1. La dictadura de Franco

Comença al finalitzar la guerra durarà fins a la seva mort l'any 1975. Són quaranta any sense respectar-se la llibertat, ni els drets civils, ni, en molts casos, els drets humans. La repressió és constant en tot aquest període.

Franco va anar aïllant i separant del poder a tots aquells personatges del seu bàndol que propugnaven un retorn a la monarquia o una aplicació més propera a la Falange original.

Franco, el general rebel concentra durant la guerra el poder militar, civil i judicial. Després de la guerra la situació no canviarà en absolut ja que esdevindrà: cap d’Estat, president del govern (fins al 1972), president del Consejo Nacional del Movimiento, i cap de l’únic partit polític legal. Dirigeix l’exèrcit, el govern, legisla, designa els càrrecs de les institucions de l’Estat, és el cap administratiu i, simbòlicament, el jutge suprem. Aquesta forma de govern totalitari que anomenen com Nacional-Catolicismo, és una dictadura o govern totalitari de caire feixista comparable amb la seva brutalitat a les de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Com totes les dictadures té uns trets que la identifiquen clarament:

· El partit únic: només està legalitzat el partit polític amb la ideologia del poder; en aquest cas és la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista) d'ideologia d'extrema dreta i ultra-nacionalista espanyol.

· El sindicat únic: només està legalitzat el sindicat del règim i està controlat per la Falange; en aquest cas és la CNS (Central Nacional-Sindicalista) la ideologia és la mateixa que en el partit polític oficial, d'extrema dreta i ultra-nacionalista espanyola. El sindicat és vertical, és a dir, reuneix a la patronal de l'empresa i els treballadors. El model està clarament enfrontat amb el sindicat de classe que em vist fins ara.

· La fe única: només pot existir una creença religiosa igual i obligatòria per a tothom; l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. Altres creences no estan permeses.

· Un únic nacionalisme, només hi ha una identitat nacional col·lectiva: l'espanyolisme més radical. Les altres identitats que hi ha l'Estat espanyol no tenen cap dret, no se les reconeix ni poden manifestar-se en cap forma, les anteriors institucions (governs autònoms català i basc), les banderes, himnes, idiomes, etc. estan prohibits. Només es pot ser espanyol, qualsevol dissidència vers un altre nacionalisme, o el mateix internacionalisme, són propis de rojos separatistas i per tant són gent a reprimir.

Com es pot copsar tota la legislació progressista i els avenços socials assolits durant la IIa República són eliminats: no hi ha llibertat de filiació política ni sindical, els partits polítics i sindicats són il·legals excepte FET y de las JONS i la CNS; no existeix la llibertat de culte; s'eliminen els poders autònoms, de Catalunya i País Basc; no es poden utilitzar altres llengües fora del castellà. El català, el basc, el gallec, l’aranès, el bable o l’aragonès són prohibits en qualsevulla manifestació pública; desapareix la llibertat d'expressió, la gent no pot dir ni escriure allò que pensa si és contrari al règim; també desapareix el dret a la lliure associació i a la reunió; s'imposa la censura als mitjans d'expressió, ràdios, pel·lícules, llibres, revistes... tots han de ser revisats per els censors. A tot això s'anomena repressió. Els encarregats de dur-la a terme són la Falange, la Guàrdia Civil, i la Policia Nacional. Els partidaris i simpatitzants del règim són els membres del Movimiento, que té per a les dones la sección femenina del Movimiento.

Qui no respecta les anteriors imposicions és un rojo i per tant és detingut; a Catalunya, Euskadi o Galícia les persones amb ideologia o actitud nacionalista se'ls qualifica de separatistas que reben el mateix tractament que els rojos. Haver col·laborat amb la República des de 1934 així com la pertinença a alguna entitat, partit polític o sindicat d'esquerres o nacionalista durant aquell règim també és motiu per ser detingut, juntament amb l’oposició al Movimiento. Els detinguts no se'ls ofereix la més mínima oportunitat d'un judici just, poden ser apallissats, se’ls pot assassinar en una carretera o lloc aïllat esdevenint desapareguts, o bé anar a presó

o a camps de treballs forçats. Els judicis durant la guerra i al principi de la dictadura eren en grup, no individuals: el fiscal acusava al grup, els advocat els defenia a tots i el jutge els condemnava. Les presons i els camps de treballs forçats estan plens de gent, molta d'ella morirà en ells (300.000 morts només a la zona rebel durant la guerra). Altres no sortiran de presidi fins a la democràcia, quaranta anys després. Pel que fa als desapareguts, és a dir, la gent a la que s’assassina sense deixar cap rastre i s’enterra a foses comuns que no es coneixen, es calcula que encara n’hi ha uns 30.000. A dia d’avui l’Asociación para la recuperación de la Memoria Histórica està excavant a la recerca dels restes d’aquestes persones.