1r ESO

PROSA

65 PLANTES

Nova York, 11 de setembre de 2001

Em Dic Peter, sóc arquitecte, visc a Nova York i treballo en una empresa de construcció anomenada Building Corporation. El meu despatx té molt bones vistes ja que està situat a la planta 65 d'un edifici proper a les Torres Bessones. Una planta que ja molts voldrien tenir i que, gràcies a la meva posició a l'empresa, vaig poder aconseguir. Són les vuit del matí del dia 11 de setembre. Vaig al meu despatx per treballar en un projecte d'un gratacels a les afores de Nova York.

Després d'una hora treballant davant l'ordinador, un soroll molt fort i gens normal em fa aixecar d'un salt de la cadira i mirar per la finestra. Aquella visió, que mai oblidaré, em frego els ulls pensant que estic somiant, però la imatge segueix produint-se. No dono crèdit al que veig, sens dubte, és del tot real: una cua d'avió està sortint de l'edifici de davant. El foc i el fum per tot arreu i quasi tots els vidres de la façana han caigut al carrer. Jo vull sortir corrent, però les meves cames no fan cas a les ordres que els meu cervell els està donant, m'he quedat bloquejat. De sobte la imatge que més recordo i que en moltes televisions es va poder veure repetida: davant els meus ulls hi ha persones que es llancen al buit fugint d'una mort segura pel foc. Aquestes imatges em fan reaccionar i surto corrents i em sumo al corrent de la gent del meu despatx i de l'edifici en general, que baixen per les escales buscant la sortida al carrer. 65 plantes de baixada, corrent, són com un malson del que no puc despertar. Per què vaig voler treballar en aquella planta? Crits i plors, alguns cauen i es trepitgen en la seva desesperació per poder sortir de l'edifici. 65 plantes d'angoixa que em semblen eternes.

Finalment sóc al carrer i segueixo corrent, no puc parar de córrer lluny d'aquell infern.

Pseudònim: L'escriptor

Autor: Carles Albareda

1r ESO A

PROSA

ÉREM VIUS

Era una tarda freda d'hivern. Un 25 de gener de 1939. Jo era petit i amb els meus germans estàvem a la vella plaça de Sant Roc. Allà no hi havia ningú. El meu germà petit, l'Antoni, va sospirar: “Alguna cosa està a punt de canviar”.

Vam tornar a casa i els nostres pares ens van explicar la situació: “les tropes franquistes han entrat a Barcelona, no trigaran a arribar aquí. La República està a punt d'acabar. El president Companys diuen que marxa cap a França. Tot està perdut.”

Mentrestant, a la masia dels avis, passat el pont de la Salut, les meves tietes, la Rosa i la Teresa, estaven soles d'ençà que els seus marits i germans havien hagut de marxar. No en sabien res. La guerra és tot o res. Tenien por d'estar soles i van voler venir a casa per estar tots junts. Pel camí van veure molts soldats que marxaven de retirada, cap a l'exili, cap a França. Anaven cap al nord. Uns van sortir per Camprodon i d'altres per la Tor de Carol.

Les meves tietes però, no vingueren soles. Van arribar a casa amb l'únic que els quedava: una cabra anomenada xivita que havien anat arrossegant fins a casa mentre els soldats els cridaven: “chicas, dejad la cabra y veniros con nosotros”.

A casa hi vingueren tres famílies més. Hi havia molta por perquè vivíem molt a prop de la fàbrica d'en Manel Gorina que estava en flames i sense control.

Els pares ens van fer anar a dormir. Dormíem en matalassos a terra i espantats: no sabíem si l'endemà seríem vius o morts. L'endemà van entrar les tropes franquistes; em vaig aturar a pensar què suposava això per al país. S'havia acabat la guerra, però no sabíem com seria la postguerra. Ningú a l'habitació s'atrevia a parlar. Alguna cosa havia canviat. Però érem vius.

Pseudònim: Manel Gornina

Autor: Agustí Pedrós

1r ESO A