Embedded Files
Primers Premis
POESIA
El poder de somiar
Encara recordo aquell barri,
aquelles nits negres al carrer,
encara tinc present aquell sofriment.
Com l’incessable pluja blanca
arremetia contra la meva pell.
L’esperança era fum,
l’honestedat es consumia,
la valentia s’esfumà,
la calor i el fred es feien presents
en un desert de sentiments.
Ganes de fugir,
de marxar d’allí,
però atrapat
m’havia de quedar
en aquell feixuc camí.
Vaig somiar
i de seguit desitjar
una porta mísera i petita,
que esborrés el passat
i em portés al paradís.
En una bufada de vent,
allò imaginat aparegué,
desesperat vaig obrir,
tot canvià al prendre aquell nou camí.
Em trobava sol, al sofà,
amb la mandra de qui es desvetlla,
amb por degut a un malson,
on vivia al carrer i no tenia res,
feia contrast a com era en realitat,
semblava ben bé un món paral·lel…
Pseudònim: Is that Shakespeare?
Autor: Lluís Balaguer
4t ESO A
POESIA
Trajecte final
Tanco el ulls i caic,
m’enfonso en la foscor
negra, profunda, sense fi.
L’última.
Deixo enrere les veus,
les sensacions, els plors i la por.
M’enfonso a la foscor.
Noto les seves mans.
És Ella, em ve a buscar.
No tinc energia per resistir,
m’estira cap avall.
Tot s’apaga, tot s’acaba.
Noto una força que em tiba,
m’empeny cap amunt,
em fa tornar del buit, però
Ella encara em té agafat i no vol deixar-me.
Vaig cap a la llum, haig de sortir.
La llum s’apaga,
estic massa cansat per anar-hi,
s’allunya, és fora del meu abast,
Ella m’estira, m’enfonsa.
Em resisteixo, intento deixar-me anar,
no puc més. Ella ha guanyat
M’endinso en la fosca.
Mentre parts de mi s’esborren
encara la noto batent les ales,
els seus braços m’envolten i em porten cap enlloc.
Amb vigor renovat la llum torna,
s’inicia la lluita apassionada per mi.
Ella juga amb avantatge, ja és casi al final,
la claror no té força per agafar-me.
Noto el fred de la seva arma al cor.
Ja sóc seu.
Ja el veig, el seu regne,
el regne de la foscor, el fred i la solitud.
El regne de la mort.
M’enfonso en la foscor
negra, profunda, sense fi.
L’última. La mort.
Pseudònim: Llorenç Costa
Autor: Albert Camps Garriga
4t ESO C
POESIA (Accèssit)
Profund odi
Recordo quan era adolescent
jo no anava a l’escola,
treballava durament
per poder omplir la cassola.
Una fàbrica plena d’adults,
es comportaven com a ganduls.
Em miraven, reien, m’amenaçaven,
però no és tot, també em maltractaven.
I em preguntava que qui era jo, que què feia aquí
i el màxim que m’emportava era un “perquè sí”
no hi havia prou respostes, ni prou raons,
ells eren els reis i jo un dels peons.
Les nits se’m fan eternes
pensant en el que he viscut,
no vull plorar més.
Vols dir que m’ho he merescut?
Però la vida no acaba amb la mort,
encara que neixis amb el destí tort.
Ara mateix no sé qui sóc,
però quan torni, ploraran gotes de foc.
Dies de pluges torrencials,
ells m’omplien tot de fang,
i com m’heu fet tants mals,
quan torni, plorareu gotes de sang.
Pseudònim: Jordi Wild
Autora: Albert Camps
4t ESO A
PROSA
Diari d'un humà no tan humà
19/07/2001
Fa mesos que estem amagats en aquest antre putrefacte, sense menjar ni aigua.Tothom passa gana i es comencen a mirar malèvolament, en un moment o altre s’acabaran menjant entre ells. Els més atrevits surten dels amagatalls a la cerca d’alguna cosa per menjar, alguna rata, un ocell, o a vegades només una mica d’herba. Sincerament, la majoria dels que surten mai tornen. Els cadàvers dels que s’han mort de gana comencen a fer pudor i és més difícil la convivència a l’amagatall.
He estat pensant durant dies en anar a buscar un altre amagatall, però els humans tenen vigilats tots els camins i en qüestió d’hores, i fins i tot minuts, em trobarien i m’exterminarien.
La nostra raça ha estat perseguida durant segles; venim de Noxus, el planeta de la llum, un planeta fet de pols d’estrelles.
Originàriament, els noxians dominàven Noxus, però els pirates espacials van envair-lo i van exterminar la majoria de la població.
Només uns quants vam ser capaços d’exiliar-nos. Vam buscar refugi a la Terra, un planeta amb el que teníem bona relació, però quan vam aterrar, van capturar la meitat dels que havíem sobreviscut.
Només quedem 20 noxians i cada dia som menys.
La nostra nau roman al mateix lloc on vam aterrar i tinc l’esperança de trobar-la i fugir cap a Plutó; almenys allà podrem reprendre el nostre estil de vida original.
25/07/2001
Han passat 5 dies i ja n’he tingut prou, això ja és massa! S’estan menjant els cadàvers dels nostres germans! Hem arribat a un punt en què les nostres condicions de vida són pitjor que les de les rates.
Amb els últims esdeveniments n’he tingut més que prou per decidir-me i marxar. Demà partiré cap a la nau.
Trobo a faltar els meus pares, el meu germà, però el que més enyoro és l’Uxue, la més bella de totes les noxianes, la meva estimada, que deu estar amagada en algun racó d’aquest infern. Anhelo tornar a estar al seu costat i dir-li lo preciosa que és. Ai com l’enyoro!
26/07/2001
Ja he omplert la maleta, una maleta que va ben plena, sobretot de records, perquè no vaig poder agafar gran cosa de casa quan vam haver de fugir.
Ha arribat el moment de sortir i estic nerviós , molt nerviós. Espero que tot vagi bé.
30/07/2001
Me n’he sortit millor del que m’esperava. Estic dins la ciutat, està tot ple d’humans, però ara ja no tinc por de que m’enxampin perquè sóc un d’ells. Al sortir de l’amagatall, em vaig trobar un humà dormint a terra, i una de les qualitats que tenim els noxians és que ens podem transformar a voluntat en el que matem. Ja us imagineu el que vaig haver de fer. No en vull parlar, d’això.
6/08/2001
Porto una setmana caminant, i per fi es pot apreciar a la llunyania el relleu de la nau. Tinc tantes ganes d’arribar-hi!
Durant el camí he tingut molt temps per pensar i he arribat a la conclusió que viure a la Terra transformat en humà tampoc seria una desgràcia, podria adaptar-me al seu estil de vida i aprendre algun treball, encara que aquesta part suposaria un grau més de dificultat perquè els treballs que hi ha a la Terra no són res semblants als que hi ha a Noxus.
Allà la gent treballa en horaris Merlinians, és a dir que treballem durant una setmana sencera sense parar, ni tan sols per dormir, i la setmana següent la tenim lliure per descansar, més ben dit, la teníem.
A més aquí a la Terra podria treure els meus germans dels amagatalls i salvar-los, fins i tot podria trobar l’Uxue!
7/08/2001
Els humans m’han atrapat! Veig que finalment la meva tàctica no ha funcionat .
He sentit als humans dir que em tancaran en una gàbia i em faran proves genètiques per descobrir més informació sobre la nostra raça, la fi dels meus dies s’atansa.
Pels que no em coneguin m’acomiado, em dic Floquet de Neu i sóc el príncep de Noxus.
Pseudònim: Francisco Lorin Colorado
Autora: Albert Nogués
4t ESO B
PROSA
L’hipnotitzador d'ànimes
L’Alain era un home gran, s’aproximava als seixanta anys d’edat i era vidu de la seva muller, l’Adeline, que morí just al donar llum a la seva filla Arlette. L’Arlette ho era tot per l’Alain, va ser gràcies a ella que es va veure obligat a recuperar les forces per seguir vivint. L’Alain era pianista i quan l’Arlette va complir quatre anys, ja li ensenyà a tocar el piano. La noia als seus vint-i-dos anys presentava gran virtuosisme per l’instrument. Vivia entre tecles. La seva vida era la música, la seva ànima era un acord, sovint menor, ja que assolia l’estat d’ànim de les melangioses peces que interpretava.
L’Arlette era una donzella molt tímida, sensible i bonica. Ela seus ulls eren d’un gris blavós transparent i tenia una mirada tènue, molt suau. No sortia molt de casa, es passava la major part del dia tocant el piano.
Un fred matí d’hivern va sortir a comprar unes partitures per regalar al seu pare per Nadal. Devien ser les cinc de la tarda quan ja començava a fer-se fosc. Cap al tard, l’Alain preocupat per l’absència de la seva filla va sortir a buscar-la recorrent tota la ciutat, però no la va trobar i, desesperat, va anunciar a totes les autoritats la seva desaparició. A mitja nit tornà a casa defallit i preocupat. Durant els darrers dies no hi hagué notícies sobre la noia.
Un mes més tard de la desaparició, la policia va trobar el cos de la jove a la vora del riu. Presentava una greu ferida provocada per un instrument consistent al cap. Probablement morí de l’impacte. El pianista es passà deu dies i deu nits seguides plorant per la seva filla sense sortir del llit. L’espantosa notícia el consumia cada dia més. S’apaivagava en la foscor de la nit i en la llum del sol no era més que una ànima en pena . Un bon dia va decidir fer justícia i descobrir qui i per què havia assassinat la seva filla. Ella, la fràgil i dolça donzella a qui era impossible que algú volgués mal. El pianista decidí descobrir-ho sense cap ajut. Vivia aïllat de la societat, des d’aquell dia no havia volgut parlar-ne mai amb ningú. De manera que va decidir emprendre la investigació per sí sol.
El pianista va fer cridar tota la gent del poble perquè vinguessin a casa seva un per un. Els feia entrar a la sala on hi havia el piano amb una petita butaca al costat. Cada vegada que entrava algú el feia seure i li interpretava una cançó melancòlica plena de cadències amb les quals els hipnotitzava. Quan els tenia dominats pel so tan trist d’aquelles notes els feia preguntes sobre l’assassinat de la seva filla i així els anava interrogant un darrera l’altre. Al cap d’aproximadament un centenar de persones, la hipnotització va donar el seu fruit i l’assassí va confesar. Un cop identificat, el pianista va començar a tocar una sèrie d’acords disminuïts cada vegada més aguts que van fer que l’assassí s’anés encongint, fent-se cada vegada més i més petit , fins arribar a la mida d’un tap de suro. Aleshores l’agafà i el tancà dins de la caixa de ressonància del seu piano, on visqué sempre més torturat pel seguit de vibracions que li feien esclatar els tímpans.
Pseudònim: 3A
Autor: Teresa Porta
4t ESO A
Page updated
Report abuse