Embedded Files
Primers Premis
POESIA
Inframón
Sona una campana,
d'un bot surto del llit,
duc una faldilla de pana,
i sento un nen fer un crit.
No entenc res del que passas,
la situació m'ha atordit,
de sobte rebo una estrebada,
i veig sang al meu dit.
Ràpid, un senyor m'agafa,
em fa sortir de l'habitació,
em sembla que és el quefe,
d'aquella immensa presó.
Em reuneixo amb les companyes,
sortim a fora, al camp,
i unes dones esverades,
ens comencen a cridar.
Ens fan entrar en una sala,
diuen que ens hem de despullar
i deixar la roba penjada,
per anar-nos a dutxar
Tanco els ulls, agafo aire,
recordo tots els moments viscuts,
sé que ja no duraré gaire,
i marxaré per on he vingut.
S'apaguen els llums,
la sala s'omple de crits
que no em deixen respirar;
i ara em pregunto, què és el que passarà?
Sento un soroll descomunal,
em començo a marejar,
veig a tothom desigual,
començo a al·lucinar.
Caic a terra, tot plorant,
busco algun rostre conegut,
però el fred m'ha calat els ossos,
tothom ha desaparegut.
No sé què m'espera,
lluny, en el més enllà,
ara només puc pensar,
que ha arribat el trajecte final.
He caigut presa de la nit i l'enyor,
veig una llum al final del camí,
m'hi acosto caminant, sense por,
i una veu em diu que és hora de dormir.
Pseudònim: Elin Edelstein
Autor: Anna Soler
PROSA
De veritat és humà
Els febles rajos de llum de l'alba penetren entre el vidre de la finestra i les cortines, tot començant a il·luminar lleugerament l'habitació. La manta brodada amb fils i llanes, que cobreix tot el gran llit de matrimoni, va mostrant lentament el gran espectacle de colors que hi ha brodats sobre ella. El costat esquerre del llit està lliure de tota persona, tot i que hi ha indicis que algú hi ha estat recentment. A la dreta, hi reposa l'Encarna, que de sobte obre els ulls desvetllada per la claror de les parets.
Com cada dia a la mateixa hora, es lleva i va al lavabo a esbandir-se la cara i, tot seguit, es contempla uns instants davant el mirall. El seu rostre ja és ple d'arrugues i els seus cabells completament blancs: és el preu que té viure mentre passa el temps i enriquint-se milers d'experiències. I que n'havia tingut, d'experiències i emocions! Ella no era conscient de la seva edat exacta, només sabia que era vella i que no malgastaria el seu valuós temps comptant els anys que ja li havien quedat enrere.
Al sortir del lavabo es dirigeix al menjador, on ell li havia preparat l'esmorzar, com cada matí. Mentre fa un glop a la tassa de cafè, l'Encarna es mirava la silueta de l'home mirant el finestral. Les seves expressions no transmetien gaire felicitat, però no perdia el seu posat bondadós i calmat. L'Encarna no sabia qui era aquell home, però no li importava que estigués amb ella. Durant el dia, l'home va fer tot de tasques domèstiques i li va preparar tots els àpats. Tot i que l'Encarna no el coneixia, no li importava que ell estigués aquell dia a casa, ja que se sentia a gust amb la seva companyia.
Ell també era ja vell, amb un rostre cobert d'arrugues, i els pocs cabells que tenia també eren blancs. Però per a ella l'ancià no era una persona d'aquest món, sinó una mena de miratge aïllat. Podia persona, que li agradava tant sense saber-ho, ser un ésser que realment no pertany a la humanitat? L'endemà, l'home tornaria a preparar-li l'esmorzar, o a fer qualsevol altra cosa que l'àvia necessités
però l'encarna no recordaria que el vell ja ho havia fet el dia abans, com cada dia des de feia anys.
L'Encarna obre els ulls, i aquest cop no és la dolça claror de l'alba el que la desperta, sinó la llum artificial que enfoca el lloc on reposa. Després d'un moment de vacil·lació, és conscient que és a l'hospital. I davant seu, a pocs centímetres de la seva cara, hi ha un rostre arrugat i amb ulls plorosos que la contempla amb un afecte immens. Al mirar-lo, tot corresponent-lo amb el mateix afecte, l'Encarna encara no recorda l'home que l'ha estat cuidant durant els últims anys, des que li van detectar l'Alzheimer, no recordava aquell ésser que ella estimava tant, però el contemplava com si fos 'un altre món. Qui recorda l'Encarna és aquell jove que va conèixer al seu barri i la va captivar d'una manera brutal. Recorda la unió dels seus llavis plens de passió, tot augmentant el desig que es tenien. Tots els records meravellosos que havien fugit van tornar arrossegats cap a la seva ment, com la llarga cua del vestit de núvia que va portar fins a l'altar. Allà, ella i el seu marit es van prometre mantenir-se l'un al costat de l'altre tota la vida, en la salut i en la malaltia. Va ser immensa la satisfacció quan va sentir..., abans de tancar els ulls per sempre, que totes aquelles promeses s'havien fet realitat.
Pseudònim: Incògnita
Autora: Miquel Cuesta
2ns Premis
POESIA
Tornar a començar
Després de vuitanta-dos anys,
em trobo en el mateix terreny,
on aquella dona presumida,
va veure una figura adormida.
Novament, la flama potent
es va apagant lentament.
De nou se'm planteja el dilema
de renéixer o diluir-me com una espelma.
Però ja en tinc prou,
de sempre caure al mateix pou,
fosc, negre com el carbó,
ple de sofriment i de dolor.
No vull tornar a ser testimoni,
d'aquest món creat pel dimoni,
ple de guerres, de malícia,
d'egoisme i gelosia.
Em nego a formar part
de tot allò que per mi ja és passat.
El desig de caminar per un nou destí,
se'm fa impossible de reprimir.
Més segur que mai,
faig el pas definitiu
cap al buit espai
que em portarà a l'etern estiu.
Pseudònim: Pa amb tomàquet
Autor: Marc Cervantes
PROSA
Hi ha més gent del que ens sembla
Com sempre, el tic-tac del rellotge ressona en el meu cap. Res no m'atura, corro, sé que faig tard. No ho puc evitar. Les portes del metro es tanquen juts darrere meu. El vagó està buit. Decideixo seure al seient que em queda més a prop. Em poso els auriculars i, mentre escolto la meva cançó preferida, no puc evitar tancar els ulls. El cor encara em batega ràpid, intento calmar-me. De sobte, sento un soroll, obro les parpelles i tinc la sensació que m'estic mirant en un mirall. Davant meu hi ha algú que és idèntic a mi, i no sóc jo. No entenc res, el meu cos comença a tremolar i m'espanto. L'única certesa que tinc, és que no controlo els meus moviments ni pensaments.
Una veu llunyana em diu: «Algú va dir que tot comença i tot s'acaba. Però realment, el patiment sempre persisteix. Res no té fi. Ens condemnen a viure amb culpabilitat. Ens condemnen a morir sense saber quan podrem ser perdonats.»
No puc comprendre la situació, però a la fi el meu cos ha deixat de tremolar. De sobte, el vagó és ple de gent i m'adono que em toca baixar del metro. Intento obrir-me pas entre la multitud, demano que em deixin passar, però ningú no em fa cas. I veig que el meu doble baixa del metro i salud «els meus amics». I jo, impotent, em quedo allà dreta amb la mirada buida, trista. Desconec el que passa, però sóc del tot conscient que he quedat anul·lada. Quan miro a la gent, puc saber per la intensitat de la seva mirada quantes vegades ha mort. Hi ha persones, però, que no em transmeten res, dedueixo que són com jo. Convisc amb el món dels vius, però visc al món dels morts, un lloc imprecís, indefinit, fràgil. Sobreviuré?
Pseudònim: sigma
Autor: Mireia Sans
Page updated
Report abuse