Batxillerat (1r)

PROSA

PARÍS JE T'AIME

Som a la preciosa “ciutat de la llum”, a París. Ens situem a finals del segle XIX, una època marcada pel postimpressionisme. L'època del Moulin Rouge, els grans teatres, cabarets i el principal destí de molts artistes d'arreu del món.

Era un 23 de febrer de 1891. Feia fred i començava un altre dia gris a parís.

Manon s'aixecava un dia més del llit desitjant que acabés la jornada. Treballava a “Le chat noir” des de feia deu llargs anys, un cabaret situat a Montmartre, el barri bohemi de la ciutat.

L'espectacle no començaria fins al cap d'unes hores, però s¡havia de preparar tot perquè sortís perfecte. Maquillatge, grans vestits i un somriure d'orella a orella eren els únics requisits.

En obrir les portes la gent anava entrant, però ella no tenia ganes de somriure, no després de tants anys actuant. Estava esgotada de ser una titella a les mans dels homes, de sentir-se una esclava, de no poder deixar aquest infern, perquè, què seria d'ella?

I un cop allà dins, s'oblidà un cop més de tot el mal que sentia, i de seguida es posà a moure el vestit amunt i avall, i a escoltar els crits i aplaudiment de tots aquells miserables i pudents.

Ella era l'estrella de l'espectacle, l'única que realment brillava per damunt de les altres i la gelosia d'algunes per prendre-li el paper li havia passat factura més d'un cop... i tot per quatre monedes.

Però aquesta era la vida de la Manon, una vida buida que ella no volia. Plena, això sí, d'homes, prostitució, espectacles i misèria.

Una vida que havia de tenir un final proper...

Pseudònim: Toulouse Lautrec

Autora: Laura Roig

1r Batxillerat B

PROSA (Accèssit Primer)

MEMÒRIES DE LLIBERTAT

Recordo aquella nit del 9 de novembre de 1989 com si amb pic i barrina a la ment m'ho haguessin gravat. Tothom era al carrer, tots es dirigien cap a una sola direcció; alguns d'ells, fins i tot, portaven pics per destruir allò que sempre havien odiat. No hi havia restriccions a est ni oest, les portes eren obertes per tothom qui volgués passar entre elles. Mica a mica, les masses de gent s'aplegaven al voltant del portal principal d'aquella paret sense fi. L'oest sentia l'est, l'est sentia l'oest, ambdós destil·lant excitació i un esclat de joia. A la fi, les portes es van obrir.

Des del meu angle de visió, tal escena semblava més una batalla campal que un retrobament hsitòric. Aquells que havien estat reclosos, dividits, apartats, abraçaven pares, marits, mullers i fills; el mal que havien provocat aquelles pedres de color vermell sang a l'est i verd dòlar a l'oest era rectificat i reconduït. Aquelles morts que antany semblaven en va tenien la seva recompensa, al final de tot. Aquell país destrossat, endeutat i trist, recuperava l'antiga hegemonia que el caracteritzava. Aquella Alemany emmurallada tornava a ser lliure d'aquells que amb mà de ferro volien reprimir el poble amb llurs manilles de pedra.

I els pics ressonaven en repicar contra la roca dura de vint-i-vuit anys de servitud a una causa injusta, i els plors dels familiars i amics ressonaven a l'uníson. Els bocins de pedra saltaven i les pintades manifestants eren esborrades, i aquella paret de color verd i vermell que abans semblava no acabar mai, empetitia amb la grandesa d'una societat lliure.

I el 10 de novembre, ben entrada la matinada, el mur de Berlín caigué per sempre més.

Pseudònim: Etienne

Autor: Èric Mates

1r Batxillerat A

PROSA (Accèssit Segon)

ESTIMAT JOFRE

Sabadell, 10 de novembre de 1973

Estimat Jofre,

Com ja saps, cada mes al voltant d'aquestes dates t'escric per demanar-te el material per la fàbrica. El mes passat vaig reduir la comanda ja que travessàvem un mal moment econòmic i a més a més quatre llançadores es van espatllar i dues treballadores van tenir criatures.

No sé ben bé com dir-te això. Em costa. És una situació difícil. Fa trenta-cinc anys, des de l'inici d'aquesta fàbrica, que les nostres famílies es coneixen i sempre ens has servit amb qualitat. Però no podem seguir amb aquesta situació. Tanquem la fàbrica. Aquesta serà la darrera carta que rebràs de Fàbriques Coll.

Això no és tot. Com ja saps, la meva filla gran, l'Anna, està amb en Pep. La família d'ell sembla ser que s'haurà d'exiliar amb uns coneguts a Carcassone. El més probable és que l'Anna els acompanyi. Això em suposaria donar-li diners per l'arribada a França, i tal com estan les coses no em puc permetre continuar amb la fàbrica oberta si hi perdo diners.

Per últim et voldria demanar un darrer favor: m'agradaria que tots aquests motius pels quals tanco la fàbrica no sortissin d'aquesta carta. Estic molt amoïnat pel fet de deixar famílies senceres sense feina. Com ja saps a la fàbrica hi treballen generacions de famílies i no em faig a la idea de veure'ls tots al carrer. La meva feina sempre havia estat agraïda, controlant els telers i la fàbrica des del meu despatx. La situació, aquest cop, em supera. Tiro la tovallola veient la realitat del moment.

Jofre, espero que ho comprenguis ja que no és una situació fàcil per cap de nosaltres.

El teu amic,

Antoni

Pseudònim: Pitàgores

Autora: Clara Camps

1r Batxillerat B