Batxillerat (2n)
Primers Premis
POESIA
Bèsties o persones?
Vivim en un món utòpic?
Amb instint, tot és caòtic;
no podem ser racionals?
Va, home, si tots som iguals.
Les bèsties són més bèsties?
Sense estatus ni ètnies;
Deixem d’ésser com titelles,
lligats amb dues anelles.
Ells aprenen i desprenen
picardia per les venes.
No repeteixen errors
i així reneguen de les pors.
Així és la societat,
on tot està estipulat.
Les bèsties són més homes
que l’ideal de persones.
Som pur convencionalisme.
Qui creu ja en el fideisme?
Es van perdent tradicions,
si hi sumem les condicions.
Molts lluiten pel que volen;
abusen i trepitgen
qui s’hi gosa interposar.
Què fem per això acabar?
Prejudicis i preceptes
que destrossen els conceptes.
Les lleis que imposa l’Estat
ens doten de llibertat?
La disputa són les bèsties.
Són elles en si menys bèsties.
O per contra, les persones
som encara menys persones?
Pseudònim: Brisa lleu
Autor: Judith Palomo
2n Batxillerat B
PROSA
El conill d’angora
Hi havia una vegada, en una llodriguera enmig d’un bosc humit, una mare conilla que va tenir cinc precioses cries, però el més petit de tots, era més petit del compte, era un conill d’angora.
La família anava creixent amb pau i harmonia, menys un, un que era diferent.
Quan era hora de menjar ningú volia compartir el seu bol:
- Deixes anar massa pèls a la sopa- li deien els seus germans.
A l’hora de jugar a cuit i amagar pel bosc, a ell sempre l’atrapaven:
- No et pots amagar, vas deixant un rastre de cotó fluix per allà on passes, t'entrebanques amb els pèls de la panxa i no pots córrer- el renyaven.
I quan era hora d’anar a dormir:
- Ai! Vés més enllà que els teus pèls em fan esternudar- exclamaven els altres conills fent-lo anar a dormir sol a un racó.
Quina culpa tenia el pobre conill? Tot eren queixes!
Estava tan trist!! L’única que no el feia fora era la seva mare...
- Mare, per què sóc diferent? No faig res bé.- deia el conillet tot cargolat a la panxa de la seva mare.
-Fill meu, ser diferent no és dolent. Ets diferent per alguna raó, però encara no l’has descoberta. No has pensat mai això? A vegades no hem de mirar les nostres diferències com a defectes, sinó com a virtuts – li explicava la seva mare.
-Tu creus que ser pelut és una virtut? Més aviat són embolics – rondinava el pelut.
- Algun dia t’adonaràs que ets especial, ara no hi pensis més i dorm.
Al cap de tres anys, la mare se’n va anar cap al cel en temps fred. Què farien els petits conills sense l’escalfor de la seva mare?
Llavors van veure que l’única sortida era demanar perdó al seu germà petit perquè ell els escalfés i no es morissin de fred. I així ho van fer. El conill va tenir bon cor, va perdonar els seus germans i els va escalfar durant l’hivern.
- Germà petit, no només tens la virtut de ser pelut i salvar la pell als altres, sinó que tens la virtut de perdonar, i això no ho té tothom. Gràcies!
Des d’aquell moment, el petit conill d’angora va comprendre que la seva mare tenia raó: Els nostres defectes ens fan especials i sempre tindrem alguna virtut amagada dins nostre.
Pseudònim: Clara Jové
Autora: Maria Alberich
2n Batxillerat B
Accèssits
POESIA
Animals molt humans
Les bèsties en gran mesura
tenen certes qualitats humanes.
I pots estar-ne ben segura
que a nosaltres ens manquen a vegades.
En el seu àmbit, cada animal
demostra una intel·ligència descomunal.
Observen i actuen amb raó,
amb gran rapidesa i precisió.
La fidelitat, els animals
amb petits gestos demostren
qui, al contrari que els humans,
són incapaços d’abandonar els qui estimen.
Les bèsties es fan entendre
amb sons, senyals i gestos.
Ens arriben a sorprendre
com en són de llestos.
Capaços de transmetre el que senten
ens mostren el seu sentiment,
com quan els gossos a l’amo perden
que la tristor hi està present.
Entre matar per supervivència
o matar per voler fer mal
hi ha una gran diferència:
qui és en aquest cas l’animal?
Ja començo a pensar
que els animals amb més raó
són ells perquè l’home ha passat en segon pla
amb un raonament de destrucció.
Dit això no queda més per afirmar
que les bèsties, per aquestes raons,
semblen més persones que l’humà
tenint en compte certes qüestions.
Pseudònim: #GràciesPol
Autor: Marc Sala
2n Batxillerat A
PROSA
Animalada
L’atmosfera resclosida de la cambra feia evident que l’escarbat de la patata portava hores llegint. Amb un cruiximent d’espatlla i un sentiment tèrbol que l’envaïa, a mig camí entre la satisfacció i la demència, va alçar-se. Després de llegir més de 150 faules havia arribat a una conclusió: No existia cap conte protagonitzat per escarbats de la patata i això era totalment injust!
El coleòpter va decidir ser el primer de la seva espècie en aparèixer en una faula. Si el món no estava interessat en els escarbats es faria passar per qualsevol altre animal. L’insecte, compromès amb la seva tasca, es va dirigir a la botiga de disfresses del camaleó. Va trobar-hi el gat, el dependent, i aquest va dir-li que l’amo no hi era. Però l’escarbat creia que hi havia gat amagat i va cridar ben fort el nom del propietari. El camaleó va aparèixer als pocs segons... No calia buscar tres peus al gat, simplement, el felí detestava el caràcter de l’artròpode i volia fer-li la guitza. Es portaven com gat i gos. Un cop derrotat, l’empleat va girar cua i va anar al magatzem.
L’escarbat que venia de l’hort no va entendre el perquè de la mentida del gat i va demanar al camaleó si es podia emprovar disfresses per aparèixer en una faula. Va començar per la de girafa però com que no aixecava un pam de terra, no lluïa gaire. Va prosseguir amb la disfressa de lleó però tampoc l’afavoria. L’escarbat es començava a impacientar però el camaleó el va calmar dient-li que a la botiga no hi havia cua, que eren quatre gats. Finalment es decantà per la disfressa de peix, un mallot que el feia sentir com un peix a l’aigua. Certament la disfressa era molt realista. A la botiga tot el peix estava venut així que va decidir anar a veure l’escriptor de faules del poble.
El cuc el va rebre amb els braços oberts. L’escarbat li va explicar la seva situació i es va arrossegar com un cuc, pregant-li que escrigués una meravellosa faula sobre peixos però el verm va dir-li que en aquell moment desitjava fer una faula d’escarbats de la patata.
L’escarbat il·lusionat es va desprendre de la disfressa i es va mostrar tal com era. El cuc va dir-li que no l’enganyaria amb la disfressa d’escarbat, que no hi cauria de quatre potes.
Pseudònim: Charles Vane
Autor: Joan Bernades
2n Batxillerat A