1r ESO

PROSA

Qui no arrisca no pisca (enamorament)

Cada dia, a la mateixa hora, al mateix lloc em creuava la mirada d’ell. Però mai ens dèiem ni una sola paraula. Era molt vergonyosa no m’atrevia a dir-li res, tot i que em moria de ganes. Quan s’acostava el moment el moment de veure’l, se m’acceleraven les pulsacions, els nervis se’m menjaven.

Llavors, va arribar el dia de marxar de convivències. Resava perquè ens asseiessin a prop de l’autocar, o les habitacions estiguessin una al costat de l’altra, o per què no coincidir a la mateixa taula del menjador..? però què va, no tenia sort! Sabia que si no em llençava, no aconseguiria parlar mai amb ell.

Va arribar la segona nit hi havia disco. Estàvem un a cada punta, cadascú amb els seus amics. De cop i volta, va sonar la meva cançó preferida. Com m’agradaria ballar amb ell? Vaig pensar, “vinga, vés i demana-li per sortir a ballar amb ell”. Ho havia d’intentar.

Finalment, vaig deixar la vergonya a part, i vaig anar directa a ell. Pensava ja veuràs com ara quan li digui, m’engegarà a pasturar. Però no, em vaig plantar al seu costat i li vaig dir “Hola, t’agradaria ballar amb mi?” i quina va ser la meva gran sorpresa que em va dir que si.

Des d’aquell dia que som amics. Qui no arrisca no pisca.

Pseudònim: Dinàmico

Autora: Paula Casasampere

POESIA

El primer dia de curs

Jo, el primer dia de curs.

a l’escola em divertia.

Pati:

Al pati jugàvem a “matar”

i un dit em vaig torçar.

Colònies

Una casa per descobrir

i per la nit, amb els amics dormir.

El pas a ESO

És una gran responsabilitat

i a més, s’ha fet més complicat

Fira Sant Josep Calassanç

Jo la fira no la feia

però ara sí que la veia.

Diada de l’esport

Jugues a bàsquet i futbol,

encara que no marquis ni un gol

Pessebre Vivent

Fem de pastorets

i ens miren els petitets

Sant Jordi

Mirem llibres que comprarem

i fem punts de llibre que mai utilitzarem

Els millors amics

Amb els meus millors amics

passo moments ben divertits.

Últim dia de curs

I ja arribarem al final

d’un curs que ha acabat genial.

Pseudònim: Potato Man

PROSA

Qui no arrisca no pisca (Família Pallarés)

Eren uns temps molt durs per la família Pallarés que en aquells moments no tenien gaires recursos, malgrat tot, ells seguien lluitant. El pare era un obrer en una fàbrica i la mare era serventa d’una casa. Els Pallarés tenien 5 fills, els 2 més grans s’encarregaven dels 3 més petits. Amb els pocs diners que guanyaven no es podien permetre grans àpats. Però un bon dia això va canviar, de bon matí, tots es van llevar, la mare se’n va anar a preparar l’esmorzar a la casa on treballava, el pare cap a la fàbrica i els fills cap a l’escola. Al vespre, quan el pare va arribar a casa, després del seu torn, no semblava gens cansat, és més, estava molt content. Llavors, els va explicar que li havien ofert una molt bona feina a un país lluny d’on vivien i que guanyaria molts diners, que s’haurien d’arriscar, perquè només tenien diners pel bitllet d’anada, si no anava bé, no podrien tornar fins que no aconseguissin prou diners per la tornada a casa. Van tenir molts dubtes. Però el pare estava decidit : se n´ anaven. Finalment, tot va sortir bé i en poc temps portaven una vida còmode i agradable. La lliçó que els va ensenyar el pare va ser “QUI NO ARRISCA NO PISCA”.

Pseudònim: Blandy blue 13