Embedded Files
Primers Premis
POESIA
Vida a l'escola
Plorar, gemegar, cridar;
forma part de la infantesa.
Tot ho trobem a faltar,
és pura naturalesa.
L'inconnex i nou se'ns mostra;
«Què passarà dins l'escola?»
Se'ns obre una nova porta;
ja ha arribat, és la nostra hora.
Al pati hi ha la quitxalla,
qui juga a cuit i amagar,
o a futbol a l'esplanada;
tots volen participar.
Els anys passen ràpids,
curs rere curs aprenem,
i ens escarmentem amb càstigs,
per saber ser qui serem.
Després de tants carnestoltes,
comunions i festejos,
no deixem de donar voltes;
no volem més entremitjos.
A l'ESO hem arribat,
tot ha estat un somni efímer.
El nou cicle ha començat,
tot de noves companyies!
Que n'és d'insòlit l'ambient,
però mica en mica es trasmuda,
es viu quotidianament,
ens hi hem guanyat la cabuda.
Nous projectes ens plantegen;
excursions, jocs, estratègies.
Els profes no ens persegueixen,
hem d'usar les nostres eines.
Premiats pels nostres afanys,
ens toca anar de viatge.
Absents de pressions, enguany,
ens guanyarem el passatge.
Tutores que t'aconsellen,
i han estat al teu costat;
amb tots els consells vetllen,
perquè ve el batxillerat.
Pseudònim: Aire lliure
Autora: Judith Palomo
PROSA
Com dues vinyes
Disposada a embarcar-me en l’època passada, ja estava rumb a Darmós, allà ens esperava la meva àvia amb la resta de la família. Aquell poble sempre em transportava a un món rural del segle passat.
A l’arribar a la masia de la meva àvia, la llar de foc era encesa. El tiet Ramon ja explicava les seves inacabables batalletes de quan era jove i robava els enciams del senyor Josep, el veí del costat. Almenys la tieta Magdalena no ens donava la tabarra, ella era tranquil·la, pintava el paisatge d’aquells prats. L’avi ja havia parat la taula i els peus de porc eren llestos, acompanyats amb un bon vi negre de la bodega. Per sort, el gran tiberi que havia preparat l’àvia va fer callar el tiet per uns instants. La pau va durar fins que el pare, com no, va treure el tema de les eleccions. Ja la teníem armada!
Havent dinat, em vaig reunir a la cuina amb l'àvia. Aquells moments mentre l'ajudava a fregar les olles eren els que més m'agradaven car sempre m'explicava les anècdotes de quan tenia la meva edat.
- Veuràs, Martina, quan la teva àvia era jove tenia un amic molt apreciat. Era molt ben plantat, alt, amb la mirada perduda i els cabells sempre ben desendreçats. Corria el Nadal del quaranta-sis i tot just acabava de fer disset anys. Cada tarda anàvem a podar els troncs de les vinyes acabades de trasplantar. Gairebé sis mesos, cada tarda de cada setmana endinsant-nos dins dels camps infinits de vinyes que ja començaven a florir. Em donava molta pau estar al seu costat, era l'amic amb qui més confiava i a qui li explicava totes les històries que em passaven. Em feia vergonya acceptar-ho, però després de tant temps amb ell, començava a sentir el que mai havia sentit i no li ho podia dir per por a perdre'l. En aquella època les coses eren molt diferents, saps? No hi havia esplais, ni bars de nit, i era poc usual conèixer algú tan fàcilment com ara. De fet, el vaig conèixer un matí que em pensava que havien entrat a robar al celler, ell estava intentant trobar el seu gos que s'havia colat dins. Al final, una tarda de maig, quan el raïm ja era llest per la seva collita i els pàmpols eren ben verds, em vaig reunir amb ell, nerviosa. Armant-me de valor vaig expressar-li tot el que sentia per ell. Sentia el mateix que jo, ens corresponíem des del primer instant i no n'havíem sigut conscients. I mira'ns ara, Martina, ara farà seixanta anys que tots els dies els passo al costat del teu avi.
Sempre ho he dit, qui no arrisca no pisca.
Pseudònim: Darmós
Autora: Carla Playà
Accèssits
POESIA
Passat, present i futur: l'escola
L'Escola Pia, un edifici
alt i majestuós,
sempre en companyia
de nens i els seus particulars coloms.
Què no hauran sentit
les parets de l'escola?
Què no hauran vist les seves finestres?
Corredisses de nens i els crits de les mestres.
L'escola, lloc on tot va començar,
els nens i les nenes hi van a estudiar,
aprendre a escriure,
llegir i raonar.
Arribem com nens i sortim com homes,
al llarg de la vida
t'inculquen valors que t'acompanyen
i et faran companyia.
Recorrent classes,
vas passant per fases aprenent, llegint, escoltant
madurant dia a dia
fins a la sortida.
Són tantes i tantes vivències,
colònies, excursions i convivències,
somriures i plors, coneixent gent
creant un fort sentiment.
Que et formen,
et transformen,
vius i agraeixes
i formen part de les teves creences.
Celebracions de Nadal,
aniversaris i estacions,
als seus passadissos
es queden un munt de sensacions.
Quan mires enrere,
recordes les teves amistats,
que ara estan a la universitat
fent carrera.
Adéu escola,
ha arribat el moment de deixar-te
és el moment del comiat,
però estic segur que trobaré
el moment de retrobar-te.
Pseudònim: Cristiano Ronaldo
Autor: Álvaro Quirce
PROSA
Ho promet?
Els mantells de lli color pedra i brodats estesos sobre gegants taules rodones. No podia faltar-hi la coberteria de plata, tampoc la vaixella de porcellana. La cristalleria tenia una brillantor immaculada. Les cadires de fusta gastada, entapissades amb tela blau cel i a conjunt amb els tovallons. Les espelmes, les roses blanques, més espelmes...
Els raigs de sol de l'estiu calorós travessaven els grans finestrals de la sala. Més enllà dels vitralls s'hi veia la immensitat del mar. A l'arena blanca i fina s'hi estenia tot el conjunt de cadires enllaçades amb seda rosada, n'hi havia tantes com convidats hi assistirien i totes miraven cap a on es faria la cerimònia. Al passadís central, per on passarien els enamorats, engalanat amb motius mariners. Tot llest.
Ell, joiós, jeia davant el mirall de la seva cambra. Com s'havia fet el fatxendat en aquelles invitacions enviades mesos enrere. S'omplia la boca parlant d'ella. Es sentia molt afortunat. Desitjava viure una vida d'ensomni al seu costat, tot i que no se la mereixia. Ella, tota de blanc, clàssica, acabava de retocar-se el recollit i el maquillatge. Perfecta, l'adjectiu que més se li acostava.
Dret des de l'altar la va veure, a la llunyania, esplèndida i formosa. Tots els allí presents es giraren, es giraren a contemplar l'escena i el moment esperat. Caminava lentament a bracet de son pare. Una cosina petita duia la cua del vestit; l'altra, davant de la núvia, llençava pètals. El oment era màgic.
L'enraonia del cura començà. Sí, ho prometo, digué ell. I li posà l'aliança al dit, un anell amb un petit diamant, que costava una fortuna. Ara era el torn d'ella. Silenci. Silenci. Els rumors del públic es feren presents. I de cop....
Pseudònim: Blau cel
Autora: Berta Calsina
Page updated
Report abuse