4t ESO

POESIA

Com de la rutina escapar

Res no m’agrada tant

com de la rutina escapar

que m’atrapa i no em deixa respirar

desconnectar d’aquest món artificial

i començar a viure com cal.

Res no m’agrada tant

com esfondrar les barreres

que ens impedeixen complir

els nostres somnis.

Res no m’agrada tant

com creure en la màgia de l’amor,

de l’esperança, de ser tu mateix,

la màgia de la vida.

Res no m’agrada tant

com estimar bé.

No cal estimar moltíssim,

només cal fer-ho bé amb les

persones que s’ho mereixen.

Res no m’agrada tant

com fer el que m’agrada.

Això és llibertat,

que t’agradi el que fas, això és felicitat.

Res no m’agrada tant

com passar la vida esperant

que alguna cosa passi

i adonar-me que l’únic que passa és la vida.

Res no m’agrada tant

com estar enamorada de la vida

viure amb felicitat, flirtejar amb bogeria,

i separar-me de la tristesa.

Pseudònim: Copenhaguen

Autora: Cristina Blázquez

4t ESO C

PROSA

Nosaltres, els imperfectes

Nosaltres, perfectament imperfectes. Els tossuts, els que per molt que ens diguin «no podràs», ho seguirem intentant. Els que tenim més ganes de fer una cosa si està prohibida. Els impulsius, els que fem les coses sense pensar-les dues vegades. Els que a les tres de la matinada seguim desperts. Els que no callem. Els que cridem per reivindicar i canviar el que no ens agrada.

Nosaltres, perfectes a la nostra manera. No ens agrada seguir les normes. Som els espontanis, els que si ens ve de gust fet una cosa, la fem. Els que ens deixem endur per la imaginació. Els somiadors, els que perseguim el nostre somni encara que el camí sigui difícil. Els il·lusionistes, els que algun dia canviarem el món, per poc que sigui.

Seguirem sortint al carrer un dia de pluja per mullar-nos sencers. Seguirem escoltant la música al màxim un dissabte al matí. Seguirem anant on faci falta per veure una posta de sol. Seguirem contemplant el cent pensant que algú ens mira. Seguirem ballant cada cop que soni la nostra cançó preferida. Seguirem cridant per donar veu al nostre poble. Seguirem reivindicant tot allò que ens sembla injust. Seguirem sent nosaltres.

Podríem intentar seguir els models importants per la societat, però, per què?

Ens agrada ser nosaltres. Ens encanta ser diferents, i no entenem la finalitat d’intentar ser tots iguals.

Som nosaltres, i molt nostres.

I amb això en tenim prou i de sobres.

Pseudònim: Canvi

Autora: Estel Bladas

4t ESO B

POESIA

Història d’una fera: sembrant la llibertat

Res no m’agrada tant com

la sensació de tenir

la llibertat d’expressar

allò que sempre ens van prohibir.

Res no m’agrada tant com

les paraules seny, justícia i raó,

que tantes vegades hem escoltat,

però aquest cop seran saó.

Res no m’agrada tant com

escampar els ocells de la revolució.

Cap ànima enganyada,

volant cap a l’alliberació.

Res no m’agrada tant com

llançar contra el vent

l’esperança que alguns tenen

oblidada en el seu cor latent.

Ni tan sols el més savi sap

com queda de lluny una carícia,

dolça com l’almívar,

del pes de la injustícia.

Aquells qui exerceixen el poder

volen despertar la fera.

Qui no vulgui pols,

que no vagi a l’era.

Obre un ull,

la petita fera,

que ja no és tan menuda.

Doncs té el poble al darrere.

Lentament es va alçant,

seguim parlant d’ella,

i farà de la desobediència

una història vella.

Pseudònim: Vicent Andrés i Estellés

Autora: Mireia Rovira

4t ESO C

PROSA

No em vull fer gran

Nosaltres els nens, nosaltres els que vivim en un món de fantasia, nosaltres els que creiem en les fades que ens fan aixecar el vol, nosaltres els que somiem en ser Superman i Superwoman, nosaltres que juguem a matar dracs i a salvar la princesa més bella. Nosaltres que esperem cada nit que arribi el Peter Pan per la finestra, nosaltres els que creiem en la màgia del Nadal, i deixem preparat el sopar pels reis abans d’arraulir-nos al llit. Nosaltres que veiem els nostres pares com herois, nosaltres els nens que algun dia deixarem de ser cucs de seda per convertir-nos en papallones i completar el cicle, ser adults. Nosaltres us preguntem, pares i mares, per què ens hem de fer grans? I tots ens responen el mateix: perquè és el cicle de la vida.

Ho reconec, és dur d’acceptar, però la vida és així. Perdó, em presento: sóc en Marcos, tinc dotze anys i em trobo a l’etapa del canvi, entre la fi de la infància i l’inici de l’adolescència.

Tinc molts dubtes i pors. Tinc por a perdre l’essència de ser nen, a no sentir-me especial mai més, a no viure més la màgia del Nadal, tinc por a tenir pors. Por a fer-me gran, a fer-me gran i els que comporta, a deixar-ho tot enrere: els regals, les carícies de la mare, els versos de Nadal, el jugar a la placeta, el riure per tal i per res...I canviar-ho tot per responsabilitats, obligacions, per feina i la pubertat; l’ ESO, el batxillerat, els estudis, l’amor, i després...la vellesa. Envellir, perdre la mobilitat, quedar-me sol...tot es defineix per por.

L’endemà la meva mare va trobar aquest text, va entrar a l’habitació amb llàgrimes als ulls, es va acostar a mi, em va abraçar i em va dir: «que la por a allò que no coneixes no et talli mai les ales, Marcos. Sigues sempre tu mateix i viu cada instant amb il·lusió i amb intensitat».

I, en aquell moment, vaig saber que ja estava preparat per sortir del capoll i convertir-me en papallona.

Pseudònim: Dionis

Autor: Ferran Expósito

4t ESO A