1r ESO

PROSA

UNA FLAMA DE DOLOR

Era un dia fred de tardor, jo estava tafurejant al pati amb un amic, quan de sobte vaig sentir algú que trencava a plorar.

Vaig alçar la vista i el que vaig veure em va sorprendre: era una noia escanyolida, de cabells negres com el carbó, tenia uns ulls prims però això no em va sorprendre, el que em va sorprendre de veritat era que aquella noia era idèntica a mi, érem com dues gotes d’aigua. No sabia què fer: m’hi acostava o m’allunyava, preguntava o callava. Al final vaig decidir que m’hi acostaria. Vaig començar a caminar a pas lent, mentre caminava pensava a fer mitja volta i marxar a corre-cuita, però cada vegada que pensava això, feia el cor fort i continuava caminant. Finalment vaig arribar a aquella noia i vaig dir:

–Hola –vaig dir.

No va respondre, així que ho vaig tornar a intentar:

–Hola, què et passa? –vaig dir amb veu dolça.

–M’han pres la família –es va limitar a dir.

En aquell moment em van assaltar milions de preguntes: què està dient?, que potser és boja?, com es pot prendre una família? Ens vam quedar uns minuts sense dir ni piu, no sé quina cara devia posar, perquè, al cap d’uns minuts, m’ho va explicar tot. Era una història molt llarga, però també molt estranya. Quan va sonar el timbre de l’escola, la noia i jo ens estàvem donant les adreces de les nostres cases. Quan vaig marxar cap a la meva classe, em vaig penedir d’haver-li donat l’adreça de casa.

Un altre cop feia tard a casa. Tot això era culpa de la Carme, que m’entretenia massa. Quan vaig obrir la porta de casa, quasi em desmaio, no podia creure el que veien els meus ulls. Em vaig veure a mi mateixa sopant amb la meva família. Vaig tancar molt a poc a poc la porta. Vaig anar corrents a una finestra que em permetia veure la meva família. Em vaig adonar que la persona que sopava amb la meva família era la noia del pati: s’estava fent passar per mi!

En aquell precís moment ho vaig entendre tot: la noia m’havia pres una vida, un futur i una família, com la hi havien pres a ella, era com un joc que no s’acabava mai. Et prenien una vida i et tocava prendre-li la vida a un altre, i un altre cop, i un altre i així sense parar. M’ho acabaven de prendre tot i sabia que no ho podria recuperar mai. Amb la companyia de la lluna vaig començar a caminar cap al meu destí.

Pseudònim: Blanca

Autor: Clara Ribes

1r ESO B

POESIA

PER A TU

Retornar per veure't, per tocar-te,

per sentir-te a prop.

Retornar per estimar-te

per abraçar-te pel camí del port.

El nostre mar enyoro;

el nostre aire, el nostre caminar,

i cada cop més m'enamoro

de la nostra esperança, del no abandonar.

El teu alè, els teus ulls, el teu mirar

hi són presents cada dia,

no em fan mai aturar.

Si pogués enfilar-me damunt l'onada

ara mateix et vindria a besar,

però encara que sigui llarga la caminada,

la mar, vida meva!, sempre serà allà.

Pseudònim: Onades

Autora: Carme Manau

1r ESO C

PROSA

LA LLUNA

Cada record que tenia, el compartia amb la lluna. Els meus somnis, els meus pensaments, estaven basats en la lluna.

Cada nit de lluna plena, sortia al jardí. Contemplava la seva blancor, la seva lluminositat i la seva lluentor.

L'altre dia, mentre contemplava la lluna, asseguda al jardí, em vaig trobar una pedra blanca que brillava. En un principi vaig pensar que era el reflex de la lluna el que feia brillar la pedra lluminosa. Al cap d'una estona d'haver-la examinat, vaig pensar que podia ser un tros de lluna. Vaig aixecar la mirada cap a la lluna. A la lluna li havia sorgit una taca, com si un ratolí l'hagués mossegat.

L'endemà, mentre anava a l'escola, pensava en com podia haver caigut un tros de lluna al meu jardí. Allò era molt estrany. Què havia de fer per poder tornar el tros de lluna que havia caigut? Em vaig passar tot el dia preguntant als companys i pensant en com podria acabar de completar la lluna. Quan tornava cap a casa ja era fosc. No havia trobat la manera de sortir-me'n i vaig llençar el tros de lluna al bassal on s'hi reflectia. Es van unir. La lluna ja era sencera.

Pseudònim: Mosquit

Autor: Nina Sabaté

1r ESO A