Embedded Files
Primers Premis
POESIA
Una veu enamorada
I dins meu una veu em diu amor,
amor pels meus i pels altres,
pels que hi eren i pels que vindran,
un amor sense motius ni maldecaps.
Perquè l’amor és necessari,
potser tant com ho és viure o respirar,
sense saber-ho ni estar alerta,
ho desitjo avui com mai.
De vegades costa obrir-se,
de vegades costa parlar,
però sense por a ser jutjats,
hem de fer-ho i endavant.
La vergonya em tapa el cor,
i el patiment me l’espanta,
però l’amor tot fet per a tu,
és l’emoció que tot ho canvia.
No vull tenir tot el que vull,
que avorrida la vida així seria,
com seguir lluitant per un amor,
que ja no respira.
Sento un sentiment confús,
només en veure’t s’encomana,
perquè en l’amor no tot s’hi val,
el que compta és estimar-te.
Poder expressar-ho tot,
un poder que molts pocs tenen,
un sentiment, una il·lusió,
que m’inspira a tot el cos.
I dins meu una veu em diu amor,
amor per mi i per tots vosaltres.
Pseudònim:
Autor: Martí Vivancos
NARRATIVA
La guerra
Feliçment vaig poder anar a la guerra. Vaig decidir anar-hi perquè a casa em van dir que una persona que lluita pels motius que vol aconseguir, esdevé un home de debò. També em van explicar que aquell que hi va, un cop torna, aconsegueix tot allò que desitja, com pot ser les dones, diners i fama. Tot aquests èxits eren el que una persona qualsevol desitjaria en aquesta vida, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig anar a signar la petició de ser militar per anar a la guerra. Quan vaig donar la notícia als pares es van alegrar molt i em van donar l’enhorabona. Fins i tot, vaig sentir algun: “Quin fill més valent que tinc!” o “Estem orgullosos de tu, fillet!”.
Ja era l’hora de marxar, la mare plorava i al pare se’l veia trist. Jo estava neguitós per com podria ser la guerra, pensava sols en el dia de la tornada, per si totes aquelles coses que m’havien dit eren veritat o no. Ens vàrem trobar tots els militars per anar a embarcar cap els vaixells que ens durien cap al camp de base. Mentres ens hi dirigíem, tota la gent del poble ens cridava i ens llançava serpentines. Fins i tot alguna noia m’havia llençat alguna floreta. Un cop allí, ens esperava el general Eisenhower per donar-nos consells, ànims i seguretat per afrontar la guerra.
Va començar la guerra. Havíem de sortir de les trinxeres quan sentíssim el xiulet del comandant i anar corrents a matar l’enemic. En sentir-lo vaig començar a córrer com si no hi hagués un demà, just davant meu se’m va plantar un soldat nazi, més o menys de la meva edat, amb la mateixa por al cos que tenia jo. Ens vam quedar mirant-nos sense atrevir-nos a prémer el gatell, vaig sentir un tret just darrere meu, no sabia si m’havia tocat a mi o a ell. Uns segons més tard el nazi va caure desplomat. Em va caure una bona esbroncada de part d’un company per no haver disparat. Els dies van anar passant i jo veia cada com més sang, més dolor, més odi i sols volia tornar a casa.
El dia que vam tornar a casa, tothom ens esperava, alguns ploraven d'alegria, d’altres de tristor de saber que els seus no tornarien, d’altres es besaven i jo m’abraçava amb els pares. M’havien preparat per la guerra, però no m’havien preparat per allò que els meus ulls van veure. Tots els èxits que m’havien promès no me’ls va donar la guerra, sinó la vida.
Pseudònim: Joan Manuel Serrat
Autora: Jordi Bertrolí
Accèssits
POESIA
Vivere
Dins meu una veu em diu que cridi
que no calli el que penso.
Ja he callat prou deixant que els altres opinin sobre mi.
Sobre com haig de vestir, de maquillar-me,
sobre què he de creure i de pensar.
Enamora’t malament i torna’t a enamorar,
pensa que un cop que has tocat fons, només tens una opció,
i és alçar-te.
Enamora’t de tu mateixa, de moltes persones
i de tu mateixa un altre cop.
Si no et mou, mai arribaràs a conèixer-te,
pensa que amb esforç, s’aconsegueix TOT.
No t’acomodis, mai.
El premi és una guia pel camí que has de fer
Sense rendir-te mai.
Somia molt i encara més,
somia amb el regne imperfecte de les princeses,
amb gegants que són alts, alts i més alts.
Tenir els peus a la terra és necessari i de ser conscients,
però SOMIA, sigues nen i somia en gran.
Viu com si cada moment fos l’últim,
disfruta-ho al màxim tot,
cau dos cops i aixeca-te’n tres.
Perd per després poder guanyar,
que estigui perdent no vol dir que estigui perduda.
Pseudònim: Gaga
Autora: Paula Colomina
NARRATIVA
Feliçment deixaré d'esperar
8 de desembre, -2º
Feliçment, em torno a trobar en aquella mateixa estació freda, blanca i, es podria dir, deserta.
A hores d’ara, encara no sé si espero el tren, a tu, o a morir congelada. El cas és que ja porto un llarg temps. No sé del tot quan, ja que tot i pensar que tenia el temps en les meves mans, resulta que porto vivint amb el rellotge parat des que vas marxar.
Tinc la mirada fixada a la via, però em comença a resultar difícil seguir observant el que tinc davant, és com si tot fos sense color, opac.
Realment no sé si és causat pel vent, que aixeca els fragments de neu i pols. O si són els meus ulls tenyits de blau, que sense cap motiu ara es troben submergits en un mar de records, que per més que vulgui seguir nedant, sempre m’acaba ofegant.
Aixeco lleugerament el cap i miro el cel, sé molt bé que no plou, però noto com petites gotes recorren suaument el meu rostre. Tot i el fred, tinc la sensació que les galtes em cremen, s’encenen i això aconsegueix consumir-me. Aquest fet em fot, em fot moltíssim, però no puc negar que sempre m’havia agradat la idea de cremar en el teu foc.
Després de passar per aire, aigua i foc, no em queda altra opció que posar els peus a terra.
Acceptar que haurà passat un altre desembre, que no hi seràs. Un altre any, que no tornaràs. Un altre hivern, que jo vindré novament a la mateixa estació i observaré com tu compres aquell maleït bitllet sense tornada.
Imagino, que ara, sóc capaç d’entendre que ja no val la pena seguir esperant. Perquè vulgui acceptar-ho o no, ja sé que ets feliç. Feliç a un lloc diferent, amb una altra persona, amb una nova vida.
I precisament, per aquesta raó, crec que una es mereix deixar d’esperar, per així poder començar a ser feliç.
Pseudònim: Poeta 13
Autora: Berta Guxens
Page updated
Report abuse