Embedded Files
Primers Premis
POESIA
PARATGES
Del balcó de casa meva veig la posta de Montserrat,
majestuosa silueta, bressol de nostra identitat.
Veure't tan bella m'inspira, i començo a imaginar
de la terra que jo admiro els racons més estimats.
Terres de vinyes em porten cap al sud de mon país,
intensa olor de taronja i llimona envolta els meus sentits,
vents càlids m'acompanyen cap a arrossars inundats
amb l'aigua dolça de l'Ebre que al Delta vol arribar.
Vorejant el riu m'endinso a terra de secà,
és terra d'oliveres, i del seu fruit tan preuat.
I quan ametllers florits il·luminen l'amada primavera,
els meus ulls admiren la infinita i rosada atmosfera.
Caminant sense descans, m'acosto al gèlid nord,
són altes muntanyes rocoses, ben bé semblen d'or.
Quan s'acosta la calor, prats de ginesta hi reviuen
i quan el fred ens acaricia, capes blanques hi arriben.
En despertar-me a la matinada, sento vells mariners cantant,
entre roques i alzines, veles blanques ja estan salpant.
Mil dies i mil nits escoltant el suau gronxar de les onades,
però tot i així em cansaré mai d'aquestes balades.
Recorrent la costa arribo a una gran ciutat. Molt viva, molt especial,
plena de cultura, plena d'art, i amb un ambient excepcional.
De Poble Sec a Poble Nou, i de les Rambles a Ciutadella,
tota Catalunya estima amb passió les seva gran estrella.
Del balcó de casa meva m'imagino el meu país,
molt estimat, força petit, però més dolç que l'anís.
I quan em facin marxar d'aquesta magnífica terra,
que sigui per finir, que no sigui per una injusta guerra.
Pseudònim: Mar
Autora: Queralt Lloansí
1r Batxillerat A
PROSA
LA MEVA LLAR
No semblava que hagués passat tant de temps quan ho recordava, només que tanqués els ulls podia veure de nou els roures com dansaven seguint la melodia de la brisa de l'alba, discretament acompanyada pel tímid so que feien les fulles quan s'accelerava el ritme; i si durant la nit havien pogut curar la seva set, amb una olor humida i fresca sovint em delectaven.
Però quan l'inquiet Sol s'esmunyia i la gran ombra apareixia, cap soroll s'insinuava, ni tan sols els grills gosaven dir paraula, doncs només hi era jo i només era meu, la meva llar, el meu mantell, el meu petit tresor. De vegades fins i tot podia aixecar-me i sentir com l'herba del camp, alta com de costum, jugava a enredar-se entre els meus dits, intentant que no marxés...
Com trontolla la seguretat del present! I que n'és d'ingènua la tranquil·litat i com n'és de traïdor el fil que recullen les moires, que de sobte l'enyorança esdevé el que més m'apropa a casa i els somnis em fan venir malsons en despertar-me, anhelant un retorn que mai no arribarà.
I per complaure l'endemà em pregunto: es pot tenir una casa? Pertànyer a una terra? Què sóc jo sinó una ànima errant que tan sols visita, tafaneja i parteix cap a l'horitzó?
Però l'ahir reclama un sentiment a qui només aquell mantell pot fer entrar en vigor, un sentiment còmode, perquè no et sents un estrany que irromp en una sala, sinó algú a qui recullen i somriuen, murmurant-li a cau d'orella que sigui benvingut.
Mantenia dia a dia mentides piadoses i guardava una petita caixa de pandora sota la coixinera; construint, mentre dormia, un mur d'esperança que amb prou feines resistia un cop de vent.
Ha esperat, he lluitat sense abaixar el cap per conservar la llibertat que ja havia perdut des del trenta-nou sense adonar-me'n.
I ara... ara em qüestiono el mateix que Espronceda es va preguntar. “Y si caigo, ¿qué es la vida?” Per respondre-ho només hauria de saber si la dono per perduda, però què és la vida si no perdre? No vull ser el jou de l'esclau a qui sacsegen, ni romandre per Dachau sens e dignitat. Donaré un pas o no ho faré, però decidir-ho és el meu dret i acabar és la meva tria.
Veieu, doncs, aquest pas com a meu, perquè jo us trec aquest luxe, el luxe que anheleu, el luxe d'escollir per mi.
Mireu com us dóna l'esquena i s'allunya de vosaltres un sospir potser insignificant però que mai, mai no serà vostre.
Pseudònim: Lira
Autora: Natàlia Camps
1r Batxillerat A
Segons Premis
POESIA
TEMPESTA
Un llamp furiós em sacseja de nit.
Il·lumina la cambra un instant
i truca les portes del meu somni.
Just llavors, els trons ressonen al vidre
d'aquesta finestra, sense cortines,
i s'escampa l'eco per les parets.
La pluja, que algú des del cel dispara,
repica ara, cada cop amb més força,
a la teulada, que esclata amb mil bocins.
Una por malvada envaeix l'espai
i tota cruel penetra al meu cap.
La tempesta nocturna em duu records
d'un estiu humit als prats de Cerdanya,
quan jugàvem vora el riu a algun joc
sota un sostre de núvols implacables.
Cada nit apareixien la pluja,
els llamps i els trons: tots els meus enemics.
Mentre al bosc retrunyia la tempesta,
em venia l'enyor de les parets de casa
i reapareixia el mal de panxa.
Han passat dies i anys de d'aleshores
i ara ja no crec que hi hagi fantasmes
però el temor és com un fil que torna
quan les tempestes arriben de nit.
Pseudònim: El mosquit
Autor: Remei Prat
1r Batxillerat A
PROSA
HEM MIRAT AQUESTA TERRA
Observador d'aquella terra, els meus ulls s'enamoren de la bellesa que desperta, però la meva ànima s'entristeix. Per molt que miri a l'horitzó, veig una línia sense fi. Lluito per veure't però no sé que no disposo d'aquest privilegi. La teva presència és com la peça que falta en un trencaclosques perquè tot recobri sentit.
Més enllà del paisatge, del soroll de les fulles dels arbres a causa del vent, de l'olor de la rosada, del soroll de la terra humida quan trepitjo, dels records que s'esdevenen... més enllà, trobo a faltar els teus crits, les teves bromes, els teus esforços per aconseguir cada un dels teus i meus objectius, els ànims que em donaves quan em sentia defraudada per qualsevol cosa, els teus consells.. eres la persona que em guiava per aconseguir les meves fites. Però part de la teva influència ha fet que jo sigui tal com sóc. Tu has estat la persona que m'ha ensenyat els valors del sacrifici, l'esforç, de no rendir-me i seguir lluitant per molt difícil que sigui l'obstacle, de respecte, competició, superació... per això, tu ets una de les persones que admiro i mai no deixaré de lloar.
Però tot i que ja no estiguis present, has deixat una marca a cada una de les persones que et van conèixer i tots et durem al cor i guardarem cada un dels records en un lloc on estiguin ben protegits a l'abast de cadascú. I quan estiguem afligits, utilitzarem aquests records per seguir endavant. Per exemple, sempre tots recordarem les teves típiques paraules com: “Corre i calla”, “Vés al lavabo i pensa”, “Impulsa”, etc.
Ara, quan observo aquella terra, sento cert enuig perquè no ets present aquí, però m'has donat un motiu per lluitar.
Pseudònim: Dos
Autor: Elena Díez
1r Batxillerat A
Page updated
Report abuse