2.4. La fi del règim moderat
Un cop moderat
El juliol de 1856, un cop d’estat contra el govern d’Espartero va acabar amb el Bienni Progressista. A l’oposició moderada del general Narváez, s’hi va sumar la Unió Liberal, descontenta amb el protagonisme dels demòcrates i la mobilització popular. El general O’Donnell va protagonitzar el pronunciament i va restaurar la Constitució de 1845. Els moderats i els unionistes es van anar alternant en el govern. La Unió Liberal va aplicar un programa de reforma política i administrativa i una activa política d’intervenció exterior que comptava amb el suport dels conservadors catalans. Els governs del Partit Moderat van aturar les reformes unionistes i van mantenir les polítiques que reforçaven la centralització de l’estat.
Reforma política i administrativa
Els governs unionistes (del 1858-63 i els anys 1865-66) van impulsar un programa de reformes i de modernització de l’economia. A Catalunya, un sector conservador vinculat al ‘Diario de Barcelona’ va recolzar aquestes polítiques amb la creença que portaven a una descentralització i modernització de l’estat.
La centralització de l’estat
Tant el governs dels unionistes com els dels moderats van tendir a reforçar el poder i la centralització de l’estat. Cal destacar, entre les lleis aprovades, l’anomenada Llei Moyano (1857), que consolidava el poder estatal sobre l’ensenyament. També van ser importants les lleis del notariat (1862) i la llei hipotecària (1863).
L'octubre de 1856, Narváez substituí O'Donnell en la presidència del govern (aquest tanmateix havia desplaçat Espartero mesos abans). La tornada al règim de 1845 era ja completa.
Entre 1856 i 1868 hi hagué una alternança en el poder entre el Partit Moderat i la Unión Liberal, amb pretensions centristes.
Durant aquests anys s'accentuà el centralisme amb l'aprovació de la Llei Moyano que bandejava el català de l'ensenyament, i les lleis del notariat i hipotecària que restringien el dret català. D'altra banda, el 1867, una disposició del govern establia que en totes les obres de teatre almenys un personatge havia de parlar en castellà.
Els darrers anys del regnat d'Isabel II es caracteritzaren per una política exterior de prestigi amb resultats nuls.
Governabilitat al nou-cents
A Catalunya els sectors conservadors que s’expressaven a través del ‘Diario de Barcelona’ van començar a ser crítics amb les polítiques moderades d’intervencionisme militar, que obstaculitzaven el creixement econòmic i debilitaven l’autoritat civil. Això els va portar a l’aliança amb la Unió Liberal durant l’anomenat govern llarg del general O’Donnell (1858-63). Els conservadors catalans col·laboraven amb el govern i recolzaven de manera molt activa la seva campanya d’intervenció exterior. Però malgrat l’esforç, les concessions van ser molt poques i no es van fer reformes econòmiques substancials. A més, es van adoptar un seguit de mesures amb tendència a la centralització del poder de l’estat que van decebre les aspiracions del nuclis barcelonins.
Els sectors conservadors
Durant la dècada de 1850 es va consolidar un nucli conservador que s’expressava a través del ‘Diario de Barcelona’. Integrat per universitaris i periodistes, en van ser membres Mañé i Flaquer, Duran i Bas, Illas i Vidal i Permanyer. Van intentar aconseguir una política descentralitzadora i de modernització econòmica.
La Unió Liberal
La complexa experiència política del Bienni Progressista va consolidar una opció intermèdia entre el moderantisme clàssic i el progressisme. Encapçalada pel general Leopoldo O’Donnell Jorris, la Unió pretenia impulsar mesures institucionals i econòmiques modernitzants i un decidit programa de política exterior.
Catalanisme contra provincialisme
Les polítiques centralitzadores amb tendència a la consolidació de l’estat liberal durant la dècada de 1850 van atiar les actituds anticatalanes. La tendència descentralitzadora reclamada des de Catalunya va ser titllada, per alguns, de provincialista. La resposta va venir amb l’article d’Antoni de Bofarull i de Brocà ‘Catalanismo no es provincialismo’, que pretenia justificar i donar sentit polític al paper històric de Catalunya. I més endavant, ja durant l’anomenat govern llarg de la Unió Liberal, amb la col·lecció d’articles ‘Cataluña y los catalanes’, escrits per Joan Cortada entre 1858 i 1859. Aquestes circumstàncies van coincidir amb una activa represa lingüística i literària a Catalunya que, finalment, va portar a la recuperació dels Jocs Florals.
Catalanismo no es provincialismo
Publicat amb el títol ‘Estudios históricos: Catalanismo no es provincialismo’ el 30 de gener de 1855 al ‘Diario de Barcelona’, durant molts anys es va atribuir a Duran i Bas, però estava signat amb les inicials ‘B. y B.’, de Bofarull i Brocà. En l’article s’exposava la singularitat històrica catalana en el context peninsular.
Cataluña y los catalanes
L’escriptor i periodista Joan Cortada i Sala va publicar a ‘El Telégrafo’, entre el desembre de 1858 i l’octubre de 1859, una sèrie de 23 articles titulada ‘Cataluña y los catalanes’, recopilada més tard en forma d’opuscle. Cortada intentava descriure la singularitat dels catalans i quin lloc tenien en el conjunt d’Espanya.
Entusiasme pel Marroc
La Unió Liberal va portar a terme una política d’intervenció exterior que buscava cohesionar el país i donar suport a la seva política institucionalitzant. Es van emprendre diverses operacions exteriors, la més important de les quals va ser l’expedició al nord de l’Àfrica. A Catalunya, aquesta operació va despertar un gran entusiasme en amplis sectors de la societat. Entre els quaranta mil homes enviats a l’Àfrica hi havia un important contingent de voluntaris catalans que anava sota el comandament d’un general reusenc, Joan Prim. Prim va obtenir un èxit important a la batalla de Tetuan. Però els resultats efectius, més enllà del prestigi immediat, no van passar d’algunes concessions territorials poc importants i d’altres petites compensacions per part del Marroc.
L’acció exterior del govern de la Unió Liberal imitava el que estava fent el II Imperi Francès. Espanya va enviar un petit contingent a la Indoxina i va intervenir militarment a Mèxic, Santo Domingo i el Pacífic. Abans de la intervenció a l’Àfrica, es van donar garanties al Regne Unit que no s’alteraria l’equilibri de Gibraltar.
La participació a la campanya africana organitzada per la Unió Liberal va rebre un ampli suport a Catalunya. Es va impulsar des del nucli conservador del ‘Diario de Barcelona’ i, fins i tot, des d’alguns sectors demòcrates i republicans. I es va publicar una revista: ‘El Cañón rayado. Metralla de la guerra de África’.
La carlinada de Sant Carles
A mitjan segle XIX, es produeix una greu crisi del carlisme. Tot i les derrotes militars, el carlisme mantenia una actitud bel·ligerant que el va portar a intentar diversos pronunciaments. El 1855 es van armar algunes partides que van ser ràpidament derrotades. L’abril de 1860, amb l’exèrcit mobilitzat per la intervenció a l’Àfrica promoguda per la Unió Liberal, una expedició carlista procedent de Mallorca va desembarcar a Sant Carles de la Ràpita. Encapçalada per Jaime Ortega y Olleta i amb el pretendent comte de Montemolín i el seu germà, el destacament va ser reduït ràpidament per les tropes isabelines. La repressió va ser dura: Ortega va ser afusellat i els prínceps, obligats a renunciar als seus drets dinàstics a canvi de la llibertat.
La crisi del carlisme
La trajectòria del carlisme durant la segona meitat de segle va quedar condicionada pel finançament de l’estat liberal. Els alçaments carlins es produïen només quan l’estat passava alguna situació de crisi. Malgrat tot, la persistència insurreccional buscarà lentament un espai polític d’acció civil.
La repressió
El pretendent Carles VI, comte de Montemolín, i el seu germà, empresonats a conseqüència de l’episodi de Sant Carles de la Ràpita, van ser alliberats a canvi de la seva renúncia explícita als drets dinàstics. Tot i que se’n van retractar tan bon punt van arribar a França, van morir l’any següent en estranyes circumstàncies.
