4. L'aïllament internacional (1945-1952)
Finalment la caiguda de l'Eix a la IIª Guerra Mundial deixa a la dictadura espanyola sense aliats. Molta gent pensava que després de Mussolini i de Hitler cauria Franco. Al cap i a la fi era un govern feixista que estava al poder per la força. Els soldats de la resistència francesa ja es veien tornant a la península amb els aliats escombrant els feixistes definitivament... Però la realitat és ben diferent. Els interessos dels governs aliats no són els de la població. Hitler i Mussolini havien envaït altres països i afectat a l'economia internacional. No era el cas de l'Estat espanyol. Franco havia esclafat la revolució que es va originar després del cop d'Estat i estava controlant a una població de tendències perillosament revolucionàries. A més amb a la fi de la guerra el nou enemic passarà a ser un altre: l'anomenat bloc comunista dirigit per la URSS. L'actuació de les potències occidentals es limita a una retirada d'ambaixadors l'any 1946, la no admissió de l'Estat espanyol a l'ONU i un bloqueig comercial i industrial.
Mentre l’Europa destruïda per la conflagració es recupera ràpidament gràcies a l’ajut econòmic nord-americà (el pla Marshall), l’Estat espanyol queda aïllat, ja que aquesta ajuda però no arribarà a la península Ibèrica.
El bloqueig econòmic, cultural i comercial espanyol aboca a Franco a una economia autàrquica, és a dir d'autoconsum. L'Estat espanyol ha de produir tot allò que necessita. És una economia en la que no s'inclou el comerç internacional, només l'intern. Això no ajuda a la població que manté unes miserables condicions de vida en la majoria dels casos. Mentre els nivells productius estan per sota dels de la República, els preus es tripliquen i els salaris es redueixen una mitjana del 25%.
L’incipient oposició al feixisme
El malestar social és evident i a la dècada dels anys 50 es començaran a produir vagues i manifestacions tot i estar prohibides pel govern. Les vagues de les fàbriques tèxtils de Manresa i Sabadell en són una mostra.
El febrer del 1951 es produeix una de les reivindicacions més importants del moment, la vaga dels tramvies. L’augment del preu dels tramvies a Barcelona que de 50 puja a 70 cèntims provoca una vaga que va esdevenir una forma més de protestar contra el règim i les pèssimes condicions de vida en les que vivia la immensa majoria de la població. Dirigida per la clandestina CNT i seguida per tothom la vaga consisteix en que ningú puja al tramvia, els tramvies viatgen vuits i la gent viu els dies de la vaga com una festa, malgrat que han d’anar a peu. Els fets faran destituir al governador i batlle de la ciutat.
