2n ESO
Primers Premis
POESIA
CAMINS
He mirat aquesta terra amb la llum del sol.
He mirat aquesta terra amb la claror del cel
i amb els meus ulls plorosos i tristos,
he pogut veure el mar, des del meu camí del somni.
Quan la pluja porta olor de terra molla
i les fulles aspres d’aquests vells xiprers se m’enduen,
veig els meus peus dins la càlida sorra
que corren lleugers, que continuen...
En aquest camp de magnífic silenci
Quan el vent i el mar em parlen; escolto!
I en aquells instants: desitjo, espero, somio...
És llavors quan veig cada cosa que estimo.
Aixecant la mirada, amb els ulls i amb el cor
miro aquest vell poble, la seva llengua, la seva gent,
i encoratjada em sento, amb tots vosaltres,
en el llarg esforç de cada pas.
Pseudònim: Llum
Autora: Carme Manau
2n ESO C
PROSA
UN MAR DE FLAMES I RECORDS
11 de novembre de 1918
Per fi s’ha acabat, per fi podré tornar a la meva terra tan estimada després de tots aquests anys de sofriment, angoixa i guerra. Sempre havia pensat que mai la podria tornar a veure, però no ha estat així, la vida m’ha somrigut i m’ha ofert aquest apreciat regal: tornar. Allà no em podran perseguir les meves il·lusions de militars morts ni de ciutadans innocents morts; tret d’una cosa, els malsons que em perseguiran tota la meva vida. Tornaré a la meva terra, però no tot el meu ésser ja que una part estarà sempre aquí, lluitant contra els alemanys. La Primera Guerra Mundial m’ha deixat una gran petjada que mai podré esvorar, ja forma part de mi.
29 de novembre de 1918
Ja l’estic veient des de la llunyania. Puc olorar el seu fresc aroma de terra, aquell que em frega tota la cara i em transmet pau i tranquil·litat, tot allò que una persona vol. Puc percebre tots els seus sons, des d’una gota d’aigua que cau a terra fins a les campanes del poble. Em paro un moment i observo les muntanyes blanques que en el passat havien sigut el meu únic refugi contra el món. Els seus boscos frondosos, verds i plens de mil camins que et porten a diferents destins, amb els seus ocells refilant. Busco amb la mirada desesperat la casa que m’ha vist néixer, créixer i espero que em vegi morir i la trobo amb els seus camps deserts; i allà davant, la meva gent cridant plens de joia per la meva tornada i davant de tothom la meva estimada. Però no puc avançar, m’he quedat paralitzat, no ho entenc i quan miro el cel ho entenc tot. Quan miro al cel veig quatre avions militars alemanys sobrevolant-lo. Tota la meva felicitat s’esvaeix. Quan miro cap a la meva terra tot és un mar de flames, la meva gent morint davant els meus ulls i els animals escapant d’aquell infern vermell i mortal, i jo allà davant sense fer res. Al cap d’una estona no queda res. El paisatge ple de vida ha marxat i en el seu lloc ha deixat un indret sense vida. Tot això vol dir una cosa, mai s’ha acabat la guerra, encara dura i en aquest moment em faig una promesa, una promesa de mort.
Pseudònim: La flama de la vida
Autora: Clara Ribes
2n ESO B
Segon Premi
POESIA
DES DE LA FINESTRA
Des de la finestra
els veig arribar.
De vegades vénen,
de vegades van.
Remenen les eines,
preparen les veles,
saben bé les feines ,
de la mar salada.
Ja m’agradaria
ser amb ells a la barca,
anar cada dia,
a tirar les xarxes.
El sol a la cara,
els cabells al vent,
als peus les onades,
la sal a la pell.
Però a mi no em deixen
perquè sóc petit,
i els nens fins que creixen
es queden al llit.
Pseudònim: Sol
Autor: Àlex Sánchez
2n ESO B
PROSA
PERDUDA
Hem mirat aquesta terra, tots junts, admirant-la. Hem vist els camps sembrats i els camps segats, hem entrat pels boscos tan a l’estiu com a l’hivern i hem jugat a corre-cuita entre les cases del poble.
Hem contemplat com poc pot ser molt, i el plaer de la vida ens ha acaronat.
El vent ens ha bufat a la cara i ens ha donat ales per volar. Quan la pluja ha amenaçat , els gruixuts murs de la masia ens han resguardat i l’espetec de la llenya cremant a la llar de foc ens ha distret dels trons del setembre.
Ha passat tant temps des d’aquells moments... Mai els oblidaré. Ni a tu ni a aquelles terres. Varen ser els millors anys de la meva vida. Però ja se n’han anat. Tots aquells moments i aquells records ja no hi són. Se’ls ha emportat el temps i se’ls ha guardat en una caixa perduda en el mar.
T’he enyorat durant tota la meva vida, tu estàs lluny... No hauria d’haver marxat, m’hauria d’haver quedat al teu costat en aquell poble del Maresme, en comptes de marxar al Marroc per una feina que ni m’agradava. Però ara ja és tard, tu ja no hi ets, he arribat tard. L’únic que em queda és aquest petit poble encantador, i cada racó em recorda a tu.
.
Pseudònim: Fresquetta
Autora: Mireia Pons
2n ESO B