1960) empezó a interesarse por la Transición española por casualidad. "Llegué a la Universidad de Oxford con la idea de escribir una tesis sobre Jovellanos y la política del siglo XVIII. Pero corría el año 1978 y algunos de los acontecimientos políticos del momento, como la redacción de la nueva Constitución, me motivaron a cambiar", reconoce el historiador, de padre inglés y madre española, y subdirector de Análisis e Investigación en el Real Instituto Elcano.

Powell ha dedicado la mayor parte de su carrera académica a estudiar la historia contemporánea y la política exterior de nuestro país. Pero no ha sido hasta en su último libro, El amigo americano. España y Estados Unidos: de la dictadura a la democracia (Galaxia Gutenberg, 2011), que el investigador ha logrado culminar uno de sus objetivos pendientes: revisar hasta qué punto apoyó Washington al régimen franquista y qué papel jugó "el amigo americano" durante la Transición.

Su conclusión, después de diez años recopilando documentos diplomáticos descalificados, cartas, telegramas y conversaciones telefónicas entre España y Estados Unidos, es que la Casa Blanca tuvo "serias dificultades" para resolver el dilema que le presentaba favorecer una salida democrática a la dictadura franquista, sin poner en peligro el acceso a las bases militares de las que disponía en nuestro país desde 1953.

Bibliotecas presidenciales

La investigación le llevó a viajar continuamente a EEUU a medida que se iban descalificando los archivos en el Departamento de Estado norteamericano y en las bibliotecas presidenciales de Nixon, Ford, Carter y Reagan, los cuatro mandatos que coinciden con el periodo de su investigación, 1969-1989. Los documentos suelen descalificarse al cabo de 30 años, a no ser que un individuo exija consultarlos antes. "En EEUU, el conocimiento de la historia se considera un derecho del ciudadano", explicó esta semana Powell durante la presentación de su libro en Barcelona.

Detrás de su actitud seria y comedida de profesor de Oxford, Powell se emociona al recordar sus viajes a las bibliotecas presidenciales de EEUU, "unos centros de investigación fascinantes, en los que tenía libertad para acceder a todo tipo de documentos y fotografías, y encima, ¡financiados con fondos privados!". "En España no existe la misma cultura abierta y transparente hacia la investigación histórica que en EEUU o el Reino Unido", se lamenta Powell. Y prefiere desvelar las dificultades con las que se topó para investigar en el Archivo de Asuntos Exteriores en Madrid. "Supongo que en España la actitud cerrada hacia la historia ha tenido mucho que ver con los cuarenta años de dictadura franquista, y a que muchos documentos fueron destruidos. No obstante, la presión ciudadana está forzando a cambiar la situación", recalcó Powell.

"¿Cómo pudo ser que un país como EEUU, el máximo defensor de los derechos y las libertades políticas de sus ciudadanos, no adoptase un papel más influyente en la Transición democrática española?", se pregunta el historiador. El amigo americano es un intento de documentar esta "paradoja" en la política de exteriores estadounidense. Según Powell, Washington "no supo gestionar bien" el deseo de democratizar España y el miedo a perder las bases militares en plena Guerra Fría y con la presencia de la Marina soviética en el Mediterráneo.

El autor centra una parte del libro en analizar detalladamente la negociación de los sucesivos acuerdos bilaterales entre Madrid y Washington y a partir de aquí concluye que la Administración estadounidense "no hizo todo lo que pudo" para acelerar la Transición. Los últimos años del régimen franquista coinciden con el reforzamiento electoral de los comunistas italianos y franceses y la Revolución de los claveles portuguesa de 1974.