3r ESO

PROSA

VIVINT LA GUERRA

Mirant a l’horitzó veig com la meva terra pateix, anys d’injustícia i pobresa fan que aquesta ciutat sigui cada cop més grisa. És com si una rosa es consumís de mica en mica fins a convertir-se en cendra. Fora de les cases juga el jovent, innocents de la tristesa que hi ha acumulada a Sabadell berenant pa amb vi i sucre que els quedava. Sabadell no tornaria a ser la ciutat que era d’ençà la Guerra Civil Espanyola, ni tornaria a ser-ho tal i com estaven les coses. Un dia en obrir la porta de casa, vaig trobar una carta que provenia de l’exèrcit. Un calfred em va recórrer l’esquena i vaig decidir no obrir-la, però la meva angoixa va superar els meus prejudicis. La carta deia que em reclutaven per lluitar a la guerra, em destinaven a la batalla de l’Ebre d’aquí una setmana. De sobte el món se’m va caure a terra, jo, l’Antonio, amb divuit anys estava destinat a lluitar en el bàndol republicà, o dit d’una altra ,manera, a morir. Una part de mi desitjava que tot hagués estat un somni, que tot això no hagués passat i que només hagués estat un malson. Però sabia que no era així, i devia aferrar-me a la idea que no podia fer-hi res en contra. Passats cinc dies, estava en un camió ple de soldats cap al front. Allà es respirava tristesa i frustració. La gent escrivia cartes als familiars en forma de comiat. Jo també en vaig escriure una i la vaig enviar. Finalment es va acostar la fi i ens vàrem ficar en forma de lluita. Vaig disparar al més enllà intentant abatre alguna persona del bàndol contrari, però al sentir una bomba dirigida a mi vaig veure la mort davant els meus ulls.

Una setmana després la família de l’Antonio va rebre una carta que deia: “Us estimo”

Pseudònim: Ulls marrons

Autora: Helena Díez

3r ESO B

PROSA

RIUADES

Començava un nou dia a la ciutat de Sabadell, era 25 de setembre de 1962. El Pol s’havia despertat més il·lusionat que altres dies, ja que avui la seva escola organitzava una excursió al riu Ripoll. Ell no sabia que seria el pitjor dia de la seva vida. El seu pare , el Jordi,va aparèixer a mig vestir del seu uniforme de bomber, li va desitjar un bon dia i se’n va anar a corre-cuita. La seva mare, la Conxa, el va apropar a l'escola i se'n va anar a treballar a l'hospital.

En arribar al riu van realitzar diverses activitats, com ara detecció de fauna i flora, entre d'altres. Al final es van establir en un descampat per dinar, i van tenir una estona de temps lliure. Quan ja tenien pensat tornar al col·legi, de sobte els núvols van començar a descarregar, ells es van retirar a una zona més elevada i van decidir esperar per travessar el riu. Les pluges no van cessar, només augmentaven, els professors es van començar a angoixar, ningú sabia que fer.

Fins que el Pol va albirar un cotxe de bombers, i també el seu pare Jordi. La seva mare l'havia advertit que s'apropés al lloc on havia anat d'excursió el col·legi davant la crescuda del Ripoll. Els bombers van allargar la seva escala i amb una corda van anar retirant la canalla d'aquell tros d'illa, quan només quedaven vuit persones va ser el torn del Pol. Una vegada a l'altre costat va poder observar amb els seus propis ulls com un increment de la riuada es va endur la gent que quedava a l'illa, entre ells el seu amic Joan. Des de llavors, una vegada a l'any s'apropa a un monument que hi ha en honor dels morts de les riuades del 62, on veu el nom del seu amic juntament amb molts d'altres.

Pseudònim: Visca Catalunya

Autor: Josep Ciurana

3r ESO A