3r ESO

PROSA

Nosaltres, els que mirem el futur amb esperança

Jo sé que d'aquests dies tristos on la força i la llum s'extingeixen. Aquests dies en què les llàgrimes arriben i la solitud ens persegueix. En els quals sembla que tot està perdut, que no hi ha sortides, que no hi ha camins.

No obstant això, igual que jo, tu saps que no hi ha dies que durin per sempre, i que només hi ha dies tristos perquè nosaltres deixem que existeixin. Meravellosament el temps no s'atura, som nosaltres els que per desesperació ens aturem en ell.

Segueix caminant, segueix lluitant, dóna-li corda al teu rellotge.

Quan l'angoixa arribi, no l'abracis, contempla-la però no la convidis.

Tria riure. Tria dies alegres.

Hi ha moments de plor i de sols negres i de vidres trencats, però són només això: moments. No els converteixis en dies, en setmanes, en mesos.

Si algú et va donar l'esquena, si algú va fer mal al teu cor, si algú et deixa per sempre, estaràs trist i patiràs, però no facis el teu dolor etern. Posa-li un final a l'angoixa i decideix que fins aquí va arribar. Perquè d'aquí en endavant somriuràs, buscaràs la llum, l'alegria, l'entusiasme i totes les possibles raons per ser feliç.

En la vida sempre tindràs bones i males experiències, bones i dolentes companyies, bons i mals consells. Però depèn de tu prestar atenció i enfocar-te en el positiu. No permetis que una mala mirada, una mala paraula, una mala acció, et pregui'n EL GOIG D'EXISTIR.

Pseudònim: Obi-Wan Kenobi

Autora: Montse Ayuso

3r ESO B

POESIA

Res no m'agrada tant

Res no m'agrada tant com

sentir la calor intensa del Sol

quan la llum travessa la meva pell

i m'impacta plenament.

Seguidament agafo el pot fred

i poc a poc vaig fent caure la crema

sobre l'escalfor del meu cos.

Noto de seguida l'alleujament

dels rajos que em toquen.

Just quan trobo la postura perfecta,

començo a deixar la ment en blanc

i em relaxo TANT que

acabo perdent

el

sentit

Però la son, el mar

en m v m n

o i e t

i el xiuxiueig de les veus que m'envolten

em deixen mig adormida.

I en obrir els ulls,

m'enlluerno amb la calor VIVA

que em cega,

que em desperta i em recorda on sóc.

Res no m'agrada tant com perdre el sentit

i trobar-me de nou.

Pseudònim: Inflamable

Autora: Anna Rodríguez

3r ESO B

PROSA

Nosaltres, els pianistes

88 tecles. 7 octaves. Milions d'harmonies. Milers de consonàncies i dissonàncies. Acords i arpegis. Podem fer de tot. Però el piano no només és un instrument per nosaltres. En els moments més difícils els piano és el nostre millor amic, l'únic que ens entén, que tenim la sensació que ens recupera i ens fa oblidar d'allò que més ens preocupa. No només ens ajuda en els moments de tristor i fracàs, sinó que també el gaudim quan estem contents; què millor tocar una cançó amb el piano?

Sóc la Mia i sóc pianista. Porto nou anys fent música. De fet, no sé perquè vaig decidir triar aquest instrument, però no me'n penedeixo gens! Té tanta vida un piano...és el que millor em coneix, fins i tot podria dir que millor que la meva mare. Ho sap tot de mi, ho comparteixo tot amb ell, i no tinc vergonya en expressar cap sentiment davant seu. És qui millor em sap ajudar, consolar i fer-me feliç.

Arribo a casa. Avui ha estat un dia dur. Estic enfadada, cansada i enrabiada. He tingut un mal dia, un dia d'aquells que tot va malament. Obro la porta de casa i crido: Hola! Ningú contesta. Però veig el piano com si m'estigués esperant i no trigo ni un segon en seure al tamboret. Estic sola a casa. És el millor moment per posar-me a tocar sense que ningú em molesti. Obro la tapa del piano, i trec el mantell vermell que recobreix les tecles. De seguida em ve al cap una de les meves cançons preferides, acosto les mans al teclat, tanco els ulls, i els meus dits comencen a acariciar les tecles amb delicadesa. Començo tocant piano i, a mida que vaig tocant, faig un crescendo i començo a moure'm amb la música.

He desconnectat de tot. Només m'importen els compassos que vindran després i les dinàmiques que he de fer.

Acord final. Retiro suaument les mans del teclat i obro els ulls. Sóc una altra, ja no hi és aquell mal ànim que portava dins meu. Sí, només és un instrument. No pot ni parlar, ni em pot veure, ni es pot moure ni està viu, però ens comuniquem amb la música i em pot sentir. Sóc la Mia, i m'apassiona la música. Vull ser pianista i poder transmetre tot el que sento a tothom que m'escolti. Aquest és el meu somni, i no pararé fins aconseguir-lo.

Pseudònim: Mia

Autora: Isabel Porta

3r ESO C